dimarts, 30 d’agost del 2022

CORREDOR SIN RETORNO

Dirigida per Samuel Fuller el 1963, "Corredor sin retorno" és un dels títols més famosos d'un realitzador a qui els americans menyspreaven i els crítics de Cahiers du cinéma veneraven. 

Un periodista decidit a guanyar el Pulitzer al preu que sigui assumeix el repte de fer-se passar per boig (amb l'assessorament d'un psiquiatre oriental anomenat Doctor Fong) i entrar en un manicomi per resoldre l'assassinat d'un intern. A contracor, col·labora en l'enganyifa la seva nòvia que és stripper. 

Les escenes a cal Doctor Fong i una bastant gratuïta demostració del talent de la nòvia ens avisen que ens trobem davant d'una sèrie B. Però, com dèiem, es tracta d'un títol de culte, i no sense motiu.

Les escenes al sanatori i el ¿previsible? procés d'alienació mental del protagonista aporten una considerable angoixa, subratllada per la fotografia expressionista del gran Stanley Cortez (en blanc i negre; curiosament, les imatges que pertorben els interns les veurem en color), i el resultat esdevé un híbrid prou eficaç entre el cinema d'horror i la denúncia: dels mètodes expeditius utilitzats al manicomi o dels problemes de la societat americana del moment, exposats a través dels traumes que han fet embogir un veterà de la Guerra de Corea, un jove únic estudiant negre en una universitat del Sud o un científic especialitzat en la fissió nuclear.

divendres, 26 d’agost del 2022

IVÁN EL TERRIBLE

"Iván el Terrible" és la pel·lícula més ambiciosa del gran Sergei Eisenstein i se centra en la vida i obres del primer tsar de Rússia, l'home que la va convertir en el gran país que encara és avui a força de conquerir territoris i, sobretot, d'enfrontar-se al poder de l'església i dels nobles (els boiars). 

La va concebre com una trilogia, però no la va poder completar. La primera part, estrenada el 1944, va agradar molt a Stalin, qui devia voler assemblar-se al protagonista. Però, a la segona part, acabada el 1946, Eisenstein no mostrava només el vessant heroic del tsar Ivan, que apareixia turmentat per les difícils decisions que havia de prendre; una opció segurament més propera a la realitat d'un personatge contradictori, anomenat el Terrible perquè no feia les coses a mitges i la seva guàrdia pretoriana, l'oprítxnina, executava les seves ordres amb fermesa i crueltat extremes. Stalin potser va pensar que el film criticava el seu propi autoritarisme; va prohibir l'exhibició d'aquesta segona part i tot plegat va propiciar la interrupció del rodatge de la tercera. Eisenstein va morir el 1948, amb només cinquanta anys, sense haver pogut completar la trilogia, i la segona part, també coneguda com La Conxorxa dels Boiars, no es va estrenar fins al 1958. 

Després de portar a la pràctica les seves idees sobre el muntatge en films tan revolucionaris -en tots els sentits- com "El acorazado Potemkin", "Octubre" o "Alexander Nevsky", Sergei Eisenstein explora a "Iván el Terrible" les possibilitats de l'expressionisme cinematogràfic; les interpretacions i la gestualitat recorden el teatre kabuki (prou conegut pel director, que era un gran admirador de la cultura japonesa), i les relacions entre els personatges s'expliquen a través de la composició dels plans i la utilització de les ombres. 

Disposaven de rotlles de pel·lícula en color que havien pispat als alemanys i, cap al final de la segona part de la trilogia (l'escena de la festa), Eisenstein experimenta amb el color, que hauria prevalgut en l'avortada tercera part d'aquesta obra fonamental del cinema soviètic.

dijous, 25 d’agost del 2022

¡NOP!

Després de la molt notable "Déjame salir" i de la potser més discutible "Nosotros", Jordan Peele s'aferma en la seva condició de renovador del gènere fantàstic, com un deixeble avantatjat de M. Night Shyamalan, l'autor de "Señales", títol amb més d'una similitud amb "¡Nop!", en què també hi ha un ranxo isolat (aquí crien cavalls) i uns germans que s'hauran d'enfrontar als extraterrestres. 

El film de Peele barreja elements de western amb un acostament al període d'or del subgènere (els anys cinquanta), de manera que aconsegueix un títol amb l'aroma dels clàssics i que -contràriament a allò que caldria esperar d'un blockbuster estiuenc- dedica més temps a presentar els personatges i elaborar un discurs de certa complexitat que a l'acció i els ensurts, tot i que hi ha algun moment de terror antològic i que la utilització dels efectes especials és modèlica. És respectuós amb la tradició i alhora original (virtut ja apreciable en els seus anteriors treballs), i la trama està farcida d'avisos i metàfores que propicien una controvèrsia sobre el final que farà fortuna a Internet.

dimarts, 23 d’agost del 2022

VALHALLA RISING

Entre "Bronson" i "Drive", Nicolas Winding Refn va dirigir "Valhalla Rising" (2009), una epopeia vikinga en què un esclau guerrer borni i potser mut, interpretat per Mads Mikkelsen, viatja cap a Terra Santa en companyia d'un nen i d'uns aventurers que pretenen fer fortuna. Però una espessa boira els confon i acaben a un lloc que podria ser Terranova però també l'Infern. El minimalisme d'una trama que ben aviat deriva cap a l'abstracció no ens aclareix el dubte. Mentrestant, el director danès ofereix alguns moments d'ultraviolència i un treball fotogràfic francament creatiu. De fet, és un film que cal llegir a través de les imatges.

dilluns, 22 d’agost del 2022

MALIGNO

James Wan retorna al terror clàssic a "Maligno" (2021), però, al revés del que passava a "Insidious", no és fins a la sorpresa cap al final del metratge (relativament previsible però eficaç), que la pel·lícula adquireix un mínim interès més enllà de descobrir els qui no ho sabíem que existeix una ciutat soterrada sota la moderna Seattle. Fins llavors, tot es redueix a una successió d'ensurts que només convoquen la indiferència.

dimecres, 17 d’agost del 2022

GOLFUS DE ROMA

Richard Lester va dirigir "Golfus de Roma" el 1966, tres anys abans que Fellini signés el seu "Satyricon". No adaptava un clàssic sinó una comèdia musical, ambientada, això sí, en una decadent Roma imperial que el britànic retrata quasi amb tanta habilitat com ho faria posteriorment l'italià. El caràcter teatral de l'escenografia no exclou detalls realistes i els colors vius (la fotografia és del gran Nicolas Roeg) conviuen amb la brutícia als carrers en què transcorre aquesta farsa amb esclaves eixerides, soldats presumptuosos, patricis despistats i criats murris. 

Lester, com als seus films amb els Beatles i a "El knack... y cómo conseguirlo" (1965), recorre novament al slapstick, particularment en la persecució final. Però salvaguarda amb èxit el to vodevilesc i treu un gran profit de les intervencions d'un elenc especialitzat en comèdies: Zero Mostel, Phil Silvers, Jack Gilford, Buster Keaton en la seva darrera intervenció cinematogràfica o Michael Crawford, famós en aquestes contrades per la sèrie de televisió "N'hi ha que neixen estrellats" (que va salvar una carrera en declivi i va preludiar la seva exitosa intervenció al musical The Phantom of the Opera).

dimarts, 16 d’agost del 2022

LA TEMPTACIÓ DE LA DESMESURA

"Bullet Train" (2022) té en la seva desmesura el principal defecte i, alhora, la millor virtut. 

Una estructura alambinada amb molts flaixbacs, unes situacions surrealistes, un humor negre més aviat fàcil, i sang i lluites amb katana a dojo suggereixen una influència del cinema de Tarantino no gaire ben païda. La ubicació de la improbable trama al tren bala que uneix Tòquio i Kyoto també evoca l'episodi japonès a "Kill Bill Vol. 1". Tanmateix, tot plegat enllaça amb una tradició oriental de films d'acció en què la sang vessada i els caps tallats ocupen quasi la totalitat del metratge, un plaer culpable no exempt de certa elegància visual que ja fonamentava "John Wick" (2014), inici d'una nissaga de culte i primer treball de David Leitch, el director, també responsable de diversos lliuraments de "Deadpool" i algun de "Fast & Furious". 

Si més no, "Bullet Train" no oculta el seu caràcter paròdic. Els diàlegs presumptament humorístics estan lluny del virtuosisme tarantinià; però, si l'apartat literari no està gaire ben mesurat (gosa incloure acudits escatològics que provoquen vergonya aliena tot i provenir d'un intèrpret tan cool com Brad Pitt, en la que podria ser darrera intervenció davant la càmera), la concatenació de seqüències impactants fins a arribar a l'espectacular segment de l'entrada del tren a Kyoto aconsegueix un crescendo adrenalític que no sempre resulta fàcil quan es tracta d'un plantejament basat en la desmesura, en el "com més, millor".
Per això dèiem que la desmesura, en aquest i altres films d'acció contemporanis, pot ser un mèrit, com acaba passant en aquesta molt lleugera i entretinguda "Bullet Train", o bé una llosa. 

Com passa, per exemple, en la producció de Netflix més cara de la història, "El agente invisible". Protagonitzada per dos dels intèrprets més populars del moment -Ryan Gosling i Ana de Armas-, parteix d'un senzill esquema argumental que hem vist en mil pel·lícules (un assassí a sou d'una institució governamental a qui volen matar els mateixos que l'han entrenat). L'acció és bastant trepidant però s'ofega en l'excés; un excés que proposa més escenaris que en la més viatgera de les produccions de James Bond; a més, resulta que els personatges viuen en els indrets més emblemàtics de cada ciutat (sigui Praga o sigui Viena, on el cau dels dolents és en una de les modernistes Hundertwasserhaus). Un guió de tres línies mal escrites i uns moviments de càmera impossibles sense cap funció dramàtica, que només volen impressionar. Potser no és casualitat que els directors -Anthony i Joe Russo- provinguin d'unes mastodòntiques pel·lícules de Marvel que se'm fan insuportables. 

En aquesta línia de molta acció i arts marcials, he topat amb una pel·lícula que venia precedida de bones crítiques: "Todo a la vez en todas partes" (2022). He intentat veure-la a Movistar i no he aconseguit passar de la primera mitja hora. Cops de puny i salts d'un univers a un altre de paral·lel, escatologia i algun apunt sentimental molt d'estar per casa han esgotat la meva paciència. O jo m'estic fent vell o la gent ja no distingeix entre l'originalitat i el mal gust.

diumenge, 14 d’agost del 2022

AMANECER

Aquest 2022 toca llista decennal de millors pel·lícules de la història a càrrec de la prestigiosa revista Sight and Sound. 

Vam comentar l'anterior ara fa deu anys. Aquesta vegada sembla que s'endarrereix la publicació fins al mes de novembre per problemes logístics. Mentrestant, augmenten les apostes: continuarà "Vértigo" en primera posició després d'arrabassar-li la corona a "Ciudadano Kane"? Milloraran posicions títols com "2001" o "Amanecer"? 

No sabem què passarà. Si més no, una recent revisió del primer film americà de Friedrich Wilhelm Murnau ens convenç de la seva rellevància i la seva importància en l'evolució del llenguatge cinematogràfic. 

En els primers minuts del film, ja podem apreciar un catàleg de recursos narratius insòlits en el moment de la seva estrena (1927): travellings de seguiment (en un mateix pla, la càmera segueix el personatge i acaba adoptant el seu punt de vista); composicions amb profunditat de camp; flash-backs; flash-forwards; sobreimpressions... 

Un argument melodramàtic ens podia portar a concloure que els mèrits del film eren només visuals, però el cert és que Murnau, assumint les convencions del gènere, explora a fons les seves possibilitats i aconsegueix moments commovedors i d'indubtable força poètica. Posem com a exemple quan els esposos arriben a la ciutat: després d'haver intentat matar la dona i penedir-se en el darrer moment, el marit no sap com fer-se perdonar; tots dos somiquen asseguts en una cafeteria; després, surten al carrer i contemplen l'arribada d'uns nuvis a una església; els segueixen fins a l'interior i, mentre se celebra la cerimònia oficial, la parella protagonista veu renéixer l'amor que un dia els va unir en una escena similar; finalment, surten junts de l'església, abans que els autèntics nuvis, dignes i enamorats davant la sorpresa dels convidats al casament. 

Males influències:
Cal saber perdonar.

dimecres, 10 d’agost del 2022

HITCHCOCK: DOS ÈXITS DE L'ETAPA ANGLESA

Tot i que sabem que Hitchcock acostumava a reiterar arguments i idees i que fins i tot va fer un remake del film de l'etapa anglesa "El hombre que sabía demasiado", sorprenen les nombroses similituds entre "39 escalones" (dirigida un any més tard, el 1935) i la molt posterior -i americana- "Con la muerte en los talones" (1959). 

El protagonista del film britànic és un xicot molt simpàtic a qui tothom persegueix: la policia perquè el creu culpable d'assassinat i uns agents secrets perquè no malmeti el seu pla de robar informació militar rellevant. Hi ha una escena en un míting polític amb una funció narrativa idèntica a la de l'escena de la subhasta de "Con la muerte en los talones". En un tren, coneix una rossa que l'ajudarà quan descobreix que és un fals culpable; Hitchcock no arriba a l'extrem de fer entrar el tren en un túnel per simbolitzar el coit entre la parella però ofega el crit d'una dona quan descobreix el cadàver amb el xiulet del tren -on viatja el presumpte assassí- quan surt de l'estació. I les complicacions derivades de treure's la rossa unes mitges mullades mentre continua emmanillada al protagonista, amb qui, a més, haurà de passar la nit, proporcionen el vessant eròtic d'un relat trepidant en què els esglaons del títol només són l'improbable mcguffin

Una melodia que obsessiona el protagonista l'ajudarà a resoldre la situació, de la mateixa manera que la cançó de Doris Day és determinant en la versió americana d'"El hombre que sabía demasiado". 

També unes notes musicals que intenta recordar el protagonista són rellevants en la trama d"Alarma en el expreso" (1938), un altre gran èxit de l'etapa anglesa del director. Basat en la novel·la "La dama desaparece" (que és també el títol original del film, "The Lady Vanishes"), és un film entretingudíssim, amb constants notes d'humor, una subtrama amorosa previsible però simpàtica, i que transcorre durant gairebé tot el metratge en un tren on una dona pot haver desaparegut, si és que existia, ja que ningú no la recorda tret de la protagonista (Margaret Lockwood, secundada per un elegant Michael Redgrave). Unes ditades en un vidre seran tan essencials en la resolució del conflicte com en la molt posterior "Plan de vuelo: Desaparecida" (protagonitzada per Jodie Foster i dirigida per Robert Schwentke l'any 2005, la seva única idea està copiada del treball de Hitchcock).

dissabte, 6 d’agost del 2022

CRIMS

La sèrie catalana "Crims", presentada per Carles Porta, ha gaudit d'un èxit enorme i ara l'ha comprada Movistar. No m'estranya. No tots els capítols són equilibrats, alguns estan allargats innecessàriament; però la majoria de les històries absolutament reals que narra, a part de demostrar la ineptitud de la nostra policia, superada només per la ineptitud dels criminals, resulten esgarrifoses; mostren els assassinats més gratuïts i surrealistes imaginables i ens ensenyen que el mal absolut és entre nosaltres, floreix en la banalitat, entre enveges i traumes i problemes per arribar a final de mes (com en la història de la parella que va matar i esquarterar el germà de l'home i la seva xicota embarassada només perquè els molestava que tinguessin més vida social en la trista urbanització en què vivien tots quatre). 

Però no volem només parlar de la sèrie televisiva, que ens servirà d'excusa per recordar tres pel·lícules (dues espanyoles i una britànica) que també narren crims que van succeir en la realitat (amb alguna llicència):
- "El crimen de la calle Bordadores" (Edgar Neville, 1946). 

S'inspira en un cas real i només va canviar el nom del carrer on van assassinar una dona de bona posició. La criada, un pretendent murri i una venedora de loteria eren els principals sospitosos. Neville, un dels realitzadors més notables del cinema espanyol de postguerra, va combinar amb eficàcia el relatiu suspens de la trama i la descripció del Madrid castís de finals del XIX on els pinxos feien de les seves quan no estaven ballant un xotis.
- "El extraño viaje" (Fernando Fernán Gómez, 1964). 

Tan maleïda com "El mundo sigue" i igualment genial és aquesta crònica negra no exempta d'un humor molt bèstia (només cal veure com es delata el criminal després de beure un got de vi amb molt cos) i, tanmateix, terrorífica: les aparicions de Tota Alba, la patètica vida dels germans interpretats per uns impagables Jesús Franco (sí, el director) i Rafaela Aparicio, la descripció d'una Espanya rural dominada pels prejudicis i les repressions sexuals.
- "El estrangulador de Rillington Place" (Richard Fleischer, 1971). 

Viatgem ara a Anglaterra però no ens movem dels ambients marginals. Excepcionalment interpretada per Richard Attenborough, John Hurt i Judy Geeson, se centra en la figura d'un psicòpata de manual que s'aprofita -en molts sentits- d'una parella de llogaters sense calés ni sentit comú. La descripció dels personatges i del claustrofòbic ambient de la pensió esdevé inapel·lable. En la carrera del director, aquest film forma un díptic amb la igualment notable "El estrangulador de Boston" (1968), que algun dia haurem de comentar.

dijous, 4 d’agost del 2022

LAS COSAS QUE DECIMOS, LAS COSAS QUE HACEMOS

Si una pel·lícula francesa porta per títol "Las cosas que decimos, las cosas que hacemos", està molt dialogada i parla de relacions amoroses en què les intencions topen amb l'atzar (o, millor dit, amb el caos), la referència al mestre Rohmer resulta inevitable. 

Però el film, dirigit el 2020 per Emmanuel Mouret, és prou personal per evitar les comparacions. Hi ha un moment de lleure que inclou una ruta turística però que serveix bàsicament per enllaçar diverses històries narrades en flash-back i que mostren com les nostres vides es basen en eleccions no sempre ben fonamentades però que potser cal assumir per poder tirar endavant. Com sigui, la pel·lícula de Mouret és inusualment elegant (atenció a una esplèndida banda sonora de peces clàssiques) i profundament romàntica. No el romanticisme tòpic de títols com "Love Actually" sinó un de més profund i asimètric, que parla més de sentiments que no pas d'un amor que els personatges no saben com definir, que potser confonen amb el desig, que condueix al plaer però també a la gelosia i a la tristesa; Mouret sembla conèixer molt bé les nostres contradiccions i ha estat capaç de robar-nos el cor.