GRANS MESTRES DE LA CRÍTICA CINEMATOGRÀFICA # 2

Pedro, de Conexión Travis Bickle, i Miquel (Borgo), amablement, m'han recomanat sengles textos sobre Sam Peckinpah, ara que li estic dedicant alguns posts.

Per a la meva entrada sobre l'excel·lent "Grupo salvaje", em va ser de gran ajuda un incunable que vaig adquirir fa alguns anys en una fira de llibres antics: un petit volum de tapa tova -però de de més 400 pàgines- de la revista Film Ideal, concretament el que corresponia als seus números 220 i 221.

Film Ideal va ser una revista de cinema creada el 1956 pel cinèfil Félix Martialay (1925-2009). No he trobat referències a quan va deixar de publicar-se, però, com a mínim, va aparèixer durant tota la dècada dels seixanta i va evolucionar des de l'orientació catòlica dels seus origens a un cahierisme molt evident en els gustos dels crítics que hi van escriure, entre els quals José Luis Guarner (potser el millor crític que hi hagi hagut al nostre país), José María Latorre (després, coordinador de "Dirigido por", almenys fins a la seva mort el 2014), Antonio Castro, els després directors Jaime Chávarri i Antonio Drove, Fernando Méndez Leite, Miguel Marías, Manolo Marinero o José María Carreño (noms que van acompanyar Fernando Trueba en la creació, ja als anys vuitanta, de la breu però intensa revista de cinema "Casablanca", de la que guardo un bon record i que em va ensenyar a entendre i estimar el cinema de gènere nord-americà i em va fer passar molt bones estones en la meva època d'estudiant, tot i algun disgust com quan a Carlos Boyero se li en anava l'olla i posava a parir Kubrick i algun altre director que jo admirava).

El número doble de Film Ideal de febrer de 1970 inclou un "Especial Peckinpah" en un moment en què s'acabava d'estrenar "Grupo salvaje". Però també una llarga entrevista amb François Truffaut, un article sobre el cinema canadenc, un estudi de José María Carreño sobre "La máscara del demonio" de Mario Bava, crítiques d'estrenes i clàssics (en alguns casos, es confonen, doncs una de les estrenes és "El fotógrafo del pánico", que és de deu anys abans), més una allau de dades sobre filmografies de diversos directors.

I també inclou un article d'aquests que mai no passen de moda en què els crítics de la revista i algun convidat escullen les que són, al seu parer, les millors pel·lícules de la dècada que acaben de deixar enrere, títols realitzats entre 1960 i 1969.

Vint-i-tres noms escullen quinze títols cadascun d'entre els molts realitzats en una dècada que va veure la mort del cinema clàssic nord-americà però també l'aparició de moltes noves tendències; una dècada rica en títols de culte i obres mestres de totes les nacionalitats. L'article renuncia a fer una llista resum adduint que els criteris de selecció han estat molt diversos; esmenta també com a problema afegit que moltes de les pel·lícules triades no s'havien estrenat a Espanya, en un moment en què la censura feia estralls (però aquest problema ha existit sempre: ara no hi ha censura però els criteris comercials dels exhibidors condueixen a idèntic resultat i els films més innovadors només es poden veure als festivals).

Ja sabem que això de les "llistes de millors pel·lícules" és tan divertit com discutible i que els gustos dels crítics canvien com les modes. Per això, veure amb els ulls d'avui una llista sobre la dècada dels seixanta redactada "en calent" és prou curiós i reserva més d'una sorpresa. Tot i que cal dir que tots (o quasi) els 150 títols esmentats pels 23 crítics són d'una qualitat inqüestionable.

Doncs anem a fer allò que no van voler els redactors de Film Ideal, és a dir fer una llista resum. Només com un joc i per poder fer una mica de crítica de la crítica. Aclareixo que l'únic que he fet és una llista amb els vint-i-cinc títols d'entre els 150 que més vegades apareixen esmentats a les llistes, amb independència de l'ordre de preferència si n'hi hagués. I són:

1.- Los pájaros (Alfred Hitchcock, 1963)
2.- El ángel exterminador (Luis Buñuel, 1962)
3.- Chronik der Anna Magdalena Bach (Jean-Marie Straub, 1968)
4.- Gertrud (Carl Theodor Dreyer, 1964)
5.- Ma nuit chez Maud (Eric Rohmer, 1969)
6.- Pierrot Le Fou (Jean-Luc Godard, 1965)
7.- Grupo salvaje (Sam Peckinpah, 1969)
8.- Hatari (Howard Hawks, 1962)
9.- Vivre sa vie (Jean-Luc Godard, 1962)
10.- Siete mujeres (John Ford, 1966)
11.- 2001: Una odisea del espacio (Stanley Kubrick, 1968)
12.- Dios y el diablo en la tierra del sol (Glauber Rocha, 1964)
13.- Prima della rivoluzione (Bernardo Bertolucci, 1964)
14.- El hombre que mató a Liberty Valance (John Ford, 1962)
15.- El buscavidas (Robert Rossen, 1961)
16.- Persona (Ingmar Bergman, 1966)
17.- El año pasado en Marienbad (Alain Resnais, 1961)
18.- Jules et Jim (François Truffaut, 1962)
19.- Su juego favorito (Howard Hawks, 1964)
20.- Marnie, la ladrona (Alfred Hitchcock, 1964)
21.- El profesor chiflado (Jerry Lewis, 1963)
22.- Duelo en la alta sierra (Sam Peckinpah, 1962)
23.- Una trompeta lejana (Raoul Walsh, 1964)
24.- Cleopatra (Joseph L. Mankiewicz, 1963)
25.- El proceso (Orson Welles, 1962)

Com veieu, una llista plena de pel·lícules extraordinàries, tot i que (aquí i en la resta dels 150 títols) es nota molt la influència cahierista amb l'aposta per directors clàssics especialitzats en cinema de gènere, com Ford, Hawks o Walsh, al costat de la Nouvelle Vague (6 films de Godard en la selecció), i la predilecció per una hipotètica innovació conceptual i formal que tindria com a màxim exponent Jerry Lewis (present amb 5 títols).

En canvi, crida l'atenció la nul·la presència del Free Cinema britànic. I moltes pel·lícules i directors es poden haver vist perjudicats per no figurar en les categories predilectes dels crítics de Film Ideal. Només així s'explicaria que David Lean rebés un únic vot -per "Doctor Zhivago"; ningú no se'n recorda d'una obra mestra com "Lawrence de Arabia"-.

També detectem una escassa presència de pel·lícules italianes de la que va ser la seva etapa daurada, neorealisme a part: "8 y 1/2", de Fellini (actualment en la llista de Sight and Sound dels deu millors títols de la història), rep tres tristos vots. Menys sort té Visconti, amb dos vots per "El gatopardo" i un per "Rocco y sus hermanos". O Antonioni, amb un solitari vot per "La aventura" i ni rastre de la seva obra mestra "La noche".

Considerem altres absències curioses:

Hitchcock s'erigeix en guanyador de la cursa gràcies a "Los pájaros", i també han tingut vots "Marnie" i "Cortina rasgada". Però... com és que ningú no ha esmentat "Psicosis"?

Welles figura en el vint-i-cinquè lloc per "El proceso" però crida l'atenció que "Campanadas a medianoche" hagi passat la prova amb dos tristos vots.

Bergman obté una notòria setzena posició per la mítica "Persona". Però... "Los comulgantes" només es mereix dos vots?

I tal vegada Elia Kazan no fos el prototip del director-autor que tant agradava als crítics europeus. Però... només dos vots per a "Esplendor en la hierba"?

Hi ha força westerns a la llista però ni una menció a Sergio Leone.

Pel que fa al cinema espanyol, té una presència testimonial, amb vots per a representants dels corrents més innovadors (Basilio Martín Patino -"Nueve cartas a Berta"-; Gonzalo Suárez -"Ditirambo", "El extraño caso del doctor Fausto"-), un vot per a Miguel Picazo ("Oscuros sueños de agosto") i dos per a Berlanga, gràcies a la sensacional "El verdugo". Però sorprèn l'absència de "Viridiana" de Buñuel, tot i que podria explicar-se tant per l'adscripció catòlica de la revista com per la prohibició de la seva exhibició a Espanya després de la condemna del Vaticà.

En fi, ningú no està en poder de la veritat i no pretenem saber-ne més. Però jo afegiria alguns films que ningú no esmenta en una llarga llista de 150. A part dels casos ja assenyalats i sense cap ànim d'exhaustivitat: "El apartamento", de Wilder, "Lolita", de Kubrick, "Fahrenheit 451", de Truffaut, "El silencio de un hombre", de Melville, "Playtime", de Tati, "A sangre fría", de Brooks, "La semilla del diablo", de Polanski... Si ens hi poséssim, podríem allargar la llista fins als 200 títols, i això només demostraria que el nivell de la creació cinematogràfica els anys seixanta era escandalosament superior a l'actual.