Després de "Serpico", va tornar a treballar amb Sidney Lumet en un dels seus treballs més recordats i un altre film emblemàtic dels setanta. Basada en fets reals, "Tarde de perros" (1975) narrava l'atracament frustrat a una entitat bancària de Brooklyn portat a terme per dos arreplegats. Assetjats per la policia, cerquen una sortida que no passi per la presó. Sonny (Pacino) es porta molt bé amb els ostatges i el film insisteix a comparar la innocència de l'atracador (relativa, certament) amb la manca d'honestedat i escrúpols dels policies. Però un segon atracador, incorporat pel mític John Cazale, és un pèl raret.
Tot i que no queda del tot clar ni en la pel·lícula -ni, segons sembla, en la realitat-, la raó última de l'atracament era aconseguir diners perquè un xicot, amb qui Sonny -qui ja tenia dona i fills- s'havia casat feia poc, pogués pagar-se una operació de canvi de sexe.
Però les motivacions no constitueixen el nucli del film, malgrat l'entregada, espectacular, interpretació de Pacino; Lumet posa el focus en el surrealisme de la situació, en la companyonia que s'estableix entre els empleats de la sucursal bancària i el mateix Sonny, en el fervor del públic que contempla l'escena, o, sobretot, en la freda professionalitat (a diferència dels atracadors) i manca d'escrúpols dels policies -com ja hem dit- o de la televisió, que només cerca commoure l'audiència i desapareix d'escena quan, ja a l'aeroport, el sistema segella sense pietat i per la força el fracàs dels rebels.
Després del fracàs d'"Un instante, una vida", Pacino és fitxat per William Friedkin, un senyor que va començar els setanta de manera fulgurant, amb els èxits consecutius de "The French Connection" i "El exorcista", però que va ensopegar amb "Carga maldita" (1977), un ambiciós remake d'"El salario del miedo" que no va funcionar.
"A la caza" (1980) no els va servir per rellançar les carreres respectives, tot i que Pacino va preservar el seu estatus d'estrella. I això, malgrat la polèmica que va envoltar el film, un altre thriller inspirat en fets reals que, en aquest cas, se centrava en la investigació per descobrir un misteriós assassí d'homosexuals. La policia decideix infiltrar, per la semblança física amb les víctimes, el policia heterosexual Steve Burns (Pacino) en els ambients gais de Nova York, en la seva versió més leather. Aquesta visió d'una homosexualitat fosca, semiclandestina, amb molta promiscuïtat i tendències sadomasoquistes, no va complaure precisament el col·lectiu. Si més no, la descripció d'uns ambients llavors més aviat inèdits en la pantalla gran és el principal -i potser únic- atractiu del film. Friedkin, tot i recórrer a algunes insercions pornogràfiques, va haver de barallar-se amb la censura i retallar almenys quaranta minuts de la pel·lícula. Potser això expliqui el principal problema d'"A la caza", un títol facturat competentment però insatisfactori en la mesura que no resol cap dels dos enigmes que planteja: al final, no sabem si atrapen al veritable assassí ni si el policia Burns, més enllà d'uns dubtes que Friedkin sí que explicita, va haver de participar activament en les trobades homosexuals a Greenwich Village i a Central Park.
2 comentaris:
No he vist la primera de les pel·lícules que comentes, però sí "A la caza", que em va semblar un thriller interessant, sense passar-se.
Doncs "Tarde de perros" és un dels títols més celebrats dels setanta.
A mi no m'entusiasma "A la caza", però després del fracàs en la seva estrena ha estat reivindicat com un títol de culte. Imagino que la seva ambigüitat hi ha jugat a favor.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada