dijous, 19 d’octubre de 2017

MANUAL DE UN TACAÑO


Continuem enganxats a les pel·lícules del còmic francès Dany Boon. "Manual de un tacaño" (Fred Cavayé, 2016) té un final previsible i ensucrat; però la presentació del protagonista, un garrepa que converteix, per comparació, en simple aficionat l'avar de Molière, resulta molt divertida i conté apunts prou pertinents sobre els vicis i mancances de la nostra societat de consum.

dimarts, 17 d’octubre de 2017

INLAND EMPIRE


La tendència apuntada a "Carretera perdida" i "Mulholland Drive" es radicalitza a "INLAND EMPIRE" (2006). Filmat en digital, amb una durada de tres horetes, el darrer llargmetratge de David Lynch estrenat fins avui comença amb certes similituds amb el precedent: una actriu de Hollywood (Laura Dern) vol un paper i l'obtindrà pels seus pecats. A partir d'aquí, es fa difícil explicar què passa en aquest títol críptic i eclèctic que juxtaposa seqüències sense relació aparent: Laura Dern duplicada (un tema recurrent, que apareix als altres títols esmentats i és cabdal a "Twin Peaks"), fragments extrets del migmetratge del director "Rabbits" (2002) -plantejat com una mini-sèrie en què una família de conills (sic), reclosa en un dels apartaments sinistres amb decoració vintage freqüents a les seves pel·lícules, manté diàlegs inversemblants mentre conflueixen sons estranys i les rialles enllaunades típiques de les sitcom-, o una trama sobre prostitutes de l'Est en un país de l'Est -en l'edició en devedè els diàlegs en polonès no estaven subtitulats, de manera que no puc explicar-ne gran cosa-. La protagonista i el seu personatge es confonen, ella se sent com una prostituta perquè interpreta una dona infidel (o és una dona infidel), apareix a Polònia i després a Hollywood Boulevard, tirada sobre la vorera.

David Lynch és un creador de mons i també un inventor d'imatges. Dels plans generals, entomològics, sobre l'apartament de Dorothy Vallens a "Terciopelo azul" (recuperats a "Rabbits"), fins als càlids primers plans de "Mulholland Drive", aconsegueix en els seus films textures primigènies. "INLAND EMPIRE", per la fotografia digital amb enfoc automàtic i el seu caràcter experimental, remet a molts dels seus curtmetratges i la lletjor s'imposa, solcada per alguns moments impactants.

En definitiva, és un film difícil però també absolutament personal. Per raons artístiques però també comercials, podria posar punt final a la seva carrera, si exceptuem els nombrosos curtmetratges. Tot i que la tercera temporada de "Twin Peaks", igualmente personal i possiblement el millor compendi del seu univers, podria veure's com un llargmetratge... de divuit hores de durada.

dissabte, 14 d’octubre de 2017

LAS UVAS DE LA IRA


L'any 1940 John Ford adaptava la popular novel·la de John Steinbeck guardonada amb el Pulitzer "Las uvas de la ira", només un any després de la seva publicació.

Som als anys trenta. Amèrica pateix la Gran Depressió i els grangers d'Oklahoma, a més, els efectes de la llarga sequera que es va conèixer amb el nom de Dust Bowl. La família Joad, com tantes altres, és desposseïda de les terres que conreava i es veuen obligats a emigrar, en un vell camió que s'aguanta de miracle, cap a la llunyana Califòrnia, perseguint una promesa de prosperitat. Però l'excés de mà d'obra, com ben aviat descobriran, propicia la fam, l'explotació, la violència i la injustícia.

Tot i el temps transcorregut des de la seva estrena, les corprenedores imatges recollides per la càmera de Gregg Toland en un estil gairebé documental resulten absolutament vigents. Els campaments dels refugiats, el drama de l'emigració, la intolerància i els abusos, no semblen gaire allunyats del drama que viuen avui dia milers de persones que arriben a Europa com els personatges de Steinbeck arribaven a Califòrnia, impulsats per la mateixa desesperació. Així, doncs, "Las uvas de la ira" comença com una road-movie i ens ofereix un retrat fascinant dels territoris de l'Oest dels Estats Units, continua com un film de denúncia sorprenentment sever i conclou amb una proclama de Tom Joad (Henry Fonda) quasi revolucionària, passant per una lloa del New Deal.

La força de l'original literari no impedeix que John Ford, un director forjat en el cinema mut, plantegi el film en termes estrictament cinematogràfics, aconseguint una obra mestra.

Una figura humana diminuta avança sobre un paisatge immens en l'escena que obre el film; la imatge es repeteix en el pla que el tanca, amb una subtil diferència: si, al començament, Tom Joad avançava cap a la càmera (venia de presidi i es dirigia a la granja de la seva família), a l'escena final fuig del nucli familiar per dedicar la seva vida a lluitar contra els poderosos, i la seva silueta es retalla en l'horitzó mentre camina cap a un destí incert, potser gloriós o potser tràgic. La saviesa en la composició dels plans, evidenciada en aquestes dues imatges que funcionen com un mirall -recurs que retrobarem en la també magistral "Centauros del desierto"-, es manté al llarg de tot el film, combinant els plans generals que mostren el viatge, el paisatge desèrtic, o les moltes escenes en grup, amb els primers plans que escruten els rostres indignats o compungits de Tom o de la seva abnegada mare (Jane Darwell, incommensurable). Alguns moments resulten insòlits, com el travelling en pla subjectiu de l'arribada al campament, quan els Joad descobreixen la fam i la misèria regnants; però també ofereixen un respir escenes característicament fordianes: quan emborratxen l'avi amb xarop perquè pugi al camió; la festa al campament del govern. Però si hem de destacar dos moments memorables ens quedem amb l'escena en què la mare obre la capsa de sabates amb els records de tota una vida per triar quins s'endú i quins llença al foc (una postal enviada des de Nova York, que va al foc, o un gosset de porcellana, que guarda), mentre sonen les notes de La Vall del Riu Vermell; i quan Tom Joad somriu per primera i última vegada en tota la pel·lícula i treu la seva mare a ballar, i ella l'acull entre els seus braços amb els ulls encesos d'amor i de tristesa.

dimarts, 10 d’octubre de 2017

BLADE RUNNER 2049


Arriba un dels títols més esperats no ja de la temporada sinó de la dècada: la seqüela del clàssic de la ciència-ficció "Blade Runner", dirigit el 1982 per Ridley Scott quan encara no havia perdut la inspiració.

"Blade Runner 2049" no es desmarca del camí assenyalat per la seva predecessora. Incideix en la qüestió del medi ambient i mostra una vegada més la pluja àcida sobre Los Angeles, una ciutat superpoblada en què les grans corporacions s'inspiren en les piràmides en dissenyar les seves seus socials i on hologrames gegantins floten enmig dels carrers convidant els seus habitants a plaers prefabricats. Els blade runner continuen retirant replicants, però només els de les velles generacions, ja que els nous dissenys impedeixen -teòricament- la rebel·lió. A diferència de Deckard, se'ns aclaraeix des del primer moment que K (Ryan Gosling) és ell mateix un androide, tot i que dels nous, dels que ha perfeccionat el nou magnat planetari Niander Wallace (Jared Leto). Però és la possibilitat d'un nou pas evolutiu en la casta dels esclaus, que posaria en greu perill l'ordre establert, que condiciona una trama en forma de relat policíac que farà que els protagonistes tornin a interrogar-se sobre el sentit de l'existència (també aquí el film segueix les directrius del "Blade Runner" original).

Des d'aquest punt de vista, hi ha poques sorpreses i serà molt difícil que "Blade Runner 2049" assoleixi l'estatus de culte del títol de Scott. Potser ni tan sols seria una bona pel·lícula si no fos per la solvència -contrastada en tots els seus treballs- del director escollit, Denis Villeneuve. Ajudat per la fotografia impecable de Roger Deakins i una banda sonora atmosfèrica signada per Hans Zimmer però no gaire allunyada de les aportacions de Jóhann Jóhannsson, atorga al film una magnífica qualitat àudio-visual; però també grans dosis de sensibilitat que supleixen les insuficiències del llibret. Posaré un exemple: La relació entre K i l'holograma interpretat per Ana de Armas recorda la història d'amor de "Her" -de la qual fins i tot copia una situació- sense la seva profunditat conceptual; però l'escena en què ella surt per primera vegada a l'exterior i observa meravellada com les gotes de pluja llisquen damunt les seves mans de mentida és pura poesia.

La pluja o la neu que cau damunt dels personatges és un leit-motiv recurrent que enllaça amb el moment mític de la mort de Batty al film original. No hi ha una escena equiparable a "Blade Runner 2049" però sí uns quants moments remarcables: el ja esmentat amb K i Ana de Armas al terrat de l'edifici on viuen; el naixement de l'androide; la visita a la noia creadora de records.

divendres, 6 d’octubre de 2017

MULHOLLAND DRIVE


Una de les connexions entre "Carretera perdida", "Mulholland Drive" i "INLAND EMPIRE" és la rellevància del paisatge de la ciutat de Los Angeles, i especialment de les carreteres solitàries que solquen els seus turons, com és el cas de la sinuosa avinguda que dóna títol al film que segueix en la filmografia de David Lynch a "Una historia verdadera".

"Mulholland Drive" (2001) havia de ser una sèrie de televisió. Però els productors, que ja estaven escarmentats després del fracàs d'"Hotel Room" (1993), es van espantar en veure l'episodi pilot. Sortosament, uns productors francesos (StudioCanal) van proposar al director aprofitar allò que havia rodat i, afegint-hi noves escenes, convertir el pilot en un llargmetratge. Potser aquest procés insòlit té a veure amb un resultat final que cal qualificar de poc accessible, tot i que, com en el cas de "Carretera perdida", es poden aventurar diverses hipòtesis sobre el significat d'allò que estem veient.

L'inici del film és més o menys convencional i explica com la Betty Elms, una simpàtica noia de poble (Naomi Watts), arriba a Hollywood amb la il·lusió de convertir-se en estrella de cinema. Un dia, la noia rossa coneix una noia morena d'ulls foscos i profunds (una voluptuosa Laura Elena Harring) que ha patit un accident (a Mulholland Drive) i pateix amnèsia. Es fan amigues íntimes (novament, Lynch es mostra molt inspirat en les seqüències eròtiques) i juntes investiguen el misteri d'una capsa blava que la noia morena duia a la bossa de mà i que els conduirà, després de l'habitual immersió de la càmera al cantó fosc, al domicili d'una dona misteriosa que sembla que està morta i que s'assembla molt a la mateixa Betty i, finalment, a un club nocturn anomenat "Silencio" on "La llorona de Los Angeles" Rebekah del Río les delectarà amb una emotiva versió de "Crying/Llorando".

Podria ser que Betty i la noia morta fossin la mateixa persona. La noia amnèsica és morena i es diu Rita, però, en realitat, podria tractar-se de Camilla Rhodes, una rossa que li ha pres a la Betty el paper que tenia gairebé adjudicat en una producció del director interpretat per Justin Theroux, controlada per la màfia italiana. Si no, per què és la Rita qui apareix al costat del director en una de les escenes finals? La Camilla és rossa però la Rita també es tenyeix de ros a mitja funció. I apareix un assassí a sou, que no sabem ben bé que hi té a veure però podria ser que la Betty l'hagués contractat per matar l'amiga que l'ha traïda. I apareixen uns avis diminuts enmig de la paranoia d'una protagonista que potser ha embogit de tristesa o potser ja està morta però encara pot sentir la passió, el despit, el penediment tal vegada.

Una estructura circular i en forma de puzzle que permet al director juxtaposar a plaer les seves escenes predilectes, ja siguin eròtiques -sexe lèsbic en aquest cas-, de violència surrealista (el tiroteig en un edifici d'apartaments) o els característics interludis musicals, com l'esmentada visita al Club Silencio o el rodatge d'una escena musical en què la Camilla Rhodes rossa ("ella és la noia") canta "I,ve Told Every Little Star".





"Mulholland Drive", film que molts crítics consideren el millor del que portem de segle, és tan misteriós com fascinant, és terrorífic però és també intensament romàntic, una història d'amor més enllà de la mort explicada només amb la força de les seves imatges, d'una expressivitat insòlita.





dilluns, 2 d’octubre de 2017

TONI ERDMANN


Ara que el gènere de la comèdia està en hores baixes i hem de recórrer a títols arribats de França no necessàriament il·lustres, ens arriba aquesta mostra des d'Alemanya; tot i que "Toni Erdmann" (Maren Ade, 2016) no és una comèdia gaire ortodoxa. De fet, comença com una tragèdia neorealista: Winfried Conradi té molt sentit de l'humor -potser una mica peculiar- però està més sol que la una i, quan se li mor el gos que li feia companyia, viatja a Romania per fer-li una visita sorpresa a la seva filla Agnès, una executiva malcarada i tan despietada com en el fons insegura.

Amb una sobrietat formal típicament centre-europea (enquadraments aparentment descurats, càmera en mà, absència de fons musical), i amb el surrealisme que aporta el personatge del pare, "Toni Erdmann" no podia ser una comèdia convencional, tot i que compleix amb el gènere pel que fa a l'estructura, orientada a un gag catàrtic -la festa d'aniversari nudista- i un epíleg que resumeix el viatge interior dels protagonistes. Pel camí, retrata l'Europa del capitalisme salvatge i fa una crida a la necessitat de recuperar la nostra part més humana, la que Agnès sembla haver perdut i que el pare conserva fins i tot quan es disfressa de bèstia peluda.

divendres, 29 de setembre de 2017

MANCHESTER FRENTE AL MAR


Un dels títols importants de la darrera temporada cinematogràfica és aquest sensible drama dirigit per Kenneth Lonergan el 2016 en què un conserge solitari de Boston, arran de la mort del seu germà, torna al seu poble natal (un bellíssim indret de Nova Anglaterra) on haurà d'enfrontar-se a un passat tràgic que coneixerem a través de breus flash-backs que creuen una narració singularment sòbria, quasi tant com la mesurada interpretació de Casey Affleck que li va valer un Òscar merescudíssim.

dimarts, 26 de setembre de 2017

UNA HISTORIA VERDADERA


Abans, però, de continuar amb "Mulholland Drive" el camí iniciat amb "Carretera perdida", David Lynch dirigeix un títol no ja realista sinó directament inspirat en una història real, tot i que més aviat excèntrica. Així, doncs, "Una historia verdadera" (1999) narra l'epopeïa de l'ancià Alvin Straight (Richard Farnsworth), qui va recórrer 400 quilòmetres en un tallagespa (ja que no tenia cotxe ni llicència) per poder visitar el seu germà moribund (el recentment desaparegut Harry Dean Stanton, un habitual del cinema del director), amb qui no es parlava d'ençà que eren joves.

Tant "Corazón salvaje" com, des del seu mateix títol, "Carretera perdida", tenen elements de road-movie; però només "Una historia verdadera" pertany en sentit estricte a aquest gènere. Atès que el mitjà de transport del senyor Straight no destaca per la seva velocitat, el film s'encomana de la placidesa d'aquest viatge que pot ser el darrer abans d'una mort que el protagonista contempla amb la mirada tranquil·la, com quan mira les tempestes al costat de la seva filla, que pateix un retard mental, o les estrelles que omplen la nit. Alvin Straight avança lentament però incansable enmig de les planures del Midwest, impecablement fotografiades per Freddie Francis en el seu darrer treball; pel camí, troba gent amable i gent pintoresca, i troba una adolescent que ha fugit de casa seva i amb qui reflexiona sobre la importància de la família mentre tots dos reposen al costat d'una foguera.

David Lynch excerceix de director clàssic en aquest treball extraordinari en la seva sobrietat i senzillesa, una obra mestra tal vegada deutora d'altres obres mestres, de Ford o potser del primer Malick (la presència de Sissy Spaceck pot reforçar aquesta impressió).

dilluns, 25 de setembre de 2017

LA COMUNA


Després de l'adaptació de la novel·la de Thomas Hardy "Lejos del mundanal ruido", el director de "La caza" i "Celebración" torna als seus retrats de la societat més contemporània, tot i que cal matisar que "La comuna" (2016) està ambientada als anys setanta, que és precisament quan va proliferar aquest fenomen dels habitatges compartits per diversos individus i famílies que es repartien les tasques domèstiques, més o menys com els pisos d'estudiants però en versió adulta.

Com era d'esperar, Thomas Vinterberg aprofita aquest argument per fer una anàlisi molt lúcida i quasi despietada de les relacions entre els grups i els individus. Després d'il·lustrar aquella dita segons la qual "hostes vingueren que de casa ens tragueren", detalla la dificultat de trobar la felicitat sense provocar ferides en les persones que ens estimen o, des d'un altre punt de vista, la impossibilitat de ser equànime quan això implica la pròpia infelicitat. Conviure amb l'amant del teu marit no sembla una bona idea i és la filla del matrimoni qui haurà de demostrar amb paraules i amb fets que la vida és dura, que no sempre ens podem ajudar els uns als altres i que no s'hi pot fer més. Un plantejament poc rebatible que causarà, com a mínim, una víctima innocent en una de les escenes més terribles que recordo, amb l'evocadora cançó d'Elton John "Goodbye Yellow Brick Road" de fons musical.

dissabte, 23 de setembre de 2017

FRANTZ


"Frantz" (2016) és la penúltima pel·lícula estrenada entre nosaltres del prolífic François Ozon i és un film anti-bel·licista que, a diferència de la majoria de títols d'aquest gènere, no mostra la guerra, tret d'un breu però revelador flash-back. Així, doncs, comença quan la Primera Guerra Mundial ja s'ha acabat però les ferides continuen encara obertes. "Frantz" no és un film bèl·lic sinó romàntic, i planteja un debat sempre obert -potser ara més que mai- sobre la necessitat de bastir ponts i la relativitat del sentiment patriòtic. En aquest sentit, una escena en un bar amb tots els presents cantant "La Marsellesa" funciona com el revers d'una escena similar a la mítica "Casablanca". I és que en aquest film bell i punyent pot passar de tot: la mentida pot ser perdonada, l'enemic pot ser estimat, un quadre titulat "El suïcida" pot donar ganes de viure.

dimecres, 20 de setembre de 2017

CARRETERA PERDIDA


En certa manera, "Carretera perdida" (1997) inaugura una nova etapa a la carrera de David Lynch, tot i que Barry Gifford va col·laborar en el guió com ja havia fet a "Corazón salvaje".

Aquí, com també passaria a "Mulholland Drive" o "INLAND EMPIRE", una narració més o menys convencional evoluciona cap a l'abstracció; una estructura que caldria recompondre com si fos un puzzle fa que els esdeveniments se succeeixin sense lògica aparent, malgrat mantenir una estranya coherència, una connexió en forma de misteri, fins i tot quan, com en el cas present, una trama de suspens i terror a la primera meitat del film es transforma a la segona part en un thriller eròtic. No és aquesta l'única sorpresa: el protagonista de la primera part (Fred Madison, un músic interpretat per Bill Pullman) es metamorfosa mentre és a la presó en un altre individu, un mecànic interpretat pel jove Balthazar Getty. Mai no sabrem què ha passat exactament, i aquesta incògnita forma part de l'atractiu de la pel·lícula, tot i que Lynch ofereix algunes pistes:

La intervenció d'un nan amb rostre de neu (Robert Blake) fa pensar en una mena de pacte mefistofèlic. Aquesta hipòtesi vindria avalada per la trobada "en una carretera perduda" entre un home que deu ser en Fred i el jove mecànic, un succés estrany de caire paranormal que el jove no recorda i el film no mostra però suggereix reiteradament.

Potser tot passa a la ment del protagonista o potser succeeix realment, però la dona fatal que apareix a la segona meitat del film s'assembla bastant a l'esposa del músic (Patricia Arquette, tan guapa de pèl-roja com de rossa platí). El mecànic és més bon amant que el músic però això no evitarà que tingui seriosos problemes amb l'Alice (o és la Renee?), atesa la seva relació amb un gàngster terrorífic (Robert Loggia) i un passat en què feia d'actriu pornogràfica, feina que va obtenir a partir de conèixer l'Andy a Moe's (la dona del músic també va conèixer un home anomenat Andy a un lloc anomenat Moe's i li va oferir una feina però no recorda quina -diu-). Finalment, tornen a aparèixer Fred, la carretera perduda i la transformació i tot plegat connecta amb l'inici del film i el nucli de la història.

Més enllà de l'embolic argumental, Lynch demostra un domini absolut dels diversos registres. La primera meitat, a la minimalista casa on viuen en Fred i la Renee, un lloc ple d'ombres que, com l'orella de "Terciopelo azul" o la capsa de "Mulholland Drive", poden constituir una entrada o bé una sortida per on transita el cantó fosc, és tan inquietant com fascinant i també terrorífica. El director experimenta amb el color, la banda sonora i el tempo; i l'aparició del personatge de Robert Blake a la festa amb la trucada a la casa del músic constitueix un moment d'or en la filmografia de Lynch i en el seu catàleg de situacions surrealistes.

Quan "Carretera perdida" es transforma en cinema negre, el to i el ritme canvien però romanen els moments icònics: una pistola apuntant a la protagonista quan és a punt d'oferir-se al gàngster Míster Eddy (o és en Dick Laurent?); un cadàver amb el cap introduït en una taula de vidre; un coit desesperat enmig del desert sota la llum dels fars d'un descapotable vermell.

dissabte, 16 de setembre de 2017

IT


Si "Verónica", de Paco Plaza, ens retornava als anys noranta, "It", una altra faula terrorífica, ens porta als mítics vuitanta. Si allà eren els "Héroes del silencio", aquí són "New Kids on the Block" el referent musical, mentre que el cinematogràfic és una barreja de "Pesadilla en Elm Street" i "Los Goonies".

El film dirigit per Andy Muschietti ("Mamá") és una adaptació canònica, fidel a l'esperit del clàssic de Stephen King, a la seva recreació nostàlgica d'un estiu en què uns nens es fan homes, descobreixen el sentit de l'amistat o el primer amor, però també pateixen les amenaces d'uns adults miserables o els atacs d'uns adolescents que els sotmeten a un bullying salvatge malgrat que ningú no coneixia encara aquesta paraula; mentrestant, un ésser maligne que s'alimenta de les nostres pors es vesteix de pallasso i terroritza els vilatans.

Muschietti resol la proposta amb elegància i eficàcia, aconseguint moments força inquietants. La seva versió és clarament superior a l'adaptació televisiva que va dur a terme Tommy Lee Wallace l'any 1990 però Bill Skarsgard no aconsegueix millorar Tim Curry en la seva caracterització del sinistre Pennywise.

diumenge, 10 de setembre de 2017

LA HIJA DE RYAN


Després de "Lawrence de Arabia" i "Doctor Zhivago", David Lean dirigeix el 1970 "La hija de Ryan", un dramàtic triangle amorós ambientat durant els anys de la revolució irlandesa. Encara més que en els films precedents, la naturalesa i els seus contrastos -de la bellesa de les platges i les praderies a la fúria de les tempestes- s'erigeix en l'autèntica protagonista i assenyala els millors moments del film, com quan els amants fan l'amor en la frondositat del bosc o quan el marit (Robert Mitchum en un registre diametralment oposat als seus habituals papers de mascle) descobreix l'engany per les petjades a la sorra; o, evidentment, el rescat entre la pluja i les onades de les armes dels rebels. Tot plegat il·luminat magistralment per Freddie Young en una nova col·laboració amb el director, qui també va encarregar la partitura a Maurice Jarre -en aquest cas, però, el compositor francès es mostra estranyament despistat-.

També l'escenari del poblet té una gran rellevància narrativa. Aparentment acollidor, acaba convertint-se en una trampa per als protagonistes, ja siguin l'oficial britànic, el ximple del poble (sorprenent caracterització de John Mills) o la dona infidel (Sarah Miles), obligats a recórrer el seu únic carrer sota les burles o les expressions d'odi dels vilatans.

dissabte, 9 de setembre de 2017

VERÓNICA


Des de "[REC]3: Génesis" (2012), Paco Plaza només havia dirigit un curtmetratge i un episodi d'"El ministerio del tiempo". Amb "Verónica" (2017) demostra que el silenci no està relacionat amb la pèrdua del talent que va demostrar amb la nissaga de la Niña Medeiros i companyia, ans al contrari. Recorre a un tema en certa manera similar (una adolescent perseguida per un esperit maligne després d'una sessió amb la ouija), en aquest cas basat en fets reals i documentats en un informe policial, i reincideix en la recepta dels films precedents: una ambientació quotidiana, molt sentit de l'humor i la utilització molt hàbil de hits musicals que aquí, a més, ajuden a situar-nos als anys noranta en què transcorren els fets: les cançons dels ínclits "Héroes del silencio" o la cançoneta que il·lustra un anunci igualment mític de Centella i funciona com un mantra que hauria de protegir dels monstres els quatre germans protagonistes.

La posada en escena és eficaç i elegant, des de la seqüència de l'eclipsi, gairebé genial, fins als plans d'un edifici de Vallecas que llueix tan imponent i sinistre com el Dakota de "La semilla del diablo", o les terrorífiques aparicions dels fantasmes i esperits que assetgen els nens, els quals actuen sempre amb una naturalitat sorprenent i ajuden a fer del darrer film de Paco Plaza un dels millors i més divertits títols d'horror que hem pogut veure recentment.

dijous, 7 de setembre de 2017

REGRESO AL FUTURO


Com vaig esmentar fa temps, una altra de les llistes de "Cinemanía" va ser la de millors títols de ciència-ficció de la història, que la revista va confiar als lectors. Al número u empataven "2001: Una odisea del espacio" i "Regreso al futuro".

No puc estar menys d'acord amb aquest resultat. I no només perquè consideri que la pel·lícula de Kubrick és superior: és que "Regreso al futuro" (Robert Zemeckis, 1985) no és una pel·lícula de ciència-ficció; és... una comèdia!

Això sí, una comèdia notabilíssima que ens parla de viatgers en el temps i que, molt coherentment, ha guanyat amb el temps.

Narra la peripècia de Marty McFly, un adolescent encantador (coi, és Michael J. Fox!) amb una família més problemàtica: un pare pusil·lànime, una mare mig alcohòlica i uns germans amb pinta de ganduls. Un amic seu, un científic més aviat excèntric, ha inventat una màquina del temps instal·lada en un cotxe esportiu (el mític DeLorean) i el convida a provar-la. McFly viatja trenta anys enrere i es topa amb els seus progenitors quan tenien la seva edat i no semblava gaire fàcil que congeniessin, sobretot perquè el futur pare era molt tímid i perquè la futura mare s'enamorava del viatger temporal que hauria de ser el seu fill però condemnat a desaparèixer si no aconseguia reconduir la situació.

"Regreso al futuro" té el ritme de les millors comèdies americanes i un guió molt enginyós en què tot encaixa perfectament, amenitzat amb acudits força brillants, com quan el jove McFly troba el seu amic inventor l'any 1955 i li explica que Ronald Reagan serà president; el científic, lògicament, se'n fot i replica que llavors Jerry Lewis deu ser el vice-president, Jane Wyman la primera dama i John Wayne el secretari de Defensa. Un altre gag antològic és quan Marty McFly toca "Johnny B. Goode" al ball de l'institut i li serveix d'inspiració a Chuck Berry.

El film va ser un èxit espectacular i va tenir dues continuacions: "Regreso al futuro II" (1989), en què Marty i Doc viatgen, ara sí, al futur, i "Regreso al futuro III (1990), en què es retroben a l'Oest, on Marty McFly es farà dir Clint Eastwood, vestint com el personatge d'"El bueno, el feo y el malo". La primera de les seqüeles té una trama molt alambinada en què un un anuari de resultats esportius que també viatja en el temps convertirà Biff, el dolent de la nissaga, en un home riquíssim; resulta quasi tan enginyosa i divertida com la primera. "Regreso al futuro III" es deixa veure però la fòrmula ja sembla esgotada.

Posteriorment, l'any 1994, Robert Zemeckis va dirigir la molt cèlebre i bastant sobrevalorada "Forrest Gump". Però la seva millor etapa com a director va ser durant els anys vuitanta, en què també va signar "Tras el corazón verde" (1984) i "¿Quién engañó a Roger Rabbit?" (1988). La mà de Spielberg es nota en aquests títols dels quals era productor executiu (bé, en realitat no ho va ser de "Tras el corazón verde", però la pel·lícula protagonitzada per Michael Douglas i Kathleen Turner s'inspira clarament en les aventures d'Indiana Jones). Era l'època en què Spielberg, director o productor, monopolitzava tots els èxits comercials i dotava aquests títols d'una atmosfera molt personal, caracteritzada per l'atenció a l'entorn familiar dels protagonistes, retratat amb una calidesa que no excloïa el sentit de l'humor o la ironia.

Aquest fou el cas de "Poltergeist" (1982), una pel·lícula d'horror sobre una casa i una família assetjats per tota mena de fenomens paranormals, que va signar el recentment desaparegut Tobe Hooper amb un estil acurat molt allunyat dels excessos gore de "La matanza de Texas" (1974), el film que el va fer famós i va llegar a la posteritat la icònica imatge de Leatherface i la serra mecànica.

dissabte, 2 de setembre de 2017

SÈRIES DE TELEVISIÓ


El maig de 2011 vaig saludar l'arribada via Digital + d'una sèrie de la cadena HBO que prometia força. Es tractava de "Juego de tronos".

No voldria presumir de visionari però l'evolució de la sèrie, que acaba de tancar la seva setena i presumptament penúltima temporada ha fins i tot superat les meves expectatives. Malgrat la perillosa tendència a convertir els episodis en una fòrmula i malgrat les solucions dramàtiques massa fàcils -com passa amb la resurrecció d'alguns personatges-, els diàlegs sempre brillants, el to shakespearià, els girs de guió, el gran treball de fotografia i direcció artística i, sobretot, unes escenes d'acció que farien empal·lidir més d'un blockbuster cinematogràfic han aconseguit enganxar-nos sense remei i, definitivament, marcar un abans i un després en la història de les sèries per a la televisió. De fet, algunes de les propostes àudio-visuals més impactants de la temporada les hem vistes a la pantalla petita, ja sigui la batalla entre els dracs i els Caminants Blancs a "Juego de tronos" o el lisèrgic episodi 8 de la tercera temporada de "Twin Peaks" (sí, ja en parlaré quan reprengui el monogràfic sobre David Lynch).

Molt oportunament, la revista "Cinemanía", eterna candidata a arrabassar-los el tron (ja que parlem de trons) a "Fotogramas" o "Dirigido por", presenta en el seu especial de setembre una llista, obtinguda per votació dels seus col·laboradors, amb les 100 millors sèries de televisió de tots els temps. Com sempre en aquests casos, ens permetrem algunes reflexions.

Estem d'acord en què vivim l'etapa daurada de les sèries televisives. L'aposta per la qualitat de cadenes privades com HBO, pressupostos més generosos i, per damunt de tot, una gran llibertat creativa i la col·laboració de magnífics guionistes que no troben el seu lloc en un panorama cinematogràfic dominat per les pel·lícules de superherois hi han contribuït. David Simon, el creador de "The Wire" (la primera de la llista), no volia complaure l'espectador ("si un paio no pot esperar a menjar les seves crispetes i a pixar durant els cinquanta minuts que dura un episodi, que es foti, que vegi una altra cosa"); volia qualitat, volia un realisme equiparable al de la novel·la del XIX. Per cert, alguns apunten que l'èxit de les noves sèries es pot deure, entre molts altres factors, a la durada dels episodis, més humana que la de la majoria de pel·lícules que s'estrenen als cinemes. No obstant això, no podem obviar que el darrer episodi emès de "Juego de tronos" durava hora i mitja (que transcorria en un sospir), o que molts espectadors graven els episodis i veuen temporades senceres parant només per menjar i pixar. De fet, les sèries actuals, amb arguments de continuïtat, són al cap i a la fi pel·lícules més llargues que permeten que els personatges tinguin una evolució més detallada i complexa.

Així, doncs, la llista de "Cinemanía" inclou sobretot títols produïts en aquest segle o finals del passat. A més de l'esmentada "The Wire", ocupen els primers llocs "Breaking Bad" (evidentment), "Los Soprano", "Los Simpson", "Twin Peaks", "Black Mirror", "Friends", "Mad Men", "Juego de tronos" o "Perdidos".

Però també hi ha lloc per a sèries més clàssiques, sempre caracteritzades per la seva voluntat d'anar més enllà, de ser més trencadores i més exigents que la majoria de produccions de la vella televisió, dirigides només a distreure l'espectador amb fòrmules d'èxit que es repetien episodi rere episodi. Aquestes sèries que van fer història, si més no segons els responsables de "Cinemanía", serien títols com "Monty Python's Flying Circus" (1969-1974), inventors d'un humor que ha alimentat propostes més recents i igualment originals i surrealistes com ho fou "La hora chanante" (al lloc 97 de la llista), humor que van traslladar a la pantalla gran en les celebrades "Los caballeros de la mesa cuadrada", "La vida de Brian" o "El sentido de la vida"; ocupa el novè lloc de la llista. També trobem "Alfred Hitchcock presenta" al lloc 13, la franquícia televisiva del mestre del suspens cinematogràfic, produïda entre 1955 i 1989 i que està en l'origen de la mítica "Psicosis". O, en el lloc 14, "El prisionero" (1967-1968), una faula distòpica quasi tan de culte com l'extraordinària producció de Rod Serling "La dimensió desconeguda" (al lloc 17). I altres mites televisius com les "Historias para no dormir" de Narciso Ibáñez Serrador (1966-1982), "Els joves" (1982-1984), "Yo, Claudio" (1976), "Los vengadores" (1961-1969), "Star Trek" (1966-1969) o "Superagente 86", de Mel Brooks (1965-1970).

La paradoxa de tot plegat és que les sèries actuals, l'edat d'or de la televisió, va íntimament lligada a l'aparició de les cadenes de pagament, la qual cosa implica que el públic quedi dividit, no ja entre els més exigents i els consumidors de sèries de producció pròpia i tele-escombraries, sinó també entre els que poden i els que no poden permetre's pagar la quota. Sempre queda Internet, és clar. Però, en qualsevol cas, tot i l'èxit incontestable de produccions com "Juego de tronos", la gent que la segueix és escassa en comparació amb els espectadors de les sèries que jo veia quan era cadell, quan només teníem dos canals en blanc i negre i ens extasiàvem amb joies de cartró-pedra que la llista de "Cinemanía" ha oblidat (potser merescudament, no ho sé): "Viaje al fondo del mar", "Guardianes del espacio", "Bonanza", "Misión imposible"... Després, van venir els anys setanta i "Columbo", aquest sí un títol que mereixia haver estat inclòs.

dimarts, 29 d’agost de 2017

EL ÁNGEL EXTERMINADOR


Els burgesos en els films de Luis Buñuel sempre pateixen. Retratats sense pietat i amb la ironia salvatge del mestre aragonès, paguen els pecats de la seva endogàmia quan es veuen immersos en situacions frustrants que gairebé sempre tenen a veure amb un sopar.

A "El discreto encanto de la burguesía" (1972), una fascinant i molt divertida comèdia surrealista, els protagonistes intenten sopar i mai no ho aconsegueixen. En una de les escenes més brillants, de sobte descobreixen que el menjar és de plàstic i que són en un teatre exposats al públic.

Més inquietant és l'argument d'"El ángel exterminador" (1962): després d'assistir a una representació a l'òpera, el matrimoni Nobile convida a sopar una colla de burgesos, tots molt educats i cerimoniosos. Però quan és l'hora d'anar a dormir, estranyament, ningú no arriba a abandonar la casa. Tampoc no ho faran els dies següents, incapaços de sortir de la cambra on es troben reunits tot i que no hi ha cap obstacle físic que els ho impedeixi. Com tampoc ningú a l'exterior no es veu capaç d'entrar a la casa. Quasi sense menjar ni beguda, mancats d'intimitat i d'higiene, comencen a perdre les maneres i els instints més primaris fan acte de presència, mentre un ós volta per la mansió i també uns bens, que finalment seran els únics que podran salvar el mur invisible.


diumenge, 27 d’agost de 2017

LA SEDUCCIÓN


L'any 1971 Don Siegel va dirigir "El seductor". Protagonitzada pel seu actor fetitxe Clint Eastwood i basada en una novel·la de Thomas Cullinan, es tracta d'un títol força curiós ambientat durant la Guerra de Secessió americana en què un soldat de la Unió ferit en una cama troba refugi en una residència de senyoretes. La directora, la mestra i les escasses alumnes, nenes o adolescents, el curen i l'acullen i ell procura guanyar-se-les perquè s'hi troba més còmode que combatent al front. Seduir les solitàries dones sudistes li resultarà senzill però un excés de confiança i els atacs de gelosia entre la tropa femenina conduiran a un resultat més aviat desastrós en què Eastwood sortirà més malparat que quan feia de Harry el Brut o de pistoler sense nom.


Un conte pervers centrat en una castració simbòlica que ara aborda Sofia Coppola en un remake quasi literal del film de Siegel, tot i que, a "La seducción" (2017), Colin Farrell sembla en tot moment més indefens que el personatge d'Eastwood, només una joguina en mans d'unes dones fredes però no frígides que diuen actuar de manera democràtica i cristiana però tenen molt clar quina és la seva posició dins de la petita comunitat i no dubtaran a esmolar els ganivets quan sigui el moment. Excel·lents interpretacions de Nicole Kidman, Kirsten Dunst o Elle Fanning i un gran treball fotogràfic a càrrec de Philippe Le Sourd que, amb l´ús d'una distància focal llarga, aconsegueix un efecte de daguerrotip, com també ho va fer Florian Hoffmeister a "Historia de una pasión" (Terence Davies, 2016 -en vam parlar al bloc-), una altra pel·lícula ambientada als Estats Units al segle XIX.

Una acurada fotografia:

divendres, 25 d’agost de 2017

JEAN-CLAUDE MÉZIÈRES I LA SPACE-OPERA



No acostumem a parlar de còmic en aquest bloc. És un gènere literari i un art que admiro però no conec pas tant com el cinema. Però l'estrena de "Valerian y la ciudad de los mil planetas" (Luc Besson, 2017) és una bona excusa per reivindicar la figura del dibuixant francès Jean-Claude Mézières i la influència de la seva obra i el seu personatge en la nissaga creada per George Lucas i en quasi tota la ciència-ficció cinematogràfica dels anys setanta i vuitanta.

I em remetré a un esplèndid treball que he trobat a la xarxa i que enllaço tot seguit:

www.core77.com/posts/27528/From-a-Galaxy-Where-Credit-is-Far-Far-Away-The-Unsung-Work-of-Jean-Claude-Mneacutezinegraveres

Així, doncs, sembla que George Lucas es va inspirar en l'obra gràfica del francès.

Besson també s'havia inspirat a "El quinto elemento" (1997) en Mézières, el qual, de fet, va participar en el disseny de producció del film juntament amb Jean Giraud (Moebius), un altre mestre del còmic.

Curiosament, "Valerian y la ciudad de los mil planetas", primera adaptació estricta de l'obra del dibuixant, sembla més aviat una còpia dels universos de "Star Wars", tot i que acull l'esperit del còmic, ni que sigui parcialment i gràcies sobretot a la simpatia i efervescència de Cara Delevingne (qui fa el paper de Laureline, la companya sexi del protagonista). Fora d'això, el film comparteix les virtus i els defectes d'aquella "El quinto elemento": un disseny de producció molt espectacular combinat amb una trama naïf i una greu caiguda del ritme que convoca l'avorriment quan encara falta un bon tros d'una pel·lícula potser massa llarga.

dimecres, 23 d’agost de 2017

MATAR A UN RUISEÑOR


La història de "Matar a un ruiseñor", dirigida el 1962 per Robert Mulligan segons la novel·la de Harper Lee, adopta el punt de vista d'uns infants per elaborar un discurs sobre la innocència -a què el títol fa una referència metafòrica- enfrontada als prejudicis i a la violència, igualment representats metafòricament pel gos rabiós al qual Atticus Finch (Gregory Peck en el paper de la seva vida) haurà de disparar tot sol, com sol haurà de lluitar contra la injustícia en un plet difícil de guanyar: un negre acusat de violar una noia blanca en un poblet del Sud dels Estats Units en els dies de la Gran Depressió.

Un film imprescindible que ha inspirat molts advocats i que tothom hauria de veure almenys una vegada. Per desgràcia, el seu missatge continua ben vigent.

dimecres, 16 d’agost de 2017

'71


Paul Greengrass alterna en la seva filmografia les pel·lícules de Jason Bourne amb d'altres inspirades en la crònica de successos internacional: "Capitán Phillips" (2013), "United 93" (2006), sobre l'únic avió segrestat el 11-S que no va asssolir el seu objectiu, o "Bloody Sunday" (2002), que procura detallar mitjançant la càmera en mà i un peculiar muntatge altern molt fragmentat els fets que van ocórrer a Derry (Irlanda) un diumenge de gener de 1972, quan paracaigudistes britànics van abatre tretze ciutadans que es manifestaven bastant pacíficament.

La matança del "diumenge sagnant" va agreujar el conflicte a Irlanda del Nord. Un conflicte també abordat en un títol més recent, dirigit amb el mateix vigor: "'71" (Yann Demange, 2014). El film de Demange té un enfoc, a nivell artístic i argumental, menys proper al documental de ficció i més a prop del thriller de suspens (se centra en la peripècia d'un soldat britànic perdut als perillosos carrers de Belfast). En qualsevol cas, ambdós títols il·lustren un missatge ben clar: en qualsevol conflicte armat, la veritat és la primera víctima.

dilluns, 14 d’agost de 2017

LLÉVAME A LA LUNA (A la recerca de la comèdia perduda, 2ª part)


Després de la decepció americana descrita en el meu post precedent, recorro a la comèdia francesa. Les pel·lícules d'aquesta nacionalitat confeccionades a partir de la vis còmica d'un individu peculiar no acostumen a ser memorables però les que protagonitza Dany Boon, omnipresent arran de l'èxit de "Bienvenidos al Norte" (2008), solen ser divertides. Almenys ho era la que protagonitzava a les ordres de Julie Delpy, "Lolo, el hijo de mi novia" (2015), escassament subtil però més simpática que la molt avorrida "Dos días en Nueva York" (2011), de la mateixa directora-actriu.

"Llévame a la luna" (Pascal Chaumeil, 2012) l'emparella amb la guapíssima Diane Kruger. L'argument és rebuscat però finalment previsible: la protagonista pretén casar-se amb l'home perfecte però tem la maledicció que afecta la seva família i que fa que només funcionin els segons matrimonis. Llavors decideix, per enganyar el destí, casar-se abans amb el primer imbècil que trobi i divorciar-se en un temps rècord per poder abordar amb garanties el matrimoni diguem-ne seriós. El personatge interpretat per Dany Boon serà la víctima.

El film de Chaumeil funciona a estones: un únic gag divertit (l'escena a la consulta de la dentista) i un excés d'exotisme amb exteriors a Kenya i Moscou. Però el vessant romàntic d'una història d'amor impossible triomfa gràcies al carisma dels actors i a la facilitat amb què podem identificar-nos amb els seus problemes (la recepta oblidada per Bogdanovich a la fallida "Lío en Broadway").

Les pel·lícules de Dany Boon són fàcils però efectives. El còmic prendria el relleu d'altres francesos lletjos i maldestres com ho van ser en el seu dia Louis de Funès o Pierre Richard. L'èxit més gran del segon va ser "El gran rubio con un zapato negro", dirigida el 1972 per Yves Robert i co-escrita per Francis Veber, un especialista del gènere que després passaria també a dirigir amb Richard com a protagonista, almenys en els seus primers treballs, de "Le jouet" (1976) a "Dos fugitivos" (1986).

Francis Veber no ha estat mai un gran director i els seus treballs són força discutibles, fins i tot el seu més gran èxit, "La cena de los idiotas" (1998). Però, curiosament, l'any 2001 va dirigir una pel·lícula titulada "Salir del armario" que ha esdevingut al meu parer una de les poques comèdies salvables en allò que portem de segle. No és cap obra mestra però aconsegueix ser eficaç, divertida i entranyable, tot i que el seu punt de partida argumental la feia propícia a caure en el ridícul i la incorrecció política. Narra la peripècia d'un individu tímid que ha fracassat en el seu matrimoni, ha fracassat com a pare i que és a punt de perdre la feina, que aconseguirà recuperar tot allò que ha perdut i, sobretot, la seva dignitat, fent-se passar per homosexual a l'empresa en què treballa (on, gens casualment, fabriquen preservatius). Per què m'agrada tant aquesta pel·lícula? Doncs perquè està molt ben escrita, perquè conté gags hilarants (la visita dels clients japonesos mentre el protagonista i una companya fan l'amor a la fàbrica de condons), perquè el personatge de Gérard Depardieu -un masclista progressivament confós sobre la seva identitat sexual- és una veritable troballa, perquè Michèle Laroque és tan guapa com natural i perquè -això no hauria de ser una sorpresa- Daniel Auteuil broda el seu paper, un heterosexual que es fa passar per gai i que resulta absolutament convincent en la seva nova identitat sense haver de forçar gens ni mica la seva interpretació, ja sigui en la realitat o en la ficció. I perquè, com tantes comèdies, narra la història d'un perdedor que es venja de manera exemplar i no violenta de totes les persones odioses que cada dia ens trobem a la feina i al carrer.

dissabte, 12 d’agost de 2017

LÍO EN BROADWAY (A la recerca de la comèdia perduda, 1ª part)


Aquests dies de vacances ve de gust veure alguna comèdia. Però la selecció de Movistar + esdevé força desencoratjadora i l'altre dia, després d'abandonar al cap d'un quart d'hora de visionat l'opció espanyola -"Villaviciosa de al lado"-, ens atrevim amb una nord-americana protagonitzada per Jennifer Aniston -"Fiesta de empresa"-, que també abandonem al cap de la mateixa estona quan un dels personatges es tira un pet (no descarto atorgar-li una segona oportunitat però convindreu amb mi que el nivell d'aquest gag inicial fa témer el pitjor).

Finalment, inassequibles al desànim, mirem "Lío en Broadway" (2014), que també té a Jennifer Aniston en el repartiment però la garantia relativa de venir signada per Peter Bogdanovich.

El gener de 2015 vaig dedicar una ressenya a aquest director, avui oblidat però responsable d'alguns grans títols a la dècada dels setanta, com "The Last Picture Show", "Luna de papel" o "¿Qué me pasa, doctor?", en la qual homenatjava la screwball comedy dels anys trenta i quaranta.

"Lío en Broadway" (a la ressenya ens hi vam referir amb el seu títol original, "She's Funny That Way") sembla pretendre el mateix, construir una comèdia d'embolics coral i amb diàlegs a velocitat de vertigen, essent alhora un homenatge al món del teatre més tradicional, de manera que seria una barreja de dos títols de Bogdanovich: la ja esmentada "¿Qué me pasa, doctor?" i "¡Qué ruina de función!".

Però una cosa són les intencions i una altra els resultats, i "Lío en Broadway" no s'assembla tant a una screwball comedy com a un vodevil dels que freqüenten les companyies de teatre d'aficionats. El protagonisme d'Owen Wilson i de la ciutat de Nova York recorden el cinema de Woody Allen però això encara fa més evidents les mancances de la proposta de Bogdanovich, de qui ja vam dir que no li portaven sort les rosses i vam parlar de la tragèdia de la seva relació amb Dorothy Stratten, que no va impedir que es casés amb la seva germana Louise Stratten, co-autora del guió. És aquest, l'origen del problema? Perquè la base literària del film, fins i tot assumint el seu caràcter lleuger, resulta notablement insuficient.

En una comèdia, no és gaire preocupant que les situacions siguin poc creïbles. La comèdia d'embolics va d'això, de casualitats improbables que s'encadenen. Però és imprescindible que ens identifiquem amb els personatges; i el d'Owen Wilson ens resulta totalment aliè: un director teatral antipàtic afeccionat a les escorts i a donar-los propines de 30.000 dòlars (?). La resta de personatges no excedeix el clixé, fins i tot la presumpta protagonista, la prostituta amb talent (una altra referència a Allen?) interpretada per l'eixerida Imogen Poots. Sabem que és la protagonista perquè tot el film s'estructura en un flash-back a partir d'una entrevista que li fan a la televisió, però aquest recurs també em sembla artificial i del tot innecessari, com el gag final a què condueix: l'aparició en escena d'un director de cinema més cinèfil que el mateix Bogdanovich i que, sigui dit de passada, té molt més talent escrivint diàlegs i situacions, còmiques o no.

I ja és trist que una de les línies de diàleg que sustenten l'acció fos extreta d'"El pecado de Cluny Brown" (1946). Que els autors de "Lío en Broadway" ho reconeguin explícitament al final no em sembla tant un gest de modèstia com una reincidència en el seu pecat: la insistència a fer-nos saber que coneixen el cinema de Lubitsch i que es tracta de retre-li homenatge.

Pobre Lubitsch!

dimarts, 8 d’agost de 2017

¡QUÉ VERDE ERA MI VALLE!


1941 va ser l'any de "Ciudadano Kane", però la pel·lícula que va arrasar als Òscar fou "¡Qué verde era mi valle!", de John Ford. Pot semblar injust però cal tenir present que, d'una banda, Welles, segons confessió pròpia, va aprendre a fer cinema veient una vegada i una altra "La diligencia"; i el film de Ford sobre una família de miners gal·lesos als primers anys de la Revolució Industrial és tota una lliçó de cinema.

El guió, basat en una novel·la de Richard Llewellyn, parla dels conflictes entre obrers i patrons, de l'honestedat però també de la hipocresia, del valor dels homes senzills i el vertígen d'una era de canvis, recordada pel protagonista amb nostàlgia però també amb lucidesa. Un món contradictori que John Ford mostra amb una perícia narrativa aclaparadora. No hi ha un pla que sobri en aquesta història plena de meandres narratius i alhora concisa i intensa, en què els nombrosos moments dramàtics, fins i tot melodramàtics, s'equilibren gràcies al sentit de l'humor i del detall característics del director nord-americà (atenció a les empentes del pare de família al seu fill gran, noble però una mica tímid; o la reunió entre el director de la mina i el senyor Morgan, descalç i amb les sabates a la mà intentant mantenir la dignitat).

Fins i tot es permet donar protagonisme a un pastor protestant (esplèndid Walter Pidgeon, a qui cal sentir en versió original) i a... un nen (Roddy McDowall): les seqüències en què, des del llit, amb les cames immobilitzades després d'haver caigut a un estany gelat, espera l'arribada de la primavera mentre llegeix clàssics de la literatura juvenil resulten emotives i memorables.

dilluns, 7 d’agost de 2017

DUNKERQUE


Després del thriller, els superherois o la ciència-ficció, Christopher Nolan s'atreveix amb el cinema bèl·lic. L'aposta és arriscada: narra una derrota dels aliats i centra l'acció en una platja del nord de França sense l'abús d'hemoglobina de "Salvar al soldado Ryan". Però Nolan converteix en una victòria moral el desastre de Dunkerque i en una victòria el seu film, edificat sobre arguments ja presents en anteriors treballs del director i aquí millors i més ben dosificats, des d'una elegància visual impressionant fins i tot en les escenes de combat aeri -les quals mai no són fàcils de mostrar-, a la manipulació temporal, sofisticada però no artificiosa, al servei d'un suspens que Nolan controla admirablement en un film sense gairebé diàleg que parla de l'heroïsme mentre transmet l'angoixa i la por d'uns homes atrapats per un enemic invisible que practica amb ells el tir al blanc.

divendres, 4 d’agost de 2017

NUESTRA HERMANA PEQUEÑA


En anteriors ressenyes sobre pel·lícules d'Hirokazu Kore-Eda, havíem afirmat la rellevància de les relacions paterno-filials en els seus arguments. "Nuestra hermana pequeña" (2015), inspirada en el manga "Umimachi Diary", no és una excepció, tot i que, en aquest cas, el pare només és present en el record, doncs el film comença amb la seva mort, quan ja portava anys absent després d'abandonar la seva dona i les seves tres filles. Elles -la gran, sobretot- li guarden certa rancúnia, però no més que a una mare immadura que també les va deixar, incapaç d'enfrontar-se a la nova situació. Nogensmenys, no dubten a l'hora d'adoptar la filla que el pare va tenir amb la dona per qui els va plantar, una noia senzilla i amable que anirà a conviure amb elles a l'antiga casa familiar. La decisió sembla una demostració de bondat, però les coses poden no ser tan senzilles.

Com a "Still Walking", els rituals quotidians no aconsegueixen ocultar el passat i els retrets, però sí que contribuiran a reconduir els sentiments, a través de molts moments plens de tendresa que Kore-Eda filma amb la naturalitat i alè poètic dels grans mestres.

dimecres, 2 d’agost de 2017

SPIDER-MAN: HOMECOMING


Noves aventures d'un dels herois més populars de la casa Marvel, ara més o menys integrat en l'equip dels Venjadors, amb Iron Man exercint de mentor.

"Spider-Man: Homecoming" (Jon Watts, 2017) té l'encert de potenciar la part de comèdia adolescent, connectant amb l'esperit del còmic original en què Peter Parker era un noi maldestre i una mica friki amb qui els joves lectors podien sentir-se identificats; a diferència de les pel·lícules interpretades per Andrew Garfield, que oferien un heroi més torturat, sense sentit de l'humor. I Michael Keaton fent un dolent amb matisos força sorprenents és un altre punt a favor del reboot.

Amb tot, aquest nou lliurament, interpretat per l'Spider-Man més jove de la franquícia, Tom Holland, no ens ha de fer oblidar la magnífica trilogia interpretada per Tobey Maguire i dirigida per Sam Raimi del 2002 al 2007, que demostrava que es pot fer un blockbuster en què les escenes d'acció estiguin filmades amb elegància i la innocència de les trames no estigui renyida amb el conflicte dramàtic. Tot i admetent que "Spider-Man 3" era ridícula en alguns moments.

diumenge, 30 de juliol de 2017

LA SOLEDAD DEL CORREDOR DE FONDO


Representant conspicu del Free Cinema, Tony Richardson va dirigir els títols més representatius d'un moviment que sembla la resposta britànica a la Nouvelle Vague francesa, amb la qual comparteix algunes característiques, com la voluntat d'experimentar i fer evolucionar el llenguatge cinematogràfic i la introducció d'un to documental en les seves ficcions. Potser el tret diferencial més evident és la ferma voluntat de denúncia social en els films dels angry young men.

Aquest és el cas de "La soledad del corredor de fondo" (1962). Inspirada en la novel·la d'Alan Sillitoe, és una pel·lícula sorprenentment moderna, que converteix els pensaments del seu protagonista mentre s'entrena per a una cursa de fons en flash-backs que il·lustren el seu desencís vital, imatges progressivament atropellades que acaben justificant la seva rebel·lia, expressió individual dels problemes d'una societat en què la represssió és tan severa al reformatori com en les elitistes escoles privades, una societat profundament classista rendida als diners o als èxits esportius. El jove protagonista (interpretació superlativa de Tom Courtenay) es debat entre un instint de supervivència que tant el pot conduir a la delinqüència com a la integració en el sistema i un impuls revolucionari que neix d'experimentar la injustícia quotidiana. Vist avui el final és previsible, però en el seu moment no podia ser més radical.

divendres, 28 de juliol de 2017

SULLY


A "Sully" (2016), Clint Eastwood reincideix en les històries reals com la vida mateixa i narra la peripècia de l'avió de passatgers que, l'any 2009, va aconseguir, havent perdut dos motors després de l'enlairament, aterrar -o amerar més ben dit- al riu Hudson, entre Manhattan i Nova Jersey, sense que ningú no prengués mal, i se centra en el seu pilot, el veterà Chesley "Sully" Sullenberger (Tom Hanks), saludat com un heroi per la premsa i, acte seguit, qüestionat pels seus caps i per la companyia asseguradora.

Alternant les seqüències de la investigació amb les de l'accident pròpiament dit, el film no aporta gran cosa al cinema de catàstrofes. Si més no, demostra que la tecnologia més moderna es rendeix, encara avui dia, davant de l'element humà, sobretot si l'element humà és un valent. O una colla de valents.

dissabte, 22 de juliol de 2017

EL HOMBRE DE LAS MIL CARAS


Alberto Rodríguez ("La isla mínima") aborda a "El hombre de las mil caras" (2016) la figura de Francisco Paesa, un personatge característicament hispànic en les seves contradiccions: és un murri que sembla un senyor, un estafador que pot ser honorable. Un misteri, en qualsevol cas, famós per haver ajudat a desarticular ETA i, sobretot, per l'episodi que detalla el film: la seva intervenció en la fuga del corrupte Luis Roldán, cap de la Guàrdia Civil i malversador de 1.500 milions de les antigues pessetes.

Com era d'esperar, Eduard Fernández i José Coronado estan perfectes en els seus papers. Carlos Santos fa de Roldán i va guanyar un Goya per la seva interpretació. Però trobo que Rodríguez s'equivoca en el retrat de l'ínclit personatge: entre allò que sabem i allò que el film explica, hauríem de descobrir un lladregot de curta volada -tot i l'abast del desfalc-, sense classe ni cultura per molts diners que remenés, probablement dominat per una dona ambiciosa. En canvi, el matrimoni se'ns presenta en tot moment i malgrat la seva complicada situació revestit d'una dignitat que no acaba d'encaixar; no m'imagino Roldán suïcidant-se com en Miguel Blesa.

Si Roldán era un personatge patètic, la manera com Paesa va jugar les seves cartes i va ensarronar el ministre Belloch resulta tan enginyosa com esperpèntica i, aquí sí, Alberto Rodríguez es mostra molt hàbil disfressant un dels casos més lamentables de la nostra història política més o menys recent amb les formes d'un thriller d'espies entre John Le Carré i Ian Fleming, tot i que no trobem James Bond enlloc, només Anacleto.

dijous, 20 de juliol de 2017

LA NOCHE DE LOS MUERTOS VIVIENTES


La mort de George A. Romero fa imprescindible la referència al seu primer llargmetratge i sens dubte el millor, tot i que trobem altres títols interessants en la seva filmografia, centrada en el gènere terrorífic: "Zombi", "Creepshow", "Atracción diabólica", "La tierra de los muertos vivientes".

"La noche de los muertos vivientes" (1968) era un títol en blanc i negre filmat amb dos duros que partia d'una premissa argumental tan enginyosa com pertorbadora: per raons poc clares, els morts tornaven a la vida però convertits en uns éssers salvatges i aberrants, aparentment privats d'intel·lecte i entestats a perseguir els vius, a poc a poc però sense descans, per cruspir-se'ls. Si, a més, els vius mossegats per un mort vivent -ara en diem zombi- es convertien en morts vivents al seu torn, doncs imagina't el problema.

El drama és universal però la pel·lícula se centra en uns quants supervivents que resisteixen els atacs dels zombis al llarg d'una nit en una cabana. El fet que el protagonista fos afroamericà i un final francament desencoratjador i, en certa manera, irònic, va propiciar les lectures polítiques del film (al·legoria del racisme, la guerra del Vietnam) al meu entendre exagerades, la qual cosa no li treu el mèrit a un títol que va constituir un èxit sense precedents del cinema gore. Imatges com la de la nena zombi devorant la seva mare van provocar un gran impacte en el públic de l'època i encara avui resulten francament terrorífiques, tot i que ja comencem a estar cansats de veure morts vivents al cinema i la televisió, que fins i tot corren més que els maldestres zombis de Romero però que no existirien sense la seva aportació.

diumenge, 16 de juliol de 2017

LA GUERRA DEL PLANETA DE LOS SIMIOS


"La guerra del planeta de los simios" (Matt Reeves, 2017) tampoc no supera "El orígen del planeta de los simios" (Rupert Wyatt, 2011), però és un digne colofó de la trilogia que ens situa cronològicament en els anys previs a l'aventura narrada a la seminal "El planeta de los simios" (Franklin J. Schaffner, 1968).

Com la precedent "El amanecer del planeta de los simios", es tracta bàsicament d'un western en què els simis exerceixen d'indis i el setè de cavalleria està comandat per un coronel (Woody Harrelson) inspirat descaradament en el Kurtz d'"Apocalypse Now" (les referències al film de Coppola són constants, i alguna d'elles força enginyosa com quan llegim escrit en un mur "Ape-Pocalypse Now"). En qualsevol cas, Reeves demostra un gran domini d'una posada en escena d'alè clàssic en què -cosa estranya en el cinema modern- les escenes de grup estan sempre molt ben filmades; i el guió no busca encadenar els cops d'efecte sinó que aprofundeix més i més en els dilemes morals d'uns protagonistes enfrontats a situacions límit, mantenint un perfecte equilibri entre espectacularitat i reflexió.

divendres, 14 de juliol de 2017

CORAZÓN SALVAJE


El 1990 David Lynch adapta la novel·la de Barry Gifford "Corazón salvaje" en el film homònim. Porta l'original literari al seu terreny i ofereix una nova versió de la lluita entre el Bé i el Mal, un conte ple de referències al Mag d'Oz sobre una parella de joves, Sailor i Lula (Nicolas Cage i Laura Dern) que, malgrat algun flirteig amb la delinqüència, són bàsicament innocents i fugen d'una bruixa molt dolenta (la mare de la noia, interpretada per Diane Ladd, mare de Laura Dern a la vida real). Al final, una fada bondadosa que s'assembla molt a Sheryl Lee (la Laura Palmer de Twin Peaks) arregla els problemes i permet que Sailor pugui cantar-li "Love Me Tender" a la seva estimada.

El vessant més lúdic del peculiar estil del director esclata en aquesta road movie que conté els ja habituals interludis musicals: després de la noia del radiador d'"Eraserhead" i de Roy Orbison i Bobby Vinton a "Terciopelo azul", arriben Elvis Presley, el jazz de Nova Orleans, el heavy metal, i la sinuosa música de Chris Isaak que acompanya unes imatges nocturnes que Lynch recuperarà a "Carretera perdida". També molta violència (fins i tot televisada) i molt sexe salvatge que practiquen a totes hores la parella protagonista, tot i que el director el mostra mitjançant plans i virats de color molt elegants i el contraposa a la manca de sexe o la perversió que afecta als nombrosos malfactors que apareixen al film. El sexe entre Sailor i Lula és un oasi enmig d'un univers en descomposició, el triomf de la vida allà on ronda la mort: la tràgica mort del pare de la Lula, l'accident a la carretera, les referències al càncer de pulmó mentre tots fumen compulsivament, el bany de sang després de l'atracament perpetrat per Sailor i l'infame Bobby Perú (memorable Willem Dafoe). No sé si cal afegir que Sailor i Lula, en el seu viatge, toparan amb tota mena de personatges sinistres, lletjos i estranys, la presència dels quals és un altre tret característic del cinema del director.

dijous, 13 de juliol de 2017

YO, OLGA HEPNAROVÁ


A la llista llarga de pel·lícules sobre la pena de mort caldrà afegir aquesta aportació que ens arriba de la República Txeca sobre la darrera dona condemnada a la forca en aquest país l'any 1973, quan encara era Txecoslovàquia i encara eren comunistes, i quan ella tenia només vint-i-dos anys. "Yo, Olga Hepnarová" (2016), dirigida i escrita per Petr Kazda i Tomás Weinreb, explica la història d'aquesta jove (magníficament interpretada per Michalina Olszanska) en lluita contra el món, voluntàriament marginada de tot i de tothom, a la qual observem en el seu patètic dia a dia a través d'unes imatges en blanc i negre tan polides com neutres i que recorden el cinema que es feia al país en l'època retratada. Olga és lesbiana, Olga és rebel, Olga potser està boja, Olga potser esdevé una assassina perquè vol castigar el món o potser només pretén castigar la seva mare, retratada de manera inclement quan submninistra pastilles i diners a la filla amb la mateixa fredor amb què serveix la sopa durant els àpats familiars.

divendres, 7 de juliol de 2017

LA REINA DE ESPAÑA


A "La reina de España" (2016), Fernando Trueba recupera els personatges de "La niña de tus ojos", possiblement el seu millor treball. Blas Fontiveros (Antonio Resines), qui acabava l'altra pel·lícula en una situació força compromesa, torna a Espanya quasi vint anys després per trobar un país que festeja amb els americans quan les ferides de la Guerra Civil encara són obertes i Franco està fent construir el mastodòntic Valle de los Caídos. Macarena Granada (Penélope Cruz) s'ha convertit en una estrella de Hollywood però també torna per participar en una coproducció sobre la reina Isabel La Catòlica que dirigeix -és un dir- un senyor que només beu i dorm i que s'assembla força a John Ford.

Aquesta continuació és molt més ombrívola i les cançons i la comèdia hi són presents però en quantitat i qualitat minvades. De tota manera, "La reina de España" és un producte digne que no mereixia el fracàs que li va reservar la taquilla, que alguns atribueixen al boicot per les declaracions del director quan va afirmar, en rebre el Premio Nacional de Cinematografía, que mai no s'havia sentit espanyol. Potser no era l'escenari més oportú per manifestar-ho però el seu discurs contenia la reflexió entre irònica i sincera d'algú que sempre havia admirat, sobretot, la Nouvelle Vague i el cinema clàssic nord-americà. I, si l'escolteu sencer (no com els que han volgut crucificar-lo, que segur que no ho han fet), resulta intel·ligent i simpàtic:



Possiblement no sigui el boicot la causa del fracàs de la darrera pel·lícula d'un director que fa temps que no connecta amb el públic. Segurament, es va estrenar quan no tocava, en un moment que només funcionen els thrillers i les poca-soltades. Com sigui, si és sempre injust condemnar algú per expressar-se amb llibertat, ho seria encara més el boicot pel motiu esmentat a una pel·lícula que no pot ser més espanyola, en què la memòria de Goya s'imposa a la de Lubitsch.

A més, veure Carlos Areces fent de Franco ja val el preu de l'entrada.

dilluns, 3 de juliol de 2017

GEGANTS


Nacho Vigalondo exporta als Estats Units la seva recepta particular, ja assajada a "Extraterrestre" (2011): barreja una comèdia àcida sobre les relacions humanes amb un argument de ciència-ficció, en aquest cas un homenatge als kaiju eiga japonesos. A "Colossal" (2016), Anne Hathaway, també coproductora del film, repeteix quasi fil per randa el seu paper d'alcohòlica a "La boda de Rachel" (Jonathan Demme, 2008); ella, Jason Sudeikis ("Somos los Miller") i Vigalondo injecten noves energies al periclitat cinema indie, no únicament per l'originalitat de la proposta sinó perquè subverteixen altres tòpics del gènere romàntic (el noi del poble no és tan entranyable com sembla) i perquè diàlegs, situacions i personatges són creïbles i tenen sentit. I això que la premissa dels monstres a Seül i la seva connexió amb els protagonistes és una fantasia sense cap ni peus.

Recentment, hem vist altres pel·lícules amb monstres i/o gegants que funcionen com a contrapunt dels problemes dels personatges humans:


"Un monstre em ve a veure" (2016), la darrera pel·lícula de J. A. Bayona, presenta un arbre-monstre que explica tres contes a un nen que té problemes de bullying a l'escola i una mare malalta de càncer. Inspirada en la novel·la de Patrick Ness, també autor del guió, la història podria derivar fàcilment cap a la pornografia dels sentiments. Bayona sembla voler evitar aquesta temptació amb la seva posada en escena pulcra i una mica distant, però ens preguntem llavors per què insisteix en arguments tan dramàtics, com ja ho era el de "Lo imposible". En qualsevol cas, les llàgrimes i l'interès es concentren al tram final, quan els relats del monstre i del nen agafen sentit; però aquest és un mèrit del llibret. Bayona és, sens dubte, un director solvent, però amb certa tendència acadèmica, certa falta de personalitat; la qual cosa pot ser un avantatge per al seu proper film, una continuació de les aventures a Jurassic World amb producció del seu admirat Spielberg.


I és Spielberg l'autor de la tercera història amb gegant incorporat, precisament titulada "Mi amigo el gigante" (2016). Aquí, el californià adapta un relat de Roald Dahl, com ja van fer Tim Burton ("Charlie y la fábrica de chocolate"), Danny DeVito ("Matilda") o Wes Anderson ("Fantástico Sr. Fox"). La conjunció de dos mestres del relat infantil, curiosament, no suma. Spielberg es mostra tan fidel a un conte que ho té tot (una nena desemparada, una història d'amistat entre éssers indefensos, fantasia a cabassos) que oblida dotar-lo d'una mirada personal. En qualsevol cas, el film és irreprotxable formalment, amb efectes especials en la línia de "Las aventuras de Tintín", i l'escena de l'esmorzar amb la reina és francament divertida, amb pets o sense.

dijous, 29 de juny de 2017

TERCIOPELO AZUL


El fracàs de "Dune" no va impedir una nova i molt més reeixida col·laboració entre Dino de Laurentiis i David Lynch en un projecte més personal del segon.

El director va fitxar novament Kyle MacLachlan i el va convertir en protagonista d'un conte fosc sobre un cavaller i dues princeses, una d'elles sotmesa per un ogre. Bé, més o menys aquest seria el resum; però com diuen al final de "Terciopelo azul" (1986), aquest és un món estrany i, sota la gespa regada i cuidada primorosament pels veïns de Lumberton, legions d'insectes i éssers innombrables es baten a mort.

"Terciopelo azul" (el títol fa també referència a una famosa cançó de Bobby Vinton que sona diverses vegades al llarg de la pel·lícula) parla del Bé i del Mal, de la llum i de la foscor, de les realitats ocultes. Després que el seu oncle pateixi un atac que el deixa una mica malmès, el jove Jeffrey Beaumont (MacLachlan) troba una orella enmig d'un descampat. La càmera penetra al cantó fosc a través de l'apèndix i Jeffrey, amb l'ajuda de la virginal Sandy (Laura Dern), s'endinsa en el misteri de la nit. Segueix una cantant bruna anomenada Dorothy Vallens (Isabella Rossellini, qui va aprofitar l'avinentesa per casar-se amb el director) que és el revers de la rossa Sandy: viu de nit i li va el sexe, tot i que les pràctiques sadomasoquistes a què la sotmet el gàngster Frank Booth (una creació genial de Dennis Hopper) no sembla que li agradin del tot. La dualitat s'encomana als protagonistes: Jeffrey i Dorothy juguen a fer-se mal i ell no pot evitar ser infidel a la Sandy, qui rep la revelació ("porto el seu semen dintre meu") amb una ganyota de fàstic; Frank Booth no té gaires escrúpols però no se li pot negar certa sensibilitat, expressada amb una ganyota, ara de plaer, quan escolta el playback d'"In Dreams" de Roy Orbison a càrrec d'un Dean Stockwell totalment maquillat (una escena memorable que vam destacar al post sobre Hopper).

Amb una mestria insòlita, Lynch combina gèneres que semblen antitètics (la comèdia romàntica adolescent, el thriller de suspens) amb unes gotes de surrealisme. Submergeix uns personatges que són la innocència en estat pur en un drama sòrdid farcit de situacions pertorbadores, impecablement filmat en scope, de colors vius quan vol representar el Bé, terrosos quan apareix el Mal, vora el vellut blau, en habitacions sinistres moblades segons l'estil característic del director, minimalista i vintage. Sens dubte, el seu film més rodó i un títol essencial del cinema dels vuitanta.

diumenge, 25 de juny de 2017

DUNE


El xilè Alejandro Jodorowsky ("El topo") va ser el primer interessat a adaptar al cinema l'epopeia de ciència-ficció "Dune", escrita per Frank Herbert. La novel·la havia estat publicada el 1965 i els esforços per portar-la a la pantalla gran van tenir lloc la dècada següent. Jodorowsky va buscar la implicació de noms tan il·lustres com Orson Welles, Salvador Dalí, Mick Jagger, Alain Delon, Pink Floyd o H.R. Giger, sota la direcció artística del francès Moebius (o Jean Giraud). De tan ambiciós, el projecte va fracassar. Ens queden algunes il·lustracions esplèndides de Giger i Moebius, que es van treure més o menys l'espina quan van col·laborar a "Alien", dirigida per Ridley Scott al final de la dècada.

Va ser el 1984 que el mític productor Dino De Laurentiis va aconseguir els diners i va encarregar-ne la direcció a David Lynch, en el que seria el seu primer film en colors. La música ja no era de Pink Floyd sinó de Toto, i Sting substituïa Mick Jagger en el paper del pèrfid Feyd Rautha; la resta del repartiment no era tan mític com en el projecte de Jodorowsky i el llavors desconegut Kyle MacLachlan heretava el paper de Paul Atreides, tot i que no faltaven noms de prestigi com Francesca Annis, Brad Dourif, José Ferrer, Linda Hunt, Freddie Jones, Silvana Mangano, Jürgen Prochnow, Sean Young, Dean Stockwell o Max von Sydow. Lynch va reservar un paper al seu actor fetitxe Jack Nance i ell mateix apareixia breument fent de treballador en una mina d'espècia.

L'obra de Frank Herbert presenta un univers controlat per un emperador i un seguit de famílies nobles, com en un escenari medieval però amb ambientació futurista i viatges interplanetaris que fa possibles l'espècia, una droga que només es troba al planeta desèrtic Arrakis, raó per la qual tothom es baralla pel seu control i especialment les famílies dels Atreides, que representarien el Bé, i els depravats Harkonnen, que són el Mal en estat pur. La trama és densa i complexa i el primer tractament de Lynch ocupava vuit hores de metratge que el mateix director va reduir a cinc. Això no va complaure els productors, que van obligar a retallar fins a una durada més convencional d'una mica més de dues hores. Com acostuma a passar en aquests casos, la tisora va convertir allò que podia haver estat una obra monumental en una space opera una mica naïf que avança a batzegades, confosa i ocasionalment matussera, que no aclareix gran cosa sobre les implicacions metafísiques de la novel·la i que redueix a la mínima expressió algunes línies argumentals (vegi's la relació amorosa entre Paul Atreides i la nadiua d'Arrakis Chani -Sean Young, una Fremen amb els ulls de color blau, com tots els Fremen i altres viatgers que estiguin prou temps en contacte amb l'espècia-).

El to naïf del conjunt ens recorda que De Laurentiis havia produït, pocs anys abans, l'adaptació de Flash Gordon, un altre mite de les aventures de ciència-ficció amb tocs medievalistes. De tota manera, la pel·lícula de Lynch, amb els seus defectes, resulta més elaborada. Els decorats i el vestuari són bastant imaginatius. La lluita entre el Bé i el Mal és un tema clau en la carrera del director i la part més aconseguida de "Dune" és la representació de la cort i els membres principals de la família Harkonnen, al capdavant de la qual hi ha un baró, que interpreta Kenneth McMillan, ple de nafres constantment ateses per un exèrcit de cirurgians, un ésser aberrant, que flota i que s'excita quan vessa la sang dels efebs destinats al seu plaer abjecte.

Dolents carismàtics:


Dolents fastigosos:


Els bons:


Noies d'ulls verds, noies d'ulls blaus: