EL COLECCIONISTA

Ja consagrat com un dels grans noms de Hollywood, William Wyler va fer una aposta arriscada en l'únic film que va dirigir sota bandera anglesa. "El coleccionista" (1965) adaptava una novel·la de John Fowles que narrava la insòlita peripècia d'un jove raret que compra una casa al camp amb els diners guanyats en la loteria per guardar-hi la col·lecció de papallones i, de passada, una noia que li agrada esperant poder conquerir el seu cor mitjançant l'expeditiu sistema del segrest. 

Per filmar aquest somni humit d'adolescents introvertits, que es desenvolupa en un escenari únic (tret del passeig inicial pels carrers de Londres), Wyler compta amb una parella de joves actors gairebé desconeguts. L'experiment resulta un èxit, Terence Stamp i Samantha Eggar es fan famosos de la nit al dia, i Wyler confirma la seva vàlua com a realitzador eclèctic.

CARAVANA DE PAZ

Després de les diligències o les cavalcades del Setè de Cavalleria, calia que Ford dediqués un títol ("Wagon Master", 1950) a les caravanes de colons que travessaven el desert a la recerca de la vall promesa. En aquest cas, es tracta d'una colla de mormons més aviat sonsos, un inconvenient que el realitzador resol amb la intervenció de dos simpàtics cowboys (Ben Johnson i Harry Carey Jr.), un pastor malparlat (Ward Bond), un venedor d'elixirs i un parell de ballarines. El conflicte ve de la mà d'una família de facinerosos i no falten els indis, aquí, però, força amables, tant com la mateixa pel·lícula.

VIDAS PASADAS

Nova mostra del bon estat de salut del cinema coreà, "Vidas pasadas" (Celine Song, 2023) és una història d'amor a través de les edats i els continents, senzilla però ben exposada. I Seül, Shanghai i Nova York competeixen en fotogènia.

HARPER, INVESTIGADOR PRIVADO

La recuperació del film noir als anys setanta amb "Chinatown" tenia algun precedent notable, com és el cas de "Harper, investigador privado", dirigida el 1966 per Jack Smight. 

Adaptava una novel·la de l'especialista del gènere Ross McDonald, i Paul Newman feia el paper del detectiu Lew Harper. L'escena dels títols de crèdit el mostra dormint en un llit improvisat a la seva modesta oficina i provant d'esmorzar amb la nevera buida. Un advocat amic el contracta per investigar la desaparició d'un client seu milionari i Harper inicia un periple que el conduirà de les mansions més luxoses de Los Angeles a clubs de mala nota (retratats al film de manera força innocent); a tot arreu regnen la immoralitat i la mesquinesa. 

Harper intenta no esquitxar-se però no pot evitar que els conflictes de la feina afectin la seva ja molt perjudicada relació matrimonial o que la poca fe en els homes que encara conserva es perdi pel camí; l'escena final resulta en aquest sentit demolidora. 

El record d'"El sueño eterno", doncs, no es limita a la presència de Lauren Bacall enmig d'un repartiment força atractiu, en què també trobarem Janet Leigh (l'esposa del protagonista), Shelley Winters o un molt guapo Robert Wagner. Les situacions són tan tòpiques que sembla que estiguem assistint a una paròdia a l'estil d'"Agárralo como puedas". Si més no, el film acaba captant el nostre interès gràcies al carisma aportat per Newman (i a la seva intel·ligent interpretació), a la fotografia del sempre eficaç Conrad Hall i, en darrera instància, al competent guió de William Goldman (*), que sap que, com en els seus models dels anys quaranta, la gràcia està en els diàlegs, malgrat destil·lin certa misogínia. 

Vegeu si no:

(*) Escriptor i guionista, devem a Goldman els llibrets de films com "Dos hombres y un destino", "Marathon Man", "Todos los hombres del presidente" o "La princesa prometida".

EL TESORO DE SIERRA MADRE

Any 1925. Tres nord-americans d'edats diverses malviuen en una ciutat de Mèxic. El més vell els anima a emprendre una aventura a la recerca d'or a les muntanyes. Hi haurà feres i bandits, però el perill més gran viatja amb ells i és l'avarícia. 

Escrita i dirigida per John Huston el 1948, "El tesoro de Sierra Madre" és una monumental pel·lícula d'aventures, enèrgica, apassionant i lúcida en la seva anàlisi de les passions humanes i de la febre de l'or en particular. Parla de l'amistat i de la traïció i pot haver servit d'exemple a molts títols de Peckinpah i d'altres cineastes; fins i tot hi ha una escena que recorda una altra d'"Apocalypse Now" (el missatge dels éssers estimats al difunt que acaba de morir en una terra salvatge sense que ells ho sàpiguen). Tractant-se d'un film de Huston i tal com pinta tot plegat, sabem des del començament que els protagonistes són una colla de perdedors i que l'empresa no tindrà un final feliç, tot i que no hi faltaran rialles (no vull revelar res més, però és un dels millors finals de la història del cinema). 

John Huston va tornar a comptar amb Humphrey Bogart per al personatge més controvertit de la història, i Tim Holt ("El cuarto mandamiento") fa el paper del més jove. El director apareix en les escenes inicials (*), però li regala al seu pare, Walter Huston, el paper del vell buscador d'or, el més savi i més sensat dels tres aventurers, i l'home li retorna el favor amb una interpretació immensa que li valdria l'Òscar al millor secundari (tot i que és bastant protagonista).

(*) La trobada de Fred C. Dobbs (Bogart) amb el paio que reparteix monedes (Huston) no sembla tenir molta rellevància en l'argument. Però el magnífic guió no deixa res a l'atzar: el protagonista hi veurà la imatge d'un èxit que sembla assolible, i això encendrà la seva cobdícia, de la mateixa manera que el comportament reprovable de l'individu que els ha contractat per treballar i que els estafa no ha resultat el millor exemple per a algú que, a diferència del més jove de la colla, ja no creu en la bondat humana.

ASÍ COMO ERES

Un arquitecte (Marcello Mastroianni) viatja per negocis a Florència, ciutat on va viure de jove, i allà coneix i intima amb una noia guapíssima (Nastassja Kinski), que podria ser la seva filla; no només per edat sinó també en sentit literal, ja que, com li revela un simpàtic amic (Francisco Rabal), la mare era una antiga amant del protagonista. Ja és mala sort, perquè Florència no és precisament un poblet. 

"Así como eres" (Alberto Lattuada, 1978), curiosa coproducció entre Itàlia i Espanya, no és exactament una bona pel·lícula. Però aconsegueix transmetre certa malenconia i conté més d'un al·licient: la magnífica interpretació que fa Mastroanni de l'home madur desorientat, la també excel·lent fotografia de José Luis Alcaine o la banda sonora de Morricone i, per damunt de tot, la bellesa de la jove Kinski en el seu zenit. Encara no havia treballat amb Polanski, Coppola o Wenders i es passa mitja pel·lícula en pilotes; ho exigia el guió? Sí i no. Lattuada es mostra pudorós amb les escenes d'amor, se li nota l'edat en la manera de mostrar una joventut desprejudiciada (com tots els seus amics, la noia és una aprenent de hippy que es comporta com una nena petita), però, alhora, insisteix en detalls provocadors, més enllà de la qüestió de l'incest: la censura no va prohibir el moment en què ella li ofereix a l'amant el seu pipí, però (com revela la versió original) sí que va ometre una referència del personatge de Rabal al jovenet que va estimar (homosexuals no, gràcies?).

UN FINAL MADE IN HOLLYWOOD

De tant en tant, recuperem al bloc una pel·lícula antiga de Woody Allen que ens va agradar especialment. El cas d'"Un final made in Hollywood" (2002), que ara he pogut revisar gràcies al cicle que Movistar + ha estat dedicant al director, seria diferent, en la mesura que no la considero una bona pel·lícula, ni de bon tros. No obstant això, la trobo curiosa per diversos motius. 

Allen, potser encara no recuperat del fracàs de "La maldición del escorpión de jade" (2001), trasllada al film les seves inseguretats i es fica en el paper d'un director de cinema en hores baixes que, amb l'ajuda de la seva ex, nòvia d'un poderós productor de Hollywood, afronta la realització d'una pel·lícula que pot salvar o enfonsar definitivament la seva carrera. L'ansietat li provoca una ceguesa psicosomàtica que l'obligarà a rodar sense veure-hi. 

La ceguesa no era un motiu desconegut en la llarga obra de Woody Allen, ja abordada en clau metafòrica en el cas del rabí de "Delitos y faltas" (1989) o propiciant un gag delirant a "Desmontando a Harry" (1997), quan l'àvia cega coincideix en una habitació amb la parella d'amants en ple acte sexual. 

En sentit no literal, la ceguesa dels personatges davant la realitat que els envolta és un motiu recurrent: el protagonista de "Manhattan" (1979) no s'adona que està enamorat de la jove Tracy; la resta, són personatges femenins, com la Hannah de "Hannah y sus hermanas" (1986), una dona que no veu més enllà de les certeses aparents en les quals es refugia, com també els passa a les protagonistes d'"Otra mujer" (1988), "Alice" (1990) o "Blue Jasmine" (2013). 

Malauradament, "Un final made in Hollywood" no va gaire més enllà de la seva anècdota. La ceguesa del protagonista propicia la majoria de situacions còmiques, allargades innecessàriament. De fet, l'únic gag salvable es troba en el final, quan la crítica francesa salva amb el seu entusiasme un film presumptament caòtic. A més, la relació sentimental entre Allen i Téa Leoni no resulta creïble i la química entre ambdós és absolutament inexistent. Per sort, l'actor-director es devia adonar (va recuperar la vista) que ja era massa vell per segons quins papers i, a partir de llavors, va limitar les seves aparicions en pantalla a les figures paternals ("Todo lo demás" -2003-, "Scoop" -2006-). 

No és ben bé el mateix:

LEAVING LAS VEGAS

Ara que Nicolas Cage sembla més un mem que un actor, potser convé recordar que fa anys va guanyar l'Òscar a la millor interpretació masculina per la seva sentida interpretació d'un alcohòlic a "Leaving Las Vegas" (Mike Figgis, 1995). 

A diferència del protagonista de "Fallen Leaves", Ben té clar que no deixarà la beguda ni per l'amor que pot sentir cap a una prostituta (Elisabeth Shue) tan desemparada com ell. No en sabem prou bé els motius -sí que sabem que ha trencat amb tot-, però ell ha anat a Las Vegas a matar-se bevent; no confia en cap possibilitat de redempció i la seva relació amb la Sera només farà més suportable (i, en certa manera, romàntic) el trànsit cap a un final inevitable.

EL HALCÓN MALTÉS

Després de col·laborar en el guió d'"El último refugio", John Huston dirigirà la seva primera pel·lícula i li oferirà a Humphrey Bogart (afermant la seva condició d'estrella) el sucós paper protagonista: el detectiu Sam Spade, creat per la ploma de Dashiell Hammett.

"El halcón maltés" (1941) defineix els fonaments del cinema negre amb detectiu incorporat, no tant per la forma (*) com per l'argument. El protagonista és un professional cínic que sembla més proper als criminals que a la policia; de fet, amb els primers col·labora (en la recerca del mític ocell fet "del material amb què es forgen els somnis"), mentre que els inspectors de policia l'assetgen, creient-lo autor de les dues morts que inauguren la trama, una la del soci del protagonista, amb la dona del qual s'entenia. Per cert, el film és, com la novel·la, molt hàbil en mantenir fora de camp els assassinats, la qual cosa permetrà reservar per al final la revelació del seu responsable, en un llarg, lúcid i emocionalment intens diàleg entre Spade i la femme fatale de torn. La reixa d'un ascensor tancant-se i projectant la seva ombra sobre el rostre perplex de l'assassí anticipa metafòricament el seu futur. 

El protagonista és un paio dur però podria enamorar-se fàcilment. Té una secretària sol·lícita. En l'inici del film, rep la visita d'una clienta que no sembla sincera del tot. Al llarg de la trama, es parla molt de diners, i el mcguffin és un objecte de valor incalculable, tot i que, en l'escena final, Spade afirma que els principis importen més que els dòlars o l'amor (pel que fa a la salut, tampoc no deu importar-li gaire atès que fuma i beu immoderadament). 

Un dels dolents és molt ric (primer paper cinematogràfic per a Sidney Greenstreeet, qui es faria molt popular, fins al punt que el seu renom al film -Fat Man- va servir per batejar la bomba atòmica). Tots plegats resulten menyspreables i sexualment ambigus, sobretot el llefiscós Joel Cairo, interpretat pel genial Peter Lorre. 

En canvi, les tres dones que envolten el protagonista (esposa infidel del soci, secretària, clienta) no resulten gaire sexis (Mary Astor sembla una monja), i els diàlegs, tot i ser omnipresents, densos i recitats a velocitat de vertigen, estan exempts del doble sentit que faria fortuna en títols posteriors del gènere negre. 

(*) No hi ha clarobscurs, però sí contrapicats en decorats amb sostre. No consta que Huston copiés Orson Welles, ja que "Ciudadano Kane" es va rodar simultàniament.

DUNE: PARTE 2

Villeneuve no decep amb la continuació de "Dune", que arriba fins on també acabava la versió de Lynch, tot i que sembla que hi haurà encara una tercera part. I manté els encerts de la primera, centrada ara l'acció en l'ascens de Paul Atreides a messies del desert i en la seva creuada contra els Harkonnen i l'emperador. 

La distància amb la versió de Lynch es fa més gran. No és només que relació entre Paul i la noia fremen Chani (Zendaya) mereixi una mica més de metratge, com també passa amb la majoria de moments que el "Dune" de 1984 comprimia en plans bastant breus (comparant les versions, la primera sembla un tràiler); la diferència més òbvia resideix en la magnificència dels efectes especials i unes escenes d'acció filmades amb l'elegància que ja ha demostrat el director en títols anteriors, amb una banda sonora excelsa de Hans Zimmer i una utilització molt sàvia d'una paleta de colors bàsics: taronja i daurat per al desert d'Arrakis, amb presència puntual del blau per culpa de l'espècia, fins al blanc i negre de la cort imperial a casa dels Harkonnen. En fi, ja vam parlar del record de David Lean i no falten les reflexions sobre el poder presents en l'obra de Herbert. "Dune: Parte 2" és, en definitiva, un blockbuster modèlic que, com pertoca, reuneix un repartiment molt carismàtic: a part dels guapos protagonistes i dels que ja sortien a la primera part (Rebecca Ferguson, Stellan Skarsgard, Josh Brolin, Dave Bautista, Javier Bardem, Charlotte Rampling), trobarem a Austin Butler (d'Elvis a Feyd Rautha), Christopher Walken i Florence Pugh (l'emperador i la seva filla), Léa Seydoux i, en un paper molt breu, Anya Taylor-Joy.