diumenge, 28 de juny del 2015

JURASSIC WORLD


Vint-i-dos anys després de "Parque Jurásico", torna la franquícia dels dinosaures amb Spielberg de productor executiu i el quasi debutant Colin Trevorrow en funcions de director.

No hi ha grans diferències amb la primera pel·lícula: també surten dos nens i també l'avarícia dels homes és la causant del desastre del parc, que ara ja ha obert les seves portes al públic. El temps transcorregut no fa que els efectes especials siguin significativament millors i tampoc no hi ha escenes especialment memorables. Però la pel·lícula és distreta i el guió, tot i el peatge de retre tribut a la nissaga i de les obligades escenes d'acció i suspens, té detalls simpàtics: els escassos diàlegs entre la carismàtica parella protagonista (Chris Pratt i una hawksiana Bryce Dallas Howard) són enginyosos; i el parc temàtic resulta tan adotzenat com tots els que poblen el nostre planeta. Finalment, hi ha una novetat relativa (els militars pretenen convertir els velociraptors en eines de combat, però resultaran tan difícils de controlar com l'extraterrestre d'"Alien") i almenys un gag visual notable: les potes que semblen de dinosaure i que pertanyen a un ocellet innocent, com descobrirem quan s'obre el pla.

dijous, 25 de juny del 2015

EL EVANGELIO SEGÚN (SAN) MATEO


Resulta una estranya paradoxa que la millor pel·lícula sobre la vida de Jesús arribés de la mà d'un intel·lectual marxista, homosexual, acusat de blasfem, ateu declarat i sempre molt crític amb l'Església Catòlica, tot i que devia respectar la figura renovadora del Papa Joan XXIII, a qui Pasolini va dedicar "Il Vangelo secondo Matteo" (1964).

Fixem-nos, però, en el títol: Pasolini no ens explica la vida de Jesucrist sinó la versió de la mateixa a càrrec d'un evangelista a qui estalvia el tractament de sant, que sí que apareix en la traducció espanyola. De manera que la seva pot ser una mirada laica que parteix d'una lectura fidelíssima del text bíblic però que no pretén sermonejar sobre la naturalesa divina del personatge. Veurem com Jesucrist camina sobre les aigües i cura leprosos però també esguardarem un home. I un personatge molt pasolinià, al cap i a la fi.

Jesús (interpretat pel català Enrique Irazoqui) és tendre i és dur alhora. Es rodeja de pobres i arremet sense pietat contra l'ordre establert, particularment contra els representants religiosos (els fariseus). És, en bona mesura, un revolucionari, un home d'esquerres; l'afirmació que "és més fàcil que un elefant passi pel forat d'una agulla que un ric entri al regne dels cels" no pot ser més radical. I és evident que l'Església havia oblidat aquest precepte almenys des de l'Edat Mitjana i potser -només potser- fins a l'encíclica Pacem in Terris.

I, com els altres personatges pasolinians, Jesús està destinat a un final tràgic, subratllat novament per una banda sonora de signe religiós que integra Bach, Mozart i Luis Bacalov. Hom diria que tots els personatges pasolinians, des del proxeneta Accattó, són homes del poble cridats a una redempció per la via del calvari dels pecats propis i aliens.

Més enllà de les connotacions religioses i filosòfiques, el film de Pasolini emana una bellesa tan intensa com desprovista d'ostentació, aconseguida mitjançant una posada en escena -característica del seu autor- a base de molts primers plans, frontals en la majoria d'ocasions, atents als sentiments que expressen actors no professionals, representants genuïns de la gent senzilla del poble, i de plans generals que integren l'home en el paisatge (el Sud d'Itàlia convertit en Palestina), amb l'ajuda d'un teleobjectiu que aplana la imatge. I l'interès pictòric present ja a "Mamma Roma" o "La ricotta", s'evidencia aquí en una escenografia deutora del renaixentista Piero della Francesca.

dissabte, 20 de juny del 2015

TRUEBA + TRUEBA + ALLEN + TRUFFAUT


Gràcies al cicle de cinema espanyol a la 2, hem pogut recuperar "Amo tu cama rica", dirigida l'any 1992 per Emilio Martínez-Lázaro, ara en boca de tothom després de l'èxit d'"Ocho apellidos vascos". I podem confirmar que, fa més de vint anys, aquest senyor ja era un realitzador notable, capaç d'enfrontar-se a un gènere tan difícil com la comèdia amb l'elegància dels clàssics; l'escena de la discoteca amb Cayetana Guillén-Cuervo emborratxant-se mentre Ariadna Gil balla amb el seu xicot i Pere Ponce mor de gelosia, el moviment de càmara que relaciona els personatges separats per unes escales, és una prova més que suficient.

Però no podem obviar la importància del guió de David Trueba, qui va repetir amb Emilio Martínez-Lázaro i amb una guapíssima Ariadna Gil un parell d'anys més tard a "Los peores años de nuestra vida".

Ja feia molts anys que el germà gran, Fernando Trueba, havia revolucionat el gènere amb "Ópera prima", protagonitzada per Paula Molina i pels llavors desconeguts Óscar Ladoire i Antonio Resines. La fórmula era la mateixa:

Un protagonista immadur que dissimula la seva inseguretat amb una verborrea torrencial, més simpàtic que atractiu, enginyós i irònic, una mena de Woody Allen versió madrilenya, s'enamora perdudament d'una noia que li riu les gràcies però també posa a prova la relació volent defensar la seva llibertat. I, si els diàlegs li deuen molt al jueu novaiorquès, els arguments recorden el Truffaut de "Besos robados": el protagonista vol ser escriptor, músic, vol encarrilar la seva vida però, mentre no ho aconsegueix, es guanya les garrofes fent tot típus de feines, per exemple de cobrador del frac (recordem que Antoine Doinel va fer de detectiu i de dependent en una sabateria). Només heu de canviar Manhattan o Montmartre per Atocha.

Els germans Trueba, amb aquests títols, satisfan el seu deute cinèfil i, alhora, ens mostren un moment irrepetible en què els joves -o no tan joves- del nostre país vivien una llibertat que cap generació precedent havía conegut. I, sobretot, proposen un nou model de comèdia (nou a Espanya) en què les dones són independents i gaudeixen amb alegria de la seva sexualitat; no són místiques o nimfòmanes, com passava en les comèdies del landisme i el destape, tot i que encara mostren una rara predilecció pels homes lletjos (corregida, però, en l'escena final de "Los peores años de nuestra vida", clarament deutora de "Casablanca").

dimecres, 17 de juny del 2015

VIDA CONYUGAL SANA


"Vida conyugal sana", dirigida el 1974 per Roberto Bodegas amb guió de José Luis Dibildos i José Luis Garci, és un títol rellevant del cinema espanyol en la mesura que es considera iniciador de l'anomenada "tercera via", un invent que volia apostar per un cinema comercial amb certa dignitat artística que seria equidistant del landisme i de les críptiques pel·lícules d'autor produïdes per Elías Querejeta. A més, va ser el primer paper protagonista de l'etern secundari José Sacristán, actor que esdevindria icona del moviment gràcies a aquest títol i a "Los nuevos españoles", realitzada el mateix any pel mateix equip.

José Sacristán és un personatge característic de la "tercera via", un executiu urbà obsessionat amb els símptomes d'una modernitat que irromp bruscament i que sacseja l'autàrquica societat espanyola de l'època. Una mena de Doctor Jekyll i Mister Hyde que, com el país, viu un conflicte en què les seves conviccions morals més aviat retrògrades topen amb la fascinació que sent pels anuncis i per les noies lleugeres de roba que hi apareixen. La publicitat d'una urbanització a Los Ángeles de San Rafael que porta el dubtós nom de "Vida conyugal sana" i que incorpora la imatge d'Amparo Muñoz amb camisa de dormir és la gota que fa vessar el vas i, mentre veiem una seqüència d'imatges que comencen amb "Miss Universo" i continuen amb Marilyn Monroe i la imatge d'un nou nat (sic) amb la paraula "prohibit" impresa al damunt, el circumspecte protagonista es transforma en un individu amoral que se'n fot dels seus caps a la feina i recrimina a la seva soferta esposa (Ana Belén) que sempre facin l'amor en dissabte i a les fosques.

El director té cura de contraposar les imatges dels anuncis de l'època, invariablement glamurosos i poblats per nois i noies moderns i atractius, amb la tradició nacional més casposa. Un psiquiatre interpretat per Antonio Ferrandis recomana un tractament de xoc que inclou veure només pel·lícules espanyoles; el matrimoni va al cinema i veiem imatges de Conchita Velasco, Alfredo Landa i Manolo Gómez Bur fent de pallassos asexuats (la pel·lícula en qüestió és "Ser hippy una vez al año no hace daño", dirigida el 1968 per Javier Aguirre).

Però l'estrategia de Dibildos, Garci i Bodegas no impedeix que tinguem la sensació que "Vida conyugal sana" és exactament el mateix típus de cinema que pretén criticar. Des del seu enganyós títol, busca abans que res enganxar l'espectador amb la promesa d'un erotisme que es concretarà en infinitat d'escenes amb Ana Belén i Amparo Muñoz lleugeres de roba. Si vas a mirar, l'única diferència entre aquesta "tercera via" i els films d'Alfredo Landa és que les senyores que surten aquí tenen una mica més de classe, que tampoc no costava gaire (i també van més ben pentinades).

dimarts, 16 de juny del 2015

HISTÒRIES DE LA RÀDIO


Woody Allen va dirigir el 1987 "Días de radio", que barrejava els records de la seva infantesa a Brooklyn amb un homenatge a les emissions radiofòniques que omplien de música i emocions les llars dels americans tranquils. El film és un compendi de personatges reals o imaginaris -de la seva família o del món de la ràdio i l'espectacle, com els interpretats per Mia Farrow o Diane Keaton-, música dels anys quaranta i anècdotes més o menys entranyables i divertides, algunes basades en fets prou coneguts com quan Orson Welles va dirigir l'emissió radiofònica de "La Guerra dels Mons" com si fos un noticiari i la gent fugia espaordida, entre ells el nòvio de la tieta soltera interpretada per Dianne Wiest.

El món de la ràdio va tenir també una gran importància a Espanya, encara als anys cinquanta, quan els americans ja miraven la televisió. A diferència del film d'Allen, "Historias de la radio" (José Luis Sáenz de Heredia, 1955) és, doncs, un film d'actualitat. No és tan calidoscòpic com "Días de radio" però l'integren tres històries, més una quarta sobre la relació romàntica entre una parella de locutors interpretats per Francisco Rabal i Margarita Andrey, que serveix com a lleu nexe d'unió: la primera, una tragicomèdia amb Pepe Isbert vestit d'esquimal per guanyar un premi (3.000 pessetes!); la darrera, sobre un altre personatge obligat a guanyar diners -en aquest cas responent preguntes de cultura general- que han de servir per pagar l'operació a Suècia d'un nen malalt; és a dir, un argument que pretén sense embuts la implicació emocional de l'espectador i que té una culminació apoteòsica en el primer dels dos finals d'una pel·lícula hàbil, descaradament comercial però tanmateix entranyable.

I la segona de les històries, una faula moral protagonitzada per un ric, un capellà que fa d'home bo i dos senyors que roben per necessitat, resulta igualment eficaç i parteix d'una anècdota que -curiosament- també apareix en el film de Woody Allen: un lladre, mentre està robant en una casa, rep una trucada de la ràdio que li farà guanyar uns diners que són per al propietari.

diumenge, 14 de juny del 2015

UN TOQUE DE VIOLENCIA


Els quatre episodis que formen "Un toque de violencia" (Jia Zhang Ke, 2013) tenen com a denominador comú les explosions de violència que anuncia el seu títol. I aquestes manifestacions violentes ens són presentades com la reacció d'uns personatges, de l'única manera que poden o saben fer-ho, a l'opressió i a la injustícia que imperen en una societat dividida i plena de contradiccions. El retrat que fa el film de la Xina resulta tan penetrant com terrorífic. En l'horror de la seva pobresa, les seves fàbriques, les seves ciutats contaminades, els seus polítics corruptes, milionaris sense escrúpols i la seva misèria espiritual, els moments de sang i fetge semblen una mera anècdota.

divendres, 12 de juny del 2015

CHRISTOPHER LEE + CONCURS # 8


Christopher Lee és merescudament famós per les seves intervencions en les produccions de la Hammer britànica, fent de Frankenstein o de Dràcula o de qualsevol altre personatge sinistre que li oferissin. Tampoc no podem oblidar els seus treballs a les ordres de l'inefable Jesús Franco: per a ell va fer de vampir a "El conde Drácula" (1970) però, en realitat, va ser encara més famós el seu personatge de Fu Manchú en uns quants subproductes entranyables.

No va deixar mai de treballar, fins i tot quan les pel·lícules d'horror que protagonitzava van passar de moda. Va ser un dels dolents de la sèrie de James Bond, l'inoblidable Scaramanga d'"El hombre de la pistola de oro" (1974) i va fer de secundari de luxe per a Steven Spielberg ("1941" -1979-). Però les noves generacions l'han conegut a partir del nou mil·leni, arran de les seves intervencions en les sèries d"El Señor de los Anillos" i "Star Wars". Als 93 anys ha mort treballant i amb estatus d'estrella, una gesta a l'abast de molt pocs.

Christopher Lee va treballar amb grans directors: Terence Fisher, òbviament, però també Billy Wilder ("La vida privada de Sherlock Holmes", 1970), Spielberg, Tim Burton, Peter Jackson, George Lucas o Martin Scorsese ("La invención de Hugo", 2011). No va treballar mai amb Kubrick i, no obstant això, podem veure'l en una pel·lícula d'aquest director. Sabríeu dir-me quina?

dijous, 11 de juny del 2015

LA BUSCA


L'any 1966 Angelino Fons va adaptar la coneguda novel·la de Pío Baroja "La busca". Tracta sobre un noi de províncies (interpretat pel francès Jacques Perrin), qui, al començament del segle XX, arriba a Madrid i allà va de pobre a miserable i de miserable a delinqüent.

El director aprofita uns escenaris ruïnosos que devien estar a punt de desaparèixer amb la construcció de la M-40 per traslladar-nos eficaçment al Madrid de l'època i ens presenta una societat dividida i sense expectatives. Com s'explica en el pròleg, tot plegat era conseqüència de la pèrdua de les colònies i d'una economia subdesenvolupada. El cert, però, és que Espanya tardaria dècades a evolucionar i les seqüeles devien ser encara presents en el moment en què es va estrenar la pel·lícula; d'altra banda, un títol essencial del cinema espanyol dels seixanta.

No sé si us n'heu adonat, però després d'anys de no poder veure clàssics en obert, la 2 de Televisión Española està programant diàriament títols rellevants del nostre cinema i de totes les èpoques en un cicle titulat precisament "Historia de nuestro cine". Això em motivarà per comentar força d'aquestes pel·lícules; espero no fer-me pesat.

diumenge, 7 de juny del 2015

IT FOLLOWS


Una pel·lícula de terror amb protagonistes adolescents que viuen en un barri impersonal d'una ciutat nord-americana, enfrontats a una força malèfica que es desperta quan follen. Plantejat així sembla gairebé un acudit, però el film de David Robert Mitchell transcendeix el seu punt de partida gràcies a una posada en escena molt elegant i molt sàvia, jugant amb l'off visual i la profunditat de camp. "It Follows" és una petita joia del gènere que sembla dirigida per John Carpenter amb la col·laboració de Jacques Tourneur.

I que els adults estiguin sempre misteriosament absents i la ciutat sigui Detroit, resulta idoni per crear una atmosfera inquietant i situar la història en un espai quasi oníric en què es barregen desitjos i malsons que atrapen els personatges en un estat constant de somieig i desassossec.

divendres, 5 de juny del 2015

ROGOPAG


Com ja he tingut ocasió de comentar alguna vegada, als anys seixanta es van posar de moda a Itàlia les pel·lícules d'episodis, normalment en to humorístic, i sovint signades per directors de prestigi.

Una altra característica de la majoria de films italians d'episodis és que acostumen a tractar sobre les relacions de parella i les angoixes de l'home modern en una societat en ple procés de canvi. "Boccaccio 70" (1962) és un dels films d'episodis mes rellevants, amb històries dirigides per Mario Monicelli, Luchino Visconti, Federico Fellini i Vittorio de Sica, i anuncia des del seu títol les seves intencions: fer un recull d'arguments presidits per la ironia sobre la guerra de sexes i les tribulacions d'uns personatges atrapats entre una tradició marcada per la moral catòlica i una modernitat que circula en sentit contrari, com si Boccaccio reescrivís els seus contes a la llum dels invents i les modes no ja dels anys seixanta sinó dels venidors setanta.

El títol del primer film d'episodis en què participa Pier Paolo Pasolini no es pot dir que sigui tan original. No se'ls va acudir res millor que construir-lo a partir dels noms dels autors convocats. "RoGoPaG" (1963) és un acrònim de Rossellini, Godard, Pasolini i Gregoretti. En realitat, substitueix el títol original que és "Rentat de cervell" i que podia despistar una mica. A part d'això, el film participa plenament, com veurem, de les característiques referides.

Roberto Rossellini dirigeix "Illibatezza": la protagonista (Rosanna Schiaffino) té una professió moderna (hostessa de vol) però, com a bona italiana, és tímida i honesta. La persegueix un publicista nord-americà (el món modern contra el món tradicional), obsessionat pels pits com a símbol de la dona-mare (present des de la cita literària a l'inici de l'episodi fins al Playboy que sempre fulleja el personatge). Algú aconsella a l'hostessa que, per treure's del damunt el pretendent llefiscós, canvïi la seva imatge. La noia es tenyeix de ros, fuma i adopta una actitud agressiva. L'estratagema dóna resultat però el nòvio que l'espera a Roma gairebé té un infart quan descobreix el canvi d'imatge radical. El comentari sobre el masclisme va acompanyat d'un discurs sobre la imatge, de manera que no és casual que tant l'hostessa com el seu admirador viatgin sempre amb filmadores.

En l'episodi dirigit per Jean-Luc Godard, "El nou món", una explosió atòmica converteix els habitants de París en una mena de robots que no paren d'ingerir pastilles i actuen d'una manera estranya, tret del protagonista que anota les seves impressions en una llibreta. El curtmetratge del francès anticipa la seva incursió en la ciència-ficció de l'any 1964 "Lemmy contra Alphaville".

Els episodis de Rossellini i Godard són interessants però realitzats amb una certa desgana. Els de Pasolini i Gregoretti són força millors.

A "La ricotta", Pasolini abandona definitivament el neorealisme i construeix una obra molt original, barreja de comèdia popular i assaig filo-marxista, precedent de posteriors obres mestres com "Pajarracos y pajaritos" o "La Tierra vista desde la Luna". Aquí, el xoc entre la modernitat i la tradició catòlica apareix amb l'excusa del rodatge d'una pel·lícula sobre la passió de Jesucrist (curiosament, seria el següent projecte del director). A diferència de la resta de l'episodi i de la resta de "RoGoPaG", les escenes del film sobre la Passió són en color i certifiquen l'interès de Pasolini per incorporar composicions pictòriques inspirades en els antics retaules (cal afegir que amb un gust exquisit i una fotografia magnífica de Tonino Delli Colli). Però el director busca la provocació contraposant aquestes escenes i motius bíblics amb l'humor negre al voltant d'uns personatges característics dels seus films sobre la perifèria romana, que es prostitueixen o que només pensen en menjar, com el personatge de Stracci, qui s'atipa de mala manera abans que el pengin a la creu -perquè fa el paper de lladre bo- i allà mateix mor d'una indigestió o d'un cop de calor, o de les dues coses. El director de la pel·lícula sobre Jesucrist (Orson Welles in person) comenta que el miserable extra sap que estava viu perquè ara s'ha mort, contundent afirmació però no tant com la que tanca l'episodi "La Tierra vista desde la Luna" per al film col·lectiu a major glòria de Silvana Mangano "Las brujas" (ja en parlarem).

Pasolini va ser acusat i condemnat per blasfèmia, com no podia ser de cap altra manera. Conscient de la seva radicalitat i valentia, Ugo Gregoretti, director de l'episodi "Il pollo ruspante" ("El pollastre de corral"), incorpora un gag en què el fill de l'abnegat pare de família interpretat pel gran Ugo Tognazzi li dispara amb una pistola de joguina i, quan el pare pregunta si és Cisco Kid, el nen respon "No. Pasolini".

L'episodi de Gregoretti aborda directament i amb lucidesa extraordinària el dilema de l'home contemporani, atrapat en una febre consumista planificada amb tot detall per les classes dirigents i que el converteix en presoner de la seva necessitat d'endeutar-se (signant les famoses lletres de canvi), sense poder assolir la felicitat. La metàfora del pollastre de corral és eficaç i el títol dirigit per Gregoretti, amb escenes tan brillants com la parada a l'àrea de servei o l'arribada als terrenys d'una futura urbanització, si no fos redundant en alguns moments, seria una obra mestra absoluta. Per cert, que el twist que sentim a la ràdio del cotxe i el final tràgic ens recorden "La escapada", de Dino Risi; dirigida l'any abans, podria haver-li servit d'inspiració.

El pessebre de Pasolini:

dilluns, 1 de juny del 2015

SUEÑO DE INVIERNO


La producció turca "Sueño de invierno" (Nuri Bilge Ceylan, 2014) va ser la guanyadora de la Palma d'Or al Festival de Cannes de l'any passat.

Hivern a la Capadòcia, esplèndidament fotografiat per Gökhan Tiryaki. Però el més rellevant d'aquest film és el seu guió extraordinari: diverses anècdotes en principi poc rellevants sobre la vida quotidiana en un racó de món i llargues escenes de diàleg serviran per confeccionar un discurs molt lúcid sobre la caritat i per retratar uns personatges egoistes cadascun a la seva manera, incapaços d'entendre's i de fer-se entendre. Només en l'escena final, el protagonista, un aprenent d'intel·lectual que confón l'equanimitat amb la prepotència, revela totes les seves pors i inseguretats; però només a l'espectador mitjançant la veu en off, ja que és incapaç de dir-l'hi a la seva jove esposa, tan desorientada com ell, no fos cas que es comuniquessin.