diumenge, 25 de juny de 2017

DUNE


El xilè Alejandro Jodorowsky ("El topo") va ser el primer interessat a adaptar al cinema l'epopeia de ciència-ficció "Dune", escrita per Frank Herbert. La novel·la havia estat publicada el 1965 i els esforços per portar-la a la pantalla gran van tenir lloc la dècada següent. Jodorowsky va buscar la implicació de noms tan il·lustres com Orson Welles, Salvador Dalí, Mick Jagger, Alain Delon, Pink Floyd o H.R. Giger, sota la direcció artística del francès Moebius (o Jean Giraud). De tan ambiciós, el projecte va fracassar. Ens queden algunes il·lustracions esplèndides de Giger i Moebius, que es van treure més o menys l'espina quan van col·laborar a "Alien", dirigida per Ridley Scott al final de la dècada.

Va ser el 1984 que el mític productor Dino De Laurentiis va aconseguir els diners i va encarregar-ne la direcció a David Lynch, en el que seria el seu primer film en colors. La música ja no era de Pink Floyd sinó de Toto, i Sting substituïa Mick Jagger en el paper del pèrfid Feyd Rautha; la resta del repartiment no era tan mític com en el projecte de Jodorowsky i el llavors desconegut Kyle MacLachlan heretava el paper de Paul Atreides, tot i que no faltaven noms de prestigi com Francesca Annis, Brad Dourif, José Ferrer, Linda Hunt, Freddie Jones, Silvana Mangano, Jürgen Prochnow, Sean Young, Dean Stockwell o Max von Sydow. Lynch va reservar un paper al seu actor fetitxe Jack Nance i ell mateix apareixia breument fent de treballador en una mina d'espècia.

L'obra de Frank Herbert presenta un univers controlat per un emperador i un seguit de famílies nobles, com en un escenari medieval però amb ambientació futurista i viatges interplanetaris que fa possibles l'espècia, una droga que només es troba al planeta desèrtic Arrakis, raó per la qual tothom es baralla pel seu control i especialment les famílies dels Atreides, que representarien el Bé, i els depravats Harkonnen, que són el Mal en estat pur. La trama és densa i complexa i el primer tractament de Lynch ocupava vuit hores de metratge que el mateix director va reduir a cinc. Això no va complaure els productors, que van obligar a retallar fins a una durada més convencional d'una mica més de dues hores. Com acostuma a passar en aquests casos, la tisora va convertir allò que podia haver estat una obra monumental en una space opera una mica naïf que avança a batzegades, confosa i ocasionalment matussera, que no aclareix gran cosa sobre les implicacions metafísiques de la novel·la i que redueix a la mínima expressió algunes línies argumentals (vegi's la relació amorosa entre Paul Atreides i la nadiua d'Arrakis Chani -Sean Young, una Fremen amb els ulls de color blau, com tots els Fremen i altres viatgers que estiguin prou temps en contacte amb l'espècia-).

El to naïf del conjunt ens recorda que De Laurentiis havia produït, pocs anys abans, l'adaptació de Flash Gordon, un altre mite de les aventures de ciència-ficció amb tocs medievalistes. De tota manera, la pel·lícula de Lynch, amb els seus defectes, resulta més elaborada. Els decorats i el vestuari són bastant imaginatius. La lluita entre el Bé i el Mal és un tema clau en la carrera del director i la part més aconseguida de "Dune" és la representació de la cort i els membres principals de la família Harkonnen, al capdavant de la qual hi ha un baró, que interpreta Kenneth McMillan, ple de nafres constantment ateses per un exèrcit de cirurgians, un ésser aberrant, que flota i que s'excita quan vessa la sang dels efebs destinats al seu plaer abjecte.

Dolents carismàtics:


Dolents fastigosos:


Els bons:


Noies d'ulls verds, noies d'ulls blaus:



dilluns, 19 de juny de 2017

L'HOME ELEFANT


Contra pronòstic, Mel Brooks va quedar admirat després d'assistir a una projecció privada d'"Eraserhead" i va decidir confiar-li a Lynch la direcció del seu projecte "L'home elefant" (1980), sobre la vida de John Merrick (Joseph en la vida real).

Merrick va viure al Regne Unit durant la segona meitat del segle XIX. Patia una estranya malaltia (avui identificada com la sindrome de Proteus) que li provocava deformitats gravíssimes i un aspecte monstruós. Sobrevivia com una atracció de circ; a la pel·lícula, el brutal Bytes (Freddie Jones) l'explota i el tracta com a un animal, tancant-lo en una gàbia quan no el mostra al públic victorià, molt amant d'aquestes exhibicions obscenes. Un dia, el metge cirurgià Frederick Treves (Anthony Hopkins) assisteix a l'espectacle i lloga la criatura per mostrar-la als seus col·legues a l'hospital.

El guió, intel·ligentment, descriu un procés en què Merrick es converteix d'atracció de fira en atracció mèdica primer i fenomen social finalment, plantejant-nos si l'actuació del doctor Treves, tot i que no el pega i procura tractar-lo bé, sobretot després de descobrir, quasi per casualitat, que el monstre és una persona amb intel·ligència i gran sensibilitat, no serà tan diferent de la de Bytes.

En qualsevol cas, "L'home elefant" és un film colpidor. El contrast entre l'aspecte físic del personatge protagonista (interpretat per John Hurt sota quilos de maquillatge) i la tendresa que demostra, l'agraïment cap a les persones que, després de tants anys de misèries, el tracten amb amabilitat, convoca l'emoció de l'espectador sense que David Lynch hagi de forçar-la. L'escena en què el doctor Treves el convida a casa seva i Merrick mostra a l'esposa del metge el retrat de la seva mare ("que maca és!", exclama ella), o aquèlla en què assisteix a una representació teatral i l'actriu Madge Kendal (Anne Bancroft, l'esposa de Mel Brooks) demana al públic una ovació per a Merrick, són difícils de contemplar sense que els ulls se'ns omplin de llàgrimes. Abans d'aquest reconeixement tardà, Merrick haurà hagut de patir encara el segrest per part de Bytes i una reaparició al port de Londres en què es veurà obligat a cridar als curiosos que l'envolten que ell no és un monstre. "Sóc un home!", diu. Finalment, ha estat capaç de fer-ho, de proclamar la seva humanitat. I també voldrà, acabada la maqueta de l'església que es veu des de la finestra de la seva habitació a l'hospital de Londres, morir com un home, com el nen del retrat que té a la paret i que, a diferència d'ell, pot dormir estirat amb el cap sobre el coixí, mentre la imatge de la seva mare i la peça musical de Samuel Barber "Adagio for Strings" omplen la pantalla.

Lynch introdueix alguna escena entre surrealista i onírica que no molesta enmig d'una narració continguda i elegant. Novament, recorre al blanc i negre i la fotografia del gran Freddie Francis i l'ambientació victoriana semblen un homenatge a la Hammer, tot i que el registre terrorífic, amb referències al clàssic del gènere "Freaks", resta en segon terme, sense poder -ni ho pretén- fer ombra al dramatisme d'aquesta tràgica història basada en un personatge real, un monstre que només volia ser un home i que va poder veure el món per un forat, quasi literalment, al final d'una vida terrible. I el principal mèrit de la pel·lícula, rodada en un format scope en què Lynch demostra sentir-se còmode, és que l'horror i la tragèdia es confonen amb una bellesa intensa, explícita en alguns moments com la ja esmentada escena final o la del teatre, però també implícita en un relat sobre la bellesa de l'ànima humana, potser la resposta a la pregunta "què ens fa humans?"

diumenge, 18 de juny de 2017

AU HASARD BALTHAZAR


Com ja vam dir en parlar de Robert Bresson, el gran director francès fugia de la teatralitat i per això treballava amb actors poc coneguts. En el cas d'"Au hasard Bathazar" (1966), seria Anne Wiazemsky qui s'estrenava davant les càmeres abans de ser musa de Godard i de Pasolini. Però, de fet, el veritable protagonista del film, poc sospitós de sobreactuar, és un ruc, el Balthazar del títol, batejat així per uns infants i a qui seguirem en el seu periple vital, ase dels cops en el sentit més literal i àngel en un sentit potser més metafòric que tragina els pecats dels seus amos, pecats que s'originen en l'orgull, l'alcohol, la passió amorosa o senzillament en la maldat sense pal·liatius.

Imatges, mirades i gestos s'imposen sobre uns diàlegs escassos en un títol que podria ser mut i mantindria tot el seu rigor conceptual i força expressiva.

Wiazemsky i el ruc.

dissabte, 17 de juny de 2017

LA RECONQUISTA


Una parella que van festejar breument quan tenien quinze anys es retroben al cap de quinze més i passen la nit de festa a Madrid. L'endemà, el xicot recorda en somnis l'amor que van viure i les cartes que es van escriure.

Tan senzilla com això la darrera pel·lícula de Jonás Trueba, fill de Fernando. Si "Los ilusos" (2013) era pura Nouvelle Vague, "La reconquista" (2016), narrada quasi en temps real, es mou en un registre que recorda "Stockholm", òpera prima de Rodrigo Sorogoyen; però també Nanni Moretti, ni que només sigui per la llarga escena amb el protagonista creuant Madrid en moto ("Caro Diario"). De tota manera, la sensibilitat que demostra Trueba en molts moments, sobretot en el darrer terç del film, li pertany només a ell.

dimarts, 13 de juny de 2017

EL PORVENIR


Si a "Un amour de jeunesse" (2011), Mia Hansen-Love ens parlava amb tanta senzillesa com eloqüència del primer amor, a "El porvenir" (2016), protagonitzada per Isabelle Huppert, ens condueix, amb idèntica intel·ligència i sensibilitat, cap al drama de la maduresa, al moment en què els nostres anhels s'esvaeixen soterrats pel pes i el pas dels anys i la independència es fa difícil de distingir de la solitud, els fills es fan grans, el marit fuig amb una dona més jove i el jovent (la nostra heroïna és professora de filosofia) no pensa com nosaltres perquè pensa com ho fan els joves. La manca d'expectatives es veu substituïda per l'amor als néts o l'amor al gatet que abans ens provocava al·lèrgia, el símptoma que ens estem convertint en els nostres pares ancians.

dissabte, 10 de juny de 2017

LA EMPERATRIZ YANG KWEI-FEI


La relació entre un noble encarcarat i una plebea de bon veure disposada a animar-lo sembla un tema recurrent en el cinema dels anys cinquanta, des d'"El rey y yo" (Walter Lang, 1956) fins a "El príncipe y la corista" (Laurence Olivier, 1957), passant per "Vacaciones en Roma" (William Wyler, 1953), que inverteix el sexe dels personatges: aquí, Audrey Hepburn és la princesa i Gregory Peck el plebeu; allà, Yul Brinner i Laurence Olivier eren els nobles i Deborah Kerr i Marilyn Monroe les conquestes.

Els protagonistes de "La emperatriz Yang Kwei-fei", dirigida el 1955 pel japonès Kenji Mizoguchi, no són tan carismàtics, però el film explica el mateix. A la Xina del segle VIII, l'emperador està trist d'ençà que va morir la seva estimada esposa; no s'ocupa dels assumptes d'estat i només es complau component música. Preocupats, els nobles cerquen una dona que el distregui. Finalment, ho aconseguiran amb una jove cuinera que s'assembla de manera sorprenent a l'emperadriu morta. La noia és sensible i estima l'emperador però la seva condició de favorita no és aplaudida per tothom; la política interfereix en la història d'amor i conduirà a la tragèdia.

De manera que, a diferència dels altres títols esmentats, el de Mizoguchi no és una comèdia sinó més aviat un melodrama narrat com un conte. Fou la seva primera pel·lícula en color i, potser per això, les estampes inspirades en la pintura clàssica japonesa semblen haver substituït els travellings que l'havíen fet famós, tot i que no falten algunes panoràmiques tan suaus com les sedes que envolten els personatges ni una estructura singular: tota la història se'ns explica mitjançant un llarg flash-back que culmina en una escena bellísima en què el fora de camp (també utilitzat en l'escena de l'execució) suggereix el retrobament dels amants després de la mort.

dijous, 8 de juny de 2017

DÉJAME SALIR


La simpàtica productora Blumhouse, especialitzada en films de terror de pressupostos moderats però amb marge per a la creativitat, ha ofert al còmic Jordan Peele l'oportunitat de dirigir el seu primer llargmetratge, aquest "Déjame salir" que podríem definir com una versió hard d'"Adivina quien viene esta noche" o, fins i tot, una barreja de "Los padres de ella" i "Frankenstein".

És un film d'horror que no defuig els tòpics del gènere: un pròleg que prepara per al pitjor, un viatge de la ciutat al bosc amb atropellament de cèrvol inclòs, un trauma infantil del protagonista amb pes específic en la trama, l'esclat de violència al final. Però excel·leix gràcies a un plantejament força càustic que presenta una societat (la nord-americana) profundament racista, mitjançant un guió molt enginyós que sap dosificar els cops d'efecte i d'una posada en escena sòbria i elegant. Alguns gags són realment antològics, com l'escena del bingo o la subtil referència al cotó que recullien els avis del pobre afroamericà enamorat d'una noia blanca i enfrontat a uns sogres molt educats i que es declaren admiradors d'Obama però oculten algunes devocions més inconfessables.

diumenge, 28 de maig de 2017

ERASERHEAD


L'estrena a Movistar + de la tercera temporada de "Twin Peaks"... vint-i-cinc anys després!, ens servirà d'excusa per iniciar un repàs a la carrera d'un dels directors contemporanis més originals i controvertits.

David Lynch també és pintor i músic. Un artista total i inclassificable que haurà deixat una petjada molt profunda en la seva faceta de realitzador cinematogràfic, més prolífica d'alló que pot semblar a primera vista si sumem als llargmetratges l'extensa llista de curts, produccions televisives i creacions en vídeo, ara més habituals després de la tèbia acollida d'"INLAND EMPIRE" (2006), una de les seves obres més radicals, que ja és dir.

Quan va dirigir, en condicions gairebé amateurs, "Eraserhead" (1976), ja havia signat diversos curtmetratges, més o menys experimentals i surrealistes, que van sorgir quasi com una prolongació de la seva obra pictòrica. El seu primer llarg, protagonitzat per l'actor fetitxe Jack Nance (*), participa del mateix to underground però té un argument que es pot resumir:

Un senyor una mica introvertit de pentinat impossible que viu en una ciutat en què només hi ha fàbriques, fum i parets de totxo vist coneix una noia rareta com ell. La noia queda embarassada, es casen i van a viure a un apartament d'una habitació amb vistes a una paret. El nadó té l'aparença d'un monstre i la convivència es veu greument alterada.

Angoixant i claustrofòbica, "Eraserhead" és allò més semblant a un malson que s'hagi filmat mai (en un blanc i negre d'arrel expressionista). Henry, el protagonista, viu aterrit entre les quatre parets de l'apartament i la companyia de l'estrany nadó, horrible però alhora indefens, necessitat d'un afecte que ell haurà de donar-li encara que impliqui endinsar-se més encara en la paranoia d'una situació quasi irreal. I és que, en un tret que defineix la majoria de les obres del realitzador, situa les accions en una mena de realitats paral·leles que, malgrat tot, encobreixen altres realitats encara més pertorbadores, a les quals es pot accedir a través d'una orella escapçada o d'una capsa misteriosa ("Terciopelo azul", "Mulholland Drive") o bé, com passa aquí, travessant el radiador fins descobrir al seu darrere un petit teatre en què una jove amb deformitats a les galtes canta la cançó "In heaven, everything's fine" (sort d'això); i el públic que no veiem assistir a la insòlita representació no deu quedar gaire satisfet i llança a la noia, en comptes de tomàquets, espermatozous gegants que van sent esclafats sobre l'escenari.

El treball sobre la banda sonora, feta de sons metàl·lics i reverberants, el disseny minimalista dels decorats i les constants fugues oníriques (somnis enmig del malson) arrodoneixen una proposta insòlita i genial, un dels films més radicals de la història que no feia preveure el relatiu èxit popular de la futura carrera de Lynch. L'aparició de Mel Brooks i la moda fugaç dels films en blanc i negre (gràcies, sobretot, a Woody Allen i el seu "Manhattan") van resultar providencials.

(*) La vida de Jack Nance sembla tan surrealista i terrorífica com els ambients de les pel·lícules que va interpretar a les ordres del seu amic David Lynch. Alcohòlic, va demanar consell per superar la seva addicció a Dennis Hopper quan va coincidir amb ell a "Terciopelo azul". Divorciat de Catherine Coulson (la Lady Tronc de "Twin Peaks") es va casar amb una actriu pornogràfica neboda de Dick Van Dyke una mica inestable; un dia, estava especialment deprimida i va dir-li per telèfon que si penjava l'aparell es penjaria ella; la mala sort va voler que una avaria tallés la comunicació i la noia va complir la seva tràgica promesa. Això va ser el 1991 i el 1996 Nance moria a Pasadena, amb poc més de cinquanta anys, a causa d'una baralla quan anava a comprar donuts (tot i que alguns diuen que això és una llegenda urbana).

divendres, 26 de maig de 2017

COMANCHERÍA


Fa 150 anys els anglesos van desposseir els comanxes del seu territori a l'Oest de Texas. I ara, no són els exèrcits sinó els bancs que prenen als grangers empobrits llurs propietats. Davant aquesta trista evidència i decidits a salvar el patrimoni familiar, els germans Howard opten per una solució tan radical com enginyosa: pagaran al Texas Midlands Bank amb els seus propis diners previ robatori a mà armada d'unes quantes sucursals. Els casinos regentats per la nació comanxe serviran per blanquejar el botí. Mentrestant, un rànger a punt de jubilar-se i el seu company indi intentaran parar-los els peus.

"Comanchería" (David Mackenzie, 2016) és un western contemporani que reuneix les millors virtuts del gènere. Una barreja de Terrence Malick, John Ford i Sam Peckinpah, clàssica i violenta, amb els millors diàlegs que haureu escoltat en anys i una interpretació superlativa de tot el repartiment però sobretot del gran Jeff Bridges en el paper del rànger més vell; els seus comentaris càustics i insults racials semblen indicar el contrari però ell s'estima el seu company i tem la solitud que l'espera després de la jubilació; s'asseu en un porxo i espera l'arribada dels dolents com si tingués tot el temps del món, però en realitat és ben bé a l'inrevès i l'angoixa l'impedeix dormir a les nits. Mentrestant, dos germans oblidats per la fortuna també s'aferren a l'amor que senten l'un per l'altre; lliurats a la violència però encara nobles, desesperats però encara altius, que siguin a l'altra banda de la llei no vol dir que hagin oblidat què és la justícia.



dimecres, 24 de maig de 2017

LADY MACBETH


Després dels drames d'època que fa poc ens arribaven de la mà de Terence Davies, un altre britànic, William Oldroyd, ens presenta una nova epopeia més o menys feminista que il·lustra el pobre paper de les dones al segle XIX.

El marit de la protagonista passa d'ella olímpicament i un sogre desagradable i tirànic la tracta com si fos un moble de la seva casa de camp. La noia es rebel·larà i acabarà comportant-se com la Lady Macbeth shakespeariana.

La magnífica interpretació de Florence Pugh i la posada en escena rigorosa i impecable d'Oldroyd ens submergeixen en una tragèdia total que no exclou una reflexió molt lúcida sobre les conseqüències de la intolerància i les relacions de poder.

diumenge, 21 de maig de 2017

EL GRAN LEBOWSKI


L'èxit incontestable de "Fargo" (1996) potser va fer ombra al següent film dels germans Coen. Però el pas del temps ha beneficiat "El gran Lebowski" (1998), que s'erigeix, si no en la seva millor pel·lícula, sí en la seva obra de culte per excel·lència.

El film és un còctel tan arriscat com els "russos blancs" que engoleix el protagonista: combina l'univers de Raymond Chandler, car es tracta d'un remake d'"El sueño eterno", amb altres cites literàries (Nabokov, Norman Mailer), referències al Vietnam i el conflicte d'Irak -l'acció se situa als inicis dels anys noranta- i un repàs a la contracultura californiana que viatja de les revoltes estudiantils dels anys setanta i la cultura hippie als artistes conceptuals i el mercat del porno domèstic, fent alhora el retrat d'una societat ideològicament desorientada en què un catòlic polonès practica el judaïsme o parla de les llibertats individuals mentre brandeix una pistola, i uns alemanys presumeixen de ser nihilistes, la qual cosa li sembla a Walter Sobchak pitjor que ser nazi.

Ja a l'obra original de Chandler, portada al cinema per Howard Hawks amb Humphrey Bogart de protagonista l'any 1946, l'alambinada trama detectivesca era una excusa per presentar una societat hipòcrita que ocultava les seves misèries rere la lluentor de les mansions de Los Angeles. Al film de Joel Coen, la majoria de personatges amb el milionari Lebowski al capdavant, són uns estafadors que només es mouen pels diners. Només El Penjat i els seus amics conserven certa innocència enmig d'aquest univers en descomposició; des del seu racó del bowling, exerceixen de detectius afeccionats i comenten els esdeveniments surrealistes que els envolten amb un distanciament que en el cas del personatge de Jeff Bridges es podria qualificar d'heroic. De fet, un improbable narrador vestit de cowboy -símbol d'una Amèrica primigènia- presenta com un heroi el Penjat (The Dude en la versió original anglesa, El Nota en la versió castellana), una creació inoblidable de Bridges i un personatge que ha generat milers de fans, un passota simpàtic convertit gràcies a l'atzar en investigador privat i que es dedica a no fer gran cosa tret de jugar a bitlles, fumar porros, escoltar els Creedence i beure russos blancs mentre gent més aviat estranya se li pixa a l'alfombra o li acaba de trinxar un cotxe que ja estava força atrotinat, tot a causa de la confusió amb el seu cognom (es diu Lebowski, com el milionari). El seu company d'aventures, Walter Sobchak (brillantíssim John Goodman), el radical veterà del Vietnam que vol exercir de justicier però es comporta com un nen petit, és un altre dels personatges memorables que omplen "El gran Lebowski", sense oblidar el tímid Donny (Steve Buscemi) i la llarga llista de secundaris esplèndidament retratats i interpretats: Juliane Moore fent de la filla del milionari (David Huddleston), Philip Seymour Hoffman com el fidel ajudant del Lebowski ric, Peter Stormare com l'actor porno nihilista, Ben Gazzara en el paper del productor de cinema pornogràfic, David Thewlis convertit en una mena de sòsia de John Waters, o un impagable John Turturro en el paper de Jesús, un llatí adversari dels protagonistes al campionat de bitlles, presumpte pederasta, que celebra els seus strikes ballant amb el fons musical de la versió d'"Hotel California" a càrrec dels Gipsy Kings.

Ralentís i fugues oníriques que inclouen un homenatge a Busby Berkeley amb Juliane Moore vestida de valquíria donen color a una posada en escena elegant i precisa que aconsegueix el miracle d'unir tots aquests referents heterogenis en un conjunt harmònic. Efervescent, farcit de diàlegs i gags antològics, "El gran Lebowski" és un dels millors títols dels noranta, el més divertit dels germans Coen i potser un dels més perfectes.

dimarts, 16 de maig de 2017

ALIEN: COVENANT


"Alien: Covenant", com "Prometheus" (2012), alterna dos registres aparentment inconciliables: d'una banda, les reflexions sobre la vida, la mort i la creació; d'una altra, l'afermament en l'esperit de sèrie B.

Aquesta vegada, el resultat és pitjor: la metafísica ja ens la sabem de memòria i el mal caràcter de l'androide David, enfrontat al més dòcil Walter (Michael Fassbender duplicat), no s'intuïa en la pel·lícula precedent i sembla forçat per un guió francament justet. I la part més terrorífica tampoc no aporta grans novetats: el monstre continua transformant-se prèvia destrucció dels receptacles humans i es permet atacar els astronautes mentre es relaxen a la dutxa en parella, com passa en els slashers de segona fila. La resta, no apassiona i no és gaire creïble: per quina casualitat la nau amb els colons va a parar al planeta dels space-jockeys i dels xenomorfs? Si és un planeta tan apte per a la vida, com és que hi ha unes tempestes tan terribles? Calia sortir al carrer sense escafandra? I el final es veu a venir d'una hora lluny.

A priori, la promesa de visitar el planeta dels enginyers era el més atractiu d'aquest lliurament. Però l'alegria dura poc a casa del pobre i l'habilitat de Scott com a creador d'espais i/o escenaris queda en entredit, tot i que l'aspecte ominós d'aquest univers en què un robot més boig que HAL 9000 juga a destruir i a crear encara és el més salvable d'una producció fallida amb alguna escena espectacular i massa palla entremig.

En definitiva, "Alien: Covenant" no és pas millor que "Life", un altre remake d'"Alien" dirigit aquesta mateixa temporada per Daniel Espinosa, amb un monstre no tan esgarrifós però letal com aquell. Sense tantes pretensions, resulta distreta i eficaç, tot i que, una vegada més, un final que vol jugar amb la percepció de l'espectador es veu a venir de l'estratosfera estant.



diumenge, 14 de maig de 2017

SUNSET SONG


El britànic Terence Davies no és un director especialment prolífic però ara ha estrenat dues pel·lícules en poc temps i les dues fan palesa la seva gran categoria com a narrador de formes exquisides.

A "Sunset Song" (2015) adapta la novel·la de l'escriptor escocès Lewis Grassic Gibbon. La història de la filla d'un granger una mica bèstia (magnífic Peter Mullan) podria ser un altre dels retrats més o menys feministes sobre dones avançades a la seva època, com ja ho era "The Deep Blue Sea" (2011), però esdevé finalment un drama d'amor amb el rerefons de la Primera Guerra Mundial, intens i colpidor.

La posada en escena de Davies és sòbria i elegant, fonamentada en un pla general de certa concepció pictòrica.

En el seu darrer film, "Historia de una pasión" (2016), la utilització d'una distància focal llarga i novament la preponderància del pla general semblen evocar les imatges del daguerrotip, de manera prou adient ja que el film ens situa als Estats Units de mitjan segle XIX, i encara més explícitament en la magnífica escena en què els retrats que els fa un fotògraf a la família protagonista serveixen per assenyalar el pas del temps, o en les fotografies reals -acolorides- dels morts de la Guerra Civil.

Ja he dit en alguna ocasió que el biopic no és un dels meus gèneres favorits i la vida de la poetessa nord-americana Emily Dickinson, dona sens dubte sensible però també amargada i finalment agorafòbica, no propiciava l'espectacularitat. Però Davies aconsegueix el miracle d'atrapar-nos en el misteri d'uns versos -recitats en off- que transmeten una vida interior molt intensa en contrast evident amb una personalitat esquerpa determinada tant pels prejudicis masclistes de l'època com pels complexos de la turmentada protagonista, una excel·lent Cynthia Nixon, coneguda sobretot per un paper molt diferent, el de la sofisticada Miranda de "Sexo en Nueva York".

diumenge, 7 de maig de 2017

PATERSON


Al ja llarg catàleg de ciutats retratades per la càmera de Jim Jarmusch cal afegir ara Paterson, vila de Nova Jersey que, al film del mateix títol, recorre cada dia en l'autobús que condueix per guanyar-se les garrofes un noi que s'anomena com la seva ciutat -excel·lent Adam Driver-, poeta afeccionat que plasma en una llibreta odes a la seva estimada xicota (Golshifteh Farahani) i als petits grans descobriments d'una existència quotidiana potser rutinària però mai avorrida.

"Paterson" (2016) és el film més minimalista de Jarmusch i un dels més bells, una tendra mirada sobre les coses senzilles, amb algunes notes d'humor i ironia característiques del director però amb un missatge molt més optimista.

Cada dia quan surt a passejar el gos (el personatge estrella de la pel·lícula), Paterson aprofita per fer una cervesa al bar del barri, regentat per un bàrman tan impertorbable com els encarregats de l'hotel de "Mistery Train", afeccionat als escacs i a adornar les parets del local amb fotografies i retalls de diari sobre celebritats (Lou Costello) i altres esdeveniments locals, com el nomenament per part del club de noies adolescents de Paterson a Iggy Pop com a l'home més sexi del món. Es tracta d'una picadeta d'ull a un músic que havia col·laborat en films del director com "Cofee and Cigarettes" o "Dead Man" i a qui el director, en un any especialment prolífic de la seva carrera, homenatja al documental "Gimme Danger"; no pretenc opinar sobre si realment els Stooges van ser el millor grup de rock de la història però sí que són presentats per Jarmusch com la quinta essència de la puresa i la innocència, artistes insubornables que viuen i creen a la seva manera peculiar, prescindint de modes i de qualsevol interès econòmic. Vaja, com el Paterson de la pel·lícula de ficció.

divendres, 5 de maig de 2017

NO RESPIRES


En una de les escenes d'"El silencio de los corderos", l'agent Starling s'enfronta al dolent en una mena de soterrani a les fosques, amb teòric avantatge per al segon ja que porta unes ulleres de visió nocturna.

"No respires" (Fede Álvarez, 2016) conté una seqüència similar. Els protagonistes, uns lladregots de poca volada, entren a la casa d'un veterà del Vietnam cec on se suposa que hi ha amagada una petita fortuna. Però la ceguesa de la víctima acaba convertint-se en un avantatge, els assaltants en presoners i l'aventura en un malson.

El film d'Álvarez està narrat amb tanta elegància com eficàcia i manté i eleva el suspens fins a un final quasi surrealista. Juga la carta de la claustrofòbia però no és casual l'elecció com a escenari de la ciutat de Detroit, un indret fantasmal que ja han explorat altres films d'horror recents, com les remarcables "It follows" o "Sólo los amantes sobreviven".

dimecres, 3 de maig de 2017

JONATHAN DEMME HA MORT


Jonathan Demme era un realitzador eclèctic, una mica tot terreny. Format a les ordres de Roger Corman, es va estrenar en la direcció amb un exploit sobre presoneres de bon veure violades i torturades: "La cárcel caliente" (1974). El seu primer film més o menys seriós va ser el thriller hitchcockià "El eslabón del Niágara" (1979). Però va tardar a reincidir en el gènere, tret que considerem que "Algo salvaje" (1986) sigui un thriller; en qualsevol cas, es tracta del seu títol més interessant de la dècada dels vuitanta, una història romàntica i divertida sobre un home de negocis més aviat avorrit (Jeff Daniels) que introduirà l'aventura en la seva vida arran de la topada amb una sexi, guapíssima Melanie Griffith, noia de mal viure però de bon cor que l'arrossega al desastre i la violència en un seguit de peripècies que inclouran l'enfrontament amb el marit psicòpata que acaba de sortir de la presó, un espídic Ray Liotta (els afeccionats al gènere negre ja saben que els marits excarcerats sempre porten complicacions).


"Algo salvaje" va ser un èxit i Demme repetiria la fòrmula a "Casada con todos" (1988): una noia guapa i decidida (Michelle Pfeiffer), esposa d'un mafiós, complica l'existència d'un xicot enamoradís (Matthew Modine) en una barreja d'screwball comedy i gènere negre; amb la diferència que el noi és agent del FBI i sembla que hauria de tenir certa experiència en aquesta mena d'embolics.


Una agent del FBI atípica però més creïble és la protagonista del treball més celebrat del director, ara sí un thriller en tot regla, amb elements de cinema de terror. "El silencio de los corderos" (1991) adaptava per segona vegada al cinema (la primera va ser "Hunter", film de Michael Mann del 1986) les aventures del psiquiatra caníbal Hannibal Lecter, empresonat de per vida perquè tenia la dèria de menjar-se la gent, col·laborador més o menys interessat dels policies que intenten descobrir la identitat i el parador de l'anomenat "Buffalo Bill", un psicòpata que segresta noies i les assassina després d'arrancar-los la pell. Un argument recargolat -guió de Ted Tally sobre la novel·la de Thomas Harris- que funciona molt eficaçment recolzat en una direcció que combina una planificació funcional amb un muntatge molt astut -menció d'honor a les escenes de la fugida de Lecter i l'arribada de Clarice Starling a l'amagatall del dolent- i, sobretot, en la creació inoblidable d'Anthony Hopkins en el paper del psiquiatra caníbal, un individu tan pervers com intel·ligent, boig i alhora coherent, de gustos refinats, rendit a la perseverància de la protagonista femenina (Jodie Foster), amb qui juga a intercanviar les seves deduccions per informació íntima sobre el passat de la noia, que inclou un trauma causat pel sacrifici dels anyells del títol. La fotografia de Tak Fujimoto (col·laborador habitual de Demme) i una banda sonora esplèndida de Howard Shore arrodoneixen la proposta.


"El silencio de los corderos" va guanyar el primer Òscar per a un títol de terror. El següent treball de ficció de Demme ("Philadelphia", 1993) també jugava en la lliga dels premis però amb un génere més propici, el melodrama judicial; i posant sobre la taula els problemes de la sida i de l'homofòbia. Magnífics Tom Hanks i Denzel Washington en els papers de l'advocat homosexual acomiadat de la feina per una presumpta negligència i del picaplets que defensa el seu cas enfrontant-se al bufet dirigit per Jason Robards; Antonio Banderas, en un dels seus primers treballs als Estats Units, feia d'amant del protagonista. Hanks va guanyar l'Òscar i també la cançó de Bruce Springsteen.


Demme no va assolir mai més ni l'èxit ni el nivell d'aquests films però entre pel·lícules, documentals (molts sobre figures del món de la música) i treballs per a la televisió, no va parar fins a la seva mort.

dissabte, 29 d’abril de 2017

LA BODA DE MURIEL

"La boda de Muriel" és una pel·lícula australiana dirigida per P.J. Hogan el 1994 que va tenir un gran èxit arreu, una comèdia agredolça sobre una noia amb alguns quilets i fantasies de més (el film també va revelar Toni Collette) que exerceix d'aneguet lleig en una ciutat provinciana de la costa nord del continent. Vol ser amiga de les noies populars del poble i la seva màxima il·lusió és casar-se, però ningú no li fa gaire cas; i la seva família és un desastre. Es consola escoltant les cançons d'ABBA fins que un bon dia decideix anar-se'n a Sidney, on viurà un seguit d'aventures que inclouran el matrimoni amb un príncep blau i l'amistat amb la Rhonda que, finalment, es revelarà com l'única cosa consistent enmig de les mentides i els desenganys.

Es podria objectar que el procés de maduració de la Muriel no és gaire creïble, però això no impedeix que la pel·lícula ens enganxi gràcies a una construcció modèlica, uns personatges molt ben dibuixats i una original barreja d'humor negre i conte de fades que culmina en un dels finals més emocionants de la història, amb l'ajuda inestimable de la millor canço d'ABBA:

dimarts, 25 d’abril de 2017

KIKA


Després de la seva millor etapa i de les seves millors pel·lícules ("La ley del deseo", "Mujeres al borde de un ataque de nervios"), Almodóvar acomiada Carmen Maura i adopta com a nova musa Victoria Abril, protagonista d'"Átame" (1989) i "Tacones lejanos" (1991) i amb un paper rellevant però secundari a "Kika" (1993), un títol considerat fallit de manera gairebé unànime, potser la seva pitjor obra, almenys fins a "Los amantes pasajeros" (2013).

Diuen que l'Almodóvar dels anys noranta tempteja una evolució del seu cinema que només es consolidarà amb l'èxit de "Todo sobre mi madre" (1999) -un film apreciable però, pel meu gust, una mica sobrevalorat-. I "Kika" se situa enmig d'aquest període de transició. En el fons, penso que es tracta d'una transició permanent cap a no sabem ben bé on que encara dura a dia d'avui.

En fi, és tan dolenta "Kika" com es va dir? És diferent d'altres films del director?

La resposta a la primera pregunta és sí i la resposta a la segona és no o no del tot.

Com a "Matador", Almodóvar combina la comèdia surrealista amb el thriller. Les trames paral·leles no són una novetat al seu cinema però a "Kika" li falta un epicentre narratiu. Hi ha la història de la mort de la mare d'en Ramón (Àlex Casanovas) i la sospita permanent sobre el personatge del padrastre, l'escriptor interpretat per Peter Coyote; hi ha el comentari malèvol sobre la televisió sensacionalista mitjançant el personatge d'Andrea Caracortada (Victoria Abril amb uns vestits impossibles dissenyats per Jean-Paul Gaultier passat de tripis), i aquí cal reconèixer que el director anticipa una realitat que ha acabat superant la mateixa ficció. Però, aleshores, què hi pinta la Kika del títol? Surt tota l'estona i, tanmateix, sembla només una excusa per introduir l'acudit salvatge de la violació a càrrec de l'actor porno Paul Bazo i, de passada, omplir el forat entre l'inici i el final de la trama policíaca, desenvolupada i resolta sense cap gràcia. Que Verónica Forqué encaixi en el paper de l'esposa ingènua i abnegada o que Rossy de Palma estigui esplèndida en el paper de minyona lesbiana no resol els problemes d'un film que avança sense nord i a batzegades i en què ni tan sols no funcionen els gags marca de la casa, com l'entrevista a càrrec de la mare de Pedro Almodóvar, massa gastat.

Alguns també han atribuït el desgavell a la tasca dels intèrprets masculins. Però penso que Àlex Casanovas fa el que pot amb un personatge patètic. No és el cas de Peter Coyote -qui venia de treballar a les ordres de Polanski a la genial "Lunas de hiel"-: aquí sembla que actuï sota els efectes d'alguna substància psicotròpica.

diumenge, 23 d’abril de 2017

CANCIONES PARA DESPUÉS DE UNA GUERRA


Després de "Nueve cartas a Berta", Basilio Martín Patino va dirigir "Del amor y otras soledades" (1969). El film, protagonitzat per Lucía Bosé i Carlos Estrada, se centra en la crisi d'un matrimoni burgès. Però, de fet, vol parlar de moltes coses, sobretot dels canvis experimentats per la societat espanyola en un moment veritablement crucial. Aquesta ambició propicia molts dels defectes d'un títol afectat d'excés de didactisme (palès en les reunions que manté l'esposa amb la psicòloga interpretada per... Maria Aurèlia Capmany!) i que força diàlegs i situacions. Tanmateix, trobem molts aspectes curiosos i interessants:

- Com dèiem, les escenes a ca la psicòloga són en excés didàctiques. Però inclouen unes reflexions al voltant de la sexualitat femenina sorprenents en un títol del 1969.

- La crisi de parella sembla originar-se en el masclisme del marit, qui no veu clar que la dona treballi, encara que sigui jugant a fer d'artista amb els seus amics progres. Però és ella qui pertany a una família conservadora, pare militar inclòs. El marit, en canvi, és fill d'uns pagesos molt pobres, economista i executiu d'èxit que ha assolit la seva posició gràcies a l'esforç i que, ideològicament, sembla equidistant entre l'univers capitalista que l'acull i uns ideals més progressistes que potser tenia en la seva joventut; en aquest sentit, la trobada amb el seu antic alumne és força reveladora. Podria ser que Alejandro fos una versió adulta del dubitatiu Lorenzo de "Nueve cartas a Berta" i novament un alter ego del director, anarquista nascut en una família molt conservadora i amb dos germans capellans. Per cert, els capellans i monges que surten a "Del amor y otras soledades" resulten molt comprensius i moderns.

- El film recull novament influències del cinema europeu, ja sigui Antonioni o l'univers pop de Jean-Luc Godard, i retrata una societat marcada pel passat en què irromp una intel·lectualitat que vol refer-ho tot. El film inclou cameos prou curiosos: la icona popular Marisol o els pintors abstractes Manolo Millares i Eusebio Sempere. Per no parlar de l'esmentada Maria Aurèlia Capmany i el seu discurs feminista o la presència de Joaquim Jordà, de l'Escola de Barcelona, fent d'ell mateix.

- Però si la protagonista femenina que centra la història és vista amb certa condescendència, la ironia és encara més evident en el retrat del seu amic artista, un vividor que només vol endur-se-la al llit.

- Els contrastos de la societat espanyola del moment es mostren també mitjançant l'oposició entre la casa dels pares a Madrid o la residència campestre dels amics de la parella i el xalet moderníssim dels afores on s'acaben d'instal·lar o l'estudi de l'artista progre, situat en un gratacels de concepció avantguardista.

Aquest film tan ambiciós com irregular va ser un fracàs absolut. Malgrat tot, Patino no renunciava a parlar dels contrastos i les contradiccions d'un país endarrerit i marcat per la Guerra Civil i va provar una fòrmula radicalment innovadora que, aquesta vegada sí, va constituir un gran èxit, tot i que va haver d'esperar cinc anys per veure estrenada "Canciones para después de una guerra" (al post sobre "Nueve cartas a Berta" la vam datar en funció de la seva estrena el 1976 però en realitat és una realització del 1971). Era ingenu pensar que el franquisme permetria que vegés la llum aquest experiment que aglutina imatges de la postguerra espanyola, algunes molt colpidores, i les acompanya de les cançons que van ser populars en aquells anys, les quals, molt lluny de ser un comentari innocu, aporten una dimensió crítica i irònica. I molta emoció.

divendres, 21 d’abril de 2017

LA BELLA Y LA BESTIA


Abans de les versions de Disney en dibuixos o en imatge real, va haver-n'hi una d'excel·lent i més fidel al relat de Jeanne-Maire Leprince de Beaumont, que va dirigir Jean Cocteau, un poeta.

L'any 1946, amb la col·laboració del seu amant, l'actor Jean Marais, i de Josette Day, i amb l'assessorament no acreditat de René Clément, adapta al cinema el conte de "La belle et la bête", un relat per a infants, com destaca el pròleg del film, o per a espectadors que vulguin sentir-se infants, que li proporciona una excusa perfecta per elaborar en imatges el seu univers surrealista. Cocteau sap extreure tot el romanticisme de la història del monstre solitari i la seva presonera bella i abnegada, reflexiona sobre la relació entre la bellesa exterior i la bellesa interior, i aconsegueix una obra mestra del fantàstic contraposant l'escenari realista de la casa de la Bella amb el castell de la Bèstia, un indret tenebrós en què uns braços travessen les parets per subjectar els canelobres que il·luminen tènuement els passos de la noia filmats al ralentí, potser per expressar la ingravidesa dels somnis.

dimarts, 18 d’abril de 2017

UN DOCTOR EN LA CAMPIÑA


Thomas Lilti, el director d'"Un doctor en la campiña" (2016) és metge. Crec que això explica perquè la pel·lícula parla tan sàviament d'aquesta professió, de la relació metge-pacient que, en l'àmbit rural en què exerceix el protagonista, és encara propera i semblant a la d'un amic o un confessor. Jean-Pierre tracta la persona, no la malaltia; potser per això -i per una qüestió de gelosia- no veu de gaire bon ull la Natahalie, una metgessa que ve de la ciutat on treballava en un hospital i que ha anat a pagès a ajudar-lo a ell perquè està malalt, tot i que ella no ho sap i ell no l'hi vol dir. Jean-Pierre la maltracta a consciència però la noia és pacient i ben aviat endevinem que acabaran fent-se amics.

El film no té misteri però és apassionant en la seva senzillesa i està molt ben interpretat per Marianne Denicourt, encisadora, i l'omnipresent François Cluzet, impecable, capaç de transmetre sense sobreactuar tots els sentiments d'un personatge molt humà, enfrontat a una situació complicada. Falla el final, una mica precipitat, però és sens dubte un dels millors films francesos de la temporada.

dimecres, 12 d’abril de 2017

ORIENT I OCCIDENT

No he viatjat mai a l'Índia però ha de ser un lloc fascinant i alhora terrible, un país en què Internet i el cinema de Bollywood conviuen amb tradicions immemorials, el somni d'una llibertat a l'estil occidental amb el sistema de castes i la situació d'inferioritat de les dones pel fet de ser-ho.

Mai no hi he viatjat i les opinions dels amics que sí que ho han fet només en destaquen les seves meravelles arquitectòniques i la brutícia omnipresent. Hom se'n pot fer una idea de les contradiccions d'aquesta "potència emergent" llegint les notícies esfereïdores de violacions i altres desastres que ens arriben a través de la premsa escrita. O bé veient pel·lícules que retratin el país, ja sigui des de dins com és el cas de "Masaan" (Neeraj Ghaywan, 2015) o des de la perspectiva dels colonitzadors anglesos, com és el cas de "Trishna", dirigida el 2011 per l'eclèctic i molt viatger Michael Winterbottom.


"Masaan" narra diverses històries que conflueixen a la riba del Ganges, a la mítica Benarès; amors perduts per culpa d'un sistema corrupte i injust al qual s'afegirà un destí capriciós. El film ens submergeix en un univers estrany al qual les pires fumejants on cremen els morts segons el costum confereix un aire infernal; un món irrespirable en què només el valor dels més joves, de la noia que busca feina als ferrocarrils per pagar el suborn a un policia criminal o del noi que és d'una casta inferior però que estudia per ser enginyer, permet que hi hagi un bri d'esperança.


"Trishna" també parla de les castes i de les dones, de l'oposició entre el camp tradicional i l'efervescència de Bombai, a través de la dramàtica història d'una noia protegida primer i sotmesa després per un jove de bona família, a qui els estudis al Regne Unit no li han permès oblidar els prejudicis. El film es basa en la novel·la de Thomas Hardy "Tess of the Urbervilles", escrita al final del segle XIX. Polanski en va fer una excel·lent adaptació el 1979, amb Nastassja Kinski de protagonista i respectant l'ambientació victoriana. "Trishna" transcorre en l'actualitat, la qual cosa sembla indicar que l'Índia no ha evolucionat com sí ho ha fet l'antiga metròpoli.

La versió hindú:


La versió d'en Polanski, fotografiada pel gran Geoffrey Unsworth:


dissabte, 8 d’abril de 2017

EL TERCER HOMBRE


El final a les clavegueres d'"El bar" ens porta el record de l'obra mestra dirigida el 1949 per Carol Reed (i Orson Welles?) "El tercer hombre".

Ja li vaig dedicar una entrada el 2010, al monogràfic sobre Orson Welles i els seus herois ambigus, però tant és, es tracta d'un títol inesgotable. L'escena de la nòria és genial, però tot el guió (de Graham Greene sobre el seu original literari) és d'una riquesa i d'una perfecció aclaparadores: vibrant i sorprenent, cínic en la superfície i desesperadament romàntic en el fons, ens parla de com les guerres afecten els homes, de les raons de l'amor i de l'amistat.

Però el film és igualment superb en la seva plasmació barroca i brillant: els enquadraments inclinats, la il·luminació d'arrel expressionista, tot plegat sota la immortal música de cítara d'Anton Karas, transformen en un espai oníric la Viena en ruïnes de la immediata postguerra.

divendres, 7 d’abril de 2017

EL BAR


A "Mi gran noche" (2015), els personatges estaven tancats en un plató televisiu. Aquí, com anuncia el títol, es troben reclosos en un bar. No revelarem els motius per no espatllar l'efecte sorpresa; ens limitarem a constatar que el darrer film d'Álex de la Iglesia viatja -com tots els seus- de l'humor castís al terror i que torna a oferir un retrat molt negre de la naturalesa humana. Les rates de les clavegueres que ocupen el darrer tram del film són una bona metàfora de l'egoïsme dels personatges, enfrontats a una situació límit que bé podria haver estat l'argument d'un episodi de "La dimensió desconeguda", allargat si es vol tot i que això no sembla un problema per a De la Iglesia i el seu guionista Jorge Guerricaechevarría, que saben mantenir la tensió, combinada amb alguna rialla, fins al final catàrtic i inquietant.

diumenge, 2 d’abril de 2017

MOONLIGHT


"El hombre tranquilo" presenta la violència com a solució. Aquest plantejament políticament incorrecte apareix també a "Moonlight", el film dirigit per Barry Jenkins que li va arrabassar l'Òscar a "La La Land" i que mostra la infantesa, adolescència i joventut de Little/Chiron/Blake, un afroamericà que conviu amb una mare addicta al crack en un barri controlat pels traficants, en conflicte permanent amb els companys de l'escola que li fan bullying i amb la seva homosexualitat.

De fet, és un film molt oscaritzable, la història de superació d'un noi que s'enfronta a l'adversitat i un drama d'amor entre homes estil "Brokeback Mountain". En qualsevol cas, el film defuig l'obvietat i, amb sensibilitat i elegància, s'apropa a uns personatges contradictoris i tan desemparats quan es mostren febles com quan exerceixen d'amos del barri mentre passegen amb el seu cotxe tunejat tot escoltant rap (per cert, magnífica la selecció musical), forrats d'or i armats amb un revòlver.

dissabte, 1 d’abril de 2017

EL HOMBRE TRANQUILO


"El hombre tranquilo" (1952) és un dels millors títols de John Ford i, per extensió, de la història del cinema.

Acompanyat de tres dels seus actors fetitxe (John Wayne, Victor McLaglen, Maureen O'Hara), Ford viatja a Irlanda per explicar la història de Sean Thornton, qui torna al seu país després de tota una vida als Estats Units amb la sana intenció de fer de pagès i festejar alguna bonica noia pèl-roja. Però topa amb Will Danaher, un individu indesitjable i garrepa que, per a més desgràcia, és el germà de la noia. Will no està disposat a lliurar el dot preceptiu pel casament, almenys de bon grat, i a Sean no li agrada la violència perquè arrossega un trauma de quan feia de boxejador a Amèrica; això fa que tothom -xicota inclosa- el prengui per un covard.

"El hombre tranquilo" té el to elegíac, malenconiós, de moltes de les obres del director. És la història d'un home que retroba els seus orígens, una forma de vida ancestral regida per uns codis primitus, ni pràctics ni lògics però que fonamenten la cohesió de la comunitat i que Ford contempla amb simpatia. La història d'amor entre Sean i Mary Kate és bella i, fins a cert punt, tràgica; els sentiments no s'expressen amb paraules sinó, com és habitual en els films del director, mitjançant gestos i mirades, i amb la metafòrica intervenció dels elements de la naturalesa, l'aigua, el foc o el vent. Amb tot, hauríem de definir el film com una comèdia; però una comèdia fordiana, que és l'antítesi de les insípides comèdies romàntiques que ens arriben any rere any de l'altra banda de l'Atlàntic. Avui, "El hombre tranquilo" seria acusada de políticament incorrecta quan és bàsicament apassionada i, alhora, tremendament divertida; i sí, pot resultar xocant veure com Sean arrossega Mary literalment per terra sense que ella s'enfadi, ans al contrari, o com resol els problemes amb el seu cunyat a cops de puny; però tot ben regat amb gerres de cervesa negra i galledes d'aigua que ajuden a mantenir els ànims dels adversaris i dels vilatans que celebren la baralla com allò que és: una festa.

El vent, la pluja...


dijous, 30 de març de 2017

LA TORTUGA ROJA


La primera producció europea dels estudis Ghibli, dirigida per l'holandès Michaël Dudok de Wit, agermana una delicada representació de la naturalesa -els seus sons i colors, la vida que s'hi amaga-, característicament nipona, amb la línia clara del gran Hergè i el seu sentit de l'aventura, unit tot plegat per la imaginació i la poesia i sense necessitat de paraules.

diumenge, 26 de març de 2017

UNE FEMME MARIÉE


El mateix any que va dirigir "Bande à part" -i el mateix any que Truffaut dirigia "La piel suave"-, Jean-Luc Godard signava un dels seus títols menys coneguts però també més interessants, "Une femme mariée" (Una dona casada).

Amb Macha Méril substituint la seva musa Anna Karina però amb el mateix repertori de primeríssims plans dels rostres i el clatell dels actors, i ara també de les cames i el melic de la protagonista, el film, impecablement fotografiat en negre i blanc per Raoul Coutard i amb Beethoven a la banda sonora, mostra vint-i-quatre hores a la vida de Charlotte, una burgesa que no es decideix entre el marit i l'amant, potser perquè li agrada viure el present. El passat és oblit, i Godard reflexiona sobre la memòria i introdueix diverses referències a l'Holocaust i als judicis d'Auschwitz (de rigorosa actualitat en el moment de l'estrena del film).

La posada en escena combina l'aire documental característic de la Nouvelle Vague amb moments propers a l'abstracció, inclosa una digressió pop al voltant dels motius eròtics -sostenidors, fonalmentalment- omnipresents en un món dominat per la publicitat (aspecte reiterat en films posteriors com "Deux ou trois choses que je sais d'elle"), de la mateixa manera que l'erudició d'algunes cites conviu harmònicament amb diàlegs aparentment casuals que exploren els sentiments més íntims dels personatges.

El problema d'alguns títols del director, sobretot a partir de la seva conversió al maoïsme, és la tendència a pontificar, que està present a "Une femme mariée" però només en la seva obsessió per les icones de la burgesia capitalista (avions, descapotables, televisors, cartells publicitaris); però el film conté més interrogants que sentències i evita els judicis morals sobre una situació polèmica; en aquest sentit, la tendència de Godard a diluir els conflictes íntims dels personatges en un discurs sociològic té un efecte positiu i contribueix a fer de "La femme mariée" un títol indispensable.

L'amor és una casa a la qual mai no podem entrar.