dimarts, 27 d’agost del 2024

ISLA PERDIDA

El darrer treball de Fernando Trueba, segons sembla, també s'inspira en l'obra de Patricia Highsmith. Hi ha un americà (Matt Dillon) que no és exactament qui diu ser i que s'oculta en un llogaret de la costa mediterrània (Grècia, en aquest cas); també hi ha un crim dalt d'un iot i més d'una passejada per un mercat (observació perspicaç del crític de La Vanguardia). 

El realitzador és conscient de la referència literària, com també ho és de la influència de Hitchcock. Però "Isla perdida" no té el nivell d'"A pleno sol", i tampoc no sembla haver après les lliçons del mestre britànic, qui no hauria permès que un thriller tardés més de la meitat d'un metratge excessiu a oferir quelcom més que el relat d'una seducció (que més aviat caldria qualificar d'assetjament de la noia cap a l'amo del restaurant on treballa). D'altra banda, aquesta història d'amor és el més salvable d'un film que demanava un guió més treballat i mínimament enginyós. 

Dillon i, sobretot, Aida Folch defensen bé els seus personatges, tot i que algunes de les coses les fan només perquè ho demana el guió, fins i tot en el tràgic i romàntic desenllaç, revelador d'unes intencions que el Trueba més veterà no ha estat capaç de transmetre a través de l'emoció. 

Que un dels personatges es digui Chico i que l'americà resulti ser (haver estat) un músic de jazz ens recorden l'afició d'en Fernando Trueba per aquest gènere musical. 

És com Jesús Franco, salvant les distàncies qualitatives i temporals que calgui salvar, que també incloïa la seva afició musical en algun dels seus thrillers, com en el cas de "La muerte silba un blues" (1964).

Franco, com en la majoria dels seus primers treballs en blanc i negre, fa servir uns enquadraments i una il·luminació expressionista que remeten a Welles (sobretot, en les escenes en interiors); fins i tot inclou un ball de màscares, com a "Mister Arkadin". 

L'acció es desenvolupa en algun lloc de Centre o Sud-amèrica i, com la precedent "Rififí en la ciudad", narra una venjança contra un paio molt poderós. Interpretacions i diàlegs són de jutjat de guàrdia, però Franco té la virtut (no compartida per Trueba) de no prendre-s'ho gaire seriosament i de facturar una pel·lícula relativament curta (amb prou feines 80 minuts, una hora menys que "La isla perdida").

Novament, demano perdó, només volia aprofitar el post per comentar aquest títol de sèrie B que he pogut veure molt recentment a Movistar +. Perquè Trueba i Franco no juguen a la mateixa lliga. Oi que no?

4 comentaris:

Trecce ha dit...

Seguramente no.

ricard ha dit...

Aunque ambos títulos pretenden ser comerciales.

Cinefilia ha dit...

Mai hagués pensat a ajuntar dos cineastes en apariència tan diferents com Trueba i Jesús Franco, però admeto que la comparació té la seva gràcia.

No afegiré res al que comentes sobre "Isla Perdida": la peli no és rodona ni molt menys creïble. En canvi, sí que m'ha cridat l'atenció que parlis de Welles a propòsit de "La muerte silba un blues", ja que, a banda que Jesús Franco va ser ajudant del director nordamericà, el cert és que aquest interessant exercici policíac compta amb la participació de Fortunio Bonanova fent el paper de comisari. De nom real Josep Lluís Moll, aquest secundari mallorquí va fer carrera a Hollywood on el seu treball més cèlebre va ser precisament a les ordres de Welles a "Citizen Kane", on interpretava el memorable (i desesperat) professor de cant de la dona del protagonista.

Una abraçada.

ricard ha dit...

Ajuntar les dues pel·lícules ha estat fruit de la casualitat, ja que les he vistes gairebé seguides.

Hi ha molts paral·lelismes, per estrany que pugui semblar, entre les carreres de Welles i de Franco. Tot i això, desconeixia la dada que aportes sobre el secundari, força curiosa.

Una abraçada.