dilluns, 31 de desembre del 2018

LA LUNA


Ara a poca gent li deu sonar el nom de Jill Clayburgh però el 1978 va tenir un gran èxit amb nominació a l'Òscar inclosa per la seva interpretació al film de Paul Mazursky "Una mujer descasada". Un any més tard la fitxava Bertolucci per protagonitzar "La luna", en què fa el paper d'una cantant d'òpera nord-americana que no pot anul·lar un concert a Itàlia a pesar de la mort del seu marit i s'hi enduu el fill adolescent. El xicot té un complex d'Èdip galopant i, en l'estada a Roma, troba refugi en les drogues.

Després d'un títol tan ambiciós com "Novecento", el director italià va sorprendre amb un melodrama intimista que contenia, però, moltes de les seves constants estilístiques i temàtiques. Començava amb una escena de ball (un twist) molt simbòlica que servia per presentar l'origen del trauma del jove protagonista; l'excusa de la professió de la mare és perfecta per tornar sobre el món de l'òpera (el final de "Prima della rivoluzione") i per atorgar al film el to operístic ja assajat al seu film precedent; finalment, l'incest és un tema recurrent: al seu segon film, Fabrizio s'entenia amb la seva tieta; a "Novecento", Alfredo feia l'amor amb la cosina Regina; "La luna" parla d'un noi enamorat de la seva mare, amb qui manté una relació conflictiva i, en algun moment, obertament incestuosa, sempre a la recerca d'una figura paterna que vingui a resoldre el desgavell.

L'absència de la figura paterna i l'incest, en aquest cas entre germans, apareixerà novament en els darrers films del realitzador ("Soñadores", "Tú y yo"); també la drogoaddicció, i sempre la mirada sobre la difícil etapa de l'adolescència, vinculant aquests títols amb el germinal "Prima della rivoluzione", passant per "Belleza robada".

dissabte, 29 de desembre del 2018

ROMA


Amb "Roma" (2018) m'ha passat una mica com amb "Gravity" (2013), tot i tractar-se, òbviament, de dues propostes ben diverses: la plusquamperfecció tècnica contrasta amb una història molt senzilla, potser tant que Alfonso Cuarón sembla aferrar-se a un tram final en què el dramatisme s'eleva a extrems quasi pornogràfics. I potser no calia; no és gratuït que algú expliqui els seus records d'infantesa i extregui poesia dels detalls quotidians. I ho fa centrant-se en la figura de l'abnegada Cleo (gran creació de la debutant Yalitza Aparicio), la minyona valenta i menuda que el cuidava a ell i als seus germans al barri de Roma -Ciutat de Mèxic- a començaments dels anys setanta. L'escena en què la noia busca el seu xicot fugat en un descampat on joves ultradretans practiquen kendo i és l'única persona entre els presents que pot emular el gest del pintoresc Professor Zovek resumeix tot allò que el film de Cuarón també ens vol explicar de manera més o menys implícita: cal ser una heroïna per sobreviure en un entorn en què les dones sempre tenen les de perdre, sobretot si són indígenes, una societat classista i violenta en què una precària modernor conviu amb la misèria i el subdesenvolupament, en què el surrealisme conviu sense problemes amb la quotidianitat més prosaica. Per narrar tot això, el director es val d'una reconstrucció d'època impecable i brillant en què tots els objectes tenen importància, fins i tot més enllà de l'exercici nostàlgic (com el gran Galaxy que va rebent cops en l'eixida massa petita per a les seves dimensions, sempre plena de cagarades del gos; o la imatge recurrent de l'avió, simbolitzant un món més enllà d'aquell territori endogàmic). I ho filma tot en un elegant blanc i negre (ell mateix signa la fotografia), amb enquadraments en scope certament magistrals (per exemple, l'escena al cinema en què la Cleo li confessa al seu xicot que potser està embarassada *) i amb el travelling lateral com a recurs d'estil omnipresent i afavoridor de moments tan eficaços com les imatges de la policia encerclant els estudiants o la intensa escena a la platja amb la Cleo al rescat de la (seva?) família.

(*) Resulta paradoxal que una pel·lícula que cal gaudir en un cinema i que, entre la galeria de records, en dedica més d'un a les sales immenses que, als anys setanta, omplien el centre de les grans ciutats de tot el món, hagi estat produïda per Netflix per a l'audiència televisiva. Sort que l'hem tinguda uns dies en cartell al Verdi!

dimecres, 26 de desembre del 2018

NOVECENTO


"Novecento" (1976) comença amb un desenllaç violent datat el 1945 per, seguidament, introduir un llarg flash-back que ens porta al començament del segle XX, amb un personatge geperut que, embriac, anuncia la mort de Verdi.

"El conformista" (1970) també s'estructurava en un llarg flash-back a partir d'un desenllaç violent i incloïa un personatge geperut (el professor Quadri). I "Prima della rivoluzione" (1964) situava el clímax dramàtic enmig de la representació d'una òpera de Verdi.

Casualitat o no, "Novecento", el film més ambiciós de Bernardo Bertolucci, estrenat en dues parts atesa la seva durada de més de cinc hores, completa i tanca el cicle històric iniciat amb aquests títols precedents: tot i que "Prima della rivoluzione" no és, en sentit estricte, un film històric, documenta l'evolució política a Itàlia entre el final de la Segona Guerra Mundial i els anys seixanta; pel que fa a "El conformista", s'inicia el 1938 amb l'auge del feixisme i acaba amb la destitució de Mussolini.

"Novecento" abasta un arc temporal més ampli que va del 1901 al 1945. Bàsicament, parla de la lluita de classes, l'explotació dels parcers pels terratinents, el moviment comunista que surt en defensa dels primers i la rèplica feixista que serveix als interessos dels segons. Tot això, a partir de la història de dos amics que creixen en bàndols oposats: Olmo Dalcò, fill de camperols, home valent i honest, i Alfredo Berlinghieri, l'hereu del patró, que no és mala persona però es comporta com un covard i permet que a la hisenda imposi la seva llei el camisa negra Attila.

El film és una superproducció d'autor en tota regla, un projecte que Bertolucci acariciava des de feia temps i que va poder fer realitat gràcies a l'èxit d'"El último tango en París". Un repartiment internacional ple de grans noms: Gérard Depardieu en el paper d'Olmo, Robert De Niro en el d'Alfredo; Burt Lancaster, Sterling Hayden, Donald Sutherland, Romolo Valli, Alida Valli, Laura Betti, i les dues belleses d'"El conformista", Dominique Sanda repetint el seu paper de dona sofisticada, una mica excèntrica, i Stefania Sandrelli canviant el seu paper de burgesa submisa pel d'una aguerrida mestra comunista. La fotografia de Storaro i la música d'Ennio Morricone, un vestuari i una ambientació d'època impecables, acompanyen una posada en escena sumptuosa, amb moviments de grua espectaculars.

Bertolucci ens explica la història d'Itàlia durant la primera meitat del segle XX mitjançant un estil una mica eclèctic, que procura adequar a cada moment i escenari:

- La vida camperola pot semblar idíl·lica i el director mostrar-la a través de belles panoràmiques i plans generals dels pagesos al camp o ballant els dies de festa. Però tampoc no oculta la misèria i la fam i, llavors, retroba la concisió pasoliniana (per exemple, quan el camperol que s'ha tallat l'orella en protesta pels abusos de l'amo ofereix a la seva família uns bocins i una mica de música a falta de menjar de veritat).

- Recupera motius de films anteriors: les golfes plenes de llençols, una escena de ball en què Ada (Sanda) es fa passar per cega abans de fer l'amor amb Alfredo entre la palla (el muntatge en paral·lel amb la tràgica escena de la mort dels avis a la Casa del Poble emfatitza el distanciament entre els dos amics).

- Les escenes de revolta filmades en plans generals, amb predomini dels tons freds quan els camperols tenen les de perdre i la progressiva introducció del vermell de l'ensenya comunista fins a l'esclat en les escenes finals. Storaro aplica la seva habitual dramaturgia cromàtica: la infantesa dels protagonistes mostrada en els tons daurats del blat, el festeig entre Alfredo i Ada en tons taronja, el gris i el negre imposant-se en la segona meitat del film, durant l'auge del feixisme. Aquest treball sobre la llum es conjuga amb l'equivalència entre els diferents trams de la història d'Olmo i Alfredo i les quatre estacions, corresponent la infantesa a l'estiu, l'adolescència a la tardor, la maduresa a l'hivern, fins que arriben la primavera i l'alliberació.

- L'enfrontament entre Regina i Ada en la llòbrega mansió dels Berlinghieri narrada amb estil quasi expressionista.

- En general, el film manté un to operístic, obertament teatral en el darrer tram, quan jutgen el patró.

L'enfocament marxista ha propiciat que hom acusi "Novecento" de massa esquemàtica i maniquea: els camperols són nobles i valents, els patrons insensibles i cruels, i els feixistes, representats pel personatge d'Attila (Sutherland), monstres capaços de les abjeccions més horribles (la mort del gatet, prou salvatge, anticipa el moment més dur, quan, durant el casament entre Ada i Alfredo, Attila i Regina violen i assassinen un pobre nen que passava per allà).

Però aquest plantejament no exclou diversos matisos. Certament, Attila -i, per extensió, el feixisme- és un monstre de Frankenstein creat pels poders fàctics davant l'amenaça comunista. Però Alfredo peca per omissió, i la seva amistat amb Olmo es veu enterbolida no només per la diferència de classe social sinó per una gelosia que prové de la seva infantesa, manifestada en els seus jocs, alguns de molt perillosos com quan s'estiren sobre la via del tren. La seva relació amb Ada, potser un reflex de l'amistat amb Olmo, es veu frustrada una vegada i una altra per circumstàncies que és incapaç de controlar. D'altra banda, la victòria final dels comunistes acaba sent un miratge; en realitat, els nous governants no estan per la revolució.

En qualsevol cas, tot i les seves imperfeccions, "Novecento" es manté com un títol indispensable, replet de moments bellíssims i de moments terribles i corprenedors, un film monumental que recorda Visconti (no només per la presència de Burt Lancaster) però que és cent per cent Bertolucci i, juntament amb "El conformista" i "El último tango en París", constitueix el punt culminant de la seva carrera.

dimarts, 25 de desembre del 2018

BELLE DE JOUR


Després de la frustració de "Simón del desierto" (1965), convertida en migmetratge per problemes de pressupost -la qual cosa no impedeix que es tracti d'una obra mestra-, Luis Buñuel va gaudir del més gran èxit popular en la seva carrera gràcies a "Belle de jour" (1967), adaptació d'una novel·la eròtica dels anys vint, l'acció de la qual va traslladar al París contemporani.

Un pressupost més folgat (amb el protagonisme d'alguns dels actors més populars del cinema francès de l'època -Catherine Deneuve, Jean Sorel, Michel Piccoli, amb permís de la col·laboració de Francisco Rabal-, els vestits d'Yves Saint Laurent i la fotografia en color de Sacha Vierny) pot semblar aliè a l'esperit independent del cineasta però, en compensació, li va permetre reflectir de la millor manera possible els ambients burgesos en què transcorre la pertorbadora història de Séverine, jove esposa d'un metge molt eixerit, sense més preocupacions que comprar-se sabates cares, aparentment frígida, que descobreix el plaer del sexe fent de prostituta de dues a cinc de la tarda (per això la bategen "bella de dia") en un discret apartament gestionat per Madame Anaïs. El sentiment de culpa per la impossibilitat de fer feliç el seu marit es veurà agreujat per la seva doble vida, tot i que, paral·lelament, se sent alliberada de certa frustració vital mentre es fan evidents uns impulsos masoquistes ja anunciats per uns somnis recurrents en què gaudeix sentint-se castigada i humiliada.

Aquest film escandalós va fascinar els burgesos les conviccions dels quals qüestionava, presentant amb tota naturalitat excessos i parafílies de tota índole, de la pederàstia a la necrofília. El misteri de la sexualitat femenina, la incertesa de tot plegat, el to oníric, convergeixen en una de les escenes més comentades: un client japonès mostra a Belle de Jour el contingut d'una caixa que no veiem però ha espantat les altres prostitutes; només sentim un brunzit que pot suggerir un insecte o un instrument exòtic. Evidentment, Buñuel mai no va revelar -ni falta que feia- el secret de la caixa misteriosa.

Molts anys més tard, Kubrick va tractar un assumpte similar a "Eyes Wide Shut" que, curiosament, també adaptava una novel·la més o menys eròtica del començament del segle XX.

diumenge, 23 de desembre del 2018

EL CONFORMISTA


Després d'una dècada en què Bertolucci cerca un estil propi, inaugura la dels setanta amb un film, "El conformista", adaptació de la novel·la d'Alberto Moravia, en què assoleix la maduresa i estableix les bases del seu estil.

La posada en escena és més continguda i la tendència barroca sempre present al seu cinema es trasllada dels moviments de càmera -encara constants però molt mesurats, ocasionalment rotunds i sempre elegants- a la paleta de colors, amb l'inici de la seva profitosa col·laboració amb Vittorio Storaro.

De manera que "El conformista" és visualment brillantíssima. Ambientada a finals dels anys trenta, Storaro i Bertolucci oposen el blanc del marbre omnipresent als ministeris mussolinians al vermell i els tons càlids en les apassionades escenes d'amor entre Marcello Clerici (Jean-Louis Trintignant), Giulia (Stefania Sandrelli) i Anna (Dominique Sanda). Aquesta oposició cromàtica va en paral·lel al contrast entre uns enquadraments en pla general en què l'individu -particularment, el gris i antipàtic protagonista- apareix insignificant enmig de les estances del poder, fredes i elefantíaques, i les escenes més intimistes, amb predomini dels plans mitjans i primers. Quan l'acció es trasllada a París, els colors vius que transmeten l'alegria de la sortida nocturna de les dues parelles (Marcello i Giulia i els esposos Quadri) contrasten amb la fredor dels blaus que acompanyen els exteriors de nit o a l'albada. L'aspecte sumptuós de la posada en escena es veu reforçat -diguem-ho tot- per la bellesa de les actrius protagonistes, l'elegància dels seus vestits i els subratllats musicals a càrrec d'un Georges Delerue força inspirat. Imatge, música i delicats moviments de càmera formen un espai eteri igualment en contrast amb la sordidesa i dramatisme de la història, anticipant una posterior obra mestra del director, també ambientada a París i protagonitzada per Marlon Brando.

I aquí també ballen un tango:


La perfecció del treball de Storaro troba el seu màxim exponent en l'escena al tren durant el viatge de noces, a l'hora del crepuscle. Però també podríem esmentar una altra escena, més subtil: aquella en què Marcello retroba el professor exiliat al seu despatx; tanca una finestra i una única font de llum delimita les siluetes dels personatges en l'ombra mentre parlen sobre el mite de la caverna de Plató.

Perquè a "El conformista" tan brillant és la forma com el contingut: una història fascinant, la d'un home que, marcat per un trauma de la infància, només pretén ser normal. I, per assolir aquesta "normalitat", es casarà amb una noia burgesa, bona cuinera i bona amant, però a qui no estima, i s'integrarà en les files feixistes acceptant l'encàrrec d'assassinar el professor Quadri. Marcello és un intel·lectual, en el fons molt diferent dels violents soldats de Mussolini (el personatge de Manganiello). El seu únic amic és un invident, tan rar com ell mateix (el comiat de solter en companyia d'altres personatges cecs constitueix una al·legoria quasi surrealista). Quan Marcello coneix l'esposa de l'home que ha de matar (Anna Quadri-Dominique Sanda), una noia moderna i sofisticada, li proposa fugir junts al Brasil. Però caurà en la seva pròpia trampa, en l'autoengany que el persegueix des de la infantesa i fins a la revelació final en l'epíleg al Colosseu romà. Trintignant, amb el seu aire ambigu, fa creïble aquest personatge torturat. Nogensmenys, la seva peripècia, aquesta recerca desesperada de la normalitat que conduirà al desastre, és un reflex de la societat malalta que va permetre l'ascens de Mussolini i la Segona Guerra Mundial.

Llàstima que no aprenguem de la història i, avui mateix, tots tan normals i simpàtics, des de la comoditat de les nostres llars i a través de les pantalles i internet, estem conduint Europa i el món al desastre mentre ens arraulim a la falda falsament protectora dels extremismes.

divendres, 21 de desembre del 2018

GERTRUD


Després de parlar de la fe a "Ordet", Dreyer ens parla de l'amor a "Gertrud" (1964). O de la dificultat de trobar un amor absolut, com li passa a la protagonista, a qui li falla el marit i també els amants.

En aquest darrer film, el director danès practica un ascetisme visual que apropa el resultat a la pura abstracció. Els personatges parlen i miren al buit, la qual cosa propicia un aire pictòric (potenciat per l'extraordinari treball sobre la llum), a més de representar la dificultat per relacionar-se i trobar una resposta als seus precs.

Llums:



Ombres:


Miralls:


diumenge, 16 de desembre del 2018

PRIMA DELLA RIVOLUZIONE


A "Prima della rivoluzione" (1964), Bertolucci es distancia de la influència pasoliniana per fer una obra més personal. Tan personal, de fet, que hi trobem tots els eixos temàtics que recorreran la seva filmografia. Tot és ja aquí, en aquest film en què aboca les seves inquietuds, que conté errors propis d'un cineasta novell però també troballes que certifiquen un talent amb majúscules.

En essència, l'argument és un drama d'iniciació juvenil: un jove topa amb la mort (d'un amic) i amb l'amor (d'una tieta soltera, sensible i misteriosa, que ve de Milà per passar uns dies a la conservadora ciutat de Parma). Fabrizio (possiblement un transsumpte del mateix Bertolucci), vol fer la revolució; i llegeix tots els llibres que li cedeix en Cesare, un mestre madur que enyora la Itàlia oberta als canvis del 1946. Però l'ideari comunista del jove topa amb el seu entorn i -no ens enganyem- les seves inclinacions burgeses. En un principi, no sabem fins a quin punt el guió comparteix la mirada idealista i innocent del protagonista. Però la seva contradicció es fa evident en la lúcida escena de la topada amb en Puck, un terratinent arruïnat que contempla aterrit el paisatge que està a punt de perdre, que perdran tots, juntament amb la seva innocència.

Formalment, la influència de la Nouvelle Vague és clara, i els carrers de Parma tenen la mateixa rellevància i funció dramàtica que els carrers de París als films dels francesos; Bertolucci experimenta amb la imatge i amb la gramàtica, sobretot en la primera part del film, plena de primers plans presos amb la càmera en moviment, homenatges al cinema mut, alguns moments una mica gratuïts. La fotogènia d'Adriana Asti compleix una funció similar a la del rostre omnipresent d'Anna Karina en els treballs d'en Godard. Però, a mesura que l'acció avança, les composicions resulten més mesurades; quan són atrevides formalment, també són més pertinents dramàticament (per exemple, la magnífica seqüència en què la càmera enquadra en primeríssim pla l'orella amb l'arracada de Gina mentre els seus pretendents i la ciutat, al fons, queden totalment desenfocats); i així fins al tram final, apoteòsic, amb una escena a l'òpera en què Verdi posa música a l'adéu definitiu de Fabrizio als seus ideals i al seu amor de joventut, seguida d'un muntatge en paral·lel que mostra el casament de Fabrizio i la seva completa integració burgesa mentre el seu mentor Cesare llegeix "Moby Dick" als alumnes de la modesta escola on exerceix.

En una mateixa pel·lícula, doncs, Bertolucci passa de ser un alumne aplicat de la Nouvelle Vague a un nom que cal afegir a la llista dels grans mestres del cinema italià. Per cert, el film (i és un altre tret característic dels cineastes francesos) conté referències cinèfiles explícites: "Río Rojo" i "El sueño eterno", de Howard Hawks, "Une femme est une femme" i el cinema de Godard en general, Hitchcock i Rossellini, el suïcidi recent de Marilyn Monroe.


Equidistant en la seva filmografia (si "Prima della rivoluzione" és el segon, aquest seria el seu penúltim llargmetratge de ficció), trobem un altre títol ple de referències cinèfiles que parla dels joves i de la revolució pendent. "Soñadores" (2003) presenta un triangle de fills de la burgesia (dos germans francesos -Eva Green i Louis Garrel- i un nord-americà -Michael Pitt-) que parlen de cinema i de política i que juguen, tancats en un apartament de París mentre als carrers té lloc la revolta del maig del 68.

Joves inquiets:


divendres, 14 de desembre del 2018

COLD WAR


"Cold War" (2018), el darrer treball de Pawel Pawlikowski ("Ida"), són moltes pel·lícules en una. Del 1949 al 1964, la història d'un amor tan intens que esdevé impossible recorre Europa des de Polònia a Eslovènia, passant per París, creuant en ambdós sentits el Teló d'Acer. El film ens parla de les relacions de poder, de la còmoda apatia dels sistemes autoritaris i els turments de la llibertat, però també de música, de les cançons del folklore polonès fins a la irrupció del rock'n roll, mentre, a ritme de jazz, Zula i Wiktor es troben i s'estimen, es perden i s'enyoren. Pawlikowski demostra tenir capacitat per a molts registres en un film que tan aviat és un musical com un melodrama, un retrat de l'estalinisme com una al·legoria religiosa, entre la Nouvelle Vague i Tarkovsky, nocturn o bé banyat per la lluminositat dels paisatges nevats o el rostre de la bellíssima protagonista (Joanna Kulig), fotografiats, com passava a "Ida", en un blanc i negre senzillament extraordinari.

dimecres, 12 de desembre del 2018

EN LA PLAYA SOLA DE NOCHE


Finalment, he hagut de recórrer a Internet per aclarir què és allò que beuen a litres els protagonistes de les pel·lícules de Hong Sang-soo. Doncs es tracta d'un licor que s'anomena soju.

També beuen cervesa els personatges d'"En la playa sola de noche" (2017) i comenten que la coreana cada vegada la fan millor. Una frase que es repeteix en una pel·lícula que juga amb la reiteració (com els anteriors treballs del director). L'actriu Younghee (Kim Min-hee, actriu-fetitxe del realitzador i també protagonista de "La doncella") viatja a Alemanya després d'interrompre una relació amb un home casat; allà, passeja amb una amiga per una ciutat que ens diuen que és la millor per viure-hi; després se'n van a dinar i després passegen al costat d'un llac. Torna a Corea, arriba a una ciutat de la costa que diuen que és la més maca del país -ens ho hem de creure, el film no mostra res que convidi a l'excursió-, visita uns amics, parlen de menjar tota l'estona, després sopen i s'emborratxen; més tard, com resa el títol, ella es queda sola a la platja, troba una gent que fa una pel·lícula, se'n va a sopar amb ells i s'emborratxen; o potser només ha somiat aquest darrer sopar en què l'alcohol provoca una catarsi (un altre motiu recurrent als films del coreà).

Una posada en escena minimalista i un esquema tan metòdic com el que acabem de resumir no impedeix que arribem a empatitzar amb uns personatges extraviats en la recerca d'un ideal amorós que potser no existeix (almenys, ja sabem que els europeus la tenim més grossa que els coreans, o això és el que opina la protagonista).

dissabte, 8 de desembre del 2018

SUSPIRIA


El 1977 Dario Argento va dirigir "Suspiria", un conte d'horror sobre una nord-americana (Jessica Harper) que viatja a Berlín per estudiar ballet clàssic en una escola on passen coses estranyes relacionades amb la bruixeria. Es tracta d'un dels títols més notables de l'italià, no apte per a daltònics: el vermell predomina en quasi totes les escenes, puntualment combinat amb verds i blaus; un veritable exercici d'estil que inclou les constants de la seva filmografia, els crims barrocs en llòbregues mansions modernistes, diàlegs esquemàtics i un final una mica precipitat. Destacarem com a curiositat la presència d'un jove Miguel Bosé.

Tot i que, com dèiem, la cosa va de bruixes, en una escena apareix un vampir (un rat-penat) que ataca la protagonista.

Luca Guadagnino també exerceix de vampir en els seus darrers treballs, metafòricament parlant. S'apropia de l'univers de James Ivory a "Call Me by Your Name" i ara presenta un remake del film d'Argento, amb Dakota Johnson de protagonista i un cameo de Jessica Harper. Però les diferències amb el treball del rei del giallo són notables.

Al film d'Argento, la protagonista arribava a Berlín enmig d'una tempesta monumental; però no s'insisteix en l'aspecte meteorològic, tret de l'escena final en què se senten llamps i trons però més aviat per intensificar el clima terrorífic. La versió de Guadagnino, una realització del 2018, ens situa novament al 1977, la qual cosa aprofita per introduir referències constants al terrorisme de la Baader-Meinhof i al mur que dividia una ciutat en què sempre plou excepte quan neva; i així, el clima tempestuós determina una fotografia de tons grisos, molt allunyats dels colors vius del seu referent. La insistència a imbricar la trama de bruixeria en un context històric de violència que acaba remetent a l'Holocaust nazi és només un dels aspectes que fa més sofisticat el film de Guadagnino, potser més interessant però inevitablement més feixuc (dura una hora més que la versió d'Argento). En qualsevol cas, les escenes de dansa (ara contemporània) són millors (en la primera versió, la Harper ni es molestava a fer veure que ballava) i els moments de sang i fetge no tan barrocs però força efectius, particularment quan a una de les alumnes li disloquen tots els ossos a distància, en sintonia amb l'exhibició de la protagonista, o en la desfermada seqüència del sàbat, aquesta sí banyada de vermell i digna competidora del clímax en el film homònim de Gaspar Noé.

dilluns, 3 de desembre del 2018

ORDET


Després de "Dos personas", Carl Theodor Dreyer no torna a estrenar pel·lícula fins al 1955. "Ordet" és també una adaptació teatral, d'una obra de Kaj Munk que Dreyer volia dur al cinema d'ençà que la va veure el 1932.

"Ordet" és una obra mestra, sòbria i precisa en l'aspecte formal, amb predomini dels plans de conjunt, estàtica només en aparença per la bellesa austera de les composicions en un escenari gairebé únic, tot i que la càmera es mou quan cal per cercar la posició òptima en relació als personatges en l'enquadrament, o bé per anticipar les seves entrades en escena, propiciant un suspens molt subtil.

De manera que Dreyer fa cinema pur sense pretendre ocultar l'origen teatral d'una trama que transcorre al llarg de poques hores i se centra en dues o tres circumstàncies que afecten una família de grangers, els Borgen: el pare és religiós; Inger, la jove, comparteix la seva fe però el marit, Mikkel, el fill més gran, es mostra més aviat agnòstic, sobretot després que el seu germà Johannes, estudiant de Teologia, hagi perdut la raó i es pensi que és el mateix Jesucrist; Anders, el fill petit, es vol casar amb la filla de Peter el sastre, però resulta que aquest practica un cristianisme més rígid, veu els Borgen com uns blasfems i, en conseqüència, no aprova la relació; Inger es posa de part però el nen ve en mala posició.

No aclarim quines branques del protestantisme professen respectivament en Borgen i Peter el sastre. Això no és gaire important. El film mostra diverses maneres de viure la fe i reflexiona sobre la mateixa conduint-nos des d'una anàlisi aparentment didàctica fins a la revelació de la seva naturalesa irracional, gràcies al miracle que s'esdevé en una seqüència final portentosa: una llum blanca travessa els llençols penjats sobre les finestres i es reflecteix en l'hàbit igualment blanc d'Inger de cos present, mentre la resta de personatges, inclosa una nena innocent que mereix un dels escassos primers plans del film, enmig d'un decorat minimalista fins a l'abstracció, contemplen la mà de Déu.

diumenge, 2 de desembre del 2018

LA COMMARE SECCA


Com és sabut, un joveníssim Bernardo Bertolucci va començar al cinema de la mà del gran Pier Paolo Pasolini, amb qui va col·laborar al seu primer film "Accattone" (1961).

Un any més tard, Bertolucci exercia per primera vegada com a director amb un film escrit per ell mateix amb l'ajuda de Sergio Citti i Pasolini, molt proper a l'univers del darrer. "La commare secca" ens trasllada als afores de la capital romana i, amb l'excusa argumental de l'assassinat d'una prostituta i una estructura dramàtica en forma d'enquesta policial que recorda el "Rashomon" d'Akira Kurosawa, presenta una galeria de personatges que viuen del miracle o en els marges d'una societat dividida: lladres, joves sense ofici ni benefici, un homosexual, un militar una mica rústic que passeja la seva soledat pels indrets més tèrbols d'una ciutat que a ell sembla resultar-li apassionant.

Com en els primers treballs del seu mestre, Bertolucci alterna els primers plans frontals de joves que riuen o que criden amb travellings llarguíssims, alguns de molt elegants, com el travelling invers que mostra el soldat refugiant-se de la pluja en companyia d'unes prostitutes en un túnel sota les vies del tren. El motiu de la pluja sobtada permet fixar la cronologia d'un relat que es va repetint des de punts de vista diversos, de la mateixa manera que la sortida dels cavalls de l'hipòdrom orientava l'espectador al film de Kubrick "Atraco perfecto". També trobem a "La commare secca" dues escenes de ball; el ball o la dansa esdevindrà un motiu recurrent en la filmografia del darrer dels grans directors italians, mort ara fa uns dies.

diumenge, 25 de novembre del 2018

ISLA DE PERROS


Després de "Fantástico Sr. Fox", Wes Anderson torna a l'animació i canvia guineus per gossos a "Isla de perros" (2018).

El director ens transporta a un Japó de manual, alhora distòpic, en què un alcalde amb cara de pocs amics vol afermar el seu poder a costa dels gossos, presumptes portadors de malalties i expulsats a una illa plena d'escombraries com a pas previ al seu extermini, més o menys com feien els nazis amb els jueus. Un nen, afillat de l'alcalde, viatja a l'illa en qüestió per retrobar la seva mascota entre la resta d'animals, que parlen en anglès a diferència dels humans a qui entenem només fragmentàriament. Finalment, s'imposarà la humanitat (no els homes, insistim, sinó la humanitat, també present en els gossos de carrer o en d'altres que han hagut de recórrer al canibalisme obligats per les circumstàncies).

Si Anderson ja és un director de culte, aquest pot ser el seu film més de culte, perfecte i eteri, tendre i estrany.

dissabte, 24 de novembre del 2018

CALL ME BY YOUR NAME


Les històries d'intel·lectuals burgesos de vacances a Itàlia són un motiu més o menys recurrent en la literatura i també en el cinema. Constitueix gairebé un subgènere i els ingredients imprescindibles són: una casa al camp, esmorzars al jardí amb molt suc de taronja i sopars al jardí amb amanides i vi; diàlegs sobre política o cultura i preocupacions més terrenals, principalment d'índole sexual, que no sempre es verbalitzen.

Si no fóssim a Itàlia, estaríem parlant de "La coleccionista" (Eric Rohmer, 1967), i si fóssim a Grècia, podríem estar parlant d'"Antes del anochecer" (Ricard Linklater, 2013). Si som a la Toscana, és obligada la referència a "Belleza robada", dirigida el 1996 per Bernardo Bertolucci: una colla de bohemis que enyoren el maig del 68 contemplen el despertar sexual d'una guapa adolescent (Liv Tyler, el més destacable en un dels títols menys memorables del director italià).

A "Call Me by Your Name", dirigida el 2017 per Luca Guadagnino amb guió de James Ivory sobre una novel·la d'André Aciman, la família d'intel·lectuals que passa l'estiu a la seva casa de la Lombardia rep la visita d'un bell estudiant nord-americà (Armie Hammer); el fill adolescent (Timothée Chalamet), sota la mirada comprensiva dels pares, descobrirà la seva identitat sexual. No tan pertorbadora la història, recorda una mica el "Teorema" de Pier Paolo Pasolini.

Ivory ja havia abordat les relacions homosexuals a "Maurice" (1987) i les vacances a Itàlia a "Una habitación con vistas" (1985), totes dues d'època, com també ho és "Call Me by Your Name", per bé que situada en dates més recents, concretament el 1983. En aquest cas, però, el context històric no resulta especialment rellevant. El film és tendre i senzill i el director, sàviament, es concentra a il·luminar els dies i les hores d'aquest estiu ple de passió, atent als sentiments dels seus personatges, a través d'una realització transparent que no exclou alguns apunts experimentals.

dijous, 22 de novembre del 2018

THE ACT OF KILLING


El documental pot ser emocionant i tendre però també càustic i pertorbador, com aquest títol insòlit del 2012, "The Act of Killing", en què el seu director Joshua Oppenheimer enreda una colla d'impresentables que es van dedicar a torturar i assassinar comunistes a Indonèsia quan manava Suharto, perquè representin els seus crims davant la càmera, com si fos una pel·lícula de gàngsters inspirada en fets reals. Segons aquests personatges sinistres, els gàngsters són homes lliures; i ideen una estranya coreografia amb la cançó Born Free de fons. No semblen avergonyir-se dels seus actes i el fet de presumir-ne i fer-ne una pel·lícula és una demostració prou evident de la seva impunitat, encara que en determinats moments pugui emergir certa mala consciència. Tot plegat tan contradictori com surrealista; llàstima que sigui veritat tot allò que s'explica i que la xifra de les víctimes arribés al milió segons les estimacions més ortodoxes.

dissabte, 17 de novembre del 2018

PETITET


Amb l'emoció cada vegada més absent de la ficció cinematogràfica, alguns documentals (no fa gaire era "Caras y lugares") ens ajuden a recuperar aquest sentiment, aquesta empatia amb persones que són també personatges, com el Petitet, gitano del Raval que vol portar la rumba al Liceu perquè li va prometre a la seva mare al llit de mort.

El projecte d'en Petitet, malalt d'una cosa anomenada miastènia, pot semblar forassenyat. Potser ho és. Però amb la seva força de voluntat, la seva saviesa, la seva simpatia, la seva humanitat, arrossega tothom en el projecte i a nosaltres en el seu somni, un somni que culminarà a la manera dels grans musicals, amb un concert apoteòsic. O sigui que "Petitet", documental català dirigit per l'especialista Carles Bosch, és com "Bohemian Rapsody" però millor, amb rumba en comptes de rock'n roll i similar vocació simfònica. Clarobscurs? També, com li mostra el Petitet al seu nét apujant i abaixant la persiana de la seva cambra a la clínica. Però la vida és així. Cal absorbir-la fins al darrer sospir, cantant, fent música, estimant.

divendres, 16 de novembre del 2018

ARDE MADRID


Després de "Carmina o revienta", "Carmina y amén" i "Kiki, el amor se hace", Paco León, amb la col·laboració de la seva nòvia catalana Anna R. Costa, torna a la televisió amb la sèrie produïda per Movistar + "Arde Madrid".

Al marge de les seves contribucions com a actor, no coneixem la seva primera experiència en aquest format rere la càmera, la sèrie "Ácaros". En els llargmetratges esmentats, León mostrava una gran qualitat com a director de comèdia, però el plantejament d'"Arde Madrid" implicava un repte considerable i el perill de no estar a l'altura dels seus models confessats, especialment el cinema de Luis García Berlanga. També era una gosadia presentar la sèrie en blanc i negre, tot i que tenia certa lògica en estar situada en una etapa de la nostra història amb més ombres que llums, els primers anys seixanta, i basar-se en fets reals que podien haver estat matèria primera de més d'un noticiari de l'època.

Així doncs, "Arde Madrid" parteix de l'estada a Madrid, a l'època dels rodatges amb Samuel Bronston, d'Ava Gardner, qui vivia en un apartament luxós dels afores de la capital i era veïna del llavors exiliat Juan Domingo Perón, al qual no deixava dormir a causa de les gresques nocturnes regades amb molt d'alcohol i amenitzades amb cante jondo i al qual increpava des de la terrassa, en plena ressaca, dient-li "Perón cabrón" o "Perón maricón". Sembla que aquestes anècdotes són ben reals i la sèrie les recull des del punt de vista d'uns personatges de ficció: el fals matrimoni d'un vividor en funcions de xofer de l'actriu (el mateix Paco León) i una noia de la Secció Femenina, coixa, malcarada i amb vocació de soltera, tot i que en el fons atractiva (la Inma Cuesta), que exerceix de minyona de l'actriu per espiar les seves presumptes connexions amb comunistes i altres indesitjables del món de la faràndula.


El resultat és un èxit incontestable. Si no és Berlanga s'hi acosta molt. No hi ha un personatge que no sigui divertit, patètic o entranyable, potser tot a la vegada. Els gags i el ritme són excel·lents i els creadors han sabut trobar l'equilibri entre l'humor, la ironia i la denúncia d'un món ple d'injustícies i desigualtats, un món masclista que potser encara perviu, tot i que, paradoxalment, el guió presenta unes dones molt més decidides i valentes que els seus companys homes, i no només la Gardner, tota una provocació enmig d'aquell univers nacional-catòlic. A més, León perllonga el missatge implícit en els seus anteriors treballs, la necessitat de gaudir de la vida més enllà de les convencions i limitacions imposades per la societat.

Impecable la fotografia del gran Pau Esteve Birba i notables prestacions de tot el repartiment: Anna Castillo, Julián Villagrán, Carmen Machi, Manuel Manquiña, Julieta Serrano, Silvia Tortosa, Mariola Fuentes en el paper de Lola Flores o la cantant Melody convertida en rèplica d'una jove Carmen Sevilla. Per al paper d'Ava Gardner han contractat la nord-americana Debi Mazar, i per fer del matrimoni Perón dos actors que em resulten totalment desconeguts (Osmar Núñez, Fabiana García Lago) però que protagonitzen algunes de les millors escenes de la sèrie, sobretot ella en el paper d'Isabelita. Ah, i no oblidem el cameo de la inefable mare de l'actor en el paper de la Sansona, dona forçuda en un espectacle de fira (què, si no?).

Del NO-DO a "El guateque" (versió castissa):


diumenge, 11 de novembre del 2018

UNA MUJER BAJO LA INFLUENCIA


"Una mujer bajo la influencia" (1974) és un dels títols més celebrats de John Cassavetes, sobretot per la interpretació superlativa de Gena Rowlands (esposa del director i actriu-fetitxe), en el paper d'una mare de família que malda per aconseguir certa normalitat en la seva vida quotidiana i li resulta difícil perquè pateix un seriós desequilibri emocional. El marit, un obrer de la construcció d'origen italià (Peter Falk), se l'estima i no és mala persona, però el seu caràcter una mica brusc no ajuda gaire. Finalment, les convencions socials són el llast que acaba per enfonsar la protagonista en el pou de la malaltia mental. Cassavetes, amb el seu estil característic de plans llarguíssims i seqüències en temps real, barreja hàbilment el retrat domèstic disfuncional amb un comentari implícit que pot remetre a la seva visió de la societat contemporània o, fins i tot, a l'experiència personal.

divendres, 9 de novembre del 2018

BOHEMIAN RAPSODY (i més)


De què va la història?

Un grup de rock anglès una mica vintage.

Tot va molt bé fins que un tercer provoca la discòrdia, l'acomiadament del mànager de tota la vida i la posterior segregació dels components.

Un retrobament final i un concert que és tot un èxit.

És aquest l'argument de "Bohemian Rapsody" (Bryan Singer, 2018)? De fet, sí, però jo estava pensant en "This Is Spinal Tap", incunable dirigit el 1984 per Rob Reiner, qui era a punt d'iniciar la seva etapa gloriosa ("Cuenta conmigo", "La princesa prometida", "Cuando Harry encontró a Sally", "Misery") i aquí debutava amb aquest fals documental que parodia sense pietat tots els documentals sobre grups de rock i la iconografia i situacions tòpiques que envolten aquestes formacions. Conté gags memorables com quan la càmera segueix els músics que caminen pel backstage en direcció a l'escenari... i es perden.

I sobre el film a major glòria de Freddy Mercury, què podem afegir? El tercer que provoca la discòrdia és un malvat autèntic, la qual cosa permet una mica de suspens afegit i també fa que tots els components de Queen semblin encara més bones persones; Freddy es va esgarriar una mica per culpa de les males companyies però les seves orgies eren només un recurs per alleujar la seva solitud, la tristesa que li produïa la forçosa separació de Mary Austin, el desig d'agradar al seu pare tan conservador, la recerca de la família que esperava trobar en la formació que manava (o no).

Orígens humils, primers passos, el camí de l'èxit, l'enfrontament amb EMI, l'auge, la caiguda, la redempció final. El film de Singer (acabat per Dexter Fletcher després de l'acomiadament del primer per desavinences amb l'actor Rami Malek) no defuig cap dels tòpics del gènere. I, probablement, sigui bastant fidel a la peripècia real del grup britànic i el seu líder carismàtic. I és una mica com la música del grup, ni massa bo ni massa original, però enganxa l'espectador de la mateixa manera que Queen es ficava el públic a la butxaca amb els seus directes. La composició de Malek, convertit en un sòsia de l'autèntic Freddy Mercury, contribueix a l'eficàcia de la proposta (i que ens permetin recuperar uns quants dels hits de la banda, només faltaria).

dissabte, 3 de novembre del 2018

IL DIVO


Ens va agradar molt "La gran belleza" i una mica menys "La juventud". Però és un film com "Il divo" (2008) el que permet valorar el talent d'un dels pocs directors italians contemporanis realment interessants. Perquè convertir Giulio Andreotti, polític democrata-cristià que va ser primer ministre d'Itàlia en diverses etapes entre 1972 i 1992, personatge gris i sinistre com n'hi ha pocs, taciturn i avorrit fins a dir prou malgrat els seus vincles evidents amb la màfia, en un personatge fascinant, és meritori es miri com es miri (caldria destacar que Toni Servillo broda el paper sense gairebé canviar d'expressió en tota la pel·lícula). A partir d'un estil exuberant, Paolo Sorrentino obté un film paradoxalment introspectiu, en què darrere l'aspecte enigmàtic del protagonista s'oculta un profund conflicte moral que deriva de la impossibilitat de conciliar consciència cristiana -o, senzillament, humanitat- i pragmatisme polític. I també és una anàlisi molt intel·ligent dels mecanismes del poder i la corrupció inherent, actual tot i que ens parla de fets del segle passat.

"Il divo" certifica la facilitat amb què Sorrentino combina el realisme més cru amb un surrealisme molt particular. L'havíem acusat de copiar Fellini però aquest títol demostra millor que els posteriors la seva originalitat.

divendres, 2 de novembre del 2018

DOS PERSONAS


El 1945, després de "Dies Irae", Carl Theodor Dreyer dirigeix una pel·lícula molt modesta, almenys en aparença. Basada en una obra de teatre de W.O. Somin, "Dos personas", fent honor al seu títol, reuneix dos únics actors en un escenari gairebé únic. Dreyer no oculta l'origen teatral i només inclou un muntatge de titulars de premsa en l'inici, per situar el conflicte, i un flash-back al final per explicar els motius de Marianne, esposa del doctor Arne, en què ni tan sols veiem el tercer en discòrdia, només la seva ombra a la paret.

"Dos personas" sembla, en la seva primera meitat, un títol de suspens molt bàsic en forma i contingut. Però, a mesura que l'acció avança, es converteix en una història d'amor de trets quasi mítics, mentre el mestre Dreyer s'anima amb travellings circulars i mirades dels personatges al buit, anticipant les obres mestres que dirigiria en les dues dècades següents (una per dècada).

dimarts, 30 d’octubre del 2018

CLIMAX


Retrobem a "Climax" molts elements ja presents en títols anteriors de l'inefable Gaspar Noé: el pla-seqüència, el pla zenital, una càmera que dansa sobre els personatges, que també dansen i no paren quiets; els títols amb caràcters enormes de colors vius que interrompen l'acció de tant en tant, com en els films de Godard; la violència com a eix de la narració i, com a contrapunt, l'èxtasi originat en el sexe o les drogues; la violència exercida sobre infants o nonats (recordeu la puntada de peu de "Seul contre tous"?); i, per damunt de tot, la voluntat d'impactar l'espectador i involucrar-lo en una experiència total que a estones és hipnòtica i d'altres convida a fugir de la sala.

Estructurada en quadres (algú ha parlat d'una analogia amb la Divina Comèdia de Dante), presumptament basada en fets reals ocorreguts a mitjans dels noranta, presenta uns joves representants de la multiculturalitat francesa que practiquen dansa urbana i celebren una festa a l'edifici on assagen abans de dur el seu art fins als Estats Units. Ballen -espectacularment- en la primera escena. Després, parlen, quasi exclusivament de sexe i dels seus instints més primaris. Després, la sangria que tots beuen els causa un efecte estrany i, alliberats de qualsevol vestigi d'humanitat, inicien un ràpid descens als inferns mentre el color vermell omple la pantalla. Tot plegat amenitzat amb una completa banda sonora que inclou música electrònica, disco, una mica de tecno, una mica de rock, una mica d'Eric Satie.

Més divertida que "Enter the Void" (i més curta), el seu impacte àudio-visual a tots els nivells és inqüestionable. Argumentalment, és discutible i tirant a gratuïta, tot i que podria il·lustrar la relació entre un art (la dansa) que se centra en el cos i un comportament animal, propiciat per les drogues, regit pels instints i paradoxalment autodestructiu.

diumenge, 28 d’octubre del 2018

KIDDING


No crec que la sèrie de televisió "Kidding" sigui un gran èxit comercial; l'aposta és massa arriscada. Però és precisament aquest risc, la seva raresa, el que la fa interessant.

L'ha dirigida Michel Gondry i la protagonitza Jim Carrey, qui ja havia treballat amb el director en la celebrada "¡Olvídate de mí!". Carrey, no sé si feia falta recordar-ho, ha estat patint una greu crisi tant personal com professional; si "Kidding" ha estat concebuda com una teràpia, resulta idònia. El protagonista és el presentador i l'ànima d'una sèrie televisiva per a infants presumptament educativa en què canta cançons i parla amb ninots i altres actors disfressats d'animals (a l'estil de "Barrio Sésamo", per entendre'ns). El món de Mister Pickles té els ingredients necessaris perquè Carrey exploti el seu histrionisme i Gondry pugui introduir els elements naïf als quals sempre ha estat afeccionat. Però el senyor Pickles també és en Jeff a la vida real, que no és de color rosa com a la televisió: fa un any que va perdre un dels seus dos fills (bessons) en un accident de trànsit absurd i no és menys recent el seu divorci; no ha superat cap del dos traumes.

La contraposició entre aquests espais antagònics però també complementaris podia haver fonamentat un discurs exemplificant sobre la necessitat d'afrontar els revessos de la vida i l'esperit de superació, un d'aquests temes molt americans que de vegades provoquen vergonya aliena. Però, a falta de conèixer el final de la sèrie, diria que els interessos de Gondry van cap a una altra banda. Si més no, cada capítol presenta situacions que fluctuen entre el surrealisme i la incorrecció política i que inclouen relacions homosexuals ocultes (en un cas, dins d'una disfressa de cavall), una amant amb càncer terminal o un adolescent mig drogoaddicte, mentre els protagonistes van caient en el desconcert i la depressió.

divendres, 26 d’octubre del 2018

PETRA


Vaig poder veure la darrera pel·lícula de Jaime Rosales en el marc de les tretzenes jornades del cineclubisme català -celebrades a Porto Cristo, Mallorca, els dies 19, 20 i 21 d'octubre d'enguany-, en una projecció seguida d'un col·loqui amb el mateix director, moderat pel nou soci d'honor de la Federació Catalana de Cineclubs Fernando Lara, periodista i escriptor cinematogràfic, ex-director de la Seminci de Valladolid i de l'Institut de la Cinematografia i de les Arts Audiovisuals (ICAA). Com veieu, un entorn erudit en què fins i tot les preguntes dels espectadors, tots cineclubistes veterans, eren de molt nivell; tant és així que Rosales va comentar que allò semblava França (sic).

Quan després de veure una pel·lícula gaudeixes de l'oportunitat d'escoltar les opinions del seu realitzador, el teu criteri personal perd rellevància i es veu irremeiablement condicionat. Jo volia preguntar-li què collons ens havia volgut explicar però no ho vaig fer perquè: en primer lloc, sóc molt tímid; en segon, les preguntes anaven gairebé totes referides a aspectes tècnics; i en tercer lloc, i no menys important, perquè Rosales va començar la seva al·locució explicant que havia volgut conciliar l'art i els interessos industrials; en altres paraules, que ha volgut fer una obra comercial, una pel·lícula que trobés un públic, a diferència de "Sueño y silencio" (2012), que seria, segons va confessar, el treball del qual se sent més satisfet però que ningú no va anar a veure. D'acord amb aquesta premissa, l'argument de "Petra", un fulletó en tota regla, seria poc més que una excusa per treballar la forma. Rosales diu que existeixen dues formes de narrar: la pròpia del cinema nord-americà clàssic, en què la història resulta transparent, i una altra de moderna, de la qual ell es considera hereu, en què se li demana al públic certa implicació. Llavors, "Petra" és un melodrama d'arrel clàssica que remet a la tragèdia grega (així ho suggereix el títol, que van preferir a l'original que era, precisament, "Melodrama"), però narrat de manera "moderna", a través de sumptuosos moviments de càmera (està filmada íntegrament amb steadycam) que juguen amb l'off visual i estructurat en capítols voluntàriament desordenats que anuncien el contingut de cada un d'ells prevenint l'espectador sobre els esdeveniments immediats i el destí dels personatges, víctimes de la maldat del demiürg que representa en Jaume, l'escultor català interpretat per Joan Botey, actor no professional propietari de la finca en què transcorre quasi tota l'acció.

Dit això, opino que "Petra" és una pel·lícula de factura visual exquisida, amb una interpretació superlativa de Bárbara Lennie, però que acusa certa fredor, no sé si deguda a aquest distanciament de l'aspecte purament argumental. Tot i que tampoc no es tracta d'una història sense interès; potser li falta definir els seus objectius però té un component freudià força curiós, aquesta obsessió per matar el pare que plana sobre un drama al voltant de la mentida, la humiliació, l'incest o la violència (en el fons, Rosales continua fidel a si mateix).

Com sigui, després de sentir-lo parlar i d'haver vist aquest i altres dels seus films, penso que Jaime Rosales és un dels realitzadors més dotats i valents del nostre cinema; també un hàbil orador i un senyor molt intel·ligent que il·lustra amb saviesa i claredat conceptes prou interessants. Per exemple, quan va explicar que la "posada en escena", segons ell, es tracta només de la disposició dels actors en relació a l'escenari i no de la ubicació i moviments de la càmera, que ve després i que seria la "posada en quadre".

Rosales i Lara:


I aprofito per dir que aquestes jornades cineclubistes, a les quals feia temps que no assistia, van resultar particularment entranyables, per l'entorn privilegiat i, sobretot, l'oportunitat de compartir taula i copes amb cinèfils de tot el territori català. L'assemblea va ser particularment divertida quan, en l'apartat de precs i preguntes, una jove cinèfila de Manacor va reclamar la paritat de gènere en la junta i un curs d'empoderament per a les dones, qüestió que va ser contestada per altres fèmines més veteranes que asseguraven no haver-se sentit mai discriminades ni compartir aquesta moda feminista (la paraula "moda" va fer elevar el to de la discussió mentre els cineclubistes homes optàvem per un silenci prudent). Un altre dels temes debatuts va ser la necessitat d'acollir membres més joves, ja que tots som molt vells, massa vells.

L'any passat, l'assemblea es va celebrar a Vic, on tenen un cineclub molt actiu i molt longeu i dels pocs que ha resolt satisfactòriament aquest relleu generacional. En Quim n'és el màxim responsable en l'actualitat i encara recordo quan començava a participar en l'associació i intentava que els components més veterans acceptessin de bon grat la seva aposta pel cinema made in Hong Kong; llavors encara manava l'Andreu, un enamorat del cinema, senzill, proper i molt bona persona. L'acta de l'assemblea de Vic s'hi referia amb unes paraules que quasi em van fer saltar les llàgrimes:

"En Quim Crusellas del cineclub Vic va llegir la glossa de l'Andreu Roca: "Va ser a principis dels 90 que la veu greu i cinematogràfica de l'Andreu va deixar anar: "Crusellas, entra a la junta de Cineclub Vic, que necessitem sang nova, collons!" I amb frases d'aquesta profunditat i elegància també analitza les pel·lícules que veu: "Ja has vist el nou Blade Runner? És de collons!" Un pou de saviesa cinematogràfica i un model d'anàlisi a imitar.

L'Andreu Roca no sé si es desperta molt d'hora, molt d'hora, però va a dormir tard, molt tard. Les reunions de junta al Casino de Vic s'allargaven sempre i es convertien en tertúlies de cine, en autèntiques lliçons regades d'anècdotes i bon humor ... L'Andreu va arribar a la presidència de Cineclub Vic l'any 1974, coincidint amb la constitució de l'Assemblea de Catalunya a Osona. El seu mandat, marcat per la transició política, amb molts socis donant-se de baixa perquè el cineclub ja no era aquell espai alternatiu on parlar de política i sense l'aixopluc del bisbat, va ser una travessia pel desert. Malgrat l'aparent mort del franquisme, amb la possibilitat de fer una programació lliure i més diversa, el descens de socis i els canvis socials i polítics van deixar l'entitat desemparada, i va sobreviure com una pel·lícula de Sèrie B, amb poc pressupost però amb molta resistència i ganes d'arribar al públic. Per això cal reivindicar l'etapa de l'Andreu com una de les més importants de la història de l'entitat. Gràcies a la seva tossuderia, a la defensa del nou cinema autoral hereu del maig del 68, la recuperació de títols prohibits durant la dictadura, i de l'afiliació a la Federació Catalana de Cineclubs (el 1984), l'entitat avui continua viva. Si avui hi ha un Cineclub Vic que ha programat ininterrompudament des de 1958 és en bona part gràcies a l'Andreu. Durant els anys de la seva presidència van passar pel cineclub títols com BLOW-UP, L'ATALANTE, PICKPOCKET, A BOUT DE SOUFFLE, ALPHAVILLE, FREAKS, CUL DE SAC, EL SETÈ SEGELL o ELS 400 COPS..."


Gràcies al Quim, a l'Andreu i a tots els quims i andreus que han fet possible la pervivència dels cineclubs!

dimarts, 23 d’octubre del 2018

TITANIC


Del resum del meu treball en el post que feia 1.000, ha quedat bastant palès que les superproduccions comercials, sobretot les del segle XX, han tingut una presència relativament escassa al bloc.

Sense voler canviar els meus mètodes, parlar de "Titanic" (James Cameron, 1997) podria pal·liar mínimament aquest desajust.

El film va constituir un èxit sense precedents, però que això no ens dugui a engany. A diferència de la majoria de superproduccions actuals en què els responsables juguen sobre segur, James Cameron, després d'un seguit d'èxits comercials en els gèneres de ciència-ficció i d'aventures ("Terminator", "Aliens", "Mentiras arriesgadas"), es va arriscar moltíssim. La producció era caríssima i, abans de l'estrena, molts auguraven un naufragi només comparable al del vaixell protagonista. Tothom coneixia el final de l'aventura, de manera que el suspens no estava gens garantit. A més, no va dubtar a l'hora d'introduir una trama amorosa com a epicentre del relat, romàntica però escassament original, protagonitzada per un noi pobre i una noia de casa bona promesa d'un milionari impresentable.

Però el talent narratiu desplegat per Cameron supera tots els obstacles: atorga relleu a tots els personatges, fins i tot els molt secundaris; la història d'amor és emocionant; mostra la catàstrofe amb tal perícia i luxe de detalls que ja no importa que en coneguem el desenllaç; ens enganxa amb les escenes en què la Rose i el Jack intenten escapar de l'aigua que inunda el vaixell; i brinda moments tan sorprenents i alhora emotius com el concert a coberta enmig del caos (detall rigorosament històric, d'altra banda). La poesia del moment en què Jack fa el retrat de la Rose, o l'escena en què alguns passatgers juguen a futbol amb els trossos de gel de l'iceberg que ha caigut sobre la coberta, ignorants del desastre imminent, o el moment en què el capità, advertit de la dificultat d'anticipar el perill amb una mar tan plana, observa la llimona surant en la seva tassa de te, són alguns exemples de la capacitat de Cameron de fer cinema en estat pur.

dilluns, 15 d’octubre del 2018

TODOS LO SABEN


L'iranià Asghar Farhadi ("Nader i Simin, una separació", "El viajante") viatja a una terra per a ell exòtica (Espanya) però trepitja territori conegut, ja que novament planteja un drama familiar que s'origina en les mentides i els conflictes soterrats i que condueix a un greu dilema. Un argument de suspens pròxim al fulletó sembla allunyar-lo de la subtilesa dels treballs en el seu país d'origen. Però "Todos lo saben" (2018) està ben construïda, realitzada amb elegància i, sobretot, molt ben interpretada per una colla d'actors llatins d'autèntic luxe: Penélope Cruz, Javier Bardem, Ricardo Darín, Eduard Fernández, Bárbara Lennie, Elvira Mínguez, Ramón Barea, Inma Cuesta, entre d'altres.

dissabte, 13 d’octubre del 2018

PASAJE A LA INDIA


David Lean va dirigir "Pasaje a la India" el 1984, catorze anys després del fracàs immerescut de "La hija de Ryan".

Es tracta d'una adaptació d'una novel·la d'E.M. Forster (autor que James Ivory va portar al cinema fins a tres vegades -"Una habitación con vistas", "Maurice", "Regreso a Howards End"-) en què denuncia el racisme dels britànics en la seva aventura colonial, en el fons no gaire memorable si n'exceptuem la invenció del gintònic. El protagonisme de la història es reparteix entre una jove anglesa que va de moderna tot i que resulta ser una reprimida, la seva futura sogra i el seu promès, molt diferents entre si, un metge indi molt bondadós malgrat la seva afició a visitar els bordells de Bombai i, finalment, un britànic (James Fox) crític amb els seus compatriotes i que serà l'únic que restarà fidel al seu amic, el metge, quan l'acusin d'haver agredit sexualment la noia blanca (de tots és sabut, segons el fiscal del judici, que els foscos se senten atrets irremeiablement per les persones de pell més clara).

"Pasaje a la India" no és tan espectacular com els treballs anteriors del director, tot i que l'escena a les coves misterioses de Malabar, eix de l'argument, és tan física, intensa i misteriosa com calia. El film destaca, sobretot, per l'amor que Lean mostra cap als seus personatges, amb les seves contradiccions i febleses, reflex de les contradiccions d'un sistema colonial condemnat a desaparèixer.

divendres, 12 d’octubre del 2018

CARAS Y LUGARES


Agnès Varda, la mítica directora de "Cléo de 5 à 7", s'ajunta amb un jove fotògraf i artista conegut com a JR, una mica misteriós i lacònic, i junts recorren els pobles de França en una furgoneta fotomaton per retratar gent anònima i adornar amb les seves imatges en blanc i negre, revelades en formats enormes, parets de cases que cauen a trossos, murs de fàbriques o contenidors del port de Le Havre.

Aquest és, ni més ni menys, l'argument de "Caras y lugares" (en la traducció es perd el joc de paraules de l'original "Visages Villages", que no serà l'únic que escoltem al llarg del film). Però aquesta col·laboració entre la nonagenària realitzadora i el jove artista conceptual, entre el documental i la road movie, està molt lluny de resultar pretensiosa o gratuïta. Ans al contrari, és una experiència sorprenent i fascinant que celebra la vida mentre ens mostra la seva fugacitat; és un cant a l'amistat i a la gent senzilla, que, no sabem si casualment o no, contraposa a l'antipatia d'un Jean-Luc Godard erigit en coprotagonista sense aparèixer en cap fotograma. El film, molt emotiu, es construeix a partir de la mirada dels seus protagonistes tot i que, no menys paradoxalment, Varda té greus problemes de visió i JR sempre duu ulleres fosques sense atendre els precs de la directora perquè se les tregui.

diumenge, 7 d’octubre del 2018

# 1.000

Doncs sí, amics meus, aquesta és l'entrada que fa 1.000.

I per celebrar aquesta efemèride, sens perjudici de remetre'm a les etiquetes del bloc, el que faré en aquest post tan emblemàtic és un nou índex una mica diferent que serveixi per intentar assolir allò que és inassolible: certa voluntat enciclopèdica que sempre he preservat però a la qual he servit força malament, alternant una mica de tot, monografies, comentaris de títols clàssics i comentaris d'estrenes (clàssiques o no tant), tot plegat sense gaire ordre ni concert. Finalment, l'única veritat serà la meva pròpia i intransferible educació cinèfila, molt pobra, basada sobretot en la memòria de la meva adolescència. Els greus forats, les mancances que es posaran en evidència, potser em facin ser més rigorós en el futur. O potser no. En qualsevol cas, penso seguir divertint-me com fins ara i espero no resultar avorrit en conseqüència.

Començarem per detallar els directors més recurrents (que han estat objecte de més entrades). Faré dues llistes, una de directors clàssics i una altra de moderns. I, com que els conceptes de clàssics i de moderns són discutibles, aclareixo que els he separat d'acord amb el criteri següent: clàssics són aquells que van dirigir el seu primer llargmetratge abans del 1961; moderns, la resta. Que fàcil, oi? La freqüència reflecteix el meu gust personal però només en part, ja que la casualitat o l'oportunitat també han tingut molt a veure.

ELS (MÉS) CLÀSSICS:

1. STANLEY KUBRICK
2. FEDERICO FELLINI
3. ALAIN RESNAIS
4. JEAN-LUC GODARD
5. BILLY WILDER
6. CLAUDE CHABROL
7. FRANÇOIS TRUFFAUT
8. ORSON WELLES
9. LUCHINO VISCONTI
10. ALFRED HITCHCOCK
11. FRITZ LANG
12. INGMAR BERGMAN
13. CARL THEODOR DREYER
14. ERIC ROHMER
15. JOHN FORD

ELS MODERNS (?):

1. STEVEN SPIELBERG
2. WOODY ALLEN
3. FRANCIS COPPOLA
4. MARTIN SCORSESE
5. PIER PAOLO PASOLINI
6. ÁLEX DE LA IGLESIA
7. DAVID LYNCH
8. RIDLEY SCOTT
9. ROMAN POLANSKI
10. SAM PECKINPAH
11. BRIAN DE PALMA
12. PEDRO ALMODÓVAR
13. QUENTIN TARANTINO
14. ISABEL COIXET
15. JOEL COEN

I ara intentarem ordenar d'alguna manera les pel·lícules (no totes):

Començarem pel cinema silent:

1920.

PÁGINAS DEL LIBRO DE SATÁN

1921.

EL CHICO

1922.

EL DOCTOR MABUSE
LA BRUJERÍA A TRAVÉS DE LOS TIEMPOS

1923.

EL HOMBRE MOSCA

1924.

AVARICIA
LOS NIBELUNGOS

1925.

EL ACORAZADO POTEMKIN
EL AMO DE LA CASA
EL VENTALL DE LADY WINDERMERE

1927.

AMANECER
METRÓPOLIS

1928.

EL CAMERAMAN
EL HOMBRE QUE RÍE
LA PASIÓN DE JUANA DE ARCO

1929.

EL HOMBRE CON LA CÁMARA

1932.

VAMPYR, LA BRUJA VAMPIRO

1936.

TIEMPOS MODERNOS

Sens dubte falten molts títols essencials. Però encara és més imperdonable la llista que seguirà.

Els anys trenta (en realitat, hem inclòs títols anteriors a la revolucionària "Ciudadano Kane"):

1931.

M, EL VAMPIRO DE DÜSSELDORF

1932.

ADIÓS A LAS ARMAS
FREAKS

1933.

KING KONG
EL TESTAMENTO DEL DOCTOR MABUSE

1934.

L'ATALANTE

1935.

LA KERMESSE HEROICA

1939.

LA REGLA DEL JUEGO
LOS VIOLENTOS AÑOS VEINTE
NINOTCHKA

1940.

EL BAZAR DE LAS SORPRESAS
LAS UVAS DE LA IRA

1941.

¡QUÉ VERDE ERA MI VALLE!

El cinema nord-americà dels anys quaranta i cinquanta:

1941.

CIUDADANO KANE

1942.

CASABLANCA
EL CUARTO MANDAMIENTO

1944.

PERDICIÓN

1945.

DÍAS SIN HUELLA

1946.

¡QUÉ BELLO ES VIVIR!
ENCADENADOS
EL EXTRAÑO
LOS MEJORES AÑOS DE NUESTRA VIDA

1947.

LA DAMA DE SHANGHAI

1948.

CARTA DE UNA DESCONOCIDA
MACBETH
RÍO ROJO

1949.

EL MANANTIAL
UN DÍA EN NUEVA YORK

1950.

EL CREPÚSCULO DE LOS DIOSES
EL DEMONIO DE LAS ARMAS

1951.

EL GRAN CARNAVAL

1952.

CANTANDO BAJO LA LLUVIA
EL HOMBRE TRANQUILO

1953.

FEAR AND DESIRE
TRAIDOR EN EL INFIERNO

1954.

JOHNNY GUITAR
SABRINA
LA VENTANA INDISCRETA

1955.

ATRAPA A UN LADRÓN
KILLER'S KISS
LA NOCHE DEL CAZADOR
LA TENTACIÓN VIVE ARRIBA
REBELDE SIN CAUSA
SIEMPRE HACE BUEN TIEMPO

1956.

ATRACO PERFECTO
CENTAUROS DEL DESIERTO
LOS DIEZ MANDAMIENTOS
PLANETA PROHIBIDO

1957.

DOCE HOMBRES SIN PIEDAD
EL INCREÍBLE HOMBRE MENGUANTE
SENDEROS DE GLORIA
TESTIGO DE CARGO

1958.

SED DE MAL
VÉRTIGO

1959.

CON FALDAS Y A LO LOCO
CON LA MUERTE EN LOS TALONES
DE REPENTE, EL ÚLTIMO VERANO
OPERACIÓN PACÍFICO

Cinema europeu de postguerra (fins el 1955):

1943.

OSSESSIONE

1946.

LA BELLA Y LA BESTIA

1948.

LADRÓN DE BICICLETAS
LA TERRA TREMA

1949.

EL TERCER HOMBRE

1951.

BELLÍSIMA

1952.

JUEGOS PROHIBIDOS

1953.

LOS INÚTILES

No gran cosa, com podeu veure. Però això s'anima a partir de la dècada dels seixanta. Tant és així, que he fet diverses classificacions: en primer lloc, el cinema nord-americà d'una etapa que comprèn des de la decadència del sistema d'estudis a la renovació formal i temàtica del final de la dècada. Després, un apartat dedicat a l'edat daurada del cinema europeu d'autor, en un període que aniria des del 1955 al 1975; i encara he separat un espai que recollís les avantguardes més òbvies: la Nouvelle Vague, fonamentalment, a la qual he dedicat molts posts des de l'inici del bloc; com que és, en realitat, un moviment heterogeni i no queda gaire clar fins on arriba la seva vigència, m'he centrat en els anys que van del 1959 al 1967, quan Godard es fa més radical i Truffaut més clàssic.

Després, venen els anys setanta, fonamentalment americans, tot i que he inclòs alguns títols europeus que s'han escapat de les altres classificacions perquè no són estrictament d'autor o perquè són posteriors al 1975.

I, per acabar aquest recorregut cronològic, la dècada dels vuitanta en territori nord-americà, quan els cineastes apareguts en la dècada anterior i algunes aportacions europees van oferir-nos un cinema bàsicament comercial i despreocupat però amb unes senyes d'identitat relativament homogènies (a més, així rememoro la meva adolescència). I això no vol dir que no hi hagi hagut grans pel·lícules dels noranta ençà, però vull que aquest recull se centri en èpoques menys conegudes pel públic actual i més concretes estilísticament; possiblement, i sense desmerèixer alguns treballs contemporanis, també més interessants. D'altra banda, ja tenia prou feina fent-ho d'aquesta manera.


Cinema nord-americà dels seixanta:

1960.

EL APARTAMENTO
ESPARTACO
PSICOSIS

1961.

DESAYUNO CON DIAMANTES
EL TERROR DE LAS CHICAS
ESPLENDOR EN LA HIERBA
LA CALUMNIA
UN, DOS, TRES
VENCEDORES O VENCIDOS
WEST SIDE STORY

1962.

CHANTAJE CONTRA UNA MUJER
DÍAS DE VINO Y ROSAS
DUELO EN LA ALTA SIERRA
EL HOMBRE QUE MATÓ A LIBERTY VALANCE
EL MENSAJERO DEL MIEDO
EL MILAGRO DE ANNA SULLIVAN
LOLITA
MATAR A UN RUISEÑOR

1963.

CLEOPATRA
DEMENTIA 13
IRMA LA DULCE
EL PROFESOR CHIFLADO
LA PANTERA ROSA

1964.

¿TELÉFONO ROJO? VOLAMOS HACIA MOSCÚ
BÉSAME, TONTO
MARNIE, LA LADRONA
MARY POPPINS
MAYOR DUNDEE
PUNTO LÍMITE
SIETE DÍAS DE MAYO

1966.

EN BANDEJA DE PLATA
LA JAURÍA HUMANA
PROPIEDAD CONDENADA
YA ERES UN GRAN CHICO

1967.

A SANGRE FRÍA
BONNIE AND CLYDE
DESCALZOS POR EL PARQUE
EL GRADUADO
SOLA EN LA OSCURIDAD
WHO'S THAT KNOCKING AT MY DOOR?

1968.

2001: UNA ODISEA DEL ESPACIO
EL GUATEQUE
EL NADADOR
EL PLANETA DE LOS SIMIOS
EL VALLE DEL ARCO IRIS
FACES
GREETINGS
LA NOCHE DE LOS MUERTOS VIVIENTES
LA SEMILLA DEL DIABLO

1969.

ALICE'S RESTAURANT
COWBOY DE MEDIANOCHE
DANZAD, DANZAD, MALDITOS
DOS HOMBRES Y UN DESTINO
EASY RYDER
EL DESCENSO DE LA MUERTE
EL VALLE DEL FUGITIVO
GENT DE PLUJA
GRUPO SALVAJE
TOMA EL DINERO Y CORRE

L'edat d'or del cinema d'autor europeu (1955-1975) (Potser no tots els títols són cinema d'autor però tots són obra d'autors):

1956.

LA MUERTE EN ESTE JARDÍN

1957.

LAS NOCHES DE CABIRIA
NOCHES BLANCAS

1958.

ASCENSOR PARA EL CADALSO
MON ONCLE

1959.

EL GENERAL DE LA ROVERE
EL TIGRE DE ESNAPUR / LA TUMBA INDIA
PICKPOCKET

1960.

LA DOLCE VITA
EL MANANTIAL DE LA DONCELLA
LA AVENTURA
LOS OJOS SIN ROSTRO
ROCCO Y SUS HERMANOS

1961.

ACCATTONE
LA NOCHE

1962.

EL ECLIPSE
LA ESCAPADA
LAWRENCE DE ARABIA
MAMMA ROMA

1963.

8 Y 1/2
EL GATOPARDO
EL SIRVIENTE
ROGOPAG

1964.

EL EVANGELIO SEGÚN SAN MATEO

1965.

DOCTOR ZHIVAGO
EL HOMBRE DEL CRÁNEO RASURADO
REPULSIÓN
SANDRA

1966.

AU HAZARD BALTHAZAR
DARRERA LA PISTA DE LA GUINEU
PAJARITOS Y PAJARRACOS
PERSONA

1967.

EDIPO REY
LAS BRUJAS

1968.

BESOS ROBADOS
CAPRICCIO ALL'ITALIANA
HASTA QUE LLEGÓ SU HORA
LA HORA DEL LOBO
LA MUJER INFIEL
LA NOVIA VESTÍA DE NEGRO 
LAS CIERVAS
ROMEO Y JULIETA
TEOREMA
TOBY DAMMIT

1969.

ACCIDENTE SIN HUELLA
AMOR Y RABIA
EL CARNICERO
EL PEQUEÑO SALVAJE
LA CAÍDA DE LOS DIOSES
LA SIRENA DEL MISSISSIPPI
MA NUIT CHEZ MAUD
MEDEA
POCILGA
SATYRICON
WOMEN IN LOVE

1970.

DOMICILIO CONYUGAL
EL JARDÍN DE LOS FINZI-CONTINI
LA HIJA DE RYAN
LA RUPTURA
LE GENOU DE CLAIRE

1971.

EL DECAMERÓN
MUERTE EN VENECIA
THE BOY FRIEND

1972.

EL DISCRETO ENCANTO DE LA BURGUESÍA
EL ÚLTIMO TANGO EN PARÍS
GRITOS Y SUSURROS
L'AMOUR L'APRÈS-MIDI
LOS CUENTOS DE CANTERBURY
LUDWIG
ROMA
TOUT VA BIEN

1973.

AMARCORD
EL PLANETA SALVAJE
LA GRAN COMILONA
LA MAMAN ET LA PUTAIN
LA NOCHE AMERICANA
SECRETOS DE UN MATRIMONIO

1974.

ALICIA EN LAS CIUDADES
LAS MIL Y UNA NOCHES
TAMAÑO NATURAL
TODOS NOS LLAMAMOS ALÍ
STAVISKY

1975.

LA LEY DEL MÁS FUERTE
ROJO OSCURO
SALÓ
TOMMY

La reinvenció del cinema (avantguardes europees 1959-1967):

1959.

HIROSHIMA MON AMOUR
LOS CUATROCIENTOS GOLPES

1960.

À BOUT DE SOUFFLE
LE PETIT SOLDAT
TIREZ SUR LE PIANISTE
ZAZIE DANS LE MÉTRO

1961.

EL AÑO PASADO EN MARIENBAD
PARIS NOUS APPARTIENT
UNE FEMME EST UNE FEMME

1962.

JULES ET JIM
LA SOLEDAD DEL CORREDOR DE FONDO
VIVRE SA VIE

1963.

MURIEL OU LE TEMPS D'UN RETOUR

1964.

A HARD DAY'S NIGHT
BANDE À PART
LA PIEL SUAVE
LEMMY CONTRA ALPHAVILLE
UNE FEMME MARIÉE

1965.

PIERROT LE FOU
THE WAR GAME

1966.

DEUX OU TROIS CHOSES QUE JE SAIS D'ELLE
FAHRENHEIT 451
LA GUERRA HA TERMINADO
MASCULIN FÉMININ
QUI ÊTES-VOUS, POLLY MAGOO?

1967.

ANNA
LA COLECCIONISTA
PLAYTIME
WEEK END

Els anys setanta:

1970.

HI, MOM!
LA BALADA DE CABLE HOGUE
PEQUEÑO GRAN HOMBRE

1971.

BANANAS
DOS HOMBRES CONTRA EL OESTE
EL HOMBRE DE UNA TIERRA SALVAJE
EL SEDUCTOR
EL ÚLTIMO VALLE
LA AMENAZA DE ANDRÓMEDA
LA NARANJA MECÁNICA
LOS VIVIDORES
PERROS DE PAJA
TAKING OFF
THE LAST PICTURE SHOW

1972.

¿QUÉ ME PASA, DOCTOR?
¿QUÉ OCURRIÓ ENTRE TU PADRE Y MI MADRE?
BOXCAR BERTHA
DEFENSA
DIAGNÓSTICO: ASESINATO
CABARET
EL CANDIDATO
EL DIABLO SOBRE RUEDAS
EL PADRINO
JUNIOR BONNER
LA HUIDA
LAS AVENTURAS DE JEREMIAH JOHNSON
TODO LO QUE USTED SIEMPRE QUISO SABER SOBRE EL SEXO Y NO SE ATREVÍA A PREGUNTAR
UN DIAMANTE AL ROJO VIVO

1973.

AMERICAN GRAFFITI
EL DORMILÓN
EL EXORCISTA
EL GOLPE
EL HOMBRE DE MIMBRE
HERMANAS
JESUS CHRIST SUPERSTAR
LUNA DE PAPEL
MALAS CALLES
MALAS TIERRAS
PAT GARRET Y BILLY THE KID
TAL COMO ÉRAMOS

1974.

ALICIA YA NO VIVE AQUÍ
CHINATOWN
EL FANTASMA DEL PARAÍSO
EL GRAN GATSBY
EL JOVENCITO FRANKENSTEIN
LA CONVERSACIÓN
EL PADRINO II
LA NOCHE SE MUEVE
LA MATANZA DE TEXAS
LOCA EVASIÓN
PRIMERA PLANA
QUIERO LA CABEZA DE ALFREDO GARCÍA
YAKUZA

1975.

ALGUIEN VOLÓ SOBRE EL NIDO DEL CUCO
BARRY LYNDON
EL LUCHADOR
EL REGRESO DE LA PANTERA ROSA
LA ÚLTIMA NOCHE DE BORIS GRUSHENKO
LOS ARISTÓCRATAS DEL CRIMEN
LOS TRES DÍAS DEL CÓNDOR
TIBURÓN

1976.

CARRIE
EL ASESINATO DE UN CORREDOR DE APUESTAS CHINO
EL QUIMÉRICO INQUILINO
ERASERHEAD
FASCINACIÓN
KING KONG
LA PIEL DURA
MARATHON MAN
MISSOURI
TAXI DRIVER
TODOS LOS HOMBRES DEL PRESIDENTE

1977.

ANNIE HALL
ENCUENTROS EN LA TERCERA FASE
FIEBRE DEL SÁBADO NOCHE
LA CRUZ DE HIERRO
LA GUERRA DE LAS GALAXIAS
LOS DUELISTAS
NEW YORK, NEW YORK
PROVIDENCE

1978.

CONVOY
DÍAS DEL CIELO
EL EXPRESO DE MEDIANOCHE
EL CAZADOR
FEDORA
GREASE
LA FURIA
THE DRIVER
THE WARRIORS

1979.

10, LA MUJER PERFECTA
1941
ALIEN
APOCALYPSE NOW
HAIR
HOME MOVIES
LOS PASAJEROS DEL TIEMPO
MAD MAX, SALVAJES DE AUTOPISTA
MANHATTAN
QUADROPHENIA
TESS
THE WANDERERS

Cinema nord-americà dels vuitanta:

1980.

ATERRIZA COMO PUEDAS
BRUBAKER
EL IMPERIO CONTRAATACA
EL RESPLANDOR
FAMA
FORAJIDOS DE LEYENDA
GENTE CORRIENTE
LA PUERTA DEL CIELO
L'HOME ELEFANT
OUT OF THE BLUE
PERMANENT VACATION
RECUERDOS
S.O.B.
TORO SALVAJE
VESTIDA PARA MATAR

1981.

EN BUSCA DEL ARCA PERDIDA
GEORGIA
IMPACTO
LA PRESA
RAGTIME
REBORN
TODOS RIERON

1982.

BLADE RUNNER
CORAZONADA
CREEPSHOW
EL REY DE LA COMEDIA
E.T., EL EXTRATERRESTRE
LA COMEDIA SEXUAL DE UNA NOCHE DE VERANO
LÍMITE: 48 HORAS
OFICIAL Y CABALLERO
POLTERGEIST
VEREDICTO FINAL
VICTOR VICTORIA

1983.

CLAVE: OMEGA
CUJO
CHRISTINE
EL PRECIO DEL PODER
EL RETORNO DEL JEDI
EN LOS LÍMITES DE LA REALIDAD
LA ZONA MUERTA
REBELDES
LA LEY DE LA CALLE
VIDEODROME
ZELIG

1984.

AMADEUS
BIRDY
BROADWAY DANNY ROSE
CALLES DE FUEGO
COTTON CLUB
DOBLE CUERPO
DUNE
EL MEJOR
EXTRAÑOS EN EL PARAÍSO
INDIANA JONES Y EL TEMPLO MALDITO
LOS CHICOS DEL MAÍZ
PARIS, TEXAS
PESADILLA EN ELM STREET

1985.

AFTER HOURS
ALWAYS
CUANDO LLEGA LA NOCHE
EL COLOR PÚRPURA
LADY HALCÓN
LA ROSA PÚRPURA DE EL CAIRO
LEGEND
MANHATTAN SUR
MÁSCARA
MEMORIAS DE ÁFRICA
REGRESO AL FUTURO
ST. ELMO, PUNTO DE ENCUENTRO

1986.

AGENTE DOBLE EN BERLÍN
ALGO SALVAJE
DOWN BY LAW
EL COLOR DEL DINERO
EL CUERPO
HANNAH Y SUS HERMANAS
PEGGY SUE SE CASÓ
TERCIOPELO AZUL
TOP GUN

1987.

CITA A CIEGAS
DÍAS DE RADIO
EL CORAZÓN DEL ÁNGEL
EL IMPERIO DEL SOL
EL SICILIANO
JARDINES DE PIEDRA
LA CHAQUETA METÁLICA
LA SOMBRA DEL TESTIGO
LOS INTOCABLES DE ELIOT NESS
SUPERDETECTIVE EN HOLLYWOOD

1988.

ARDE MISSISSIPPI
CASADA CON TODOS
COCKTAIL
COLORES DE GUERRA
EL SENDERO DE LA TRAICIÓN
LAS AMISTADES PELIGROSAS
LA ÚLTIMA TENTACIÓN DE CRISTO
TUCKER: UN HOMBRE Y SU SUEÑO
UN LUGAR LLAMADO MILAGRO

1989.

CORAZONES DE HIERRO
DELITOS Y FALTAS
EL CLUB DE LOS POETAS MUERTOS
HISTORIAS DE NUEVA YORK
INDIANA JONES Y LA ÚLTIMA CRUZADA
MISTERY TRAIN
REGRESO AL FUTURO II
VALMONT

Predominança clara del cinema nord-americà, almenys pel que fa al segle XX.

Però en el bloc també han tingut cabuda altres cinematografies: la llatinoamericana (d'alguns títols mexicans de Buñuel a la guanyadora de l'Òscar "Una mujer fantástica"); el cinema asiàtic, molt ben representat pel que fa al segle actual; o el cinema de l'Est europeu, tot i l'absència clamorosa de Tarkovsky -que em perdoni Ricardo Pérez-, des d'"El acorazado Potemkin" a "Paraíso".


Els cinemes espanyol i català del segle actual han tingut força presència. Però ha estat gràcies al cicle de la 2 que hem tingut ocasió de revisar o descobrir moltes pel·lícules del cinema espanyol del segle passat, de manera que aquest apartat resulta molt complet en comparació, tot i l'absència d'algun títol cabdal (que potser comentem en el futur).


Cinema espanyol:

1951.

CIELO NEGRO

1952.

BIENVENIDO MÍSTER MARSHALL

1955.

HISTORIAS DE LA RADIO
MISTER ARKADIN
MUERTE DE UN CICLISTA

1956.

CALLE MAYOR

1958.

LA VENGANZA

1959.

LOS CHICOS

1961.

DIFERENTE
PLÁCIDO

1962.

GRITOS EN LA NOCHE
NOCHE DE VERANO

1963.

EL MUNDO SIGUE
EL VERDUGO
NUNCA PASA NADA
RIFIFÍ EN LA CIUDAD

1964.

LA NIÑA DE LUTO
VACACIONES PARA IVETTE

1965.

CAMPANADAS A MEDIANOCHE
FATA MORGANA

1966.

JUGUETES ROTOS
LA BUSCA
LA CAZA
NOCHE DE VINO TINTO
NUEVE CARTAS A BERTA

1969.

DEL AMOR Y OTRAS SOLEDADES
LA RESIDENCIA
LAS CRUELES
LOS DESAFÍOS
ME ENVENENO DE AZULES

1971.

CANCIONES PARA DESPUÉS DE UNA GUERRA

1972.

ANA Y LOS LOBOS
LA NOVIA ENSANGRENTADA
VENTE A LIGAR AL OESTE

1973.

EL ESPÍRITU DE LA COLMENA
LA SEMANA DEL ASESINO

1974.

CLARA ES EL PRECIO
EL AMOR DEL CAPITÁN BRANDO
VIDA CONYUGAL SANA

1975.

CRÍA CUERVOS
FURTIVOS
LOS PÁJAROS DE BADEN-BADEN

1976.

¿QUIÉN PUEDE MATAR A UN NIÑO?
TATUAJE

1977.

CAMBIO DE SEXO

1978.

BILBAO

1979.

ARREBATO
CANICHE
LA MUCHACHA DE LAS BRAGAS DE ORO

1980.

ÓPERA PRIMA

1981.

DEPRISA, DEPRISA
EL CRACK

1982.

ASESINATO EN EL COMITÉ CENTRAL
LA COLMENA

1983.

EL SUR
ENTRE TINIEBLAS

1984.

FANNY PELOPAJA
LOS SANTOS INOCENTES

1985.

LOLA

1986.

EL VIAJE A NINGUNA PARTE
LA LEY DEL DESEO
TIEMPO DE SILENCIO

1987.

ANGOIXA
EL LUTE (CAMINA O REVIENTA)

1988.

MUJERES AL BORDE DE UN ATAQUE DE NERVIOS
EL LUTE II: MAÑANA SERÉ LIBRE

1989.

SI TE DICEN QUE CAÍ

1990.

LAS EDADES DE LULÚ

1991.

AMANTES

1992.

AMO TU CAMA RICA
JAMÓN JAMÓN
EL AMANTE BILINGÜE

1993.

HUEVOS DE ORO
INTRUSO
KIKA

1994.

LA PASIÓN TURCA
LOS PEORES AÑOS DE NUESTRA VIDA

1995.

EL DÍA DE LA BESTIA

1996.

BÁMBOLA
LIBERTARIAS

1997.

ABRE LOS OJOS
LA CAMARERA DEL TITANIC

1998.

LA NIÑA DE TUS OJOS
MUERTOS DE RISA

1999.

VOLAVÉRUNT