LOS PÁJAROS

Dels peixos passem als ocells. No heu notat que, en aquests dies de confinament, canten més i es percep més la seva presència?

Hitchcock ho va tenir clar. Adaptant Daphne du Maurier (com ja havia fet amb "Posada Jamaica" i "Rebeca"), el 1963 insistia en el gènere del terror -que tan bons resultats li havia donat a "Psicosis"- i proposava una trama que començava com una comèdia lleugera sobre la relació entre un xicot de poble (Rod Taylor), valent però condicionat per una mare possessiva (Jessica Tandy), i una noia sofisticada (Tippi Hedren) i acabava com un malson en què els ocells de totes les espècies, sense cap motiu aparent, atacaven els habitants de Bodega Bay primer i, després, d'arreu.

Com quan, a "Psicosis", va matar la protagonista a la mitja hora de metratge, a "Los pájaros" també cerca desorientar l'espectador. Com hem dit, els atacs dels ocells no tenen cap explicació racional. Són aparentment aleatoris i cada vegada més agressius i devastadors. Si Melanie (Hedren) se sent una mica desemparada davant l'actitud ambigua del protagonista masculí i l'actitud obertament hostil de la sogra i de molts habitants del poble on l'arribada de la forastera coincideix amb l'inici dels atacs, aquesta sensació d'angoixa s'estén ben aviat a la resta de personatges. I el film conté molts moments memorables basats en un muntatge tan precís com quasi avantguardista: els corbs que s'apleguen al pati de l'escola; el moment en què la sogra descobreix el cadàver sense ulls; la mirada de Melanie anticipant el desastre quan explota la gasolinera... Llàstima que el pressupost no arribés per incloure el final previst pel director: quan els protagonistes aconsegueixen abandonar Bodega Bay i s'apropen a San Francisco, veuen com els ocells omplen el famós pont, senyal que el final de la humanitat serà inevitable.