VERGÜENZA

En alguna ocasió hem parlat d'Álvaro Fernández Armero i de Juan Cavestany: ambdós han conreat la comèdia, han tingut algun èxit o quasi però no han aconseguit una carrera continuada, almenys en cinema; el primer ha treballat sobretot a la televisió i el segon només ha dirigit dos llargmetratges en els darrers deu anys.

La seva reunió per a la sèrie de Movistar "Vergüenza", de la qual acabem de veure la tercera temporada, confirma el seu talent per a la creació de personatges i situacions. El protagonista (brillantment interpretat per Javier Gutiérrez) és un ésser a la vegada insòlit i recognoscible: un pobre individu que viu de fer fotografies a casaments i batejos i que pretén ser moltes coses (artista, seductor, milhomes) però que és bàsicament ignorant i malastruc; té un sentit de la vergonya que li porta incomptables problemes i, al mateix temps, una immensa facilitat per resultar patètic exhibint el seu caràcter narcisista i egocèntric. Els creadors de la sèrie, a partir d'aquest personatge singular i dels qui tenen la desgràcia de conviure-hi, fabriquen hàbilment situacions de vergonya aliena gairebé surrealistes, sempre hilarants, sense que això impedeixi un retrat de les nostres classes mitjanes i dels defectes nacionals absolutament realista i precís, fins i tot quan juguen a l'excés.

La primera temporada era un compendi impagable de gags; la segona, ens va semblar una repetició menys afortunada tot i un capítol final memorable (i escatològic). Aquesta tercera, en qualsevol cas, arrodoneix el conjunt a partir d'una trama que supedita els moments humorístics a la construcció d'una peripècia amb elements de thriller, de manera que es pot veure, més que com una sèrie amb capítols (molt curts, de vint minuts cadascun), com una pel·lícula estàndard amb plantejament, nus i un desenllaç que convida a una quarta edició; perfecta en la conjunció dels elements que la componen, ben escrita i millor dialogada, quasi una obra mestra de la comèdia esperpèntica contemporània.