dimecres, 16 d’agost de 2017

'71


Paul Greengrass alterna en la seva filmografia les pel·lícules de Jason Bourne amb d'altres inspirades en la crònica de successos internacional: "Capitán Phillips" (2013), "United 93" (2006), sobre l'únic avió segrestat el 11-S que no va asssolir el seu objectiu, o "Bloody Sunday" (2002), que procura detallar mitjançant la càmera en mà i un peculiar muntatge altern molt fragmentat els fets que van ocórrer a Derry (Irlanda) un diumenge de gener de 1972, quan paracaigudistes britànics van abatre tretze ciutadans que es manifestaven bastant pacíficament.

La matança del "diumenge sagnant" va agreujar el conflicte a Irlanda del Nord. Un conflicte també abordat en un títol més recent, dirigit amb el mateix vigor: "'71" (Yann Demange, 2014). El film de Demange té un enfoc, a nivell artístic i argumental, menys proper al documental de ficció i més a prop del thriller de suspens (se centra en la peripècia d'un soldat britànic perdut als perillosos carrers de Belfast). En qualsevol cas, ambdós títols il·lustren un missatge ben clar: en qualsevol conflicte armat, la veritat és la primera víctima.

dilluns, 14 d’agost de 2017

LLÉVAME A LA LUNA (A la recerca de la comèdia perduda, 2ª part)


Després de la decepció americana descrita en el meu post precedent, recorro a la comèdia francesa. Les pel·lícules d'aquesta nacionalitat confeccionades a partir de la vis còmica d'un individu peculiar no acostumen a ser memorables però les que protagonitza Dany Boon, omnipresent arran de l'èxit de "Bienvenidos al Norte" (2008), solen ser divertides. Almenys ho era la que protagonitzava a les ordres de Julie Delpy, "Lolo, el hijo de mi novia" (2015), escassament subtil però més simpática que la molt avorrida "Dos días en Nueva York" (2011), de la mateixa directora-actriu.

"Llévame a la luna" (Pascal Chaumeil, 2012) l'emparella amb la guapíssima Diane Kruger. L'argument és rebuscat però finalment previsible: la protagonista pretén casar-se amb l'home perfecte però tem la maledicció que afecta la seva família i que fa que només funcionin els segons matrimonis. Llavors decideix, per enganyar el destí, casar-se abans amb el primer imbècil que trobi i divorciar-se en un temps rècord per poder abordar amb garanties el matrimoni diguem-ne seriós. El personatge interpretat per Dany Boon serà la víctima.

El film de Chaumeil funciona a estones: un únic gag divertit (l'escena a la consulta de la dentista) i un excés d'exotisme amb exteriors a Kenya i Moscou. Però el vessant romàntic d'una història d'amor impossible funciona gràcies al carisma dels actors i a la facilitat amb què podem identificar-nos amb els seus problemes (la recepta oblidada per Bogdanovich a la fallida "Lío en Broadway").

Les pel·lícules de Dany Boon són fàcils però efectives. El còmic prendria el relleu d'altres francesos lletjos i maldestres com ho van ser en el seu dia Louis de Funès o Pierre Richard. L'èxit més gran del segon va ser "El gran rubio con un zapato negro", dirigida el 1972 per Yves Robert i co-escrita per Francis Veber, un especialista del gènere que després passaria també a dirigir amb Richard com a protagonista, almenys en els seus primers treballs, de "Le jouet" (1976) a "Dos fugitivos" (1986).

Francis Veber no ha estat mai un gran director i els seus treballs són força discutibles, fins i tot el seu més gran èxit, "La cena de los idiotas" (1998). Però, curiosament, l'any 2001 va dirigir una pel·lícula titulada "Salir del armario" que ha esdevingut al meu parer una de les poques comèdies salvables en allò que portem de segle. No és cap obra mestra però aconsegueix ser eficaç, divertida i entranyable, tot i que el seu punt de partida argumental la feia propícia a caure en el ridícul i la incorrecció política. Narra la peripècia d'un individu tímid que ha fracassat en el seu matrimoni, ha fracassat com a pare i que és a punt de perdre la feina, que aconseguirà recuperar tot allò que ha perdut i, sobretot, la seva dignitat, fent-se passar per homosexual a l'empresa en què treballa (on, gens casualment, fabriquen preservatius). Per què m'agrada tant aquesta pel·lícula? Doncs perquè està molt ben escrita, perquè conté gags hilarants (la visita dels clients japonesos mentre el protagonista i una companya fan l'amor a la fàbrica de condons), perquè el personatge de Gérard Depardieu -un masclista progressivament confós sobre la seva identitat sexual- és una veritable troballa, perquè Michèle Laroque és tan guapa com natural i perquè -això no hauria de ser una sorpresa- Daniel Auteuil broda el seu paper, un heterosexual que es fa passar per gai i que resulta absolutament convincent en la seva nova identitat sense haver de forçar gens ni mica la seva interpretació, ja sigui en la realitat o en la ficció. I perquè, com tantes comèdies, narra la història d'un perdedor que es venja de manera exemplar i no violenta de totes les persones odioses que cada dia ens trobem a la feina i al carrer.

dissabte, 12 d’agost de 2017

LÍO EN BROADWAY (A la recerca de la comèdia perduda, 1ª part)


Aquests dies de vacances ve de gust veure alguna comèdia. Però la selecció de Movistar + esdevé força desencoratjadora i l'altre dia, després d'abandonar al cap d'un quart d'hora de visionat l'opció espanyola -"Villaviciosa de al lado"-, ens atrevim amb una nord-americana protagonitzada per Jennifer Aniston -"Fiesta de empresa"-, que també abandonem al cap de la mateixa estona quan un dels personatges es tira un pet (no descarto atorgar-li una segona oportunitat però convindreu amb mi que el nivell d'aquest gag inicial fa témer el pitjor).

Finalment, inassequibles al desànim, mirem "Lío en Broadway" (2014), que també té a Jennifer Aniston en el repartiment però la garantia relativa de venir signada per Peter Bogdanovich.

El gener de 2015 vaig dedicar una ressenya a aquest director, avui oblidat però responsable d'alguns grans títols a la dècada dels setanta, com "The Last Picture Show", "Luna de papel" o "¿Qué me pasa, doctor?", en la qual homenatjava la screwball comedy dels anys trenta i quaranta.

"Lío en Broadway" (a la ressenya ens hi vam referir amb el seu títol original, "She's Funny That Way") sembla pretendre el mateix, construir una comèdia d'embolics coral i amb diàlegs a velocitat de vertigen, essent alhora un homenatge al món del teatre més tradicional, de manera que seria una barreja de dos títols de Bogdanovich: la ja esmentada "¿Qué me pasa, doctor?" i "¡Qué ruina de función!".

Però una cosa són les intencions i una altra els resultats, i "Lío en Broadway" no s'assembla tant a una screwball comedy com a un vodevil dels que freqüenten les companyies de teatre d'aficionats. El protagonisme d'Owen Wilson i de la ciutat de Nova York recorden el cinema de Woody Allen però això encara fa més evidents les mancances de la proposta de Bogdanovich, de qui ja vam dir que no li portaven sort les rosses i vam parlar de la tragèdia de la seva relació amb Dorothy Stratten, que no va impedir que es casés amb la seva germana Louise Stratten, co-autora del guió. És aquest, l'origen del problema? Perquè la base literària del film, fins i tot assumint el seu caràcter lleuger, resulta notablement insuficient.

En una comèdia, no és gaire preocupant que les situacions siguin poc creïbles. La comèdia d'embolics va d'això, de casualitats improbables que s'encadenen. Però és imprescindible que ens identifiquen amb els personatges; i el d'Owen Wilson ens resulta totalment aliè: un director teatral antipàtic afeccionat a les escorts i a donar-los propines de 30.000 dòlars (?). La resta de personatges no excedeix el clixé, fins i tot la presumpta protagonista, la prostituta amb talent (una altra referència a Allen?) interpretada per l'eixerida Imogen Poots. Sabem que és la protagonista perquè tot el film s'estructura en un flash-back a partir d'una entrevista que li fan a la televisió, però aquest recurs també em sembla artificial i del tot innecessari, com el gag final a què condueix: l'aparició en escena d'un director de cinema més cinèfil que el mateix Bogdanovich i que, sigui dit de passada, té molt més talent escrivint diàlegs i situacions, còmiques o no.

I ja és trist que una de les línies de diàleg que sustenten l'acció fos extreta d'"El pecado de Cluny Brown" (1946). Que els autors de "Lío en Broadway" ho reconeguin explícitament al final no em sembla tant un gest de modèstia com una reincidència en el seu pecat: la insistència a fer-nos saber que coneixen el cinema de Lubitsch i que es tracta de retre-li homenatge.

Pobre Lubitsch!

dimarts, 8 d’agost de 2017

¡QUÉ VERDE ERA MI VALLE!


1941 va ser l'any de "Ciudadano Kane", però la pel·lícula que va arrasar als Òscar fou "¡Qué verde era mi valle!", de John Ford. Pot semblar injust però cal tenir present que, d'una banda, Welles, segons confessió pròpia, va aprendre a fer cinema veient una vegada i una altra "La diligencia"; i el film de Ford sobre una família de miners gal·lesos als primers anys de la Revolució Industrial és tota una lliçó de cinema.

El guió, basat en una novel·la de Richard Llewellyn, parla dels conflictes entre obrers i patrons, de l'honestedat però també de la hipocresia, del valor dels homes senzills i el vertígen d'una era de canvis, recordada pel protagonista amb nostàlgia però també amb lucidesa. Un món contradictori que John Ford mostra amb una perícia narrativa aclaparadora. No hi ha un pla que sobri en aquesta història plena de meandres narratius i alhora concisa i intensa, en què els nombrosos moments dramàtics, fins i tot melodramàtics, s'equilibren gràcies al sentit de l'humor i del detall característics del director nord-americà (atenció a les empentes del pare de família al seu fill gran, noble però una mica tímid; o la reunió entre el director de la mina i el senyor Morgan, descalç i amb les sabates a la mà intentant mantenir la dignitat).

Fins i tot es permet donar protagonisme a un pastor protestant (esplèndid Walter Pidgeon, a qui cal sentir en versió original) i a... un nen (Roddy McDowall): les seqüències en què, des del llit, amb les cames immobilitzades després d'haver caigut a un estany gelat, espera l'arribada de la primavera mentre llegeix clàssics de la literatura juvenil resulten emotives i memorables.

dilluns, 7 d’agost de 2017

DUNKERQUE


Després del thriller, els superherois o la ciència-ficció, Christopher Nolan s'atreveix amb el cinema bèl·lic. L'aposta és arriscada: narra una derrota dels aliats i centra l'acció en una platja del nord de França sense l'abús d'hemoglobina de "Salvar al soldado Ryan". Però Nolan converteix en una victòria moral el desastre de Dunkerque i en una victòria el seu film, edificat sobre arguments ja presents en anteriors treballs del director i aquí millors i més ben dosificats, des d'una elegància visual impressionant fins i tot en les escenes de combat aeri -les quals mai no són fàcils de mostrar-, a la manipulació temporal, sofisticada però no artificiosa, al servei d'un suspens que Nolan controla admirablement en un film sense gairebé diàleg que parla de l'heroïsme mentre trasmet l'angoixa i la por d'uns homes atrapats per un enemic invisible que practica amb ells el tir al blanc.

divendres, 4 d’agost de 2017

NUESTRA HERMANA PEQUEÑA


En anteriors ressenyes sobre pel·lícules d'Hirokazu Kore-Eda, havíem afirmat la rellevància de les relacions paterno-filials en els seus arguments. "Nuestra hermana pequeña" (2015), inspirada en el manga "Umimachi Diary", no és una excepció, tot i que, en aquest cas, el pare només és present en el record, doncs el film comença amb la seva mort, quan ja portava anys absent després d'abandonar la seva dona i les seves tres filles. Elles -la gran, sobretot- li guarden certa rancúnia, però no més que a una mare immadura que també les va deixar, incapaç d'enfrontar-se a la nova situació. Nogensmenys, no dubten a l'hora d'adoptar la filla que el pare va tenir amb la dona per qui els va plantar, una noia senzilla i amable que anirà a conviure amb elles a l'antiga casa familiar. La decisió sembla una demostració de bondat, però les coses poden no ser tan senzilles.

Com a "Still Walking", els rituals quotidians no aconsegueixen ocultar el passat i els retrets, però sí que contribuiran a reconduir els sentiments, a través de molts moments plens de tendresa que Kore-Eda filma amb la naturalitat i alè poètic dels grans mestres.

dimecres, 2 d’agost de 2017

SPIDER-MAN: HOMECOMING


Noves aventures d'un dels herois més populars de la casa Marvel, ara més o menys integrat en l'equip dels Venjadors, amb Iron Man exercint de mentor.

"Spider-Man: Homecoming" (Jon Watts, 2017) té l'encert de potenciar la part de comèdia adolescent, connectant amb l'esperit del còmic original en què Peter Parker era un noi maldestre i una mica friki amb qui els joves lectors podien sentir-se identificats; a diferència de les pel·lícules interpretades per Andrew Garfield, que oferien un heroi més torturat, sense sentit de l'humor. I Michael Keaton fent un dolent amb matisos força sorprenents és un altre punt a favor del reboot.

Amb tot, aquest nou lliurament, interpretat per l'Spider-Man més jove de la franquícia, Tom Holland, no ens ha de fer oblidar la magnífica trilogia interpretada per Tobey Maguire i dirigida per Sam Raimi del 2002 al 2007, que demostrava que es pot fer un blockbuster en què les escenes d'acció estiguin filmades amb elegància i la innocència de les trames no estigui renyida amb el conflicte dramàtic. Tot i admetent que "Spider-Man 3" era ridícula en alguns moments.

diumenge, 30 de juliol de 2017

LA SOLEDAD DEL CORREDOR DE FONDO


Representant conspicu del Free Cinema, Tony Richardson va dirigir els títols més representatius d'un moviment que sembla la resposta britànica a la Nouvelle Vague francesa, amb la qual comparteix algunes característiques, com la voluntat d'experimentar i fer evolucionar el llenguatge cinematogràfic i la introducció d'un to documental en les seves ficcions. Potser el tret diferencial més evident és la ferma voluntat de denúncia social en els films dels angry young men.

Aquest és el cas de "La soledad del corredor de fondo" (1962). Inspirada en la novel·la d'Alan Sillitoe, és una pel·lícula sorprenentment moderna, que converteix els pensaments del seu protagonista mentre s'entrena per a una cursa de fons en flash-backs que il·lustren el seu desencís vital, imatges progressivament atropellades que acaben justificant la seva rebel·lia, expressió individual dels problemes d'una societat en què la represssió és tan severa al reformatori com en les elitistes escoles privades, una societat profundament classista rendida als diners o als èxits esportius. El jove protagonista (interpretació superlativa de Tom Courtenay) es debat entre un instint de supervivència que tant el pot conduir a la delinqüència com a la integració en el sistema i un impuls revolucionari que neix d'experimentar la injustícia quotidiana. Vist avui el final és previsible, però en el seu moment no podia ser més radical.

divendres, 28 de juliol de 2017

SULLY


A "Sully" (2016), Clint Eastwood reincideix en les històries reals com la vida mateixa i narra la peripècia de l'avió de passatgers que, l'any 2009, va aconseguir, havent perdut dos motors després de l'enlairament, aterrar -o amerar més ben dit- al riu Hudson, entre Manhattan i Nova Jersey, sense que ningú no prengués mal, i se centra en el seu pilot, el veterà Chesley "Sully" Sullenberger (Tom Hanks), saludat com un heroi per la premsa i, acte seguit, qüestionat pels seus caps i per la companyia asseguradora.

Alternant les seqüències de la investigació amb les de l'accident pròpiament dit, el film no aporta gran cosa al cinema de catàstrofes. Si més no, demostra que la tecnologia més moderna es rendeix, encara avui dia, davant de l'element humà, sobretot si l'element humà és un valent. O una colla de valents.

dissabte, 22 de juliol de 2017

EL HOMBRE DE LAS MIL CARAS


Alberto Rodríguez ("La isla mínima") aborda a "El hombre de las mil caras" (2016) la figura de Francisco Paesa, un personatge característicament hispànic en les seves contradiccions: és un murri que sembla un senyor, un estafador que pot ser honorable. Un misteri, en qualsevol cas, famós per haver ajudat a desarticular ETA i, sobretot, per l'episodi que detalla el film: la seva intervenció en la fuga del corrupte Luis Roldán, cap de la Guàrdia Civil i malversador de 1.500 milions de les antigues pessetes.

Com era d'esperar, Eduard Fernández i José Coronado estan perfectes en els seus papers. Carlos Santos fa de Roldán i va guanyar un Goya per la seva interpretació. Però trobo que Rodríguez s'equivoca en el retrat de l'ínclit personatge: entre allò que sabem i allò que el film explica, hauríem de descobrir un lladregot de curta volada -tot i l'abast del desfalc-, sense classe ni cultura per molts diners que remenés, probablement dominat per una dona ambiciosa. En canvi, el matrimoni se'ns presenta en tot moment i malgrat la seva complicada situació revestit d'una dignitat que no acaba d'encaixar; no m'imagino Roldán suïcidant-se com en Miguel Blesa.

Si Roldán era un personatge patètic, la manera com Paesa va jugar les seves cartes i va ensarronar el ministre Belloch resulta tan enginyosa com esperpèntica i, aquí sí, Alberto Rodríguez es mostra molt hàbil disfressant un dels casos més lamentables de la nostra història política més o menys recent amb les formes d'un thriller d'espies entre John Le Carré i Ian Fleming, tot i que no trobem James Bond enlloc, només Anacleto.

dijous, 20 de juliol de 2017

LA NOCHE DE LOS MUERTOS VIVIENTES


La mort de George A. Romero fa imprescindible la referència al seu primer llargmetratge i sens dubte el millor, tot i que trobem altres títols interessants en la seva filmografia, centrada en el gènere terrorífic: "Zombi", "Creepshow", "Atracción diabólica", "La tierra de los muertos vivientes".

"La noche de los muertos vivientes" (1968) era un títol en blanc i negre filmat amb dos duros que partia d'una premissa argumental tan enginyosa com pertorbadora: per raons poc clares, els morts tornaven a la vida però convertits en uns éssers salvatges i aberrants, aparentment privats d'intel·lecte i entestats a perseguir els vius, a poc a poc però sense descans, per cruspir-se'ls. Si, a més, els vius mossegats per un mort vivent -ara en diem zombi- es convertien en morts vivents al seu torn, doncs imagina't el problema.

El drama és universal però la pel·lícula se centra en uns quants supervivents que resisteixen els atacs dels zombis al llarg d'una nit en una cabana. El fet que el protagonista fos afroamericà i un final francament desencoratjador i, en certa manera, irònic, va propiciar les lectures polítiques del film (al·legoria del racisme, la guerra del Vietnam) al meu entendre exagerades, la qual cosa no li treu el mèrit a un títol que va constituir un èxit sense precedents del cinema gore. Imatges com la de la nena zombi devorant la seva mare van provocar un gran impacte en el públic de l'època i encara avui resulten francament terrorífiques, tot i que ja comencem a estar cansats de veure morts vivents al cinema i la televisió, que fins i tot corren més que els maldestres zombis de Romero però que no existirien sense la seva aportació.

diumenge, 16 de juliol de 2017

LA GUERRA DEL PLANETA DE LOS SIMIOS


"La guerra del planeta de los simios" (Matt Reeves, 2017) tampoc no supera "El orígen del planeta de los simios" (Rupert Wyatt, 2011), però és un digne colofó de la trilogia que ens situa cronològicament en els anys previs a l'aventura narrada a la seminal "El planeta de los simios" (Franklin J. Schaffner, 1968).

Com la precedent "El amanecer del planeta de los simios", es tracta bàsicament d'un western en què els simis exerceixen d'indis i el setè de cavalleria està comandat per un coronel (Woody Harrelson) inspirat descaradament en el Kurtz d'"Apocalypse Now" (les referències al film de Coppola són constants, i alguna d'elles força enginyosa com quan llegim escrit en un mur "Ape-Pocalypse Now"). En qualsevol cas, Reeves demostra un gran domini d'una posada en escena d'alè clàssic en què -cosa estranya en el cinema modern- les escenes de grup estan sempre molt ben filmades; i el guió no busca encadenar els cops d'efecte sinó que aprofundeix més i més en els dilemes morals d'uns protagonistes enfrontats a situacions límit, mantenint un perfecte equilibri entre espectacularitat i reflexió.

divendres, 14 de juliol de 2017

CORAZÓN SALVAJE


El 1990 David Lynch adapta la novel·la de Barry Gifford "Corazón salvaje" en el film homònim. Porta l'original literari al seu terreny i ofereix una nova versió de la lluita entre el Bé i el Mal, un conte ple de referències al Mag d'Oz sobre una parella de joves, Sailor i Lula (Nicolas Cage i Laura Dern) que, malgrat algun flirteig amb la delinqüència, són bàsicament innocents i fugen d'una bruixa molt dolenta (la mare de la noia, interpretada per Diane Ladd, mare de Laura Dern a la vida real). Al final, una fada bondadosa que s'assembla molt a Sheryl Lee (la Laura Palmer de Twin Peaks) arregla els problemes i permet que Sailor pugui cantar-li "Love Me Tender" a la seva estimada.

El vessant més lúdic del peculiar estil del director esclata en aquesta road movie que conté els ja habituals interludis musicals: després de la noia del radiador d'"Eraserhead" i de Roy Orbison i Bobby Vinton a "Terciopelo azul", arriben Elvis Presley, el jazz de Nova Orleans, el heavy metal, i la sinuosa música de Chris Isaak que acompanya unes imatges nocturnes que Lynch recuperarà a "Carretera perdida". També molta violència (fins i tot televisada) i molt sexe salvatge que practiquen a totes hores la parella protagonista, tot i que el director el mostra mitjançant plans i virats de color molt elegants i el contraposa a la manca de sexe o la perversió que afecta als nombrosos malfactors que apareixen en el film. El sexe entre Sailor i Lula és un oasi enmig d'un univers en descomposició, el triomf de la vida allà on ronda la mort: la tràgica mort del pare de la Lula, l'accident a la carretera, les referències al càncer de pulmó mentre tots fumen compulsivament, el bany de sang després de l'atracament perpetrat per Sailor i l'infame Bobby Perú (memorable Willem Dafoe). No sé si cal afegir que Sailor i Lula, en el seu viatge, toparan amb tota mena de personatges sinistres, lletjos i estranys, la presència dels quals és un altre tret característic del cinema del director.

dijous, 13 de juliol de 2017

YO, OLGA HEPNAROVÁ


A la llista llarga de pel·lícules sobre la pena de mort caldrà afegir aquesta aportació que ens arriba de la República Txeca sobre la darrera dona condemnada a la forca en aquest país l'any 1973, quan encara era Txecoslovàquia i encara eren comunistes, i quan ella tenia només vint-i-dos anys. "Yo, Olga Hepnarová" (2016), dirigida i escrita per Petr Kazda i Tomás Weinreb, explica la història d'aquesta jove (magníficament interpretada per Michalina Olszanska) en lluita contra el món, voluntàriament marginada de tot i de tothom, a la qual observem en el seu patètic dia a dia a través d'unes imatges en blanc i negre tan polides com neutres i que recorden el cinema que es feia al país en l'època retratada. Olga és lesbiana, Olga és rebel, Olga potser està boja, Olga potser esdevé una assassina perquè vol castigar el món o potser només pretén castigar la seva mare, retratada de manera inclement quan submninistra pastilles i diners a la filla amb la mateixa fredor amb què serveix la sopa durant els àpats familiars.

divendres, 7 de juliol de 2017

LA REINA DE ESPAÑA


A "La reina de España" (2016), Fernando Trueba recupera els personatges de "La niña de tus ojos", possiblement el seu millor treball. Blas Fontiveros (Antonio Resines), qui acabava l'altra pel·lícula en una situació força compromesa, torna a Espanya quasi vint anys després per trobar un país que festeja amb els americans quan les ferides de la Guerra Civil encara són obertes i Franco està fent construir el mastodòntic Valle de los Caídos. Macarena Granada (Penélope Cruz) s'ha convertit en una estrella de Hollywood però també torna per participar en una coproducció sobre la reina Isabel La Catòlica que dirigeix -és un dir- un senyor que només beu i dorm i que s'assembla força a John Ford.

Aquesta continuació és molt més ombrívola i les cançons i la comèdia hi són presents però en quantitat i qualitat minvades. De tota manera, "La reina de España" és un producte digne que no mereixia el fracàs que li va reservar la taquilla, que alguns atribueixen al boicot per les declaracions del director quan va afirmar, en rebre el Premio Nacional de Cinematografía, que mai no s'havia sentit espanyol. Potser no era l'escenari més oportú per manifestar-ho però el seu discurs contenia la reflexió entre irònica i sincera d'algú que sempre havia admirat, sobretot, la Nouvelle Vague i el cinema clàssic nord-americà. I, si l'escolteu sencer (no com els que han volgut crucificar-lo, que segur que no ho han fet), resulta intel·ligent i simpàtic:



Possiblement no sigui el boicot la causa del fracàs de la darrera pel·lícula d'un director que fa temps que no connecta amb el públic. Segurament, es va estrenar quan no tocava, en un moment que només funcionen els thrillers i les poca-soltades. Com sigui, si és sempre injust condemnar algú per expressar-se amb llibertat, ho seria encara més el boicot pel motiu esmentat a una pel·lícula que no pot ser més espanyola, en què la memòria de Goya s'imposa a la de Lubitsch.

A més, veure Carlos Areces fent de Franco ja val el preu de l'entrada.

dilluns, 3 de juliol de 2017

GEGANTS


Nacho Vigalondo exporta als Estats Units la seva recepta particular, ja assajada a "Extraterrestre" (2011): barreja una comèdia àcida sobre les relacions humanes amb un argument de ciència-ficció, en aquest cas un homenatge als kaiju eiga japonesos. A "Colossal" (2016), Anne Hathaway, també coproductora del film, repeteix quasi fil per randa el seu paper d'alcohòlica a "La boda de Rachel" (Jonathan Demme, 2008); ella, Jason Sudeikis ("Somos los Miller") i Vigalondo injecten noves energies al periclitat cinema indie, no únicament per l'originalitat de la proposta sinó perquè subverteixen altres tòpics del gènere romàntic (el noi del poble no és tan entranyable com sembla) i perquè diàlegs, situacions i personatges són creïbles i tenen sentit. I això que la premissa dels monstres a Seül i la seva connexió amb els protagonistes és una fantasia sense cap ni peus.

Recentment, hem vist altres pel·lícules amb monstres i/o gegants que funcionen com a contrapunt dels problemes dels personatges humans:


"Un monstre em ve a veure" (2016), la darrera pel·lícula de J. A. Bayona, presenta un arbre-monstre que explica tres contes a un nen que té problemes de bullying a l'escola i una mare malalta de càncer. Inspirada en la novel·la de Patrick Ness, també autor del guió, la història podria derivar fàcilment cap a la pornografia dels sentiments. Bayona sembla voler evitar aquesta temptació amb la seva posada en escena pulcra i una mica distant, però ens preguntem llavors per què insisteix en arguments tan dramàtics, com ja ho era el de "Lo imposible". En qualsevol cas, les llàgrimes i l'interès es concentren al tram final, quan els relats del monstre i del nen agafen sentit; però aquest és un mèrit del llibret. Bayona és, sens dubte, un director solvent, però amb certa tendència acadèmica, certa falta de personalitat; la qual cosa pot ser un avantatge per al seu proper film, una continuació de les aventures a Jurassic World amb producció del seu admirat Spielberg.


I és Spielberg l'autor de la tercera història amb gegant incorporat, precisament titulada "Mi amigo el gigante" (2016). Aquí, el californià adapta un relat de Roald Dahl, com ja van fer Tim Burton ("Charlie y la fábrica de chocolate"), Danny DeVito ("Matilda") o Wes Anderson ("Fantástico Sr. Fox"). La conjunció de dos mestres del relat infantil, curiosament, no suma. Spielberg es mostra tan fidel a un conte que ho té tot (una nena desemparada, una història d'amistat entre éssers indefensos, fantasia a cabassos) que oblida dotar-lo d'una mirada personal. En qualsevol cas, el film és irreprotxable formalment, amb efectes especials en la línia de "Las aventuras de Tintín", i l'escena de l'esmorzar amb la reina és francament divertida, amb pets o sense.

dijous, 29 de juny de 2017

TERCIOPELO AZUL


El fracàs de "Dune" no va impedir una nova i molt més reeixida col·laboració entre Dino de Laurentiis i David Lynch en un projecte més personal del segon.

El director va fitxar novament Kyle MacLachlan i el va convertir en protagonista d'un conte fosc sobre un cavaller i dues princeses, una d'elles sotmesa per un ogre. Bé, més o menys aquest seria el resum; però com diuen al final de "Terciopelo azul" (1986), aquest és un món estrany i, sota la gespa regada i cuidada primorosament pels veïns de Lumberton, legions d'insectes i éssers innombrables es baten a mort.

"Terciopelo azul" (el títol fa també referència a una famosa cançó de Bobby Vinton que sona diverses vegades al llarg de la pel·lícula) parla del Bé i del Mal, de la llum i de la foscor, de les realitats ocultes. Després que el seu oncle pateixi un atac que el deixa una mica malmès, el jove Jeffrey Beaumont (MacLachlan) troba una orella enmig d'un descampat. La càmera penetra al cantó fosc a través de l'apèndix i Jeffrey, amb l'ajuda de la virginal Sandy (Laura Dern), s'endinsa en el misteri de la nit. Segueix una cantant bruna anomenada Dorothy Vallens (Isabella Rossellini, qui va aprofitar l'avinentesa per casar-se amb el director) que és el revers de la rossa Sandy: viu de nit i li va el sexe, tot i que les pràctiques sadomasoquistes a què la sotmet el gàngster Frank Booth (una creació genial de Dennis Hopper) no sembla que li agradin del tot. La dualitat s'encomana als protagonistes: Jeffrey i Dorothy juguen a fer-se mal i ell no pot evitar ser infidel a la Sandy, qui rep la revelació ("porto el seu semen dintre meu") amb una ganyota de fàstic; Frank Booth no té gaires escrúpols però no se li pot negar certa sensibilitat, expressada amb una ganyota, ara de plaer, quan escolta el playback d'"In Dreams" de Roy Orbison a càrrec d'un Dean Stockwell totalment maquillat (una escena memorable que vam destacar al post sobre Hopper).

Amb una mestria insòlita, Lynch combina gèneres que semblen antitètics (la comèdia romàntica adolescent, el thriller de suspens) amb unes gotes de surrealisme. Submergeix uns personatges que són la innocència en estat pur en un drama sòrdid farcit de situacions pertorbadores, impecablement filmat en scope, de colors vius quan vol representar el Bé, terrosos quan apareix el Mal, vora el vellut blau, en habitacions sinistres moblades segons l'estil característic del director, minimalista i vintage. Sens dubte, el seu film més rodó i un títol essencial del cinema dels vuitanta.

diumenge, 25 de juny de 2017

DUNE


El xilè Alejandro Jodorowsky ("El topo") va ser el primer interessat a adaptar al cinema l'epopeia de ciència-ficció "Dune", escrita per Frank Herbert. La novel·la havia estat publicada el 1965 i els esforços per portar-la a la pantalla gran van tenir lloc la dècada següent. Jodorowsky va buscar la implicació de noms tan il·lustres com Orson Welles, Salvador Dalí, Mick Jagger, Alain Delon, Pink Floyd o H.R. Giger, sota la direcció artística del francès Moebius (o Jean Giraud). De tan ambiciós, el projecte va fracassar. Ens queden algunes il·lustracions esplèndides de Giger i Moebius, que es van treure més o menys l'espina quan van col·laborar a "Alien", dirigida per Ridley Scott al final de la dècada.

Va ser el 1984 que el mític productor Dino De Laurentiis va aconseguir els diners i va encarregar-ne la direcció a David Lynch, en el que seria el seu primer film en colors. La música ja no era de Pink Floyd sinó de Toto, i Sting substituïa Mick Jagger en el paper del pèrfid Feyd Rautha; la resta del repartiment no era tan mític com en el projecte de Jodorowsky i el llavors desconegut Kyle MacLachlan heretava el paper de Paul Atreides, tot i que no faltaven noms de prestigi com Francesca Annis, Brad Dourif, José Ferrer, Linda Hunt, Freddie Jones, Silvana Mangano, Jürgen Prochnow, Sean Young, Dean Stockwell o Max von Sydow. Lynch va reservar un paper al seu actor fetitxe Jack Nance i ell mateix apareixia breument fent de treballador en una mina d'espècia.

L'obra de Frank Herbert presenta un univers controlat per un emperador i un seguit de famílies nobles, com en un escenari medieval però amb ambientació futurista i viatges interplanetaris que fa possibles l'espècia, una droga que només es troba al planeta desèrtic Arrakis, raó per la qual tothom es baralla pel seu control i especialment les famílies dels Atreides, que representarien el Bé, i els depravats Harkonnen, que són el Mal en estat pur. La trama és densa i complexa i el primer tractament de Lynch ocupava vuit hores de metratge que el mateix director va reduir a cinc. Això no va complaure els productors, que van obligar a retallar fins a una durada més convencional d'una mica més de dues hores. Com acostuma a passar en aquests casos, la tisora va convertir allò que podia haver estat una obra monumental en una space opera una mica naïf que avança a batzegades, confosa i ocasionalment matussera, que no aclareix gran cosa sobre les implicacions metafísiques de la novel·la i que redueix a la mínima expressió algunes línies argumentals (vegi's la relació amorosa entre Paul Atreides i la nadiua d'Arrakis Chani -Sean Young, una Fremen amb els ulls de color blau, com tots els Fremen i altres viatgers que estiguin prou temps en contacte amb l'espècia-).

El to naïf del conjunt ens recorda que De Laurentiis havia produït, pocs anys abans, l'adaptació de Flash Gordon, un altre mite de les aventures de ciència-ficció amb tocs medievalistes. De tota manera, la pel·lícula de Lynch, amb els seus defectes, resulta més elaborada. Els decorats i el vestuari són bastant imaginatius. La lluita entre el Bé i el Mal és un tema clau en la carrera del director i la part més aconseguida de "Dune" és la representació de la cort i els membres principals de la família Harkonnen, al capdavant de la qual hi ha un baró, que interpreta Kenneth McMillan, ple de nafres constantment ateses per un exèrcit de cirurgians, un ésser aberrant, que flota i que s'excita quan vessa la sang dels efebs destinats al seu plaer abjecte.

Dolents carismàtics:


Dolents fastigosos:


Els bons:


Noies d'ulls verds, noies d'ulls blaus:



dilluns, 19 de juny de 2017

L'HOME ELEFANT


Contra pronòstic, Mel Brooks va quedar admirat després d'assistir a una projecció privada d'"Eraserhead" i va decidir confiar-li a Lynch la direcció del seu projecte "L'home elefant" (1980), sobre la vida de John Merrick (Joseph en la vida real).

Merrick va viure al Regne Unit durant la segona meitat del segle XIX. Patia una estranya malaltia (avui identificada com la sindrome de Proteus) que li provocava deformitats gravíssimes i un aspecte monstruós. Sobrevivia com una atracció de circ; a la pel·lícula, el brutal Bytes (Freddie Jones) l'explota i el tracta com a un animal, tancant-lo en una gàbia quan no el mostra al públic victorià, molt amant d'aquestes exhibicions obscenes. Un dia, el metge cirurgià Frederick Treves (Anthony Hopkins) assisteix a l'espectacle i lloga la criatura per mostrar-la als seus col·legues a l'hospital.

El guió, intel·ligentment, descriu un procés en què Merrick es converteix d'atracció de fira en atracció mèdica primer i fenomen social finalment, plantejant-nos si l'actuació del doctor Treves, tot i que no el pega i procura tractar-lo bé, sobretot després de descobrir, quasi per casualitat, que el monstre és una persona amb intel·ligència i gran sensibilitat, no serà tan diferent de la de Bytes.

En qualsevol cas, "L'home elefant" és un film colpidor. El contrast entre l'aspecte físic del personatge protagonista (interpretat per John Hurt sota quilos de maquillatge) i la tendresa que demostra, l'agraïment cap a les persones que, després de tants anys de misèries, el tracten amb amabilitat, convoca l'emoció de l'espectador sense que David Lynch hagi de forçar-la. L'escena en què el doctor Treves el convida a casa seva i Merrick mostra a l'esposa del metge el retrat de la seva mare ("que maca és!", exclama ella), o aquèlla en què assisteix a una representació teatral i l'actriu Madge Kendal (Anne Bancroft, l'esposa de Mel Brooks) demana al públic una ovació per a Merrick, són difícils de contemplar sense que els ulls se'ns omplin de llàgrimes. Abans d'aquest reconeixement tardà, Merrick haurà hagut de patir encara el segrest per part de Bytes i una reaparició al port de Londres en què es veurà obligat a cridar als curiosos que l'envolten que ell no és un monstre. "Sóc un home!", diu. Finalment, ha estat capaç de fer-ho, de proclamar la seva humanitat. I també voldrà, acabada la maqueta de l'església que es veu des de la finestra de la seva habitació a l'hospital de Londres, morir com un home, com el nen del retrat que té a la paret i que, a diferència d'ell, pot dormir estirat amb el cap sobre el coixí, mentre la imatge de la seva mare i la peça musical de Samuel Barber "Adagio for Strings" omplen la pantalla.

Lynch introdueix alguna escena entre surrealista i onírica que no molesta enmig d'una narració continguda i elegant. Novament, recorre al blanc i negre i la fotografia del gran Freddie Francis i l'ambientació victoriana semblen un homenatge a la Hammer, tot i que el registre terrorífic, amb referències al clàssic del gènere "Freaks", resta en segon terme, sense poder -ni ho pretén- fer ombra al dramatisme d'aquesta tràgica història basada en un personatge real, un monstre que només volia ser un home i que va poder veure el món per un forat, quasi literalment, al final d'una vida terrible. I el principal mèrit de la pel·lícula, rodada en un format scope en què Lynch demostra sentir-se còmode, és que l'horror i la tragèdia es confonen amb una bellesa intensa, explícita en alguns moments com la ja esmentada escena final o la del teatre, però també implícita en un relat sobre la bellesa de l'ànima humana, potser la resposta a la pregunta "què ens fa humans?"

diumenge, 18 de juny de 2017

AU HASARD BALTHAZAR


Com ja vam dir en parlar de Robert Bresson, el gran director francès fugia de la teatralitat i per això treballava amb actors poc coneguts. En el cas d'"Au hasard Bathazar" (1966), seria Anne Wiazemsky qui s'estrenava davant les càmeres abans de ser musa de Godard i de Pasolini. Però, de fet, el veritable protagonista del film, poc sospitós de sobreactuar, és un ruc, el Balthazar del títol, batejat així per uns infants i a qui seguirem en el seu periple vital, ase dels cops en el sentit més literal i àngel en un sentit potser més metafòric que tragina els pecats dels seus amos, pecats que s'originen en l'orgull, l'alcohol, la passió amorosa o senzillament en la maldat sense pal·liatius.

Imatges, mirades i gestos s'imposen sobre uns diàlegs escassos en un títol que podria ser mut i mantindria tot el seu rigor conceptual i força expressiva.

Wiazemsky i el ruc.

dissabte, 17 de juny de 2017

LA RECONQUISTA


Una parella que van festejar breument quan tenien quinze anys es retroben al cap de quinze més i passen la nit de festa a Madrid. L'endemà, el xicot recorda en somnis l'amor que van viure i les cartes que es van escriure.

Tan senzilla com això la darrera pel·lícula de Jonás Trueba, fill de Fernando. Si "Los ilusos" (2013) era pura Nouvelle Vague, "La reconquista" (2016), narrada quasi en temps real, es mou en un registre que recorda "Stockholm", òpera prima de Rodrigo Sorogoyen; però també Nanni Moretti, ni que només sigui per la llarga escena amb el protagonista creuant Madrid en moto ("Caro Diario"). De tota manera, la sensibilitat que demostra Trueba en molts moments, sobretot en el darrer terç del film, li pertany només a ell.

dimarts, 13 de juny de 2017

EL PORVENIR


Si a "Un amour de jeunesse" (2011), Mia Hansen-Love ens parlava amb tanta senzillesa com eloqüència del primer amor, a "El porvenir" (2016), protagonitzada per Isabelle Huppert, ens condueix, amb idèntica intel·ligència i sensibilitat, cap al drama de la maduresa, al moment en què els nostres anhels s'esvaeixen soterrats pel pes i el pas dels anys i la independència es fa difícil de distingir de la solitud, els fills es fan grans, el marit fuig amb una dona més jove i el jovent (la nostra heroïna és professora de filosofia) no pensa com nosaltres perquè pensa com ho fan els joves. La manca d'expectatives es veu substituïda per l'amor als néts o l'amor al gatet que abans ens provocava al·lèrgia, el símptoma que ens estem convertint en els nostres pares ancians.

dissabte, 10 de juny de 2017

LA EMPERATRIZ YANG KWEI-FEI


La relació entre un noble encarcarat i una plebea de bon veure disposada a animar-lo sembla un tema recurrent en el cinema dels anys cinquanta, des d'"El rey y yo" (Walter Lang, 1956) fins a "El príncipe y la corista" (Laurence Olivier, 1957), passant per "Vacaciones en Roma" (William Wyler, 1953), que inverteix el sexe dels personatges: aquí, Audrey Hepburn és la princesa i Gregory Peck el plebeu; allà, Yul Brinner i Laurence Olivier eren els nobles i Deborah Kerr i Marilyn Monroe les conquestes.

Els protagonistes de "La emperatriz Yang Kwei-fei", dirigida el 1955 pel japonès Kenji Mizoguchi, no són tan carismàtics, però el film explica el mateix. A la Xina del segle VIII, l'emperador està trist d'ençà que va morir la seva estimada esposa; no s'ocupa dels assumptes d'estat i només es complau component música. Preocupats, els nobles cerquen una dona que el distregui. Finalment, ho aconseguiran amb una jove cuinera que s'assembla de manera sorprenent a l'emperadriu morta. La noia és sensible i estima l'emperador però la seva condició de favorita no és aplaudida per tothom; la política interfereix en la història d'amor i conduirà a la tragèdia.

De manera que, a diferència dels altres títols esmentats, el de Mizoguchi no és una comèdia sinó més aviat un melodrama narrat com un conte. Fou la seva primera pel·lícula en color i, potser per això, les estampes inspirades en la pintura clàssica japonesa semblen haver substituït els travellings que l'havíen fet famós, tot i que no falten algunes panoràmiques tan suaus com les sedes que envolten els personatges ni una estructura singular: tota la història se'ns explica mitjançant un llarg flash-back que culmina en una escena bellísima en què el fora de camp (també utilitzat en l'escena de l'execució) suggereix el retrobament dels amants després de la mort.

dijous, 8 de juny de 2017

DÉJAME SALIR


La simpàtica productora Blumhouse, especialitzada en films de terror de pressupostos moderats però amb marge per a la creativitat, ha ofert al còmic Jordan Peele l'oportunitat de dirigir el seu primer llargmetratge, aquest "Déjame salir" que podríem definir com una versió hard d'"Adivina quien viene esta noche" o, fins i tot, una barreja de "Los padres de ella" i "Frankenstein".

És un film d'horror que no defuig els tòpics del gènere: un pròleg que prepara per al pitjor, un viatge de la ciutat al bosc amb atropellament de cèrvol inclòs, un trauma infantil del protagonista amb pes específic en la trama, l'esclat de violència al final. Però excel·leix gràcies a un plantejament força càustic que presenta una societat (la nord-americana) profundament racista, mitjançant un guió molt enginyós que sap dosificar els cops d'efecte i d'una posada en escena sòbria i elegant. Alguns gags són realment antològics, com l'escena del bingo o la subtil referència al cotó que recullien els avis del pobre afroamericà enamorat d'una noia blanca i enfrontat a uns sogres molt educats i que es declaren admiradors d'Obama però oculten algunes devocions més inconfessables.

diumenge, 28 de maig de 2017

ERASERHEAD


L'estrena a Movistar + de la tercera temporada de "Twin Peaks"... vint-i-cinc anys després!, ens servirà d'excusa per iniciar un repàs a la carrera d'un dels directors contemporanis més originals i controvertits.

David Lynch també és pintor i músic. Un artista total i inclassificable que haurà deixat una petjada molt profunda en la seva faceta de realitzador cinematogràfic, més prolífica d'alló que pot semblar a primera vista si sumem als llargmetratges l'extensa llista de curts, produccions televisives i creacions en vídeo, ara més habituals després de la tèbia acollida d'"INLAND EMPIRE" (2006), una de les seves obres més radicals, que ja és dir.

Quan va dirigir, en condicions gairebé amateurs, "Eraserhead" (1976), ja havia signat diversos curtmetratges, més o menys experimentals i surrealistes, que van sorgir quasi com una prolongació de la seva obra pictòrica. El seu primer llarg, protagonitzat per l'actor fetitxe Jack Nance (*), participa del mateix to underground però té un argument que es pot resumir:

Un senyor una mica introvertit de pentinat impossible que viu en una ciutat en què només hi ha fàbriques, fum i parets de totxo vist coneix una noia rareta com ell. La noia queda embarassada, es casen i van a viure a un apartament d'una habitació amb vistes a una paret. El nadó té l'aparença d'un monstre i la convivència es veu greument alterada.

Angoixant i claustrofòbica, "Eraserhead" és allò més semblant a un malson que s'hagi filmat mai (en un blanc i negre d'arrel expressionista). Henry, el protagonista, viu aterrit entre les quatre parets de l'apartament i la companyia de l'estrany nadó, horrible però alhora indefens, necessitat d'un afecte que ell haurà de donar-li encara que impliqui endinsar-se més encara en la paranoia d'una situació quasi irreal. I és que, en un tret que defineix la majoria de les obres del realitzador, situa les accions en una mena de realitats paral·leles que, malgrat tot, encobreixen altres realitats encara més pertorbadores, a les quals es pot accedir a través d'una orella escapçada o d'una capsa misteriosa ("Terciopelo azul", "Mulholland Drive") o bé, com passa aquí, travessant el radiador fins descobrir al seu darrere un petit teatre en què una jove amb deformitats a les galtes canta la cançó "In heaven, everything's fine" (sort d'això); i el públic que no veiem assistir a la insòlita representació no deu quedar gaire satisfet i llança a la noia, en comptes de tomàquets, espermatozous gegants que van sent esclafats sobre l'escenari.

El treball sobre la banda sonora, feta de sons metàl·lics i reverberants, el disseny minimalista dels decorats i les constants fugues oníriques (somnis enmig del malson) arrodoneixen una proposta insòlita i genial, un dels films més radicals de la història que no feia preveure el relatiu èxit popular de la futura carrera de Lynch. L'aparició de Mel Brooks i la moda fugaç dels films en blanc i negre (gràcies, sobretot, a Woody Allen i el seu "Manhattan") van resultar providencials.

(*) La vida de Jack Nance sembla tan surrealista i terrorífica com els ambients de les pel·lícules que va interpretar a les ordres del seu amic David Lynch. Alcohòlic, va demanar consell per superar la seva addicció a Dennis Hopper quan va coincidir amb ell a "Terciopelo azul". Divorciat de Catherine Coulson (la Lady Tronc de "Twin Peaks") es va casar amb una actriu pornogràfica neboda de Dick Van Dyke una mica inestable; un dia, estava especialment deprimida i va dir-li per telèfon que si penjava l'aparell es penjaria ella; la mala sort va voler que una avaria tallés la comunicació i la noia va complir la seva tràgica promesa. Això va ser el 1991 i el 1996 Nance moria a Pasadena, amb poc més de cinquanta anys, a causa d'una baralla quan anava a comprar donuts (tot i que alguns diuen que això és una llegenda urbana).

divendres, 26 de maig de 2017

COMANCHERÍA


Fa 150 anys els anglesos van desposseir els comanxes del seu territori a l'Oest de Texas. I ara, no són els exèrcits sinó els bancs que prenen als grangers empobrits llurs propietats. Davant aquesta trista evidència i decidits a salvar el patrimoni familiar, els germans Howard opten per una solució tan radical com enginyosa: pagaran al Texas Midlands Bank amb els seus propis diners previ robatori a mà armada d'unes quantes sucursals. Els casinos regentats per la nació comanxe serviran per blanquejar el botí. Mentrestant, un rànger a punt de jubilar-se i el seu company indi intentaran parar-los els peus.

"Comanchería" (David Mackenzie, 2016) és un western contemporani que reuneix les millors virtuts del gènere. Una barreja de Terrence Malick, John Ford i Sam Peckinpah, clàssica i violenta, amb els millors diàlegs que haureu escoltat en anys i una interpretació superlativa de tot el repartiment però sobretot del gran Jeff Bridges en el paper del rànger més vell; els seus comentaris càustics i insults racials semblen indicar el contrari però ell s'estima el seu company i tem la solitud que l'espera després de la jubilació; s'asseu en un porxo i espera l'arribada dels dolents com si tingués tot el temps del món, però en realitat és ben bé a l'inrevès i l'angoixa l'impedeix dormir a les nits. Mentrestant, dos germans oblidats per la fortuna també s'aferren a l'amor que senten l'un per l'altre; lliurats a la violència però encara nobles, desesperats però encara altius, que siguin a l'altra banda de la llei no vol dir que hagin oblidat què és la justícia.



dimecres, 24 de maig de 2017

LADY MACBETH


Després dels drames d'època que fa poc ens arribaven de la mà de Terence Davies, un altre britànic, William Oldroyd, ens presenta una nova epopeia més o menys feminista que il·lustra el pobre paper de les dones al segle XIX.

El marit de la protagonista passa d'ella olímpicament i un sogre desagradable i tirànic la tracta com si fos un moble de la seva casa de camp. La noia es rebel·larà i acabarà comportant-se com la Lady Macbeth shakespeariana.

La magnífica interpretació de Florence Pugh i la posada en escena rigorosa i impecable d'Oldroyd ens submergeixen en una tragèdia total que no exclou una reflexió molt lúcida sobre les conseqüències de la intolerància i les relacions de poder.

diumenge, 21 de maig de 2017

EL GRAN LEBOWSKI


L'èxit incontestable de "Fargo" (1996) potser va fer ombra al següent film dels germans Coen. Però el pas del temps ha beneficiat "El gran Lebowski" (1998), que s'erigeix, si no en la seva millor pel·lícula, sí en la seva obra de culte per excel·lència.

El film és un còctel tan arriscat com els "russos blancs" que engoleix el protagonista: combina l'univers de Raymond Chandler, car es tracta d'un remake d'"El sueño eterno", amb altres cites literàries (Nabokov, Norman Mailer), referències al Vietnam i el conflicte d'Irak -l'acció se situa als inicis dels anys noranta- i un repàs a la contracultura californiana que viatja de les revoltes estudiantils dels anys setanta i la cultura hippie als artistes conceptuals i el mercat del porno domèstic, fent alhora el retrat d'una societat ideològicament desorientada en què un catòlic polonès practica el judaïsme o parla de les llibertats individuals mentre brandeix una pistola, i uns alemanys presumeixen de ser nihilistes, la qual cosa li sembla a Walter Sobchak pitjor que ser nazi.

Ja a l'obra original de Chandler, portada al cinema per Howard Hawks amb Humphrey Bogart de protagonista l'any 1946, l'alambinada trama detectivesca era una excusa per presentar una societat hipòcrita que ocultava les seves misèries rere la lluentor de les mansions de Los Angeles. Al film de Joel Coen, la majoria de personatges amb el milionari Lebowski al capdavant, són uns estafadors que només es mouen pels diners. Només El Penjat i els seus amics conserven certa innocència enmig d'aquest univers en descomposició; des del seu racó del bowling, exerceixen de detectius afeccionats i comenten els esdeveniments surrealistes que els envolten amb un distanciament que en el cas del personatge de Jeff Bridges es podria qualificar d'heroic. De fet, un improbable narrador vestit de cowboy -símbol d'una Amèrica primigènia- presenta com un heroi el Penjat (The Dude en la versió original anglesa, El Nota en la versió castellana), una creació inoblidable de Bridges i un personatge que ha generat milers de fans, un passota simpàtic convertit gràcies a l'atzar en investigador privat i que es dedica a no fer gran cosa tret de jugar a bitlles, fumar porros, escoltar els Creedence i beure russos blancs mentre gent més aviat estranya se li pixa a l'alfombra o li acaba de trinxar un cotxe que ja estava força atrotinat, tot a causa de la confusió amb el seu cognom (es diu Lebowski, com el milionari). El seu company d'aventures, Walter Sobchak (brillantíssim John Goodman), el radical veterà del Vietnam que vol exercir de justicier però es comporta com un nen petit, és un altre dels personatges memorables que omplen "El gran Lebowski", sense oblidar el tímid Donny (Steve Buscemi) i la llarga llista de secundaris esplèndidament retratats i interpretats: Juliane Moore fent de la filla del milionari (David Huddleston), Philip Seymour Hoffman com el fidel ajudant del Lebowski ric, Peter Stormare com l'actor porno nihilista, Ben Gazzara en el paper del productor de cinema pornogràfic, David Thewlis convertit en una mena de sòsia de John Waters, o un impagable John Turturro en el paper de Jesús, un llatí adversari dels protagonistes al campionat de bitlles, presumpte pederasta, que celebra els seus strikes ballant amb el fons musical de la versió d'"Hotel California" a càrrec dels Gipsy Kings.

Ralentís i fugues oníriques que inclouen un homenatge a Busby Berkeley amb Juliane Moore vestida de valquíria donen color a una posada en escena elegant i precisa que aconsegueix el miracle d'unir tots aquests referents heterogenis en un conjunt harmònic. Efervescent, farcit de diàlegs i gags antològics, "El gran Lebowski" és un dels millors títols dels noranta, el més divertit dels germans Coen i potser un dels més perfectes.

dimarts, 16 de maig de 2017

ALIEN: COVENANT


"Alien: Covenant", com "Prometheus" (2012), alterna dos registres aparentment inconciliables: d'una banda, les reflexions sobre la vida, la mort i la creació; d'una altra, l'afermament en l'esperit de sèrie B.

Aquesta vegada, el resultat és pitjor: la metafísica ja ens la sabem de memòria i el mal caràcter de l'androide David, enfrontat al més dòcil Walter (Michael Fassbender duplicat), no s'intuïa en la pel·lícula precedent i sembla forçat per un guió francament justet. I la part més terrorífica tampoc no aporta grans novetats: el monstre continua transformant-se prèvia destrucció dels receptacles humans i es permet atacar els astronautes mentre es relaxen a la dutxa en parella, com passa en els slashers de segona fila. La resta, no apassiona i no és gaire creïble: per quina casualitat la nau amb els colons va a parar al planeta dels space-jockeys i dels xenomorfs? Si és un planeta tan apte per a la vida, com és que hi ha unes tempestes tan terribles? Calia sortir al carrer sense escafandra? I el final es veu a venir d'una hora lluny.

A priori, la promesa de visitar el planeta dels enginyers era el més atractiu d'aquest lliurament. Però l'alegria dura poc a casa del pobre i l'habilitat de Scott com a creador d'espais i/o escenaris queda en entredit, tot i que l'aspecte ominós d'aquest univers en què un robot més boig que HAL 9000 juga a destruir i a crear encara és el més salvable d'una producció fallida amb alguna escena espectacular i massa palla entremig.

En definitiva, "Alien: Covenant" no és pas millor que "Life", un altre remake d'"Alien" dirigit aquesta mateixa temporada per Daniel Espinosa, amb un monstre no tan esgarrifós però letal com aquell. Sense tantes pretensions, resulta distreta i eficaç, tot i que, una vegada més, un final que vol jugar amb la percepció de l'espectador es veu a venir de l'estratosfera estant.



diumenge, 14 de maig de 2017

SUNSET SONG


El britànic Terence Davies no és un director especialment prolífic però ara ha estrenat dues pel·lícules en poc temps i les dues fan palesa la seva gran categoria com a narrador de formes exquisides.

A "Sunset Song" (2015) adapta la novel·la de l'escriptor escocès Lewis Grassic Gibbon. La història de la filla d'un granger una mica bèstia (magnífic Peter Mullan) podria ser un altre dels retrats més o menys feministes sobre dones avançades a la seva època, com ja ho era "The Deep Blue Sea" (2011), però esdevé finalment un drama d'amor amb el rerefons de la Primera Guerra Mundial, intens i colpidor.

La posada en escena de Davies és sòbria i elegant, fonamentada en un pla general de certa concepció pictòrica.

En el seu darrer film, "Historia de una pasión" (2016), la utilització d'una distància focal llarga i novament la preponderància del pla general semblen evocar les imatges del daguerrotip, de manera prou adient ja que el film ens situa als Estats Units de mitjan segle XIX, i encara més explícitament en la magnífica escena en què els retrats que els fa un fotògraf a la família protagonista serveixen per assenyalar el pas del temps, o en les fotografies reals -acolorides- dels morts de la Guerra Civil.

Ja he dit en alguna ocasió que el biopic no és un dels meus gèneres favorits i la vida de la poetessa nord-americana Emily Dickinson, dona sens dubte sensible però també amargada i finalment agorafòbica, no propiciava l'espectacularitat. Però Davies aconsegueix el miracle d'atrapar-nos en el misteri d'uns versos -recitats en off- que transmeten una vida interior molt intensa en contrast evident amb una personalitat esquerpa determinada tant pels prejudicis masclistes de l'època com pels complexos de la turmentada protagonista, una excel·lent Cynthia Nixon, coneguda sobretot per un paper molt diferent, el de la sofisticada Miranda de "Sexo en Nueva York".

diumenge, 7 de maig de 2017

PATERSON


Al ja llarg catàleg de ciutats retratades per la càmera de Jim Jarmusch cal afegir ara Paterson, vila de Nova Jersey que, al film del mateix títol, recorre cada dia en l'autobús que condueix per guanyar-se les garrofes un noi que s'anomena com la seva ciutat -excel·lent Adam Driver-, poeta afeccionat que plasma en una llibreta odes a la seva estimada xicota (Golshifteh Farahani) i als petits grans descobriments d'una existència quotidiana potser rutinària però mai avorrida.

"Paterson" (2016) és el film més minimalista de Jarmusch i un dels més bells, una tendra mirada sobre les coses senzilles, amb algunes notes d'humor i ironia característiques del director però amb un missatge molt més optimista.

Cada dia quan surt a passejar el gos (el personatge estrella de la pel·lícula), Paterson aprofita per fer una cervesa al bar del barri, regentat per un bàrman tan impertorbable com els encarregats de l'hotel de "Mistery Train", afeccionat als escacs i a adornar les parets del local amb fotografies i retalls de diari sobre celebritats (Lou Costello) i altres esdeveniments locals, com el nomenament per part del club de noies adolescents de Paterson a Iggy Pop com a l'home més sexi del món. Es tracta d'una picadeta d'ull a un músic que havia col·laborat en films del director com "Cofee and Cigarettes" o "Dead Man" i a qui el director, en un any especialment prolífic de la seva carrera, homenatja al documental "Gimme Danger"; no pretenc opinar sobre si realment els Stooges van ser el millor grup de rock de la història però sí que són presentats per Jarmusch com la quinta essència de la puresa i la innocència, artistes insubornables que viuen i creen a la seva manera peculiar, prescindint de modes i de qualsevol interès econòmic. Vaja, com el Paterson de la pel·lícula de ficció.

divendres, 5 de maig de 2017

NO RESPIRES


En una de les escenes d'"El silencio de los corderos", l'agent Starling s'enfronta al dolent en una mena de soterrani a les fosques, amb teòric avantatge per al segon ja que porta unes ulleres de visió nocturna.

"No respires" (Fede Álvarez, 2016) conté una seqüència similar. Els protagonistes, uns lladregots de poca volada, entren a la casa d'un veterà del Vietnam cec on se suposa que hi ha amagada una petita fortuna. Però la ceguesa de la víctima acaba convertint-se en un avantatge, els assaltants en presoners i l'aventura en un malson.

El film d'Álvarez està narrat amb tanta elegància com eficàcia i manté i eleva el suspens fins a un final quasi surrealista. Juga la carta de la claustrofòbia però no és casual l'elecció com a escenari de la ciutat de Detroit, un indret fantasmal que ja han explorat altres films d'horror recents, com les remarcables "It follows" o "Sólo los amantes sobreviven".

dimecres, 3 de maig de 2017

JONATHAN DEMME HA MORT


Jonathan Demme era un realitzador eclèctic, una mica tot terreny. Format a les ordres de Roger Corman, es va estrenar en la direcció amb un exploit sobre presoneres de bon veure violades i torturades: "La cárcel caliente" (1974). El seu primer film més o menys seriós va ser el thriller hitchcockià "El eslabón del Niágara" (1979). Però va tardar a reincidir en el gènere, tret que considerem que "Algo salvaje" (1986) sigui un thriller; en qualsevol cas, es tracta del seu títol més interessant de la dècada dels vuitanta, una història romàntica i divertida sobre un home de negocis més aviat avorrit (Jeff Daniels) que introduirà l'aventura en la seva vida arran de la topada amb una sexi, guapíssima Melanie Griffith, noia de mal viure però de bon cor que l'arrossega al desastre i la violència en un seguit de peripècies que inclouran l'enfrontament amb el marit psicòpata que acaba de sortir de la presó, un espídic Ray Liotta (els afeccionats al gènere negre ja saben que els marits excarcerats sempre porten complicacions).


"Algo salvaje" va ser un èxit i Demme repetiria la fòrmula a "Casada con todos" (1988): una noia guapa i decidida (Michelle Pfeiffer), esposa d'un mafiós, complica l'existència d'un xicot enamoradís (Matthew Modine) en una barreja d'screwball comedy i gènere negre; amb la diferència que el noi és agent del FBI i sembla que hauria de tenir certa experiència en aquesta mena d'embolics.


Una agent del FBI atípica però més creïble és la protagonista del treball més celebrat del director, ara sí un thriller en tot regla, amb elements de cinema de terror. "El silencio de los corderos" (1991) adaptava per segona vegada al cinema (la primera va ser "Hunter", film de Michael Mann del 1986) les aventures del psiquiatra caníbal Hannibal Lecter, empresonat de per vida perquè tenia la dèria de menjar-se la gent, col·laborador més o menys interessat dels policies que intenten descobrir la identitat i el parador de l'anomenat "Buffalo Bill", un psicòpata que segresta noies i les assassina després d'arrancar-los la pell. Un argument recargolat -guió de Ted Tally sobre la novel·la de Thomas Harris- que funciona molt eficaçment recolzat en una direcció que combina una planificació funcional amb un muntatge molt astut -menció d'honor a les escenes de la fugida de Lecter i l'arribada de Clarice Starling a l'amagatall del dolent- i, sobretot, en la creació inoblidable d'Anthony Hopkins en el paper del psiquiatra caníbal, un individu tan pervers com intel·ligent, boig i alhora coherent, de gustos refinats, rendit a la perseverància de la protagonista femenina (Jodie Foster), amb qui juga a intercanviar les seves deduccions per informació íntima sobre el passat de la noia, que inclou un trauma causat pel sacrifici dels anyells del títol. La fotografia de Tak Fujimoto (col·laborador habitual de Demme) i una banda sonora esplèndida de Howard Shore arrodoneixen la proposta.


"El silencio de los corderos" va guanyar el primer Òscar per a un títol de terror. El següent treball de ficció de Demme ("Philadelphia", 1993) també jugava en la lliga dels premis però amb un génere més propici, el melodrama judicial; i posant sobre la taula els problemes de la sida i de l'homofòbia. Magnífics Tom Hanks i Denzel Washington en els papers de l'advocat homosexual acomiadat de la feina per una presumpta negligència i del picaplets que defensa el seu cas enfrontant-se al bufet dirigit per Jason Robards; Antonio Banderas, en un dels seus primers treballs als Estats Units, feia d'amant del protagonista. Hanks va guanyar l'Òscar i també la cançó de Bruce Springsteen.


Demme no va assolir mai més ni l'èxit ni el nivell d'aquests films però entre pel·lícules, documentals (molts sobre figures del món de la música) i treballs per a la televisió, no va parar fins a la seva mort.