Continuem amb les distopies i parlem de la guanyadora del darrer Festival de Sitges: "El hoyo" (Galder Gaztelu-Urrutia, 2019) és una barreja entre "High-Rise" i "Cube", una al·legoria salvatge, cruel, violenta i escatològica, al voltant d'una mena de presó en què les cel·les estan superposades i en què el menjar exquisit servit als usuaris del primer nivell -o, més ben dit, el que en queda-, es va repartint als nivells inferiors fins que les restes esdevenen insuficients. La manca de solidaritat i la lluita per la supervivència són dues cares de la mateixa moneda; res com la gana, combinada amb l'ambició, per fer sorgir el pitjor dels malaurats inquilins de la torre (nosaltres?), amb poques excepcions.
I ara que estic a punt de començar a veure la quarta temporada de "La casa de papel", m'adono de la proliferació de sèries i pel·lícules ("Joker" seria un altre cas paradigmàtic) que proposen variants diverses -però sempre amb altes dosis de violència- de la lluita dels desfavorits contra el sistema; contra un sistema que sembla fer-se més fort però que, al mateix temps, evidencia les seves contradiccions i mancances, finalment posat en evidència per un fet amb ressonàncies bíbliques: l'actual pandèmia, que ens mostra com n'és de fràgil la nostra orgullosa espècie.
2 comentaris:
Con clara influencia de "Cube", esta alegórica distopía pergeñada por Galder Gaztelu-Urrutia tiene vuelo propio y varias capas de lecturas sociopolíticas y religiosas. Va más allá del simple ejercicio de estilo y cuenta con un excelente libreto, potentes interpretaciones, gran puesta en escena, algunos hallazgos visuales y un cúmulo de sorpresas. Me entretuvo mucho.
Un abrazo.
Como bien dices, pese a que recuerda "Cube", es muy original.
Un abrazo.
Publica un comentari a l'entrada