La collita de films catalans dirigits per noies amb predilecció pels travellings de seguiment s'incrementa amb l'òpera prima de Belén Funes "La hija de un ladrón" (2019). De tota manera, l'estil immediat, les interpretacions construïdes a partir dels silencis (extraordinaris Greta i Eduard Fernández, filla i pare tant al film com a la vida real) i, sobretot, el retrat de les classes desfavorides que viuen als afores de les grans ciutats (en aquest cas, Barcelona), la seva lluita diària per la supervivència enmig d'una precarietat que els serveis socials intenten pal·liar sense gaire entusiasme, remeten al millor cinema social europeu. Recorda, sobretot, el cinema dels germans Dardenne: Sara és una altra d'aquestes dones que no paren quietes, que es busquen la vida i que aprenen a base de plantofades (en sentit metafòric i real).
El film de Belén Funes, finalment, tracta l'espectador com un ésser intel·ligent a qui no cal donar-li tots els detalls d'una història familiar que entenem complicada a partir de lleus pinzellades; una història de pares i de fills que, com més a prop són els uns dels altres, més sols es troben.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada