Jerry Schatzberg va debutar el 1970 amb "Confesiones de una modelo", protagonitzada per Faye Dunaway. El seu segon llargmetratge ("Pánico en Needle Park", 1971) ens porta a un univers menys glamurós però amb idèntica vocació documental: a través d'una història d'amor que recorda l'argument de "Días de vino y rosas", ens mostra sense escatimar detalls el dia a dia dels addictes a l'heroïna que es busquen la vida als carrers d'una inhòspita ciutat de Nova York. "French Connection" havia posat de moda el mateix any la filmació al carrer; però el cantó fosc de la Gran Poma ja havia impulsat altres títols en anys precedents, fins i tot fora del gènere negre com en el cas de "Cowboy de medianoche", amb la qual el film de Schatzberg comparteix director de fotografia -Adam Holander- i, per extensió, el mateix estil: exteriors filmats amb teleobjectiu i els personatges passejant neguitosos entre el tràfic; interiors polsegosos i claustrofòbics on es punxen i malviuen.
Cinema independent d'indubtable valor, "Pánico en Needle Park" també passarà a la història per ser el primer paper protagonista d'Al Pacino; aquí ja exhibeix el seu talent però la fama li arribaria un any més tard quan Coppola el fitxa per fer de Michael Corleone.
L'actor, però, es va mostrar fidel als seus inicis i, el 1973, va repetir amb Schatzberg a "Espantapájaros" i va tornar a recórrer els indrets més sòrdids de Nova York a "Serpico", a les ordres de Sidney Lumet.
2 comentaris:
Una película muy dura y muy olvidada, por cierto...
Un saludo.
Es verdad. No la había vuelto a ver desde su estreno en España con la desaparición de la censura (estoy hablando de 1976 o 1977); ahora la he recuperado gracias a Movistar +.
Saludos.
Publica un comentari a l'entrada