dilluns, 30 de novembre del 2009

SE7EN + CUBE = SAW

L'exitosa nissaga de "Saw", que ha patit en el seu sisè episodi l'excés de zel d'uns guardians de la moral que l'han qualificada "X" per "apologia de la violència", fent d'aquesta manera inviable la seva estrena normalitzada en sales, té una setena part prevista per a octubre de 2010.

Set era el número camuflat al mateix títol de l'excel.lent pel.lícula de David Fincher sobre els set pecats capitals, que va crear escola des dels títols de crèdit, imitats després per totes les pel.lícules i sèries televisives sobre psicòpates recargolats, i que inspira també els salvatges paranys a que es veuen sotmesos els protagonistes de "Saw", per la seva sofisticació però també pel caràcter moral dels càstigs. "Saw" està també emparentada amb "Cube" per la claustrofòbia dels espais on les víctimes desperten després que els aprenents del Jigsaw ("pigmask") els adormin. I tant el psicòpata de "Saw" (Jigsaw) com l'inquietant personatge de Kevin Spacey a "Seven", fan de mal combatre perquè la seva pròpia mort forma part del pla.

Ara bé, passaran dies abans que un film d'aquesta mena ens faci oblidar els minuts finals de "Seven", quan un desert assolellat, en contrast amb els escenaris urbans grisos, plujosos, gairebé "bladerunnerians", omnipresents a la resta del film, esdevé inesperadament escenari d'una resolució que temem apocalíptica i que resulta senzillament terrorífica, sense que Fincher ens mostri gairebé res, confiant en la nostra imaginació, amb la càmera a una distància prudencial perquè poguem suportar l'horror, l'horror...

diumenge, 29 de novembre del 2009

ESCENES CLÀSSIQUES # 9, 10: BESOS ROBADOS

Dues escenes de "Besos robados" (1968), de François Truffaut: Antoine Doinel, l'àlter ego del realitzador (Jean-Pierre Léaud), no s'acaba de decidir entre la seva promesa (Claude Jade) i la mestressa de bon veure de la sabateria on treballa (Delphine Seyrig); escriu una carta d'amor que viatja pel subsòl parisenc i prova davant d'un mirall l'efecte sonor dels noms dels tres personatges en discòrdia.



diumenge, 22 de novembre del 2009

2012 i altres catàstrofes

L'especialitat de Roland Emmerich, director de "2012" (2009) és la destrucció.

A "Independence Day" (1996), remake inconfessat de "La guerra de los mundos" (Byron Haskin, 1952), els extraterrestres gairebé destruïen la Terra. A "Godzilla" (1998), un altre remake, llepava Nova York, probablement -amb el permís de Tòquio- la ciutat més vegades destruïda en la ficció abans que gairebé ho fos en la realitat l'11-S. Aquestes dues pel.lícules partien d'agressions externes, sigui dels marcians o d'un monstre d'origen remot; en canvi, a "El día de mañana" (2004), la destrucció s'originava en el canvi climàtic, propiciat per la mateixa raça humana.

Finalment, "2012" ens presenta una destrucció global que té causes totalment naturals, sense cap intervenció dels homes o d'agressors no humans.

Les erupcions solars escalfen el nucli del planeta com si fos un microones -com ho expliquen els científics en el film- i la crosta comença a esqueixar-se. A partir d'aquí, les desgràcies se succeeixen i la supervivència de la raça humana és en perill. "2012" sembla voler ser la pel.lícula de catàstrofes definitiva; i potser ho sigui, ja que, a més d'oferir uns efectes especials aclaparadors, difícilment superables (tot per ordinador, és clar), funciona com un compendi, a estones paròdia, de les constants i de la història del gènere "disaster movie":

El protagonista (John Cusack) està divorciat amb dos fills; és un visionari que no encaixa en els estàndars del sistema i la dona l'ha deixat per buscar-se un tio que es guanya millor la vida. Malgrat això, ell encara l'estima; i també ella, pel que sembla. La tragèdia servirà per unir-los novament; com és preceptiu, la nova parella de la noia patirà una mort horrible per tal de no interferir en el retrobament de la família natural. En el camí cap a la salvació i la felicitat, passaran mil peripècies, totes elles heretades de títols precedents: els carrers s'esquerden (com a "La guerra de los mundos", versió Spielberg, que té un protagonista amb els mateixos problemes familiars), i després és tot Los Angeles que pateix un terratrèmol d'escala nou i escaig ("Terremoto", 1974); segueixen erupcions volcàniques ("Volcano", "Un pueblo llamado Dante's Peak", 1997) i tsunamis ("Deep Impact", 1998; "La tormenta perfecta" 2000; "El día de mañana"). Els protagonistes fugen en un avió que ha de fer un aterratge forçós en un glaciar ("Viven"). Mentrestant, se'ls han unit una colla de personatges secundaris també a la recerca de la salvació, i que permeten fer apostes (fàcils) sobre quins d'ells arribaran vius al final (com a "La aventura del Poseidón", 1972; per cert, un títol homenatjat per partida doble gràcies a l'episodi força gratuït del transatlàntic bolcat per una onada gegant -inclou, com en els clàssics del gènere, l'aparició d'una vella glòria: George Segal-). El destí dels protagonistes (un muntatge secret enmig de les muntanyes de l'Himàlaia) recorda "Encuentros en la tercera fase" i les pel.lícules de James Bond, amb la diferència que el secret que s'hi amaga no és un arma per destruir el món sinó uns artefactes (tampoc no ho explicarem tot) per salvar uns quants humans, triats no per les seves característiques físiques ("Teléfono rojo", 1964; "Moonraker", 1979) sinó pel volum dels seus comptes corrents, detall cínic d'un film que, malgrat tot, acaba apel.lant a l'altruisme i brindant-nos unes darreres escenes de suspens aquàtic que remeten a "Titanic" (1997).

Entre tant tòpic, un detall enginyós (l'esquerda que apareix al sostre de la Capella Sixtina separant els dits de Déu i l'home pintats per Miquel Àngel) i l'episodi surrealista que ens mostra com el president dels Estats Units (Danny Glover!) renuncia a salvar-se per fer companyia als ferits refugiats al costat de la Casa Blanca, i mor quan li cau al damunt un portaavions amb el nom d'en Kennedy pintat a la coberta (d'això se'n diu una garrotada per partida doble!).

"2012" pot ser la disaster movie definitiva, però està clar que no tanca, més aviat al contrari, la nova moda de cinema apocalíptic, propiciada per aquesta època de crisi que ens ha tocat viure, i que continuarà ben aviat amb "La carretera", adaptació de la brillant novela de Cormac McCarthy (una proposta segurament més intel.lectualitzada que el divertiment d'Emmerich).

Mentrestant, un record a l'època daurada del gènere apocalíptic: la dels films sobre un hipotètic holocaust nuclear, que van proliferar els anys de la Guerra Freda per raons òbvies, amb títols inoblidables com "La hora final" (1959, Stanley Kramer), "Punto límite" (1964, Sidney Lumet) o "El juego de la guerra" (1965, Peter Watkins). Dit això, ens acomiadem com ho va fer Stanley Kubrick en l'escena final de la definitiva "Teléfono rojo":

dissabte, 7 de novembre del 2009

TRUFFAUT vs. ERICE - La mirada de la infància



El to documental de l'escena del teatre de titelles de "Los cuatrocientos golpes" (1959) el retrobem a "El espíritu de la colmena" (Victor Erice, 1973), quan Ana i la seva germana assisteixen per primera vegada (en la ficció i la realitat) a la projecció de la pel.lícula "Frankenstein". Adjunto el fragment i uns interessants comentaris del director.



dijous, 5 de novembre del 2009

LES MISTONS

Us regalo aquest curtmetratge entranyable que François Truffaut va realitzar dos anys abans de "Los cuatrocientos golpes", homenatjant-lo d'aquesta manera en el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort.

diumenge, 1 de novembre del 2009

ESCONDIDOS EN BRUJAS


Alguns directors novells barregen els gèneres en els seus films i diuen que ho fan per obtenir un producte diferent quan, en el fons, només pretenen dissimular la seva imperícia en qualsevol dels registres. D'aquest procés en surten pel.lícules avorrides i absurdes.

No és aquest el cas d'"Escondidos en Brujas", tot i que prové d'un director novell (Martin McDonagh) i que és un absolut aiguabarreig.

Després d'un cop fallit, dos gàngsters anglesos viatgen a Bruges (Bèlgica) per recomanació del seu cap. Un d'ells (Brendan Gleeson) aprofita l'estada per visitar les meravelles gòtiques de la ciutat, mentre l'altre (Colin Farrell) s'avorreix sobiranament fins que coneix una atractiva paisana. Postal turística? Buddy-movie? Comèdia romàntica? Thriller? Sí, és tot això, sense caure en els tòpics de cap dels gèneres esmentats. Comença en clau d'humor surrealista (amb l'interludi tràgic del flash-back que explica què és "allò que va sortir malament") i es converteix cap al final en un drama gairebé shakespearià amb reflexions sobre l'honor, l'amistat, el destí, fins acabar el periple amb una pirueta final d'humor negríssim.

Que una proposta tan arriscada arribi a bon port i es converteixi en un dels millors títols estrenats l'any 2008, es deu a les interpretacions de Gleeson, Farrell i de Ralph Fiennes (adequadament sobreactuats), però sobretot a un guió de ferro, en què no es deixa cap detall a l'atzar i en què els diàlegs són concisos i brillants. Darrerament, s'acostuma a oblidar que aquesta és la millor base per a una bona pel.lícula.