dijous, 29 de maig del 2014

LA GUERRA HA TERMINADO


El 1966, Alain Resnais dirigeix "La guerra ha terminado", sobre un guió més o menys autobiogràfic de Jorge Semprún. Yves Montand interpreta Diego, un espanyol membre del Partit Comunista que viu exilat a París però viatja a Espanya sovint, de manera clandestina, per organitzar la resistència; ens trobem en un moment especialment delicat perquè sovintegen les detencions i per la perspectiva d'una hipotètica vaga general que podria acabar amb el règim franquista.

El film comença quan Diego travessa la frontera cap a França -amb alguns problemes- i acaba quan viatja a Barcelona per a una difícil missió. No s'està gaire temps a París, però en té prou per buscar-se una amant (una joveníssima Geneviève Bujold) i apaivagar les ànsies de la seva parella (Ingrid Thulin), assistir a avorrides reunions amb els seus camarades i fumar uns mil cartrons de Gauloises.

Montand defensa molt bé un personatge dubitatiu, que es mou en terra de ningú, dividit entre dos països, dues dones, dues maneres d'encarar la lluita clandestina; tot i que no podem evitar la sospita que Semprún ofereix de si mateix un retrat idealitzat, el d'una mena de James Bond en versió existencialista. La confrontació entre una mirada ideal i la realitat més prosaica s'estén a la reflexió que centra la història: quin és el sentit de la utopia revolucionària en un moment en què ja ha plogut força des de la Guerra Civil i, a Espanya, el règim de Franco suborna les consciències amb el 600 i la televisió de dos canals, amb l'ajuda inestimable de les divises aportades pels francesos i les franceses amb bikini?

La dualitat abasta la pel·lícula en si mateixa. "La guerra ha terminado" és un assaig que Resnais narra amb el seu característic estil experimental però és igualment un thriller apassionant i prou accessible. Conseqüentment, el film va ser un dels escassos èxits comercials en la carrera del director i, alhora, va assolir un gran prestigi crític, amb premi del Cercle de Crítics de Nova York i nominació a l'Òscar inclosos.

Com a curiositat, en el paper d'un francès anarquista trobem un jove José María Flotats. Ni de bon tros, la seva interpretació era tan afectada com les seves recents performances.

Una escena d'amor de Resnais:

diumenge, 25 de maig del 2014

500 + 1

M'adono que la darrera entrada (sobre el finat Gordon Willis) era la que feia 500. Celebrem-ho recordant alguns dels posts més musicals d'aquest bloc que és a punt de fer cinc anys:







dijous, 22 de maig del 2014

HOMENATGE A GORDON WILLIS

Gordon Willis, el director de fotografia que il·luminava a partir de la foscor, que Coppola va fitxar per a "El padrino" després de veure el seu treball a "Klute" (Alan J. Pakula, 1971), i que va col·laborar en els millors treballs de Woody Allen, ha mort. Portava temps jubilat, no va ser un dels més prolífics dintre del seu ofici i mai no va treballar de cara a la galeria. En qualsevol cas, ha estat un mestre indiscutible i la majoria dels seus treballs han passat a la història.

"Klute", de Pakula, inspiració de Coppola:








Fotografia vintage per a "El padrino II":



Allen:










Pakula:



I un títol de culte:


diumenge, 18 de maig del 2014

LA CAZA


Les escenes inicials de "La caza" (Thomas Vinterberg, 2012), només aparentment desvinculades del drama que seguirà, serveixen per orientar el discurs del film: uns gamarussos es banyen en un estany gèlid per celebrar l'arribada de l'hivern; després, els mateixos gamarussos cacen uns cèrvols indefensos. Comportament gregari i violència salvatge disfressada de civilització, que el protagonista haurà de patir en la seva carn en un procés de linxament d'una lògica tan absurda com implacable.

"La caza" podria haver estat senzillament un thriller de fals culpable, però té un objectiu més ambiciós: retratar l'home contemporani com el llop que mai no ha deixat de ser; enfrontar-nos als nostres instints més primaris, a la injustícia i la crueltat quotidianes. Amb una posada en escena tan gèlida com el poblet en què transcorre l'acció i la brillant interpretació de Mads Mikkelsen, l'ex-Dogma Vinterberg aconsegueix un film intens, aterridor, finalment didàctic: no et fïis de les aparences ni busquis feina en una llar d'infants.

divendres, 16 de maig del 2014

BESTIAS DEL SUR SALVAJE


La petita Hushpuppy viu en una zona pantanosa prop de Nova Orleans que hom anomena "La Banyera", segurament per la seva proclivitat a quedar negada per les aigües. Allà no hi ha res perdurable: les cabanes s'ensorren, les dones se'n van i la vida s'escola entre glopades d'alcohol barat. Potser és per això que la Hushpuppy se sent lliure i, alhora, lligada indisolublement al territori que trepitja amb les seves botes blanques, amenaçat pel fang i per la civilització.

El novell director Benh Zeitlin, a "Bestias del sur salvaje" (2012), mostra aquest univers en procés d'extinció i extrau poesia del detritus a través de la mirada voraç i de la imaginació febril de la nena protagonista, interpretada per Quvenzhané Wallis, la millor actriu de la seva generació -té sis anys!-.

dissabte, 10 de maig del 2014

SNOWPIERCER


Hi ha molts exemples de distòpies en què els sobrevivents d'una catàstrofe apocalíptica s'arrengleren en dos bàndols, el dels miserables que mengen merda, d'una banda, i uns quants privilegiats que viuen com a reis, d'una altra.

Si afegim que surten John Hurt fent de líder rebel i Ed Harris exercint de demiürg, podem arribar a pensar que el darrer film del coreà Bong Joon-ho ("Memories of Murder", "The Host") no és el súmmum de l'originalitat.

Però "Snowpiercer (Rompenieves)", adaptació de la novel·la gràfica "Le transperceneige", de Jean-Marc Rochette i Jacques Loeb, es desmarca de productes similars gràcies a una idea d'enorme potencial visual i metafòric: tots els sobrevivents -és a dir, la humanitat sencera- viatgen dalt d'un tren reconvertit en moderna Arca de Noè que recorre a tota velocitat un món cobert de glaç sense deturar-se mai. El film mostra aquest univers a partir de la revolta d'uns quants infortunats que viatgen a la cua i del camí, ple de revelacions, que recorren per arribar a primera classe i a la màquina dissenyada pel poderós senyor Wilford. Algunes situacions no són gaire versemblants, però el conjunt, gràcies a un treball de posada en escena francament brillant, esdevé eficaç i dotat d'una rara poesia.

dimarts, 6 de maig del 2014

MURIEL OU LE TEMPS D'UN RETOUR


"Muriel ou le temps d'un retour" (1963) és el tercer llargmetratge dirigit per Alain Resnais. Novament, el tema de la memòria és central, però a través d'enfocaments diversos: la protagonista, Hélène (Delphine Seyrig), es guanya la vida venent mobles antics, que guarda a casa seva (i es reventa els ingressos al casino); rep la visita d'un antic amant que li parlarà d'un passat més imaginari que real; mentrestant, el seu fillastre una mica raret viu turmentat pel record d'una noia anomenada Muriel que, segons sembla, ell i altres soldats van torturar durant la recent guerra d'Algèria.

Resnais experimenta amb el muntatge i alterna escenes llargues, com un sopar i un dinar en ambdós extrems del metratge, amb altres de brevíssimes que mostren els protagonistes deambulant per Boulogne-Sur-Mer, una ciutat de províncies que adquireix un protagonisme destacat i atorga al film un aire chabrolià. El muntatge d'aquestes seqüències eludeix les referències temporals, la qual cosa pot despistar l'espectador però resulta conseqüent amb el discurs sobre el pas del temps, la memòria i la impostura.

dissabte, 3 de maig del 2014

HISTÒRIA DE LA MEVA MORT


Vaig dir a propòsit d'"Honor de cavalleria" (2006) que la idea de filmar els temps morts de les aventures d'en Quixot i Sancho Panza em semblava una poca-soltada.

El punt de partida d'"Història de la meva mort" (2013) resulta més interessant: una hipotètica trobada enmig dels Càrpats entre Giacomo Casanova i el comte Dràcula; el primer representa la llum del racionalisme i, el segon, la foscor del romanticisme. Un viatge de la llum cap a la foscor en sentit tan metafòric com literal: a mesura que la pel·lícula avança, la nit i la violència s'imposen; la paraula, molt present a la primera meitat, acaba sent substituïda pel crit gutural del príncep de les tenebres.

Albert Serra recorre novament a actors no professionals i, tot i que el poeta i gestor cultural Vicenç Altaió defensa prou bé el personatge de Casanova, la resta d'actuacions són una mica zombis. Conforme a l'estil contemplatiu del director, hi ha moltes escenes de grup en què no passa gran cosa, i tenim la sensació d'assistir a un pessebre vivent. El film té idees brillants, com quan Casanova i Dràcula fan sagnar una noia endormiscada, el primer masturbant-la i el segon clavant-li els ullals com és preceptiu (una escena plàsticament impecable), i moments xocants i escatològics: Casanova menja tota l'estona i elimina el menjar en una estampa molt explícita, que fa exclamar el seu criat Pompeu (l'inefable Lluís Serrat, el Santxu d'"Honor de cavalleria") "si que has d'allò!". Del conjunt d'encerts i despropòsits en resulta un film inclassificable, pretensiós i ridícul, mancat de ritme, fins i tot exasperant, alhora curiós i agosarat. Albert Serra és com un nen -una mica malcriat mentre li vagin donant premis- i filma com un nen, la qual cosa només garanteix una mirada diferent. Potser encara m'acabarà caient simpàtic!