Continuem (i continuarem) parlant de cinema oriental i ara ens apropem a la pel·lícula més aplaudida al Festival de Cannes del 2018, la també xinesa "Largo viaje hacia la noche", dirigida per Bi Gan.
El film està dividit en dues parts clarament diferenciades. En la primera, un home fa de detectiu per cercar una dona que recorda de fa anys i que sembla haver fugit amb un mafiós i després haver tornat a desaparèixer. La trama està desconstruïda perquè la imaginació i la memòria -i el passat i el present- es confonen. En conseqüència, no resulta fàcil de seguir i algunes pistes, com la reiteració del color verd en la coberta del llibre, el vestit de la noia o el rellotge de paret, no aporten gaire informació addicional.
Els somnis i el cinema comparteixen aquesta capacitat d'alterar la realitat. Llavors, el protagonista entra en una sala tan decrèpita com la resta d'escenaris i es posa unes ulleres per gaudir en 3D (així es va poder veure a Cannes) d'una pel·lícula que porta per títol "Largo viaje hacia la noche". El to oníric -justificat per la possibilitat que el protagonista s'hagi adormit al cinema- resulta encara més evident en aquest segment final rodat en un únic pla-seqüència (50 minuts de durada); proposa elements que estableixen una simetria amb la primera meitat (el rellotge de polsera en comptes del rellotge de paret, el vermell substituint el verd, la referència a una casa on hi ha goteres i que gira sobre el seu eix) i, en qualsevol cas, té una bellesa i una capacitat hipnòtica molt notables que compensen la dificultat d'empatitzar amb un argument tan críptic i un artifici que ens porta a la memòria els experiments de Wong Kar Wai.
3 comentaris:
Vaig tenir la sort d'assistir a la preestrena a la Filmoteca i en versió 3D. La recordo com una experiència intensa i un retrat esfereïdor, malgrat el seu onirisme, de la Xina real i profunda.
Salutacions.
Fusión neorromántica y neonoir de gran expresivdad narrativa y envolvente atmósfera. Se nota la influencia de Wong Kar-wai.
Un abrazo.
Joan: Ja em fas delir, que jo la vaig haver de veure a la tele. El retrat de la Xina profunda resulta bastant impactant; també és molt interessant per veure com viuen lluny de les grans ciutats la que comentaré seguidament, "La ceniza es el blanco más puro".
Pedro: En realidad, me gustó menos la primera parte, que es la que más recuerda al cine de Wong Kar Wai. Me pasó como con "Deseando amar", que acabé por hacerme un lío con los saltos temporales y ese relato obsesivo deconstruido. No me lo tengas en cuenta.
Una abraçada i gràcies pels comentaris.
Publica un comentari a l'entrada