dijous, 31 de desembre del 2009

FELLINI REVISITAT

"Las noches de Cabiria" va tenir un remake en clau musical: "Noches en la ciudad" (1969), de Bob Fosse, amb Shirley McLaine fent de Giulietta Massina i canviant els suburbis de Roma per Central Park. La pel.lícula tenia unes excel.lents coreografies, com no podia ser d'altra manera, però no estava a l'altura de films posteriors de Fosse. "Empieza el espectáculo" (1979) era gairebé una nova versió d'"8 y 1/2", però el remake més literal d'aquesta el va fer Woody Allen a "Recuerdos" (1980).

Ben aviat arribarà a les nostres pantalles el remake en clau musical que faltava de l'esmentada "8 y 1/2", i que ja ha tingut la seva versió teatral amb Antonio Banderas: ens referim, naturalment, a "Nine", la publicitada darrera pel.lícula de Rob Marshall, protagonitzada per Daniel Day-Lewis i Marion Cotillard, Penèlope Cruz, Judi Dench, Kate Hudson, Nicole Kidman i Sophia Loren.

LAS NOCHES DE CABIRIA

De la filmografia de Fellini anterior a "La dolce vita" (1960), "La strada" (1954) és probablement el títol més conegut; però el més impactant, el més corprenedor, és "Las noches de Cabiria" (1957), també guardonat amb l'Òscar a la millor pel.lícula de parla no anglesa. Narra la trista història de la prostituta Cabiria (Giulietta Masina), que té el cor tan gran com els ulls i a qui tothom ensarrona. La decepció més forta se l'endú al final, quan el pretendent revela les seves veritables intencions; no queda clar si ella el perdona, però en la darrera escena perdona el món perquè una música d'acordió i uns joves que festegen li fan veure que hi ha alguna cosa bonica enmig de tanta maldat. Inenarrable. Podeu veure-ho tot seguit; però, si no heu vist el film sencer, és millor que correu al video-club per gaudir d'aquesta obra mestra absoluta.

dissabte, 26 de desembre del 2009

FELLINI NEOREALISTA?

Visualment, "Toby Dammit" prefigura tota l'obra posterior de Fellini.

És comunment acceptat que el punt d'inflexió de la seva filmografia, el títol que clarament separa una primera etapa més o menys vinculada al neorealisme d'una segona marcada per un barroquisme delirant, manca d'argument en sentit clàssic o progressió dramàtica i constants auto-referències i metàfores (un estil tan recognoscible que "fellinià" ha passat a ser un adjectiu d'ús comú) és "8 y 1/2" (1963). La importància històrica d'aquest film radica en el fet de ser el primer en què el món interior de l'autor i el mateix procés creatiu constitueixen la base argumental, de manera que "8 y 1/2" va d'un director, àlter ego del mateix Fellini, que vol fer una pel.lícula però acaba renunciant-hi, tot i que explicar aquesta renúncia constitueix de fet una pel.lícula. I el títol fa referència ni més ni menys que al lloc que aquesta obra ocuparia en la seva filmografia: faria el film vuitè i mig; i el mig es refereix a l'episodi que Fellini va dirigir per al film col.lectiu "Boccaccio 70" (1962).

Si tenim en compte que "Toby Dammit" és també un encàrrec per a un film d'episodis (en aquell cas, eren comèdies; en aquest, històries de terror), podríem pensar que no arriba a film sencer, que seria, com aquell altre, només mig film. A més, Fellini el va realitzar després de dues pel.lícules de la rellevància de "La Dolce Vita" i l'esmentada "8 y 1/2" i d'un període de crisi personal i creativa; llavors, podríem pensar que ens trobem davant d'una obra menor. No obstant això, "Toby Dammit" es revela un film magistral que, com dèiem al principi, conté infinitat de troballes que Fellini reitera i amplia en la seva obra posterior.

I enllaça amb els títols precedents perquè narra una història bastant linial i pel caràcter torturat del protagonista.

Si només ens quedéssim amb els títols dirigits des de 1968, podríem criticar Fellini per fer sempre la mateixa pel.lícula i mirar-se el melic. Però aquesta valoració seria injusta i, a més, obviaria que Fellini ha fet allò que fan els grans mestres: després d'assolir un domini absolut de la narració clàssica ha evolucionat cap a l'abstracció. De manera que "Amarcord" (1973) seria una revisió de "Los inútiles" (1953) desproveïda de qualsevol regust neorealista.

"Amarcord" i "Los inútiles", en essència, parlen del mateix: de la misèria de la vida a províncies, a Rímini, on va néixer el director. "Amarcord" és un film clarament autobiogràfic que deforma la realitat en funció de l'estil fellinià però, en definitiva, com la deformen els records. "Los inútiles" també ens parla de la joventut de l'autor a Rímini, de la manca d'horitzons, la vilesa i la mediocritat dels seus protagonistes, fills de la burgesia de províncies. Aquest, però, és un film narrat en tercera persona, en què un dels personatges, Moraldo, guarda una certa distància amb l'entorn (vegeu l'entrada anterior), i que remet per la seva vocació realista al moviment cinematogràfic imperant a la Itàlia de postguerra. Però hi ha qui defensa que Fellini no va ser mai un neorealista autèntic; i, de fet, "Los inútiles" no ens apropa a les classes socials més desfavorides; i conté seqüències marcadament expressionistes, com aquella de la passejada nocturna de l'intel.lectual de la colla amb l'artista idolatrat, que acaba amb el darrer revelant unes intencions més aviat tèrboles.

José María Latorre citava aquesta escena en el seu extens estudi de 1974 sobre l'admirat director italià, i l'adjunto perquè jutgeu:

divendres, 25 de desembre del 2009

TOBY DAMMIT


L'escena de l'autopista a "Roma" (1972) té un clar precedent en la seqüència d'obertura de "Toby Dammit" (1968), l'episodi de Fellini per al film "Historias extraordinarias", basat en relats d'Edgar Allan Poe (els altres dos episodis els van dirigir Louis Malle i Roger Vadim).

El migmetratge també es coneix pel títol "Non giocare la tua testa con il diavolo" (no et juguis el cap amb el diable) i narra l'arribada a Roma de l'actor britànic Toby Dammit (Terence Stamp) per rodar el primer western catòlic. Els colors vermells de l'inici del film i els estranys personatges que envolten el protagonista ja anuncien que ens trobem davant d'un descens als inferns, fins i tot abans que aparegui el diable (amb l'aspecte d'una nena força inquietant).

Al marge de l'anècdota, Toby Dammit (personatge i pel.lícula) representa la culminació d'un motiu característic de la primera etapa del director: un personatge central s'enfronta a un món en clara decadència, en el qual prova de sobreviure mantenint certa distància (Moraldo a "Los inútiles"), que pot esdevenir cinisme (els estafadors d'"Il Bidone", el periodista Marcello de "La Dolce Vita"); alguns escaparan d'aquest univers corromput, bé sigui físicament (Moraldo s'allunya de la misèria de la vida provinciana viatjant a la capital) o bé mentalment, emparats en una innocència gairebé irracional ("Las noches de Cabiria"); d'altres, no poden escapar, acaben destruïts ("La strada") o corromputs ells mateixos ("La Dolce Vita").

El protagonista de "Toby Dammit" sobreviu en un món de monstres nedant en alcohol. Fuig físicament al volant d'un Ferrari i una nena rossa segella el seu destí. També en l'escena final de "La Dolce Vita", Marcello contemplava a la platja una noia ben rossa d'aspecte innocent en el moment que s'adonava que ell ja era irremeiablement a l'altra banda, a la banda dels condemnats a no creure, a viure una paròdia la resta dels seus dies.

dimarts, 22 de desembre del 2009

ESCENES CLÀSSIQUES # 16: FELLINI ROMA

Per acabar per avui, i ja que hem sortit a parlar de "Roma" de Federico Fellini, una altra escena particularment demostrativa del seu talent enorme: un passeig per l'autopista d'accés a la capital italiana que esdevé quelcom semblant a un descens als inferns.

DESFILADES DE MODA AL CINEMA

Un parell d'escenes de desfilades de moda: la primera, del film de William Klein "Qui êtes-vous, Polly Magoo?" (1966), molt pop i molt sixties; la segona, la impagable desfilada de moda eclesiàstica de "Roma" de Fellini (1972).


dilluns, 21 de desembre del 2009

AVATAR


James Cameron va dir que revolucionaria el cinema amb aquest film, el primer títol de ficció que dirigeix després de "Titanic", ara fa dotze anys!

Certament és un espectacle brillant, el súmmum dels efectes digitals i, probablement, la consagració de la projecció tridimensional. Però, com ja vam poder veure en el tràiler inusualment explícit, l'argument no és precisament original, una mena de western pro-indi en què els indis són uns extraterrestres de color blau i esvelta figura que viuen en comunió amb una naturalesa exuberant, els cares pàlides són una corporació minera terrestre que els vol fer fora de les seves terres sagrades del planeta Pandora amb l'ajuda d'uns marines molt semblants als que sortien a "Aliens", i en què un dels soldats (com a "Bailando con lobos", "Un hombre llamado Caballo", "Soldado azul") canvia de bàndol després d'enamorar-se de la cultura indígena (i d'una indígena: Zoe Saldana en versió barrufet). Finalment, allò més meritori és la coreografia de les nombroses escenes d'acció, un apartat en què Cameron és un mestre, com ha demostrat al llarg de la seva filmografia.

diumenge, 13 de desembre del 2009

LA MAMAN ET LA PUTAIN

Si no heu vist aquesta pel.lícula de 1973 i us diuen que està feta amb dos duros, filmada en setze mil.límetres i blanc i negre, que dura quatre hores, que el director (Jean Eustache) és un cineasta maleït que es va suicidar als quaranta-tres anys, potser no tingueu gaires ganes de veure-la. Però us puc assegurar que és una obra mestra d'una eficàcia aclaparadora malgrat (o gràcies a) la senzillesa de la seva realització, irònica, divertida i, a la vegada, romàntica i desesperançada. Tan realista que es pot veure com un documental sobre la generació del maig del 68, va d'un mig hippie que no penca ni que el matin que manté una relació amorosa triangular amb la "mare", una noia madura que el manté, i la "puta", una infermera tirant a nimfòmana; delicioses performances de l'ínclit Jean-Pierre Léaud, Bernadette Lafont i la debutant Françoise Lebrun. Per veure si us acabo de motivar, penjo tres escenes, dues de diàleg i una de silenci amb música de fons.





diumenge, 6 de desembre del 2009

LOS OLVIDADOS # 2: MICHAEL CIMINO

L'ascensió de Cimino va ser tan meteòrica com fulgurant la seva caiguda.

Després de només una pel.lícula com a director ("Un botín de 500.000 $", amb Clint Eastwood), va realitzar un dels títols emblemàtics del cinema nord-americà, "El cazador" (1978), amb el qual va guanyar una pila d'òscars i va obtenir de United Artists carta blanca per al seu següent projecte: "La puerta del cielo", un western caríssim amb missatge progressista; només dos anys després de l'èxit d'"El cazador", el fracàs rotund d'aquesta proposta (anys després reivindicada pels crítics com una obra mestra, sobretot després de veure la llum el muntatge original de més de tres hores de durada), va significar la ruïna de la productora i gairebé el final de la carrera de Cimino. Curiosament, les dues pel.lícules no són tan diferentes: ambdues narren episodis poc honorables de la història dels Estats Units (Vietnam, la guerra entre ramaders i immigrants a Wyoming el 1890); en els dos casos, els protagonistes són més aviat lacònics, hi ha un triangle amorós no declarat amb Christopher Walken pel mig, les escenes d'acció són més aviat escasses (però contundents) malgrat tractar-se de gèneres violents per definició i, com en les pel.lícules de John Ford, abunden les escenes de balls i celebracions que representen la unió d'una comunitat amenaçada i el paisatge, especialment praderies i boscos, té una importància essencial (magnífica la fotografia de Vilmos Zsigmond en les dues pel.lícules).

Tot i amb això, el 1985 encara va realitzar un thriller excel.lent amb Mickey Rourke, substituint les praderies pels escenaris urbans: "Manhattan Sur". Però va ser un miratge: el 1987, "El siciliano", amb Christopher Lambert, intent d'emular a parts iguals Francesco Rosi i Coppola amb aquesta hagiografia de Salvatore Giuliano, resulta un nou fracàs, aquesta vegada merescut, ja que el film és grandiloqüent i ridícul. Segueix dos anys després el remake "37 horas desesperadas", novament amb Mickey Rourke, un film insubstancial, i ja el 1995, "The Sunchaser", una producció petita, molt allunyada dels estàndars dels seus inicis, road movie simpàtica però insuficient en què tornen a ser omnipresents les praderies del Midwestern.

La paradoxa, creiem, és que Cimino, amb la seva megalomania i excessos que li van fer perdre la confiança dels productors (sembla ser que després de "La puerta del cielo" encara va tenir l'oportunitat de dirigir "Footloose" i que van acomiadar-lo quan va començar novament a passar-se de la ratlla amb el pressupost), es trobava més còmode treballant per als grans estudis, i amb el pas a la independència no ha aixecat el vol: en fi, darrerament va canviar de sexe i va anar a viure a Paris, on escriu alguna novel.la i ha dirigit un episodi d'un film col.lectiu el 2007.

Tornant al seu film més recordat, "El cazador", va ser un dels primers títols en què Nordamèrica s'enfrontava amb els traumes de Vietnam. I mai millor dit, perquè el tema de la pel.lícula no és tant el conflicte en si sinó les conseqüències devastadores del mateix en uns joves i la seva comunitat. Com que tot plegat és bastant trist, ens quedarem amb la primera part del film, i recordarem aquella inoblidable escena en què De Niro, Walken, Sargent, Cazale i companyia juguen al billar i s'emborratxen abans d'anar al casament d'un d'ells i tot seguit a la guerra; amb la cançó "Can't take my eyes off you" de fons musical.

PARÒDIES I "SPOOF MOVIES"

En un espai de temps força curt he vist per televisió (a 8TV) un curiós títol de Vittorio de Sica de l'any 1966 titulat "Darrera la pista de La Guineu" i, al cinema, "Spanish Movie", la definitiva aportació nacional al gènere de les "spoof movies", la qual cosa em servirà d'excusa per parlar d'aquestes pel.lícules en què un determinat gènere o estil cinematogràfic és qüestionat o homenatjat (val per a les dues coses) per la via de l'exageració o la paròdia.

"Darrera la pista de La Guineu" no és en sentit estricte allò que en direm una "spoof movie": ens trobem davant d'una comèdia molt lleugera en què Peter Sellers, en el paper d'un estafador anomenat "La Guineu", es disfressa tota l'estona -la seva especialitat, vaja, però resulta una mica estrany en el paper d'italià masclista-; per tal de despistar els carabinieri i apoderar-se d'un carregament d'or que ve d'Egipte, es converteix en el director de cinema Federico Fabrizzi i ensarrona Tony Powell, una estrella nord-americana en hores baixes (Víctor Mature, que aporta una divertida caricatura d'ell mateix), perquè protagonitzi una presumpta pel.lícula neorealista en un poblet de pescadors. Tenint en compte que "Darrera la pista de La Guineu" està dirigida per un dels pares del neorealisme i que el guió es deu a Cesare Zavattini (i Neil Simon!), un altre nom clau del moviment, els comentaris resulten més sucosos encara:

Quan Fabrizzi anuncia la seva visita a la star de Hollywood, es presenta com un director neorealista. Tony Powell pregunta al seu agent (Martin Balsam) què és això del neorealisme, i aquest respon contundent i lacònic: "Misèria!". Després, l'estrella pregunta a Fabrizzi "de què va la pel.lícula" i l'estafador, assenyalant la finestra des d'on es pot contemplar Roma, respon: "D'això"; -"De finestres?".

Com es pot suposar, Fabrizzi-La Guineu no té cap guió preparat i només li interessa rodar l'escena del desembarcament de l'or a la platja del poblet de pescadors; però el vaixell té problemes i ell es veu obligat a improvisar. Llavors, filma els protagonistes sense fer o dir res en absolut, "per simbolitzar la incomunicació". La referència a Antonioni i similars resulta prou evident.

Finalment, la policia deté tothom i, al judici, el fiscal fa servir el material filmat per demostrar que no pretenien rodar cap pel.lícula i només apoderar-se de l'or. Veiem una sèrie de plans desenquadrats i sense gaire solta ni volta que semblen confirmar la tesi del fiscal, peró, en acabar la projecció, un dels presents s'alça i aplaudeix entusiasmat: "He plorat, té veritat... La millor pel.lícula italiana de tots els temps!".

Les spoof movies, més que oferir un comentari sobre un gènere o estil cinematogràfic, com en l'exemple anterior, són un gènere en si mateixes que consisteix a imitar una o diverses pel.lícules conegudes, generalment pertanyents a un gènere determinat, en clau d'humor, satiritzant-les per la via de l'exageració o la descontextualització. És un gènere característic del cinema nord-americà, que troba els seus orígens en les paròdies d'Abbott i Costello de les pel.lícules de terror de la Universal quan aquestes ja no feien por a ningú, continua als anys setanta amb Mel Brooks (que va parodiar també la història de Frankenstein, però igualment el western a "Sillas de montar calientes", el cinema de Hitchcock a "Máxima ansiedad" o el cinema silent a "La última locura") i, a partir dels vuitanta, amb les sèries d'"Aterriza como puedas", "Agárralo como puedas", "Scary Movie", i d'altres.

El cinema espanyol ja oferia exemples de cinema paròdic: de les pel.lícules de James Bond a "Cero siete con el dos delante" (Cassen, dirigit per Ignacio F. Iquino), de "Rocky" a la divertida "Yo hice a Roque III" (Esteso i Pajares, dirigits, és clar, per Mariano Ozores) o del mateix Fellini (Alfredo Landa a "Los días de Cabirio" -Fernando Merino, 1971-).

La principal novetat de "Spanish Movie", del novell Javier Ruiz Caldera, és que els seus referents són pel.lícules espanyoles. És una conseqüència lògica del fet que el cinema comercial espanyol hagi assolit en els darrers anys un nivell i popularitat més que acceptables, ja que és requisit de les spoof movies que els originals siguin films reconeguts pel gran públic i que no siguin comèdies, per tal de fer més evident la paròdia. En l'època en què el cinema espanyol es dividia entre comèdies subdesenvolupades i films d'autor pseudo-experimentals, l'exercici hauria resultat inviable. Tot i que un dels títols parodiats a "Spanish Movie" és "La soledad", que encaixaria bé en la segona categoria.

Amb el nivell i la popularitat del gènere fantàstic espanyol recent, és normal que entre els títols parodiats trobem "Los otros", "El orfanato", "Abre los ojos", "El laberinto del fauno" o "[REC]", però també hi ha conyes sobre "Volver" i el cinema almodovarià, "Mar adentro" o "Los lunes al sol". La majoria de gags no són res de l'altre món, però "Spanish Movie" no és pitjor que algunes spoof nord-americanes recents típus "Casi 300". Tampoc no és millor que les pel.lícules de "Torrente", però, amb aquestes i altres comèdies espanyoles, comparteix una característica força específica com és la intervenció de personatges populars del món de la televisió i la faràndula: no em referixo a la presència de l'elenc de "Muchachada Nui", que seria més aviat el cas d'una importació de talents d'un altre mitjà, sino als casos de Buenafuente i Berto Romero, Joselito o Chiquito de la Calzada. Ara, cal reconèixer que emparellar el darrer amb Leslie Nielsen, icona de les spoof americanes des d'"Aterriza como puedas" (repeteixen el gag de la seva aparició amb el fonendoscopi penjat al pit) és tota una troballa, encara que haguem d'esperar als crèdits finals. Aquí us regalo el fragment sencer per si de cas:

dilluns, 30 de novembre del 2009

SE7EN + CUBE = SAW

L'exitosa nissaga de "Saw", que ha patit en el seu sisè episodi l'excés de zel d'uns guardians de la moral que l'han qualificada "X" per "apologia de la violència", fent d'aquesta manera inviable la seva estrena normalitzada en sales, té una setena part prevista per a octubre de 2010.

Set era el número camuflat al mateix títol de l'excel.lent pel.lícula de David Fincher sobre els set pecats capitals, que va crear escola des dels títols de crèdit, imitats després per totes les pel.lícules i sèries televisives sobre psicòpates recargolats, i que inspira també els salvatges paranys a que es veuen sotmesos els protagonistes de "Saw", per la seva sofisticació però també pel caràcter moral dels càstigs. "Saw" està també emparentada amb "Cube" per la claustrofòbia dels espais on les víctimes desperten després que els aprenents del Jigsaw ("pigmask") els adormin. I tant el psicòpata de "Saw" (Jigsaw) com l'inquietant personatge de Kevin Spacey a "Seven", fan de mal combatre perquè la seva pròpia mort forma part del pla.

Ara bé, passaran dies abans que un film d'aquesta mena ens faci oblidar els minuts finals de "Seven", quan un desert assolellat, en contrast amb els escenaris urbans grisos, plujosos, gairebé "bladerunnerians", omnipresents a la resta del film, esdevé inesperadament escenari d'una resolució que temem apocalíptica i que resulta senzillament terrorífica, sense que Fincher ens mostri gairebé res, confiant en la nostra imaginació, amb la càmera a una distància prudencial perquè poguem suportar l'horror, l'horror...

diumenge, 29 de novembre del 2009

ESCENES CLÀSSIQUES # 9, 10: BESOS ROBADOS

Dues escenes de "Besos robados" (1968), de François Truffaut: Antoine Doinel, l'àlter ego del realitzador (Jean-Pierre Léaud), no s'acaba de decidir entre la seva promesa (Claude Jade) i la mestressa de bon veure de la sabateria on treballa (Delphine Seyrig); escriu una carta d'amor que viatja pel subsòl parisenc i prova davant d'un mirall l'efecte sonor dels noms dels tres personatges en discòrdia.



diumenge, 22 de novembre del 2009

2012 i altres catàstrofes

L'especialitat de Roland Emmerich, director de "2012" (2009) és la destrucció.

A "Independence Day" (1996), remake inconfessat de "La guerra de los mundos" (Byron Haskin, 1952), els extraterrestres gairebé destruïen la Terra. A "Godzilla" (1998), un altre remake, llepava Nova York, probablement -amb el permís de Tòquio- la ciutat més vegades destruïda en la ficció abans que gairebé ho fos en la realitat l'11-S. Aquestes dues pel.lícules partien d'agressions externes, sigui dels marcians o d'un monstre d'origen remot; en canvi, a "El día de mañana" (2004), la destrucció s'originava en el canvi climàtic, propiciat per la mateixa raça humana.

Finalment, "2012" ens presenta una destrucció global que té causes totalment naturals, sense cap intervenció dels homes o d'agressors no humans.

Les erupcions solars escalfen el nucli del planeta com si fos un microones -com ho expliquen els científics en el film- i la crosta comença a esqueixar-se. A partir d'aquí, les desgràcies se succeeixen i la supervivència de la raça humana és en perill. "2012" sembla voler ser la pel.lícula de catàstrofes definitiva; i potser ho sigui, ja que, a més d'oferir uns efectes especials aclaparadors, difícilment superables (tot per ordinador, és clar), funciona com un compendi, a estones paròdia, de les constants i de la història del gènere "disaster movie":

El protagonista (John Cusack) està divorciat amb dos fills; és un visionari que no encaixa en els estàndars del sistema i la dona l'ha deixat per buscar-se un tio que es guanya millor la vida. Malgrat això, ell encara l'estima; i també ella, pel que sembla. La tragèdia servirà per unir-los novament; com és preceptiu, la nova parella de la noia patirà una mort horrible per tal de no interferir en el retrobament de la família natural. En el camí cap a la salvació i la felicitat, passaran mil peripècies, totes elles heretades de títols precedents: els carrers s'esquerden (com a "La guerra de los mundos", versió Spielberg, que té un protagonista amb els mateixos problemes familiars), i després és tot Los Angeles que pateix un terratrèmol d'escala nou i escaig ("Terremoto", 1974); segueixen erupcions volcàniques ("Volcano", "Un pueblo llamado Dante's Peak", 1997) i tsunamis ("Deep Impact", 1998; "La tormenta perfecta" 2000; "El día de mañana"). Els protagonistes fugen en un avió que ha de fer un aterratge forçós en un glaciar ("Viven"). Mentrestant, se'ls han unit una colla de personatges secundaris també a la recerca de la salvació, i que permeten fer apostes (fàcils) sobre quins d'ells arribaran vius al final (com a "La aventura del Poseidón", 1972; per cert, un títol homenatjat per partida doble gràcies a l'episodi força gratuït del transatlàntic bolcat per una onada gegant -inclou, com en els clàssics del gènere, l'aparició d'una vella glòria: George Segal-). El destí dels protagonistes (un muntatge secret enmig de les muntanyes de l'Himàlaia) recorda "Encuentros en la tercera fase" i les pel.lícules de James Bond, amb la diferència que el secret que s'hi amaga no és un arma per destruir el món sinó uns artefactes (tampoc no ho explicarem tot) per salvar uns quants humans, triats no per les seves característiques físiques ("Teléfono rojo", 1964; "Moonraker", 1979) sinó pel volum dels seus comptes corrents, detall cínic d'un film que, malgrat tot, acaba apel.lant a l'altruisme i brindant-nos unes darreres escenes de suspens aquàtic que remeten a "Titanic" (1997).

Entre tant tòpic, un detall enginyós (l'esquerda que apareix al sostre de la Capella Sixtina separant els dits de Déu i l'home pintats per Miquel Àngel) i l'episodi surrealista que ens mostra com el president dels Estats Units (Danny Glover!) renuncia a salvar-se per fer companyia als ferits refugiats al costat de la Casa Blanca, i mor quan li cau al damunt un portaavions amb el nom d'en Kennedy pintat a la coberta (d'això se'n diu una garrotada per partida doble!).

"2012" pot ser la disaster movie definitiva, però està clar que no tanca, més aviat al contrari, la nova moda de cinema apocalíptic, propiciada per aquesta època de crisi que ens ha tocat viure, i que continuarà ben aviat amb "La carretera", adaptació de la brillant novela de Cormac McCarthy (una proposta segurament més intel.lectualitzada que el divertiment d'Emmerich).

Mentrestant, un record a l'època daurada del gènere apocalíptic: la dels films sobre un hipotètic holocaust nuclear, que van proliferar els anys de la Guerra Freda per raons òbvies, amb títols inoblidables com "La hora final" (1959, Stanley Kramer), "Punto límite" (1964, Sidney Lumet) o "El juego de la guerra" (1965, Peter Watkins). Dit això, ens acomiadem com ho va fer Stanley Kubrick en l'escena final de la definitiva "Teléfono rojo":

dissabte, 7 de novembre del 2009

TRUFFAUT vs. ERICE - La mirada de la infància



El to documental de l'escena del teatre de titelles de "Los cuatrocientos golpes" (1959) el retrobem a "El espíritu de la colmena" (Victor Erice, 1973), quan Ana i la seva germana assisteixen per primera vegada (en la ficció i la realitat) a la projecció de la pel.lícula "Frankenstein". Adjunto el fragment i uns interessants comentaris del director.



dijous, 5 de novembre del 2009

LES MISTONS

Us regalo aquest curtmetratge entranyable que François Truffaut va realitzar dos anys abans de "Los cuatrocientos golpes", homenatjant-lo d'aquesta manera en el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort.

diumenge, 1 de novembre del 2009

ESCONDIDOS EN BRUJAS


Alguns directors novells barregen els gèneres en els seus films i diuen que ho fan per obtenir un producte diferent quan, en el fons, només pretenen dissimular la seva imperícia en qualsevol dels registres. D'aquest procés en surten pel.lícules avorrides i absurdes.

No és aquest el cas d'"Escondidos en Brujas", tot i que prové d'un director novell (Martin McDonagh) i que és un absolut aiguabarreig.

Després d'un cop fallit, dos gàngsters anglesos viatgen a Bruges (Bèlgica) per recomanació del seu cap. Un d'ells (Brendan Gleeson) aprofita l'estada per visitar les meravelles gòtiques de la ciutat, mentre l'altre (Colin Farrell) s'avorreix sobiranament fins que coneix una atractiva paisana. Postal turística? Buddy-movie? Comèdia romàntica? Thriller? Sí, és tot això, sense caure en els tòpics de cap dels gèneres esmentats. Comença en clau d'humor surrealista (amb l'interludi tràgic del flash-back que explica què és "allò que va sortir malament") i es converteix cap al final en un drama gairebé shakespearià amb reflexions sobre l'honor, l'amistat, el destí, fins acabar el periple amb una pirueta final d'humor negríssim.

Que una proposta tan arriscada arribi a bon port i es converteixi en un dels millors títols estrenats l'any 2008, es deu a les interpretacions de Gleeson, Farrell i de Ralph Fiennes (adequadament sobreactuats), però sobretot a un guió de ferro, en què no es deixa cap detall a l'atzar i en què els diàlegs són concisos i brillants. Darrerament, s'acostuma a oblidar que aquesta és la millor base per a una bona pel.lícula.

dissabte, 31 d’octubre del 2009

[REC] VS. [REC]2


Havia de resultar complicat fer una continuació de [REC] que no en fos una simple fotocòpia, però Balagueró i Plaza se n'han sortit prou bé.

Perdut l'al.licient de l'originalitat, calia anar una mica més enllà. Sense renunciar al repte que implica explicar tota la història a través de l'ull d'una càmera de video, com que en aquesta segona part n'hi ha diverses, de càmeres, i, per tant, més punts de vista, la narració ja no és linial i els directors tenen molt més marge de maniobra. Tampoc les convencions de les pel.lícules de zombis no impliquen una limitació; de fet, Balagueró i Plaza les subtitueixen per les convencions dels films de possessions demoníaques, amb plans que remeten directament a "El exorcista"; encara que per fer-ho hagin de recórrer a angles de càmera poc versemblants si tenim en compte que filma un dels protagonistes de l'escena. També trobarem referències a les versions mediterrànies del tema (les sèries Z italianes o espanyoles), però fins i tot a "La cosa" de John Carpenter (la prova de la sang).

En definitiva, una pel.lícula de terror sense complexos, brillant i divertida, tot i que potser una mica menys que la precedent. I Manuela Velasco surt menys estona, però igualment fascinant en un registre més pertorbador.

dissabte, 17 d’octubre del 2009

ESCENES CLÀSSIQUES # 6: CENTAUROS DEL DESIERTO



El protagonista d'aquesta absoluta obra mestra de John Ford, és un individu solitari, que ha perdut les seves arrels. Com els millors herois, després d'una llarga aventura lluitant contra els indis i contra els seus propis prejudicis, ha aconseguit refer el nucli familiar; però ell n'està exclòs.

Aquest final mític, que tanca el cercle obert amb la primera escena (la porta s'obre i ens mostra el desert), no ho podia resumir millor.

ESCENES CLÀSSIQUES # 5: LOST IN TRANSLATION


Finalment, el jurat de Sitges va atorgar a "Enter the Void" el seu Gran Premi (i el de la millor fotografia, aquest més previsible). En fi, no faré més comentaris. Però ja que darrerament parlem de pel.lícules amb occidentals a Tòquio (l'esmentada, la de la Coixet), aprofitarem per retre un petit homenatge a la millor mostra d'aquest subgènere: la fundacional "Lost in Translation".

Per al meu gust, un dels títols clau de la dècada i el millor que ha fet l'hereva d'en Coppola. Amb un to personal que no és comèdia ni drama sinó tot el contrari, "Lost in Translation" parla de dos nord-americans que es troben en un moment crucial de les seves vides: ella (Scarlett Johansson) encara és molt jove però ha de prendre urgentment decisions sobre el seu futur; ell (Bill Murray) ha arribat a l'edat en què els records pesen més que les expectatives. Es troben casualmet a Tòquio, tenen molt temps lliure i, per afegiment, insomni; estan sols i se senten desemparats enmig d'una ciutat que sembla extraterrestre. Es coneixen al bar de l'hotel, on tenen obert fins a la matinada, i comencen a fer-se companyia.

El gran encert de la pel.lícula és que els personatges s'abstenen d'iniciar la típica relació romàntica, que d'altra banda sospiten inviable; la qual cosa no impedeix que la seva breu amistat tingui tots els elements d'un drama amorós: junts descobreixen la fascinació de l'estranya megalòpoli on es troben ancorats; passen una nit junts (però el contacte físic es limita a la carícia breu que ell fa al peu d'ella amb un dit); hi ha una infidelitat i una escena de gelosia; i un comiat final en què ell li diu a cau d'orella uns mots inaudibles per a l'espectador (a internet, he trobat la traducció de les seves paraules, però penso que és preferible mantenir el misteri); després, ell marxa en un taxi camí de l'aeroport mentre veu passar els edificis d'aquell univers on mai no tornarà: el present ja és record i una música malenconiosa acompanya la caiguda del teló.

"Lost in Translation" és plena de moments meravellosos, però no podíem triar-ne cap de millor que l'escena del karaoke, quan ell canta (no gaire bé) "More Than This" i les mirades ho diuen tot.

dissabte, 10 d’octubre del 2009

ESCENES CLÀSSIQUES # 2, 3, 4: POLANSKI FANTÀSTIC

Podem preguntar-nos perquè el fiscal del cas Polanski (presumpta o no tan presumpta violació d'una nena de tretze anys ara en fa més de trenta) li té tanta tírria. Es tracta només de rigor professional o també està convençut que aquest home és el dimoni en persona?

Certament, la visió d'algunes escenes desassossegadores de les seves pel.lícules podrien justificar tal prejudici.





Acabem la breu retrospectiva amb l'escena final de "La semilla del diablo" (si encara no heu vist aquesta obra mestra del cinema fantàstic, si us plau, absteniu-vos-en).

ENTER THE VOID

Està de moda i ofereix un bon resultat en pantalla sobrevolar la lluminosa megalòpolis de Tòquio, bé sigui el de veritat o la versió digitalitzada; si qui ho fa és un esperit, ja tenim excusa per presentar la pel.lícula al festival de cinema fantàstic de Sitges. Si el director és Gaspar Noé, autor de culte per excel.lència, pot passar que un pla picat duri més de dues hores i que s'esgoti la paciència de qualsevol espectador. Finalment, allò més brillant d'aquesta palla mental anomenada "Enter the Void" és el número del parpelleig que enfosqueix la imatge: mai cap seqüència de càmera subjectiva no havia tingut en compte aquest detall; el pitjor, un final que tarda a arribar i és previsible i ridícul.

Gaspar Noé ha de reflexionar i plantejar-se si el més que previsible fracàs d'aquesta proposta inassequible és causat per la seva condició de geni incomprès o bé perquè és un pesat de tres parells de nassos; aniria bé que es decidís a fer el film pornogràfic a què aspira en el fons i que anuncien les escenes finals d'"Enter the Void"; com a experiència sensorial definitiva, penso que seria més eficaç.

dimarts, 29 de setembre del 2009

V.O.S.


Perquè no digueu que sempre parlo malament del cinema català, vull deixar constància que la darrera pel.lícula de Cesc Gay és una comèdia romàntica infinitament superior a la majoria de les mostres del gènere que ens arriben, usualment nord-americanes i protagonitzades per Ben Affleck i/o Jennifer Aniston.

Bé, ja sé que això no és dir gaire. Afegiré que, tot i que l'esquema argumental no peca d'excés d'originalitat, els diàlegs ben rimats, la simpatia dels actors, l'ús gens afectat del bilingüisme i una posada en escena estilitzada que juga amb la realitat i la ficció (els actors interactuen amb un equip de rodatge que filma la seva història), sense que resulti pedant, fan de "V.O.S." un títol a l'altura dels anteriors "Ficció" i "En la ciudad", fins i tot superior en alguns aspectes: les escenes que mostren el naixement de la passió amorosa tenen veritat i una bellesa pura com la neu que cau damunt dels personatges en l'escena del petó.

diumenge, 20 de setembre del 2009

MALDITOS BASTARDOS


Després del cinema negre ("Reservoir Dogs", "Pulp Fiction"), la blaxpoitation ("Jackie Brown"), el cinema d'arts marcials, l'anime, l'espaguetti-western (tot això cabia a "Kill Bill") i les pel.lícules de persecucions automobilístiques dels anys setanta ("Deathproof"), ara li toca el torn al cinema bèl·lic. Però el model no són els films clàssics nord-americans dels anys quaranta i cinquanta, sinó les produccions europees més recents, particularment "Aquel maldito tren blindado" (Enzo G. Castellari, 1977).

Els films europeus de gènere són bastards, fills il·legítims dels models clàssics nord-americans, i no és casual que els personatges de "Malditos bastardos" portin el nom de directors i actors de segona fila (Antonio Margheriti, Aldo Ray, Hugo Stiglitz); de fet, "Inglorious Basterds" era el títol previst per a un llibre sobre aquests especialistes del cinema de sèrie B oblidats per les enciclopèdies serioses.

Com dèiem en parlar de "Deathproof", Tarantino transcendeix els seus models, però en aquesta ocasió l'interès relatiu dels títols en què s'inspira, com també el to deliberadament grotesc de la majoria de personatges, llasten un film tanmateix molt característic del seu director i que conté més d'una genialitat. "Malditos bastardos" està construïda en funció de llargues seqüències que són compartiments estancs i no té un protagonista clar, tot i que dos dels personatges tenen molta més entitat que la resta: el nazi políglota "caça-jueus" interpretat per Christoph Waltz (premi a Cannes i ferm candidat a l'Oscar), i la jueva propietària d'un cinema Shosanna Dreyfus (interpretada per Mélanie Laurent); la seva venjança contra els nazis l'emparenta amb les altres fèmines venjatives del cinema de Tarantino (la "núvia" de "Kill Bill", les especialistes de "Deathproof").

Bàsicament, tenim un parell de llargues escenes de tensió acumulada que acaben amb un catàrtic esclat de violència, a la manera de Sergio Leone, en les quals (i en tota la pel.lícula, de fet), la llengua en què s'expressen els personatges introdueix un element afegit de suspens; i un final en el cinema on es projecta "L'orgull de la nació", imaginària però plausible producció patriòtica de Joseph Goebbels, en el qual Tarantino es permet passar olímpicament de la veritat històrica i filmar la venjança jueva definitiva en què la crema de metres i metres de pel.lícula altament inflamable serveix de resposta a la crema de llibres i altres barbaritats comeses per Hitler i companyia, i a la vegada representa el sacrifici suprem de la cinefília, digne colofó d'un títol en què Tarantino ens torna a parlar de la sèrie B però també de Charles Chaplin i Max Linder, de G. W. Pabst, Leni Riefensthal, Henri-Georges Clouzot, "King Kong", o més indirectament del Truffaut d'"El último metro", l'Aldrich de "Doce del patíbulo", el Ford de "Centauros del desierto", a més dels altres cineastes més discrets abans esmentats.

I la darrera curiositat: de tota la música preexistent que utilitza a la pel.lícula, cap fragment no pertany a un film bèl·lic (la més exòtica, la peça cantada per David Bowie que apareixia a la versió moderna d'"El beso de la pantera", que sona a l'inici de la llarga escena de la projecció cinematogràfica).

diumenge, 13 de setembre del 2009

LITERATURA CINEMATOGRÀFICA

Encara l'estic llegint però no em puc esperar a recomanar el volum "Sólo para cinéfilos - Cómo ver más allá de las películas", de Richard T. Kelly i una colla de col.laboradors, tots crítics o cinèfils anglesos més algun director (anglès -Mike Figgis- o nord-americà -Ethan Coen, Steven Soderbergh-). Malgrat el títol, que fa pensar en quelcom una mica àrid, és un llibre divertidíssim, una sèrie de llistes de deu pel.lícules, amb els oportuns comentaris, però no llistes canòniques sinó de l'estil de "deu pel.lícules que em van traumatitzar de petit", "deu pel.lícules que m'agraden però em fa pena confessar-ho", "deu pel.lícules que m'han fet plorar", etcètera. El llibre està ben escrit i els diversos autors fan palès el seu gran amor pel cinema.

I és que, a mi, amb els llibres sobre cinema em passa com amb les pel.lícules de terror: m'agraden com a gènere però costa trobar-ne que valguin realment la pena. La cinefília i el sentit de l'humor són la millor base per a un bon llibre de temàtica cinematogràfica, fins i tot més que l'erudició. La majoria dels que he llegit estan mal escrits (o potser mal traduïts), són avorrits o reiteratius. De la meva biblioteca -tampoc no gaire àmplia, tot s'ha de dir- en salvaria dos, a part del ja esmentat: "El cine según Hitchcock", de François Truffaut i "Diccionario de cine", de Fernando Trueba; curiosament, els dos escrits per directors de cinema, per bé que haguessin exercit de crítics prèviament.

Sobre literatura cinematogràfica, cal seguir les recomanacions següents:

- Evitar com la pesta els llibres d'autors nord-americans. Jo no sé què els passa, però són incapaços de lligar dues frases coherents.

- Evitar els crítics de "Cahiers du cinéma" (ara tenim la versió espanyola i això em permet parlar amb coneixement de causa). Semblen més intel.ligents que els nord-americans, la qual cosa no és gaire meritòria, però tampoc no acaben de saber-se explicar. Deu ser més senzill abordar un tractat de física quàntica que qualsevol de les seves ressenyes. I l'única manera de saber si deixen bé o no una pel.lícula és pel nombre de pàgines que li dediquen.

- Dintre de la literatura cinematogràfica, el subgènere més infumable són les biografies.

També en el gènere de la crítica cinematogràfica, l'amor al cinema (ja sé que això se li pressuposa a un crític però tinc seriosos dubtes al respecte: n'hi ha molts que sembla que vagin al cinema a patir), el sentit de l'humor, la manca de prejudicis, la claredat i la concisió, són les millors virtuts: el meu crític preferit és Jordi Batlle Caminal, i no vol dir que tinguem els mateixos gustos. La crítica radical, actualment bastant devaluada, per sort, pot tenir certa gràcia però no aguanta el pas del temps. Resulta un exercici interessant recuperar crítiques antigues sobre pel.lícules avui considerades obres mestres per veure com la molla de pa a l'ull és la nota dominant i com la ideologia del moment preval sobre les consideracions artístiques; en particular, les ressenyes de la mítica revista "Dirigido por", dels anys de la transició política, eleven als altars fosques pel.lícules llatinoamericanes o de països de l'Est que ara ningú no recorda, potser només pel seu evident missatge progressista; en canvi, el cinema nord-americà de l'època, noms avui consagrats com Coppola, Spielberg, Scorsese, són qüestionats sistemàticament (una crítica -ho juro- acusa Scorsese de filmar en clau televisiva); per no parlar de les acusacions de feixistes a senyors com Clint Eastwood, al qual avui, en canvi, ningú no li discuteix ni les pel.lícules mediocres, que en té.

En fi, ja tindrem ocasió de tornar a parlar d'aquest tema apassionant. Ara torno a la lectura del meu darrer descobriment i de les seves llistes de deu pel.lícules. Per cert, el dos títols que més em van impressionar de ben petit, com us ho diria...? No en sé el nom.

En un cas, es tracta d'una pel.lícula que suposo de ciència-ficció perquè els protagonistes anaven vestits amb pijama; recordo que la van fer un dissabte a la tarda a la televisió, després d'un programa musical en què Encarnita Polo cantava el "Paco, Paco", i recordo bàsicament una escena, en una gran sala amb columnes, on un personatge apunyalava al pit un vigilant; la violenta mort d'aquell home jove vestit amb un pijama ajustat em va causar una profunda commoció i, a la vegada, una misteriosa fascinació sàdica. No us puc dir si la pel.lícula era en blanc i negre o color perquè estàvem als anys seixanta i els televisors eren monocroms; si algú em sap donar alguna pista sobre el títol en qüestió, podré superar aquest trauma freudià d'una vegada i potser fer una llista coherent amb els títols de pel.lícules que m'han impactat.

L'altre cas és -d'això n'estic més segur- un telefilm de la famosa sèrie "Dimensió desconeguda". Només recordo que passava en un diner enmig d'una tempesta de neu; al final de l'episodi, el cuiner alçava la seva gorra i mostrava un tercer ull al mig del front.

Tot això va passar molt abans que, amb dotze primaveres, aconseguís enredar els meus pares perquè em portessin a veure "El padrino" i canviés tota la meva escala de valors.

dissabte, 12 de setembre del 2009

ESCENES CLÀSSIQUES # 1: DEATHPROOF

Mentre se'ns fa la boca aigua esperant l'estrena ja molt propera de "Malditos bastardos", recordarem el Tarantino immediatament anterior: "Deathproof", una pel.lícula de persecucions automobilístiques que -com és costum en l'obra del director- transcendeix el seu model (cinema de sèrie B dels anys setanta) per esdevenir una proposta totalment personal, un film allunyat de qualsevol digressió en què l'únic missatge són els elements que l'integren: música, diàlegs brillants, noies boniques, cotxes antics i un psicòpata que enyora les velles pel.lícules d'acció i que substitueix el sexe per les col.lisions amb el seu vehicle a prova de mort, com aquella que divideix en dos la pel.lícula (i també el cos de les víctimes), potser la seqüència més impactant del cinema del darrers anys.

divendres, 4 de setembre del 2009

UP


Després de gaudir de la millor pel.lícula de la temporada, en 3-D, em vénen al cap les reflexions següents:

1ª. Quan es va imposar el cinema sonor molts van predir-ne la mort com a expressió artística. I és cert que després d'haver-se inventat en pocs anys un llenguatge específic, la paraula va significar un cert pas enrere, un cert retorn a la teatralitat dels orígens.

No obstant això, el cinema no va morir i va continuar avançant, malgrat que no ho fes amb la rapidesa dels anys del cinema mut.

Molt més recentment, el llenguatge televisiu, dirigit a un públic que no seu en una sala fosca sinó que pot estar mirant la pantalla de cua d'ull mentre fa el sopar, imposa un retrocés: desapareix l'alternança de plans, ja que tot són primers plans que perden el seu significat (originàriament, emfatisar una reacció del personatge), i tot s'explica o es reitera en paraules, no fos cas que el públic televisiu perdés el fil.

L'altre extrem és la influència del vídeo-clip, basar-ho tot en l'allau d'imatges muntades de qualsevol manera.

En aquest entorn tan poc propici no deixa de ser sorprenent que els darrers films de la Pixar, dirigits obligatòriament a un públic massiu, apostin tan decididament per un retorn al cinema més pur, al cinema sense paraules: "Wall-e" era un film mut en bona part; "Up" explica sense necessitat de cap mot el drama vital del protagonista en un seguit d'imatges commovedores, a l'inici de la pe.lícula; i -sobretot cap al final, quan la casa voladora lluita amb el dirigible-, la inventiva dels gags, estrictament visuals, remet directament als millors moments del cinema de Buster Keaton.

2ª. Potser ara sí (recordem el fallit boom dels anys cinquanta), el cinema en 3-D sigui el següent salt evolutiu: les ulleres incòmodes, la falta de sales, continuen sent un problema; però els resultats -almenys a "Up"-, la sensació de realitat i, fins i tot, de vertigen, la intel.ligència de no supeditar la narració als efectes més aparents, han aconseguit que desitgi ja veure la propera meravella en aquest sistema. Promet ser l'esperada "Avatar", de James Cameron, però us he de confessar que, després de veure el tràiler, n'estic una mica recel.lós.

diumenge, 30 d’agost del 2009

MAPA DE LOS SONIDOS DE TOKIO - Molt soroll per a res?



Sens dubte, Coixet és una directora notable, prou hàbil a l'hora de plantejar històries intimistes, retrats de personatges que miren de vèncer les seves pròpies inseguretats davant d'un destí incert, o bé miren de vèncer la por que els produeix una tragèdia imminent, o bé el dolor infligit quan aquest destí ja s'ha materialitzat.



Al film, el català David (Sergi López) regenta a Tòquio una botiga de vins amb el cinèfil nom de "Vinidiana" i s'enfronta al dolor pel suïcidi de la seva nòvia japonesa, quan coneix Ryu (Rinko Kikuchi), no pas per casualitat ja que ella és l'assassina a sou contractada pel pare de la noia per matar-lo.


Ryu, a part de fer-se un sobresou matant gent, talla tonyina al mercat de Tòquio. És un personatge solitari i misteriós del qual no arribem a saber gran cosa, malgrat els comentaris en off d'un narrador una mica pesat; a força d'enigmàtic, el personatge de la peixatera assassina acaba per semblar un clixé en una pel.lícula que n'està plena (la solitud de les dones orientals i l'honor dels homes, les llums de la nit tokiota, els hotels de l'amor, el sushi, el karaoke).


"Mapa de los sonidos de Tokio" té escenes de força densitat dramàtica i podríem dir que està ben interpretada si no haguéssim vist la versió doblada (ja que Sergi López no en sap, de doblar-se), però té una perillosa tendència al manierisme gratuït que ja sembla un tret definitori del cinema català recent (Guerín, Recha -uf!-, Albert Serra -més uf!-).

dilluns, 24 d’agost del 2009

ENEMIGOS PÚBLICOS


S'estrena a les nostres pantalles la darrera pel.lícula de Michael Mann, aquest senyor que filma en digital d'alta definició i que té un estil aparentment hiperrealista, en el fons bastant sofisticat.

"Enemigos públicos" narra amb algunes llicències l'enfrontament, als Estats Units de la Gran Depressió, entre l'FBI, creat per Edgar Hoover en ocasió del gran auge de la delinqüència, i John Dillinger, "Baby Face" Nelson" i altres facinerosos.

A més de la vibrant posada en escena i les matisades interpretacions de Johnny Depp, Christian Bale i Marion Cotillard, la pel.lícula es beneficia d'un argument que remet als temes clàssics del cinema nord-americà, no només de gàngsters sinó també de l'Oest.

En realitat, tant les pel.lícules de gàngsters com els westerns són films històrics que ens parlen d'un passat en què els delinqüents eren herois romàntics condemnats a un destí tràgic per pròpia elecció i a la desaparició de la seva forma de vida amb la vinguda dels nous temps, d'una civilització despietada que anteposa el benefici comú als valors individuals i està regida per homes sense ètica ni escrúpols. Dillinger, doncs, és un individu lliure, un modern Robin Hood que atraca els bancs que simbolitzen el capitalisme que -llavors com ara- va conduir el pais a la misèria, un home noble que mai no abandona els seus companys i fins i tot amb les seves ostatges es comporta com un cavaller. Dillinger estima el cinema, on veu refectit el seu caràcter indòmit; alhora, el cinema, com ja hem dit, els estima a ells, els outsiders. El públic de la Depressió omple els cinemes per oblidar les pressions i repressions quotidianes i admira Dillinger. Però als cinemes no solament es glorifica els malfactors; paradoxalment, les sales serveixen també per alliçonar el públic sobre les noves consignes del govern i per fer publicitat dels nous mètodes de lluita contra el crim. Aquesta interacció entre cinema i realitat està tractada amb molta saviesa pels guionistes d'"Enemigos públicos", aprofitant que algunes escenes trascendentals transcorren precisament en sales de cinema, però també en altres ocasions com quan "Baby Face" Nelson, borratxo, imita James Cagney.

I, a l'altra banda de la llei, el federal Melvin Purvis (Bale) intenta conciliar els mètodes feixistes imposats pel seu cap, Hoover, amb un cert sentit de l'ètica, convertint-se en un heroi tràgic com ho és la seva nèmesi, una altra figura del passat que -com ens aclareixen els crèdits finals- serà anihilat pel sistema. La paradoxa definitiva, en la mateixa línia argumental, és que Dillinger pot ser finalment vençut gràcies a la col.laboració de les màfies organitzades, que substituiran els bandits de la vella escola, com els buròcrates (Hoover) substituiran els homes d'acció (Purvis i la colla de vells policies que l'ajuden contravenint les directrius del cap de l'FBI).

Un film de gàngsters, doncs, en què les escenes romàntiques són tan necessàries com les escenes d'acció, filmat a la manera d'un western crepuscular: inclou l'assetjament a trets d'una cabana al mig del bosc, uns quants atracaments i narra la persecució d'un bandit admirable per un policia que l'admira; com Robert Ryan a "Grupo salvaje" perseguia i admirava els heroics components de la banda mentre la civilització s'entestava a devorar-los a tots.

diumenge, 23 d’agost del 2009

Més sobre "Youth without youth"

M'assabento pel bloc "La Comunidad-Un lugar llamado deseo" que potser s'estreni aquesta misteriosa pel.lícula, l'argument de la qual recorda al d'"El curioso caso de Benjamin Button" (heus aquí, les obsessions de Coppola pel pas del temps) al proper Festival de Sitges, a la secció Seven Chances.

divendres, 7 d’agost del 2009

LOS OLVIDADOS # 1


Després de molts anys de silenci, Coppola estrena a les nostres pantalles "Tetro", una pel.lícula que ha estat rebuda amb diversitat de criteris però que almenys ha merescut l'atenció dels medis i ha propiciat entre altres efectes l'aparició a les llibreries d'una col.lecció de devedés amb títols de l'excepcional filmografia del director (que jo sàpiga, s'han publicat "La conversación", "Rebeldes", "Dementia 13" i "Corazonada").

És clar que el darrer film del director nord-americà té producció espanyola i està protagonitzat per Maribel Verdú.

Ara que la Fox estrena una sèrie protagonitzada per Tim Roth (en el paper d'un especialista a detectar els criminals mentiders), potser algú se'n recordi que entre "Legítima defensa" (1997) i "Tetro" (2009), Coppola va dirigir a Rumania l'any 2007 una pel.lícula amb fama d'excèntrica que porta per títol "Youth without youth". Probablement no sigui cap títol reventa-taquilles però és molt trist que el nom del director d'"El padrino" i "Apocalypse now" ja no sigui avui un reclam suficient perquè una pel.lícula seva tingui una estrena normalitzada.

La veurem algun dia en devedé, potser amb la col.lecció que trobem a les llibreries a 9,99 € els dos títols (que -no us en càpiga cap dubte- els mateixos editors consideren rareses)?