diumenge, 26 d’abril del 2020

LOS PÁJAROS


Dels peixos passem als ocells. No heu notat que, en aquests dies de confinament, canten més i es percep més la seva presència?

Hitchcock ho va tenir clar. Adaptant Daphne du Maurier (com ja havia fet amb "Posada Jamaica" i "Rebeca"), el 1963 insistia en el gènere del terror -que tan bons resultats li havia donat a "Psicosis"- i proposava una trama que començava com una comèdia lleugera sobre la relació entre un xicot de poble (Rod Taylor), valent però condicionat per una mare possessiva (Jessica Tandy), i una noia sofisticada (Tippi Hedren) i acabava com un malson en què els ocells de totes les espècies, sense cap motiu aparent, atacaven els habitants de Bodega Bay primer i, després, d'arreu.

Com quan, a "Psicosis", va matar la protagonista a la mitja hora de metratge, a "Los pájaros" també cerca desorientar l'espectador. Com hem dit, els atacs dels ocells no tenen cap explicació racional. Són aparentment aleatoris i cada vegada més agressius i devastadors. Si Melanie (Hedren) se sent una mica desemparada davant l'actitud ambigua del protagonista masculí i l'actitud obertament hostil de la sogra i de molts habitants del poble on l'arribada de la forastera coincideix amb l'inici dels atacs, aquesta sensació d'angoixa s'estén ben aviat a la resta de personatges. I el film conté molts moments memorables basats en un muntatge tan precís com quasi avantguardista: els corbs que s'apleguen al pati de l'escola; el moment en què la sogra descobreix el cadàver sense ulls; la mirada de Melanie anticipant el desastre quan explota la gasolinera... Llàstima que el pressupost no arribés per incloure el final previst pel director: quan els protagonistes aconsegueixen abandonar Bodega Bay i s'apropen a San Francisco, veuen com els ocells omplen el famós pont, senyal que el final de la humanitat serà inevitable.

4 comentaris:

Pedro Rodríguez ha dit...

Un clásico. Si algo me gusta de esta película es cómo el maestro maneja el in crescendo de la tensión. Aunque pienso que la mayor obra maestra Hitchcock es "Vértigo".

Un abrazo.

ricard ha dit...

Totalmente de acuerdo.

Un abrazo.

Cinefilia ha dit...

Els atacs dels ocells són, probablement, el macguffin de torn per tenir l'espectador enganxat de principi a final de la pel·lícula. En qualsevol cas, aquesta precisió de la que parles a l'hora de generar suspens és el veritable alicient del cinema de Hitchcock.

Una abraçada.

ricard ha dit...

Tot i que la fixació amb els ocells ja s'insinuava a "Psicosis", on n'hi havia uns quants de dissecats.

Una abraçada.