diumenge, 29 de març de 2020

LA CAÍDA DEL IMPERIO AMERICANO


"La caía del imperio americano" (2018), del canadenc Denys Arcand, vindria a completar una presumpta trilogia iniciada el 1986 amb "El declive del imperio americano" i continuada el 2003 amb "Las invasiones bárbaras". Aquestes dues versionen el subgènere "reunió de vells amics, preferentment intel·lectuals, en una casa un cap de setmana" i inclouen un comentari que vol ser social i polític. A "El declive...", la qüestió que centra el debat són les relacions de parella i la moral sexual en l'entorn de les classes mitjanes cap a finals del segle XX; el film és divertit i enginyosos els diàlegs, i els personatges que presenta són decididament simpàtics, independentment de si compartim o no les seves opcions.


La guerra de sexes a "El declive del imperio americano":



Aquests personatges els retrobem a "Las invasiones bárbaras" en un context força més ombrívol. Un d'ells, el més entremaliat, té un càncer terminal. Com a bon intel·lectual d'esquerres, té una fe cega en la seguretat social, que -si ens atenim a allò que mostra Arcand al film-, al Canadà és un desastre. Contra les seves conviccions, haurà d'intervenir un fill yuppie que li mostrarà com els diners poden alleugerir l'agonia.


Malgrat la duresa de la situació, Denys Arcand aconsegueix fer una pel·lícula agradable, fins i tot divertida, i molt lúcida, des d'un inici demolidor en què el professor malalt anuncia als seus alumnes que es veu obligat a deixar les classes a causa del seu càncer i aquests només li pregunten si això influirà en els exàmens finals, a una conclusió més tendra que lloa l'amistat i defensa l'eutanàsia.

"La caída del imperio americano" recupera alguns dels actors de les dues primeres però no els personatges, tot i que, com ja passava a "El declive del imperio americano", n'hi ha un que s'enamora d'una prostituta que uneix a la bellesa física coneixements d'història o de filosofia. El tema central aquí són els diners: com es fan, com es mouen o per a què serveixen. I un comentari sobre la caritat entre el cinisme i la tendresa.

No és el millor títol de la trilogia però el discurs de Pierre Curzi sobre els diners que volten o que s'amaguen en paradisos fiscals, en quantitats estratosfèriques (a retenir sobretot ara, que el món necessitarà tota la liquiditat que li sigui possible), i la bellesa de Maripier Morin justifiquen el visionament.

Una bellesa que poden comprar els diners?:

2 comentaris:

Cinefilia ha dit...

El personatge de la prostituta de luxe il·lustrada no és que sigui gaire versemblant, que diguem, però estic d'acord amb tu que la peli es deixa veure amb interès.

Salut,
Juan

ricard ha dit...

En realitat, no consta que sigui tan i·lustrada, tot i respondre al fals nom d'Aspàsia, coetània de Sòcrates. Em va agradar més el personatge d'"El declive del imperio americano" de la prostituta estudiant d'Història que enamora al seu client i professor en la matèria tot parlant-li del mil·lenarisme mentre li fa un massatge.

Una abraçada.