PERFECT DAYS

Ja feia temps que Wim Wenders no aconseguia un títol de ficció decent i ho aconsegueix amb "Perfect Days" (2023), història minimalista sobre un senyor solitari que viu a Tòquio tot content netejant vàters públics i dedicant les escasses estones lliures a fotografiar arbres i llegir llibres de segona mà. 

Amb una banda sonora amb molts hits dels setanta que el personatge més boomer imaginable (es pensa que Spotify és una botiga de discos) escolta en velles cintes de casset al vehicle amb què volta per la megaciutat, "Perfect Days" ens recorda la facilitat de Wenders per retratar escenaris més o menys exòtics que recorren els seus nàufrags sentimentals, del protagonista de "Paris, Texas" al d'"Alicia en las ciudades", igualment aficionat a la fotografia i a cercar poesia en el que és quotidià; i malgrat no sigui el seu darrer film una road movie convencional; en certa manera, tot el contrari: un elogi de la vida retirada i rutinària.

EO

Com Polanski o Wajda, el molt veterà Jerzy Skolimowski és un dels realitzadors polonesos sorgits de l'Escola de Lodz. A "EO" (2022), ens mostra l'Europa contemporània a través dels ulls d'un ruc que, separat del circ on actua i de la noia que en té cura, inicia un llarg periple que el durà a recórrer el continent. 

És fàcil establir una comparació amb "Au hasard Balthazar", però, en realitat, el film de Skolimowski no es pot comparar amb res, i tampoc no parla de res o potser parla de tot, amb un llenguatge sovint experimental que l'allunya definitivament del cinema de Bresson.

FUMAR PROVOCA TOS

Per fi podem veure sense afegir més calés dels que ja paguem a les plataformes "Fumar provoca tos", de Quentin Dupieux, convertit ja en tot un cineasta de culte que obrirà el pròxim Festival de Cannes amb la seva darrera producció. 

Aquesta broma surrealista al voltant d'uns superherois de pa sucat amb oli coneguts com la Patrulla Tabaquera i que fan servir els ingredients nocius del tabac per combatre tortugues gegants i altres monstres pintorescos no té la consistència de "Mandíbulas", potser a causa del seu caràcter episòdic: la trama al voltant dels exòtics personatges és molt tènue i es complementa amb altres històries fantàstiques que s'expliquen a la vora d'un foc de campament en un retir recomanat pel seu cap (una rata -sic- que els resulta molt atractiva a les noies). Si més no, alguns gags són absolutament impagables, com el del casc per a pensar en l'episodi en què trobem novament Adèle Exarchopoulos (surt poca estona, això no li perdonarem al senyor Dupieux).

MIENTRAS NUEVA YORK DUERME

"Mientras Nueva York duerme" és la primera de les dues pel·lícules que Fritz Lang va dirigir el 1956 amb protagonisme de Dana Andrews i que van tancar la seva etapa americana. 

La trama se centra en un serial killer més atractiu que el protagonista de "M, el vampiro de Düsseldorf", però igualment pertorbat, i les perquisicions per atrapar-lo d'uns periodistes força atrevits i que mantenen una dura competència entre si després que el fill de l'amo (Vincent Price) s'hagi fet càrrec del diari. 

El to fluctua en delicat equilibri entre la comèdia romàntica i el thriller i sorprèn la mirada comprensiva del realitzador cap als costums llicenciosos d'uns protagonistes que no saben dir que no a una penúltima copa de whisky ni a la companyia d'una dona fatal (i tampoc no els tremola el pols si han de fer servir la nòvia d'esquer per capturar el criminal).

ROBOT DREAMS

Pablo Berger no és un realitzador especialment prolífic. En vint anys, només ha dirigit quatre llargmetratges, i potser és per això que són tan diferents entre si, tot i que tenen el tret comú de fer palesa una gran cinefília, ambició i afany de risc. 

A "Robot Dreams" (2023), s'atreveix amb el difícil gènere de l'animació adaptant una novel·la gràfica de Sara Varon que, protagonitzada per animals més o menys antropomòrfics (i per robots) transcorre a la Nova York dels anys vuitanta. A més, no té diàleg, però aquí ja comptava el realitzador amb l'experiència prèvia de "Blancaneu". La història de l'amistat interrompuda entre el gos protagonista i el robot capaç de somiar mentre, immobilitzat, jeu a la platja durant mesos, també és una mena de conte, que parla de conceptes i emocions universals: la por a la solitud, el pas del temps, la importància de l'amistat. I, com a recepta per curar-ho tot, la música, en aquest cas la sensacional September, dels Earth, Wind & Fire.

MI QUERIDA SEÑORITA

Ha mort Jaime de Armiñan. Potser no era un dels directors espanyols més emblemàtics, potser era massa acadèmic, però cal no oblidar que va estar nominat a l'Òscar fins a dues vegades: per "El nido" (1980) i per "Mi querida señorita" (1972), un títol fonamental del nostre cinema: molt atrevit per a l'època, tractava el tema de la transsexualitat, a partir del cas d'una casta senyora castellana que se sent estranya, sobretot perquè prefereix la companyia de la seva minyona a la d'un pretendent interpretat per Antonio Ferrandis, de manera que visita al metge i li demana que sigui sincer amb ella, ja que és una dona forta i valenta, i el doctor que l'ha examinada li respon que té raó en part, perquè sí que és forta i és valenta, però no és una dona. 

Segons la meva maree (en pau reposi), assessora en aquestes qüestions diguem-ne antigues, el cas no era tan estrany en una època en què la desinformació sobre temes sexuals era absoluta; i aquí potser va influir el desig dels pares de tenir una nena. 

Armiñan tracta l'assumpte amb una delicadesa excepcional, però el film, que va ser un èxit enorme, no seria la gran pel·lícula que encara és avui sense la interpretació meravellosa de José Luis López Vázquez, un actor brillant però amb tendència a la sobreactuació, que aquí broda -mai millor dit- el paper de la dona que és un home i que ha d'aprendre a fer d'home, evitant en tot moment la caricatura (doble mèrit en una època en què el noranta-nou per cent de les pel·lícules que es feien a Espanya eren bàsicament això, caricatures).

EL MESTRE QUE VA PROMETRE EL MAR

Si l'assumpte de la Memòria Històrica em va semblar impostat al film d'Almodóvar "Madres paralelas" (2021), a "El mestre que va prometre el mar" (Patricia Font, 2023) flueix amb naturalitat i eficàcia a través d'una història (basada en fets reals) molt emotiva que transcorre en el present i en el passat (i és això, la memòria: la petjada en successives generacions d'uns fets traumàtics i injustos que el temps no pot ni vol esborrar). Enric Auquer broda el paper del mestre català que comet el pecat de voler que els seus alumnes d'un poblet de Burgos aprenguin a ser homes lliures sense deixar de ser nens.

EL PROBLEMA DE LOS 3 CUERPOS

Els creadors de "Juego de tronos" tornen a la càrrega amb una aposta ambiciosa via Netflix: l'adaptació per a la televisió de la novel·la de ciència-ficció de Cixin Liu (una trilogia), que, com els films que comentàvem al post anterior, tracta d'un conflicte amb extraterrestres. 

El protagonisme d'uns científics més aviat friquis i més avorrits que els nois de "Big Bang Theory" no convida a l'entusiasme; de tota manera, la cosa s'anima a partir del quart episodi i fan acte de presència algunes de les virtuts que van fer de la nissaga segons l'obra de George R. R. Martin un espectacle de primer ordre: diàlegs enginyosos i moments d'impacte potser mai vistos a la televisió (l'escena al Canal de Panamà). Si no decau, potser també farà història.

PRE-ALIEN

Com vam dir al post d'agost del 2012 en què parlàvem d'"Alien", algú va comentar que era un remake de "Terror en el espacio", film de Mario Bava del 1965, però sembla que ni Ridley Scott ni el guionista Dan O'Bannon coneixien aquesta entranyable coproducció ítalo-espanyola. 

Com sigui, l'argument té més d'una similitud: els protagonistes viatgen a un planeta misteriós després de rebre un senyal, sense sospitar que és una trampa perquè els extraterrestres puguin substituir els cossos dels astronautes i viatjar a La Terra amb males intencions. Però el moment més curiós és quan troben l'esquelet enorme d'un alienígena, ja que sembla ben bé l'esborrany del descobriment de l'space-jockey a "Alien". 

Comparacions odioses 1:

També viatgen dones entre els astronautes, però la seva funció dramàtica és més limitada que al film de Scott i sorprèn la seva capacitat de mantenir uns pentinats culpables de la destrucció de la capa d'ozó fins i tot després de portar un casc espacial força ajustat.

A "Planeta sangriento" (Curtis Harrington, 1966), també uns astronautes capten un senyal demanant auxili i donen aixopluc en la seva nau a una extraterrestre de mirada encisadora però que té el lleig costum de xuclar la sang de les seves víctimes humanes. Un clàssic de culte fet amb dos duros (resulta estrany que tota l'estona perdin el rastre dels companys i l'extraterrestre atès que la nau només té dos espais/decorats), amb un curiós repartiment on podem trobar John Saxon, Basil Rathbone i un jovenet Dennis Hopper.

I acabem el breu repàs amb "Dark Star" (1974), que és el film que Dan O'Bannon, el creador d'"Alien", va escriure amb John Carpenter, òpera prima de tots dos (el segon dirigia i el primer també apareixia com a actor), encara més barata que les dues produccions abans ressenyades; de fet, es tracta bàsicament d'un treball amateur i, com vam dir en el post esmentat en l'inici, l'extraterrestre que viatjava amb els astronautes era una pilota de platja pintada, i les seves malifetes consistien a amagar-se i fer pessigolles al protagonista (potser cal afegir que les hi feia mentre l'home intentava no caure al buit després de quedar atrapat al forat de l'ascensor de l'astronau). De tota manera, la influència més evident en aquest exercici de final de curs és el "2001" kubrickià: els astronautes s'avorreixen sobiranament i, després de la topada amb un meteorit, comencen a tenir problemes amb una bomba que transporten i que té la capacitat de pensar i de decidir quan i com explota; la conversa metafísica que mantenen el tripulant i l'artefacte posa la nota d'humor definitiva a un film que, conscient de la seva manca de pressupost, adopta un to contracultural i paròdic.

Comparacions odioses 2 i 3:

BARRABÁS

"Barrabás", dirigida el 1961 per l'eficaç Richard Fleischer, és un dels pèplums amb excusa bíblica que les televisions programen per Setmana Santa, i també una de les primeres superproduccions de Dino De Laurentiis. 

Protagonitzada per Anthony Quinn, narra la hipotètica peripècia vital d'un no menys hipotètic lladre a qui, d'acord amb una també hipotètica tradició jueva, va indultar la multitud en perjudici de Jesús, a qui van crucificar amb el vistiplau de Ponç Pilat, tot i que després -diuen- es va rentar les mans. 

En fi, tot això ho narren els evangelis, però ateses les implicacions polítiques de l'assumpte (antisemitisme, conveniència de netejar la imatge d'uns romans finalment apòstols de la religió cristiana), per no parlar de possibles confusions en la traducció o intencions metafòriques (eren Jesús i Barrabàs la mateixa persona?, era el segon l'exemple d'una sedició violenta per oposició al missatge pacifista?), el cas és que no podem saber si el personatge en qüestió va existir realment. Si més no, després d'un inici poc interessant que conté tots els tòpics d'aquesta mena de produccions, Fleischer i Quinn aconsegueixen donar forma a un heroi insòlit, aparentment equidistant però també tràgic, que assumeix una vida prestada i que aconsegueix sobreviure vint anys en unes mines de sofre per acabar fent de gladiador a Roma. 

Les referències a "Quo Vadis?" o la molt recent "Espartaco" són més que evidents, i Laurentiis tampoc no desaprofita l'ocasió de treure a Jack Palance fent de sàdic. En resulta un títol divertit i simpàtic, que va passar una mica desapercebut en el seu moment, en ple auge d'aquest tipus de superproduccions, la qual cosa no va desanimar l'italià, qui, cinc anys més tard, repetia en el subgènere i no se centrava en un episodi tan concret sinó que aspirava a la globalitat en un film titulat directament "La Biblia"; tal qual.

EL COLECCIONISTA

Ja consagrat com un dels grans noms de Hollywood, William Wyler va fer una aposta arriscada en l'únic film que va dirigir sota bandera anglesa. "El coleccionista" (1965) adaptava una novel·la de John Fowles que narrava la insòlita peripècia d'un jove raret que compra una casa al camp amb els diners guanyats en la loteria per guardar-hi la col·lecció de papallones i, de passada, una noia que li agrada esperant poder conquerir el seu cor mitjançant l'expeditiu sistema del segrest. 

Per filmar aquest somni humit d'adolescents introvertits, que es desenvolupa en un escenari únic (tret del passeig inicial pels carrers de Londres), Wyler compta amb una parella de joves actors gairebé desconeguts. L'experiment resulta un èxit, Terence Stamp i Samantha Eggar es fan famosos de la nit al dia, i Wyler confirma la seva vàlua com a realitzador eclèctic.

CARAVANA DE PAZ

Després de les diligències o les cavalcades del Setè de Cavalleria, calia que Ford dediqués un títol ("Wagon Master", 1950) a les caravanes de colons que travessaven el desert a la recerca de la vall promesa. En aquest cas, es tracta d'una colla de mormons més aviat sonsos, un inconvenient que el realitzador resol amb la intervenció de dos simpàtics cowboys (Ben Johnson i Harry Carey Jr.), un pastor malparlat (Ward Bond), un venedor d'elixirs i un parell de ballarines. El conflicte ve de la mà d'una família de facinerosos i no falten els indis, aquí, però, força amables, tant com la mateixa pel·lícula.

VIDAS PASADAS

Nova mostra del bon estat de salut del cinema coreà, "Vidas pasadas" (Celine Song, 2023) és una història d'amor a través de les edats i els continents, senzilla però ben exposada. I Seül, Shanghai i Nova York competeixen en fotogènia.

HARPER, INVESTIGADOR PRIVADO

La recuperació del film noir als anys setanta amb "Chinatown" tenia algun precedent notable, com és el cas de "Harper, investigador privado", dirigida el 1966 per Jack Smight. 

Adaptava una novel·la de l'especialista del gènere Ross McDonald, i Paul Newman feia el paper del detectiu Lew Harper. L'escena dels títols de crèdit el mostra dormint en un llit improvisat a la seva modesta oficina i provant d'esmorzar amb la nevera buida. Un advocat amic el contracta per investigar la desaparició d'un client seu milionari i Harper inicia un periple que el conduirà de les mansions més luxoses de Los Angeles a clubs de mala nota (retratats al film de manera força innocent); a tot arreu regnen la immoralitat i la mesquinesa. 

Harper intenta no esquitxar-se però no pot evitar que els conflictes de la feina afectin la seva ja molt perjudicada relació matrimonial o que la poca fe en els homes que encara conserva es perdi pel camí; l'escena final resulta en aquest sentit demolidora. 

El record d'"El sueño eterno", doncs, no es limita a la presència de Lauren Bacall enmig d'un repartiment força atractiu, en què també trobarem Janet Leigh (l'esposa del protagonista), Shelley Winters o un molt guapo Robert Wagner. Les situacions són tan tòpiques que sembla que estiguem assistint a una paròdia a l'estil d'"Agárralo como puedas". Si més no, el film acaba captant el nostre interès gràcies al carisma aportat per Newman (i a la seva intel·ligent interpretació), a la fotografia del sempre eficaç Conrad Hall i, en darrera instància, al competent guió de William Goldman (*), que sap que, com en els seus models dels anys quaranta, la gràcia està en els diàlegs, malgrat destil·lin certa misogínia. 

Vegeu si no:

(*) Escriptor i guionista, devem a Goldman els llibrets de films com "Dos hombres y un destino", "Marathon Man", "Todos los hombres del presidente" o "La princesa prometida".

EL TESORO DE SIERRA MADRE

Any 1925. Tres nord-americans d'edats diverses malviuen en una ciutat de Mèxic. El més vell els anima a emprendre una aventura a la recerca d'or a les muntanyes. Hi haurà feres i bandits, però el perill més gran viatja amb ells i és l'avarícia. 

Escrita i dirigida per John Huston el 1948, "El tesoro de Sierra Madre" és una monumental pel·lícula d'aventures, enèrgica, apassionant i lúcida en la seva anàlisi de les passions humanes i de la febre de l'or en particular. Parla de l'amistat i de la traïció i pot haver servit d'exemple a molts títols de Peckinpah i d'altres cineastes; fins i tot hi ha una escena que recorda una altra d'"Apocalypse Now" (el missatge dels éssers estimats al difunt que acaba de morir en una terra salvatge sense que ells ho sàpiguen). Tractant-se d'un film de Huston i tal com pinta tot plegat, sabem des del començament que els protagonistes són una colla de perdedors i que l'empresa no tindrà un final feliç, tot i que no hi faltaran rialles (no vull revelar res més, però és un dels millors finals de la història del cinema). 

John Huston va tornar a comptar amb Humphrey Bogart per al personatge més controvertit de la història, i Tim Holt ("El cuarto mandamiento") fa el paper del més jove. El director apareix en les escenes inicials (*), però li regala al seu pare, Walter Huston, el paper del vell buscador d'or, el més savi i més sensat dels tres aventurers, i l'home li retorna el favor amb una interpretació immensa que li valdria l'Òscar al millor secundari (tot i que és bastant protagonista).

(*) La trobada de Fred C. Dobbs (Bogart) amb el paio que reparteix monedes (Huston) no sembla tenir molta rellevància en l'argument. Però el magnífic guió no deixa res a l'atzar: el protagonista hi veurà la imatge d'un èxit que sembla assolible, i això encendrà la seva cobdícia, de la mateixa manera que el comportament reprovable de l'individu que els ha contractat per treballar i que els estafa no ha resultat el millor exemple per a algú que, a diferència del més jove de la colla, ja no creu en la bondat humana.

ASÍ COMO ERES

Un arquitecte (Marcello Mastroianni) viatja per negocis a Florència, ciutat on va viure de jove, i allà coneix i intima amb una noia guapíssima (Nastassja Kinski), que podria ser la seva filla; no només per edat sinó també en sentit literal, ja que, com li revela un simpàtic amic (Francisco Rabal), la mare era una antiga amant del protagonista. Ja és mala sort, perquè Florència no és precisament un poblet. 

"Así como eres" (Alberto Lattuada, 1978), curiosa coproducció entre Itàlia i Espanya, no és exactament una bona pel·lícula. Però aconsegueix transmetre certa malenconia i conté més d'un al·licient: la magnífica interpretació que fa Mastroanni de l'home madur desorientat, la també excel·lent fotografia de José Luis Alcaine o la banda sonora de Morricone i, per damunt de tot, la bellesa de la jove Kinski en el seu zenit. Encara no havia treballat amb Polanski, Coppola o Wenders i es passa mitja pel·lícula en pilotes; ho exigia el guió? Sí i no. Lattuada es mostra pudorós amb les escenes d'amor, se li nota l'edat en la manera de mostrar una joventut desprejudiciada (com tots els seus amics, la noia és una aprenent de hippy que es comporta com una nena petita), però, alhora, insisteix en detalls provocadors, més enllà de la qüestió de l'incest: la censura no va prohibir el moment en què ella li ofereix a l'amant el seu pipí, però (com revela la versió original) sí que va ometre una referència del personatge de Rabal al jovenet que va estimar (homosexuals no, gràcies?).

UN FINAL MADE IN HOLLYWOOD

De tant en tant, recuperem al bloc una pel·lícula antiga de Woody Allen que ens va agradar especialment. El cas d'"Un final made in Hollywood" (2002), que ara he pogut revisar gràcies al cicle que Movistar + ha estat dedicant al director, seria diferent, en la mesura que no la considero una bona pel·lícula, ni de bon tros. No obstant això, la trobo curiosa per diversos motius. 

Allen, potser encara no recuperat del fracàs de "La maldición del escorpión de jade" (2001), trasllada al film les seves inseguretats i es fica en el paper d'un director de cinema en hores baixes que, amb l'ajuda de la seva ex, nòvia d'un poderós productor de Hollywood, afronta la realització d'una pel·lícula que pot salvar o enfonsar definitivament la seva carrera. L'ansietat li provoca una ceguesa psicosomàtica que l'obligarà a rodar sense veure-hi. 

La ceguesa no era un motiu desconegut en la llarga obra de Woody Allen, ja abordada en clau metafòrica en el cas del rabí de "Delitos y faltas" (1989) o propiciant un gag delirant a "Desmontando a Harry" (1997), quan l'àvia cega coincideix en una habitació amb la parella d'amants en ple acte sexual. 

En sentit no literal, la ceguesa dels personatges davant la realitat que els envolta és un motiu recurrent: el protagonista de "Manhattan" (1979) no s'adona que està enamorat de la jove Tracy; la resta, són personatges femenins, com la Hannah de "Hannah y sus hermanas" (1986), una dona que no veu més enllà de les certeses aparents en les quals es refugia, com també els passa a les protagonistes d'"Otra mujer" (1988), "Alice" (1990) o "Blue Jasmine" (2013). 

Malauradament, "Un final made in Hollywood" no va gaire més enllà de la seva anècdota. La ceguesa del protagonista propicia la majoria de situacions còmiques, allargades innecessàriament. De fet, l'únic gag salvable es troba en el final, quan la crítica francesa salva amb el seu entusiasme un film presumptament caòtic. A més, la relació sentimental entre Allen i Téa Leoni no resulta creïble i la química entre ambdós és absolutament inexistent. Per sort, l'actor-director es devia adonar (va recuperar la vista) que ja era massa vell per segons quins papers i, a partir de llavors, va limitar les seves aparicions en pantalla a les figures paternals ("Todo lo demás" -2003-, "Scoop" -2006-). 

No és ben bé el mateix:

LEAVING LAS VEGAS

Ara que Nicolas Cage sembla més un mem que un actor, potser convé recordar que fa anys va guanyar l'Òscar a la millor interpretació masculina per la seva sentida interpretació d'un alcohòlic a "Leaving Las Vegas" (Mike Figgis, 1995). 

A diferència del protagonista de "Fallen Leaves", Ben té clar que no deixarà la beguda ni per l'amor que pot sentir cap a una prostituta (Elisabeth Shue) tan desemparada com ell. No en sabem prou bé els motius -sí que sabem que ha trencat amb tot-, però ell ha anat a Las Vegas a matar-se bevent; no confia en cap possibilitat de redempció i la seva relació amb la Sera només farà més suportable (i, en certa manera, romàntic) el trànsit cap a un final inevitable.

EL HALCÓN MALTÉS

Després de col·laborar en el guió d'"El último refugio", John Huston dirigirà la seva primera pel·lícula i li oferirà a Humphrey Bogart (afermant la seva condició d'estrella) el sucós paper protagonista: el detectiu Sam Spade, creat per la ploma de Dashiell Hammett.

"El halcón maltés" (1941) defineix els fonaments del cinema negre amb detectiu incorporat, no tant per la forma (*) com per l'argument. El protagonista és un professional cínic que sembla més proper als criminals que a la policia; de fet, amb els primers col·labora (en la recerca del mític ocell fet "del material amb què es forgen els somnis"), mentre que els inspectors de policia l'assetgen, creient-lo autor de les dues morts que inauguren la trama, una la del soci del protagonista, amb la dona del qual s'entenia. Per cert, el film és, com la novel·la, molt hàbil en mantenir fora de camp els assassinats, la qual cosa permetrà reservar per al final la revelació del seu responsable, en un llarg, lúcid i emocionalment intens diàleg entre Spade i la femme fatale de torn. La reixa d'un ascensor tancant-se i projectant la seva ombra sobre el rostre perplex de l'assassí anticipa metafòricament el seu futur. 

El protagonista és un paio dur però podria enamorar-se fàcilment. Té una secretària sol·lícita. En l'inici del film, rep la visita d'una clienta que no sembla sincera del tot. Al llarg de la trama, es parla molt de diners, i el mcguffin és un objecte de valor incalculable, tot i que, en l'escena final, Spade afirma que els principis importen més que els dòlars o l'amor (pel que fa a la salut, tampoc no deu importar-li gaire atès que fuma i beu immoderadament). 

Un dels dolents és molt ric (primer paper cinematogràfic per a Sidney Greenstreeet, qui es faria molt popular, fins al punt que el seu renom al film -Fat Man- va servir per batejar la bomba atòmica). Tots plegats resulten menyspreables i sexualment ambigus, sobretot el llefiscós Joel Cairo, interpretat pel genial Peter Lorre. 

En canvi, les tres dones que envolten el protagonista (esposa infidel del soci, secretària, clienta) no resulten gaire sexis (Mary Astor sembla una monja), i els diàlegs, tot i ser omnipresents, densos i recitats a velocitat de vertigen, estan exempts del doble sentit que faria fortuna en títols posteriors del gènere negre. 

(*) No hi ha clarobscurs, però sí contrapicats en decorats amb sostre. No consta que Huston copiés Orson Welles, ja que "Ciudadano Kane" es va rodar simultàniament.

DUNE: PARTE 2

Villeneuve no decep amb la continuació de "Dune", que arriba fins on també acabava la versió de Lynch, tot i que sembla que hi haurà encara una tercera part. I manté els encerts de la primera, centrada ara l'acció en l'ascens de Paul Atreides a messies del desert i en la seva creuada contra els Harkonnen i l'emperador. 

La distància amb la versió de Lynch es fa més gran. No és només que relació entre Paul i la noia fremen Chani (Zendaya) mereixi una mica més de metratge, com també passa amb la majoria de moments que el "Dune" de 1984 comprimia en plans bastant breus (comparant les versions, la primera sembla un tràiler); la diferència més òbvia resideix en la magnificència dels efectes especials i unes escenes d'acció filmades amb l'elegància que ja ha demostrat el director en títols anteriors, amb una banda sonora excelsa de Hans Zimmer i una utilització molt sàvia d'una paleta de colors bàsics: taronja i daurat per al desert d'Arrakis, amb presència puntual del blau per culpa de l'espècia, fins al blanc i negre de la cort imperial a casa dels Harkonnen. En fi, ja vam parlar del record de David Lean i no falten les reflexions sobre el poder presents en l'obra de Herbert. "Dune: Parte 2" és, en definitiva, un blockbuster modèlic que, com pertoca, reuneix un repartiment molt carismàtic: a part dels guapos protagonistes i dels que ja sortien a la primera part (Rebecca Ferguson, Stellan Skarsgard, Josh Brolin, Dave Bautista, Javier Bardem, Charlotte Rampling), trobarem a Austin Butler (d'Elvis a Feyd Rautha), Christopher Walken i Florence Pugh (l'emperador i la seva filla), Léa Seydoux i, en un paper molt breu, Anya Taylor-Joy.

EL ÚLTIMO REFUGIO

"El último refugio" (Raoul Walsh, 1941) arrenca amb l'economia narrativa característica del realitzador. La sortida de Roy Earle (Humphrey Bogart) de la presó després d'obtenir l'indult es resumeix amb els plans d'un parell de diaris, de la clau que obre la porta a la llibertat, d'una breu passejada per un parc (els peus trepitjant les fulles caigudes fins que topen amb una pilota de beisbol que han perdut uns nens). 

No vull menysprear Sam Peckinpah, però allò que "La huida" tarda una bona estona a mostrar, al film de Walsh no dura ni cinc minuts. I, després, és la mateixa història: no deixen reposar al protagonista i li encarreguen un cop que sembla fàcil però en el qual l'acompanyaran uns socis més joves i molt ineptes. 

Si més no, la circumstància que l'atracament hagi de transcórrer en un hotel de Sierra Nevada (Califòrnia) li permetrà passar uns dies a la muntanya. 

"El último refugio", amb guió de John Huston i W.R. Burnett a partir de la novel·la del segon, és un títol mític però també una mica estrany, quasi surrealista. Com ja passava a "Los violentos años veinte", els arquetips s'inverteixen: la noia humil de qui s'enamora el protagonista, a qui, a més, ajuda a curar-se de la seva coixesa, no el correspon perquè està enamorada d'un agent d'assegurances divorciat (sic); en canvi, la ballarina que els acompanya en l'atracament (Ida Lupino) sent devoció per ell; però també és un símptoma que Earle no podrà escapar del cercle viciós de la delinqüència malgrat ser, en el fons, una gran persona; la parella fins i tot adoptarà un gosset amb fama de malastruc i el duran amb ells al robatori perquè no es quedi solet (sic). I, així, el film viatja del thriller al melodrama per finalitzar -una mica gratuïtament- com un western, amb el protagonista enfrontat a tota la policia de l'Estat des d'una de les muntanyes de la serra ("High Sierra" és el títol original). Si més no, l'alè romàntic de la història, rubricat per un final que parla de llibertat, i la consagració de Bogart en el paper de paio dur i perdedor entranyable, redimeixen la pel·lícula sobradament.

R.M.N.

A "R.M.N." (2022), Cristian Mungiu torna a arremetre contra les xacres del seu país. En aquesta ocasió, ens mostra el racisme despietat d'un poble on, curiosament, ja conviuen una barreja de romanesos i hongaresos, tampoc gaire ben avinguts, la veritat sigui dita. Els prejudicis atàvics, les repressions, la mateixa església, no ajuden. 

No ens pensem, però, que els europeus occidentals siguem gaire diferents.

EL MAESTRO JARDINERO

Amb "El maestro jardinero" (2022), Paul Schrader tanca brillantment la trilogia iniciada amb "El reverendo" i "El contador de cartas", històries d'homes que intenten expiar les seves culpes, que són també les d'una nació, hereus del Travis Bickle de "Taxi Driver". 

La metàfora del jardí, a més d'atorgar al film una molt adequada atmosfera zen, serveix per explicar allò que els passa als personatges. Cal, o potser no, arrencar les males herbes; cal posar ordre o justificar el desordre; d'altra banda, fins i tot en les pitjors circumstàncies, la natura es recuperarà i les plantes tornaran a florir.

PRISCILLA

Faria un bon doble programa amb l'"Elvis" de Baz Luhrmann. A "Priscilla" (Sofia Coppola, 2023), Elvis Presley continua sent el mateix (ara interpretat per l'actor llarguerut de "Saltburn"), un nen dominat per les drogues i els consells interessats d'un Coronel present sempre en off; però ja no és víctima sinó botxí, en aquest cas de la seva joveníssima parella Priscilla, una joguina que s'avorreix mentre el seu nòvio famós no té ni el detall de fer-li l'amor quan, entre gira i pel·lícula, es digna aparèixer per Graceland. 

Priscilla és com Maria Antonieta, una noia que es casa massa jove amb un rei que no la satisfà sexualment, una princesa tancada en una torre d'ivori, una verge que Sofia Coppola presenta amb les mateixes imatges falsament idíl·liques que va utilitzar en el seu primer film. Sortosament, però, va poder mantenir el seny enmig del circ i les drogues al seu voltant.

UPON ENTRY

Notable òpera prima d'Alejandro Rojas i Juan Sebastián Vásquez, "Upon Entry" (2022) és un exercici de suspens magnífic al voltant d'una parella (ell veneçolà, ella catalana) retinguts a l'aeroport de Nova York i sotmesos a un tercer grau devastador per uns funcionaris d'immigració bastant antipàtics. Un pressupost que imaginem ajustat no perjudica un exercici brillant; ans al contrari, contribueix a transmetre a l'espectador la sensació de claustrofòbia i impotència viscuda pels protagonistes. Arrodoneixen l'invent una utilització brillant de la banda sonora, la gran interpretació de Bruna Cusí, Alberto Ammann i la resta de l'elenc i -per què no?- una durada que no arriba als vuitanta minuts.

MISIÓN: IMPOSIBLE. SENTENCIA MORTAL. PARTE UNO

Cruise i McQuarrie col·laboren novament en un altre títol de la sèrie, ara dividit en dues parts per fer més digerible una trama que apunta als perills de la intel·ligència artificial. En qualsevol cas, manté intacta la perícia narrativa, el muntatge trepidant amb molts personatges secundaris i accions paral·leles (atenció a l'escena a l'aeroport), més una mica de tragèdia a Venècia, una mica de luxe i persecucions automobilístiques a Roma, i un final en un tren, que sempre és un bon escenari per a un film d'acció (que sembla patrocinat per una agència de viatges).

CERRAR LOS OJOS

Víctor Erice, un director mític i en certa manera maleït. Només quatre llargmetratges en cinquanta anys d'una carrera que probablement tanqui amb "Cerrar los ojos" (2023), un títol que té un caràcter marcadament autobiogràfic i testamentari. 

Un programa de televisió més o menys sensacionalista requereix a l'escriptor i director de cinema (d'una única pel·lícula acabada) Miguel Garay (excel·lent Manolo Solo) perquè intervingui en un capítol centrat en la desaparició sense deixar rastre, vint anys abans, de l'actor Julio Arenas (Jose Coronado). Garay sembla un àlter ego del mateix Erice, un home resignat a una vida ascètica, d'origen basc que viu tot sol a Andalusia, en una caravana i al costat del mar, i que ha patit moltes pèrdues sense comptar la del seu actor preferit i amic, que el va plantar enmig d'una pel·lícula d'aventures que, sembla, havia de transcórrer a Shanghai. 

Potser cal recordar que Erice va veure amputada la seva segona pel·lícula "El sur" i no va aconseguir rodar-ne tota la part que transcorria, precisament, a Andalusia. Tampoc va poder rodar l'adaptació de la novel·la de Juan Marsé "El embrujo de Shanghai"; el productor Andrés Vicente Gómez va acomiadar tot l'equip quan era a punt de començar el rodatge, i el projecte va passar a mans de Fernando Trueba, qui, a la vista del resultat, no va estar a l'altura. 

El lament per un film frustrat i unes vides frustrades constitueix l'eix d'un títol en què la referència a Dreyer no resulta gratuïta, sobri i impregnat del domini del tempo del director i de la seva capacitat per obtenir moments màgics. Un títol imponent que potser no està al nivell d'"El espíritu de la colmena" però sí, com a mínim, del film que va guanyar la tria del 2023, el dirigit per Spielberg i que, com "Cerrar los ojos", també parla del poder del cinema per il·luminar un misteri des del misteri intemporal de les imatges. Erice retroba Ana Torrent per a l'ocasió i, en l'escena final, recupera el motiu de la sorpresa davant d'una projecció, ahir "Frankenstein", ara el projecte inacabat de Miguel Garay i Julio Arenas.

EL ÚLTIMO HURRA

És notòria la predilecció de John Ford per personatges que veuen arribar el crepuscle de les seves vides, habitualment encarnats per en John Wayne: el capità Brittles de "La legión invencible", l'Ethan de "Centauros del desierto", o Tom Doniphon a "El hombre que mató a Liberty Valance". 

A "El último hurra" (1958), però, recorre a Spencer Tracy, un actor menys habitual en la seva filmografia (acompanyat, això sí, per Jeffrey Hunter o John Carradine), en una aventura que no transcorre al Monument Valley sinó als carrers d'una tranquil·la ciutat de Nova Anglaterra. 

Frank Skeffington, l'alcalde irlandès, es prepara per a les eleccions i un cinquè mandat. Té les classes treballadores al seu costat (o això sembla) i els seus mètodes populistes, presentats per Ford amb simpatia evident, són prou eficaços; però s'enfronta al capital i a la televisió, rivals gens fàcils encara que l'altre candidat sigui tan jove com inepte. 

Les escenes de grup -que són quasi totes- estan resoltes pel director amb el seu proverbial sentit de l'humor i del detall. Però el protagonista d'"El último hurra" -títol premonitori- està sol en el fons, ignorat pel seu fill i finalment conscient de la tirania del pas del temps. Més que una sàtira política, el film acaba sent, com quasi tots els dirigits per Ford, una elegia per un temps i un espai pretèrits.

POBRES CRIATURAS

A "Pobres criaturas" (2023), Yorgos Lanthimos reitera la seva predilecció per Emma Stone, els objectius d'ull de peix i el to de comèdia negra i, afegint-hi fantasia temàtica i visual, torna a aconseguir un insòlit producte, alhora comercial i provocador, que parla d'una criatura empresonada com els adolescents de "Canino" que aconseguirà la seva llibertat amb l'ajuda d'un fals príncep blau; una llibertat que, gràcies a la seva innocència i desconeixement dels condicionants socials, esdevindrà gairebé absoluta, i que li permetrà transcendir el seu destí com a dona en una societat eminentment masclista.

PAISÀ

Després de "Roma città aperta", Roberto Rossellini roda "Paisà", el 1946. Una vegada més, la guerra a Itàlia és el tema central i narra la campanya dels aliats i la col·laboració dels partisans per alliberar el país, a través de sis episodis, que ens situen primer a Sicília i, consecutivament, a Nàpols, Roma, Florència, la Romanya i els aiguamolls del Nord; tots els capítols comencen amb un breu fragment documental i afegeixen un conte, una ficció extreta de la realitat. 

El film és un autèntic miracle. Amb una senzillesa només a l'abast dels grans realitzadors, compatible amb la crua intensitat d'unes imatges que posen la pell de gallina, Rossellini mostra tot el drama del conflicte bèl·lic, tota l'emoció i tota la violència inherents, alternant l'horror i la tragèdia (les morts inútils del primer episodi, la venjança als episodis de Florència i al darrer, als aiguamolls, amb la imatge colpidora del nen plorant entre els cadàvers de tota la família) amb moments d'una delicadesa i una tendresa aclaparadores: la trista història de la prostituta i el soldat americà a Roma; o del militar afroamericà a qui un nen ha robat les botes, desconcertat en descobrir la misèria que regna a Nàpols; o l'episodi genial dels tres capellans americans de diverses confessions i la seva breu estada al monestir, amb els monjos preocupats per salvar l'ànima del jueu i del protestant. 

Una obra mestra.

EN NOMBRE DE LA TIERRA

Els autors de "Loving Vincent", Dorota Kobiela (o DK Welchman) i Hugh Welchman, reincideixen en la tècnica de la pintura a l'oli animada a partir de la imatge real i adapten una novel·la del Nobel Wladyslaw Reymont, ambientada en la Polònia rural del començament del segle passat, un melodrama protofeminista al voltant d'una noia obligada a casar-se amb el ric del poble, finalment odidada per tots a causa de l'enrenou que provoca entre la població masculina. 

Com el seu títol indica, "En nombre de la tierra" (2023) parla de les terres i de les herències, i de la importància del vodka i de les festes tradicionals, o del pas de les estacions de l'any. Tot plegat, una mica antic; i no es nota un interès dels autors per actualitzar la història, limitant-se a aprofitar les seves -prou nombroses, això sí- possibilitats visuals.

EL SARGENTO NEGRO

"El sargento negro", dirigida per John Ford el 1960, se centra novament en les aventures dels soldats de cavalleria enfrontats als indis. En aquest cas, però, es tracta del novè regiment, format per afroamericans, a excepció dels oficials que el comandaven, com l'eixerit tinent que interpreta Jeffrey Hunter. 

El sergent del títol, interpretat per Woody Strode, és acusat d'assassinat i de violació, i ho té fotut perquè les víctimes eren un oficial blanc i una jove encara més blanca. Tot i que caldrà esperar al final per aclarir què va passar exactament, la insistència a destacar el valor del negre ens fa intuir que no és del tot culpable. Així, doncs, una vegada més, Ford arremet contra el racisme; i, tot i el caràcter didàctic de la proposta, es tracta d'un film notable que barreja hàbilment el drama judicial i l'aventura amb el Monument Valley de fons, sense renunciar a les habituals notes d'humor (els membres del tribunal jugant a cartes durant el recés; les intervencions de la dona del seu president) o els contrapunts tràgics. Com sempre, el director domina la posada en escena i se serveix hàbilment de la il·luminació, particularment quan aïlla els testimonis que declaren al judici i introdueix els flash-backs que estructuren la narració.

EL CUCO i altres horrors

Reconec el meu desinterès per la filmografia de Mar Targarona, almenys fins a la seva darrera realització, "El cuco" (2023). Tenia curiositat per veure aquesta història presumptament terrorífica sobre una parella barcelonina que intercanvia la seva casa per la molt luxosa residència d'una parella d'avis alemanys entranyables i així passar uns dies de vacances a la Selva Negra. Ella (Belén Cuesta) està embarassada, i aviat ens adonem que la cosa s'assembla bastant a "La semilla del diablo" polanskiana. No farem més espòilers d'una producció modesta però eficaç que no és exactament rodona però sí elegant i força inquietant. 

En canvi, després de llegir crítiques superlatives de la producció australiana "Háblame" (Danny i Michael Philippou, 2022), em vaig endur una decepció considerable. 

Recicla el vell assumpte de les sessions d'espiritisme, introduint un comentari malèvol sobre la dependència del mòbil entre els adolescents i les selfies. I no es pot dir que no sigui una pel·lícula elegant i ben filmada, que comença amb un pla-seqüència força impactant; però és que no em puc prendre seriosament una colla de galifardeus que es parteixen el cul mentre invoquen uns fantasmes plens de pústules i, tot i l'evidència i la violència dels contactes sobrenaturals, no es plantegen que alguna cosa pugui sortir malament. I els traumes de la protagonista, els apunts melodramàtics i uns girs cada vegada més recaragolats no convoquen els esperits sinó l'avorriment.

EL CASO DE THOMAS CROWN

A títol d'homenatge a l'ara desaparegut Norman Jewison, director tot-terreny responsable de més d'un film notable, recordarem "El caso de Thomas Crown" (la primera versió, del 1968). 

És un producte comercial simpàtic i molt sixties al voltant de la improbable relació entre un milionari que organitza atracaments perquè li falten distraccions i la detectiva d'una companyia d'assegurances, decidida a caçar-lo i també a estimar-lo. Un thriller regular que utilitza la pantalla dividida no amb finalitat narrativa sinó per resultar encara més sofisticat, troba la seva raó de ser en el carisma dels dos intèrprets més cool del moment en què es va estrenar: uns guapíssims Steve McQueen i Faye Dunaway. Volen amb un avió sense motor i passegen per la platja al volant d'un buggy; però l'escena amb més perill és aquella en què juguen als escacs mentre ella acarona les peces amb la mateixa morbositat amb què acaronava els revòlvers a "Bonnie y Clyde", la pel·lícula que l'havia fet famosa només un any abans.

SEXY BEAST

Del darrer llargmetratge de Jonathan Glazer viatgem al primer, "Sexy Beast", que va dirigir el 2000, per constatar que, malgrat les seves pel·lícules siguin sempre molt estilitzades, en té un, d'estil, per a cada ocasió. 

El punt de partida no és tan original com el de les seves produccions posteriors: un gàngster que viu molt tranquil en el seu retir a la Costa del Sol rep la visita d'un antic company de malifetes que el vol convèncer perquè torni a Londres per participar en un robatori que, per cert, recorda el de la segona temporada de "La casa de papel"; i el visitant no acceptarà un no per resposta i tant li fotrà que el lladre jubilat tingui una panxa que envejaria el mateix Joan Laporta. 

Glazer dilata o accelera l'acció quasi capriciosament, però l'interessa molt més mostrar l'enfrontament entre els dos protagonistes masculins sota la intensa llum d'Andalusia, reflectida pel blanc de la casa o de les camises, que la part anglesa, molt més fosca i sinistra, també menys rellevant. En qualsevol cas, el millor de la funció és, sens dubte, la interpretació perfecta d'un Ben Kingsley absolutament terrorífic (tots els altres gàngsters semblen bons jans al seu costat).