A "El árbol de la sangre" (2018), Julio Medem porta a les darreres conseqüències diverses constants de la seva obra, de les quals el film vindria a ser un catàleg: les coincidències temporals, les trames circulars, el sexe i la mort com a motors de l'acció, fins i tot els paisatges rurals del seu Euskadi natal i les vaques, ficats una mica amb calçador. Hi ha vaques i braus i un mafiós georgià posseïdor d'un atractiu i una potència sexual que propicien algunes banyes, enmig d'una història tan alambinada que resulta difícil de seguir -francament-. La llàstima és que Medem no renuncïi a les seves pretensions poètiques ni a comentaris socials una mica puerils (la interacció de les diverses nacionalitats en un film amb personatges que parlen en castellà, català i euskera; les rancúnies de la Guerra Civil; el poder omnímode i pervers dels diners...) i converteixi en una paròdia allò que podia haver estat un culebrot més o menys distret.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada