VENUS

Continuant amb el gènere fantàstic, ara toca parlar de la darrera d'en Jaume Balagueró. 

Potser "Venus" (2022) no sigui el millor treball del realitzador català, però és un dels més divertits. Ubicant l'acció en un dels edificis decadents que sovintegen en la seva filmografia, el film barreja una trama de gàngsters tan elemental com efectiva (la ballarina que interpreta Ester Expósito els roba una bossa plena de droga de disseny) i una fosca història de conspiracions esotèriques amb conjunció planetària i eclipsi inclosos. 

Hauria calgut potser més suspens i menys hemoglobina. Però tampoc no cal que ens posem exquisits.

HISTORIAS PARA NO DORMIR (2)

Com haureu observat, fa dies que només comento estrenes espanyoles, siguin sèries o pel·lícules. 

Això vol dir que ens hem tornat més savis o que a fora han perdut el nord? O és només una causalitat? Si més no, sembla que la collita d'enguany té mèrit. A més, les plataformes aposten per la qualitat i Amazon Prime presenta una segona temporada de l'experiment que consistia a refer episodis de la mítica sèrie creada per Narciso Ibáñez Serrador (vegeu el meu post de fa un any), la qual cosa cal celebrar. I, sense més preàmbuls, passem a comentar els nous quatre capítols: 

"El trasplante", de Salvador Calvo 

Una distopia tan plausible que esdevé terrorífica: en una societat en què els rics transformen els seus cossos per assolir l'eterna joventut mentre els pobres malviuen fent de donants d'òrgans per als primers, un matrimoni envellit decideix apuntar-se a la moda; però els diners només els arriben per rejovenir un dels dos. Atenció al moment en què la protagonista pregunta a Javier Gutiérrez, que fa de pobre, quina era la seva professió: "Periodista", diu ell; "Però, això encara existeix?"; "Ara ja no". O us penseu que el món no va cap aquí? 

"El televisor", de Jaume Balagueró 

La producció d'Amazon Prime, com vam tenir ocasió d'explicar al bloc, troba els seus orígens en una altra minisèrie titulada "Películas para no dormir", programada a Telecinco i retirada pels baixos índexs d'audiència. Allà, ja hi havia participat Balagueró amb l'episodi "Para entrar a vivir", que em va semblar magnífic. 

"El televisor" també comença amb una família que es muda; ara, però, a un xalet molt bufó en una urbanització dels afores. I -tot i que l'episodi s'obre amb la imatge d'un televisor de darrera generació que instal·len en el nou habitatge-, atesa la dificultat de fer creïble en els temps actuals la fascinació per la tele del personatge de Narciso Ibáñez Menta en la sèrie original, el guió canvia hàbilment l'enfocament cap a l'obsessió per la seguretat i la proliferació de càmeres per tota la casa. A partir d'aquí, Balagueró porta al seu terreny una trama que va del suspens al terror en un crescendo tan espectacular com en els seus millors treballs, de "[REC]" A "Para entrar a vivir". 

Els episodis tercer i quart no estan malament però empal·lideixen comparats amb els primers. 

"La pesadilla", d'Alice Waddington 

Una història gòtica ambientada a la Galícia del segle XIX. La cosa va d'ànimes en pena i lobishomes, però aprofita per fer un discurs sobre la intolerància. 

"La alarma", de Nacho Vigalondo 

Uns estranys objectes al cel, que poden ser d'origen extraterrestre, una pluja àcida, dues famílies refugiades en una casa que intenten mantenir la seva quotidianitat a pesar dels estranys fenòmens que els envolten. Vigalondo ens transporta al seu particular univers, que barreja ciència-ficció i humor surrealista a l'estil de "Muchachada Nui". Atenció a l'elenc: Roberto Álamo demostra novament la seva versatilitat, al costat d'Aníbal Gómez i Carlos Areces (components del grup musical Ojete Calor), i d'un recuperat Javier Gurruchaga.

WAY DOWN

Tenim ganes de veure "Venus", estrenada a Sitges, títol amb què Balagueró retorna al gènere terrorífic.

Amb això, no volem dir que "Way Down" (2021), que és una pel·lícula d'atracaments, sigui una mala pel·lícula. És com una barreja de "La casa de papel" i "La Fortuna", darrer i televisiu treball d'Alejandro Amenábar, i no és memorable ni versemblant, però sí que és entretinguda i potser no cal demanar-li més.

Comparada amb "La casa de papel", és més subtil i igual d'enginyosa; comparada amb la minisèrie d'Amenábar, resulta quasi magistral.

MUSA (o per què directors amb personalitat esdevenen ineptes quan adapten novel·les de misteri en coproduccions europees?)

Que Isabel Coixet faci un nyap amb un film de terror produït amb el Regne Unit ("Mi otro yo") es podria explicar per la seva falta d'experiència en el gènere. Però que Jaume Balagueró, el responsable de "[REC]" o "Para entrar a vivir", ensopegui com ho fa amb "Musa" (2017) ja resulta més inquietant.

Aquest el seu darrer film és una coproducció entre Espanya, Irlanda, França i Bèlgica, i adapta la novel·la "La dama número 13", de José Carlos Somoza. Com anuncia el títol de la versió cinematogràfica, la cosa va de les muses, que resulta que no són tan bona canalla com ens pensàvem. Una trama alambinada, un misteri, una mansió gòtica, algun ensurt i un repartiment internacional que reuneix Manuela Vellés i Leonor Watling amb Franka Potente, Joanne Whalley-Kilmer i... Christopher Lloyd, amb l'anglès Elliot Cowan al capdavant, actor que no coneixíem i que té el carisma d'una escopinya. Les voltes d'un argument més aviat estrany que barreja elements fantàstics amb un comentari superficial sobre l'esclavatge sexual potser fan distreta l'obra literària però aquí condueixen a l'avorriment més absolut, sense que una posada en escena rutinària ajudi a salvar l'invent.

Passava quelcom semblant a "Los crímenes de Oxford" (2008), també una coproducció (Espanya-França-Regne Unit) amb un repartiment presumptament atractiu (Elijah Wood, John Hurt i, novament, Leonor Watling), basada en la novel·la de misteri "Crímenes imperceptibles" de Guillermo Martínez i dirigida per Álex de la Iglesia, realitzador amb personalitat, de vegades discutible però quasi sempre brillant, amb experiència en el gènere fantàstic, que aquí es limitava a il·lustrar pulcrament una trama també força complicada d'assassinats i matemàtiques. Sí, ja sé que les matemàtiques i la fantasia no lliguen gaire (amb permís de Lewis Carroll) però també "La habitación del niño" introduïa reflexions sobre la física quàntica i era molt més entretinguda.

Se m'acut un altre exemple, però aquesta vegada la innegable genialitat del director salvava l'invent (pels pèls, això sí). Ens referim a "La novena puerta" (1999), coproducció entre Espanya, França i els Estats Units, que va dirigir Roman Polanski, basada en la novel·la "El Club Dumas", d'Arturo Pérez-Reverte. El protagonista (Johnny Depp) té una feina tan peculiar com el seu nom: es diu Dean Corso i és "detectiu de llibres". Fuma molt i estafa sempre que pot els ignorants que li venen incunables per dos duros. No sabem gran cosa més d'un personatge no gaire ben dibuixat; l'interès, com en les altres pel·lícules que hem comentat, resideix en una investigació al voltant de fets misteriosos o sobrenaturals, en aquest cas sobre un llibre que podria haver estat escrit pel mateix Satanàs i que pot proporcionar la immortalitat. El film és irregular però entretingut; la composició dels plans és elegant, com sempre en Polanski, i, sense arribar al nivell de "La semilla del diablo", el director sap conduir la trama cap a un final inquietant, amb la seva musa Emmanuelle Seigner exercint de diablessa sexi.

[REC]4: APOCALIPSIS

Darrer títol de la sèrie iniciada el 2007 per Jaume Balagueró i Paco Plaza, "[REC]4: Apocalipsis" (2014), dirigida pel primer en solitari, certifica l'esgotament de la fórmula. Ni tan sols no s'han preocupat de continuar aplicant les maneres del mockumentary, tot i que encara hi ha molta presència de càmeres de seguretat i vídeos.

L'única variant destacable és la filmació en un vaixell, excusa idònia per a la claustrofòbia i la impossibilitat de fugir, que són elements consubstancials als arguments de la sèrie. Manuela Velasco torna a tenir protagonisme, però trobo que ha perdut l'encant que tenia a "[REC]"; amb paràsit o sense.

LA HABITACIÓN DEL NIÑO

Dirigida per Àlex de la Iglesia l'any 2006 i protagonitzada per Javier Gutiérrez i Leonor Watling, "La habitación del niño" és una pel·lícula d'horror d'una sèrie de sis que va produir Telecinco per a la televisió en un intent de reviure aquelles mítiques "Historias para no dormir" de Narciso Ibáñez Serrador. La sèrie portava per títol "Películas para no dormir". Directors importants dirigirien els diferents episodis: a més de l'esmentat Àlex de la Iglesia, Enrique Urbizu ("Adivina quién soy"), Mateo Gil ("Regreso a Moira"), Paco Plaza ("Cuento de navidad"), Jaume Balagueró ("Para entrar a vivir") i el mateix Ibáñez Serrador ("La culpa").

El més misteriós no són els seus arguments sinó el fracàs de la sèrie, possiblement propiciat per una mala promoció i una ubicació equivocada els divendres a la nit, havent de competir amb programes de tanta qualitat com "¿Dónde estás corazón?", "Morancos 007" o "Yo soy Bea". Queda palès que el públic actual té poc a veure amb el que esperava aterrit els nous capítols de la sèrie de Narciso Ibáñez Serrador. L'episodi d'Àlex de la Iglesia no va fer el share requerit per la cadena, i tot i que el segon que es va emetre, el dirigit per Balagueró, va assolir un 15 %, estava encara per sota de la mitjana; Telecinco va cancel·lar les emissions i la resta d'episodis no es van poder veure fins dos anys més tard a Factoría de Ficción. I en les edicions en DVD, que sospito també poc exitoses.

Jo havia vist "Para entrar a vivir" l'any 2006, al Festival Zoom d'Igualada, especialitzat en produccions televisives, i em va semblar un títol magnífic, potser el més angoixant i terrorífic mai produït a Espanya. Mostrava una parella que esperaven un fill i que aconseguien un pis en un edifici i una zona una mica depauperats ignorant que s'hi ocultava un secret terrible i que haurien de córrer per salvar les seves vides.

L'episodi dirigit per Àlex de la Iglesia, recuperat gràcies a l'edició en devedé que vaig trobar en una de les paradetes del Festival de Sitges, no és tan rodó com el del director de "[REC]", però això no vol dir que no tingui prou qualitat. Parteix d'una premissa similar: una parella que acaba de tenir un fill s'instal·la en una antiga mansió que els ha sortit per molt bon preu. Però les gangues no existeixen, com descobrirà el pare quan l'aparell que comunica amb l'habitació del nen reveli una presència estranya.

Cap a la meitat, el film s'embolica excessivament en una trama de realitats paral·leles, que el parapsicòleg interpretat per Sancho Gracia atribueix als efectes de la física quàntica, posant com a exemple el Gat de Schrödinger. Però la mitja hora inicial ofereix algun dels ensurts més impactants que es recorden i tot plegat confirma que De la Iglesia és un narrador nat, tot i que en els registres més purament terrorífics encara el guanya en Balagueró.

MIENTRAS DUERMES

Jaume Balagueró té una predilecció especial pels edificis veïnals de l'Eixample barceloní i sap captar en els seus racons modernistes l'ombra de la decadència, convertint-los en escenaris gòtics per a les seves trames d'horror.

A "Mientras duermes", apareix almenys un apartament lluminós; tal vegada ho és per l'alegria de viure que irradia la seva inquilina, Clara (Marta Etura). César (Luis Tosar), el porter de l'edifici, també somriu als veïns. Però només és una màscara; en realitat, és un autèntic fill de puta que no suporta que la gent sigui feliç perquè ell no és capaç de ser-ne; les accions que César executa amb freda meticulositat fan esgarrifar, però quan fereix amb les paraules és letal, com descobrirà Verónica, la veïna conca. Tosar broda el paper de psicòpata i Balagueró condueix amb mà ferma una narració amb més suspens que no pas terror, malgrat alguna escena una mica gore. És un treball molt elaborat i funciona (tot i que el guió no resisteix una anàlisi seriosa), però "REC" i "Para entrar a vivir", les anteriors històries del director amb edifics d'apartaments poc recomanables, continuen resultant més adrenalítiques.

[REC] VS. [REC]2

Havia de resultar complicat fer una continuació de [REC] que no en fos una simple fotocòpia, però Balagueró i Plaza se n'han sortit prou bé.

Perdut l'al.licient de l'originalitat, calia anar una mica més enllà. Sense renunciar al repte que implica explicar tota la història a través de l'ull d'una càmera de video, com que en aquesta segona part n'hi ha diverses, de càmeres, i, per tant, més punts de vista, la narració ja no és linial i els directors tenen molt més marge de maniobra. Tampoc les convencions de les pel.lícules de zombis no impliquen una limitació; de fet, Balagueró i Plaza les subtitueixen per les convencions dels films de possessions demoníaques, amb plans que remeten directament a "El exorcista"; encara que per fer-ho hagin de recórrer a angles de càmera poc versemblants si tenim en compte que filma un dels protagonistes de l'escena. També trobarem referències a les versions mediterrànies del tema (les sèries Z italianes o espanyoles), però fins i tot a "La cosa" de John Carpenter (la prova de la sang).

En definitiva, una pel.lícula de terror sense complexos, brillant i divertida, tot i que potser una mica menys que la precedent. I Manuela Velasco surt menys estona, però igualment fascinant en un registre més pertorbador.