Howard Hawks va dirigir el 1966 "El Dorado", film que era pràcticament un remake de la famosa "Río Bravo" (del 59). Les diferències són mínimes. Hi ha un conflicte entre un paio poderós i una família d'honestos ramaders, que implica una colla de pistolers i quatre valents decidits a vigilar un presoner i a fer front als dolents, tot i la seva inferioritat en número i condicions, més incapacitants que en el film precedent: hi ha un borratxo, que ara és el sheriff i que té els trets de Robert Mitchum; John Wayne és aquí un pistoler, però també es posa al costat dels bons, i, tot i la seva habilitat amb el revòlver, una ferida de bala li causa greus problemes, de vegades en els moments més inoportuns; en la darrera escena del film, ambdós personatges aniran amb crosses al preceptiu tiroteig.
Hi ha un vell que hereta el personatge de Walter Brennan i un jove, que ara s'assembla a James Caan, i que té un personatge més elaborat que el de Ricky Nelson a "Río Bravo"; contràriament a aquell, el noi no sap disparar, tot i que és molt hàbil amb el ganivet; és més o menys simpàtic i propicia un to més proper a la comèdia, amb el qual el director equilibra el caràcter crepuscular del film, quasi inevitable atesa l'edat dels dos protagonistes (que no impedeix que a Wayne el persegueixi una mestressa de bon veure) i que emparentaria el film amb altres westerns molt més "moderns" estrenats en aquells anys.
3 comentaris:
A banda que Hollywood reutilitza contínuament temes i arguments, la insistència de Hawks a refer la mateixa història també demostraria la seva condició d'autor.
Una abraçada.
En efecto, puede considerarse casi un remake de RIO BRAVO (de ahí, la importancia que de nuevo adquiere aquí el tema de la amistad, elemento troncal en la mayoría de las películas del autor de HATARI). Sin embargo, ahora los equivalentes a los personajes de aquella han envejecido y el cansancio, el vigor perdido, les ha obligado a cambiar de táctica, que no de postura moral, y para enfrentarse a sus enemigos han de acudir a la astucia, valerse de tretas e incluso superar algún hándicap personal como la caída en el alcoholismo del sheriff Harrah (Mitchum) o la bala que Thornton (Wayne) mantiene alojada junto a su columna vertebral y que por momentos le paraliza.
Western nostálgico, no exento de lucidez ante lo irrecuperable, teñido de humor a pesar de todo y con la serenidad, limpieza y aparente sencillez que han dado carta de naturaleza a la forma de narrar de Howard Hawks.
Un saludo.
Juan: Bona observació.
Teo: Así es, un excelente resumen.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada