La història tracta d'un enigmàtic personatge a qui un milionari encarrega que viatgi de Nova York a la costa del Sud d'Itàlia perquè contacti amb Richard Greenleaf, l'hereu entregat a la dolce vita i presumpte conegut del primer, per fer-lo recapacitar i tornar als Estats Units. En Ripley confessa aviat el seu objectiu, la qual cosa no impedeix que es faci força amic d'en Dickie Greenleaf (Maurice Ronet) i la seva nòvia Marge (Marie Laforêt) i ben aviat s'acostumi a la vida displicent d'aquests americans aprenents de bohemis, molt guapos i glamurosos i amb més dòlars dels que poden gastar. Però Tom Ripley no es conformarà a veure com viuen els rics; a més, sospita que el menyspreen i adoptarà una decisió radical que es concretarà a ple sol (com indica el títol de la pel·lícula) a bord d'un veler a alta mar.
Clément ofereix un treball brillant, amb una magnífica fotografia en color, i desenvolupa la complicada trama amb concisió exemplar. L'escena en què els dos companys surten de gresca i petonegen una noia mentre Dickie es fa passar per cec per divertir-se resumeix a la perfecció l'esperit amoral dels personatges.
Delon excel·leix com l'impenetrable antiheroi en una versió que difereix de les més recents, que suposem més fidels a l'original literari; eludeix les implicacions homosexuals (Ripley desitja Marge tant com els vestits i els diners d'en Dickie) i canvia el final, d'altra banda enginyós en tractar-se d'un thriller de suspens.
La força de la història s'imposa a l'academicisme de les altres dues versions que hem vist o revisat, finalment prou interessants.
"El talento de Mr. Ripley", dirigida el 1999 per l'impersonal Anthony Minghella, detalla molt més que la primera versió els ardits d'un Ripley desdoblat en ell mateix i en el desaparegut Richard i condueix a un final més inesperat i irònic. L'ambientació és impecable i l'escena a la cava de jazz tan reveladora com la del passeig de Delon i Ronet per la nit italiana; aquí sí que es fa referència a l'homosexualitat de l'ambigu Ripley i els actors resulten igualment ideals: Matt Damon es transforma físicament al llarg del metratge, a Jude Law li fa mal la cara de tan guapo i Gwyneth Paltrow els dona la rèplica convincentment; no podem obviar la creació inoblidable de Philip Seymour Hoffman en el paper del dissolut Freddie Miles, o la intervenció de dos personatges absents en les altres versions: la rica nord-americana interpretada per Cate Blanchett o l'amic homosexual (Jack Davenport) que té la desgràcia d'ajuntar-se amb un Ripley tan imprevisible com letal.
I, posat a fers, hem visionat la minisèrie de Netflix sobre la mateixa novel·la, titulada simplement "Ripley" i dirigida enguany per Steven Zaillian, més conegut pels seus treballs com a guionista ("La lista de Schindler", "El irlandés").
El format permet desenvolupar la trama amb el màxim detall, la qual cosa fa possible, d'una banda, recrear de manera molt convincent l'ambient entre idíl·lic i malenconiós del poble i de la vil·la d'Atrani on transcorre la primera meitat de la història, i també emfasitzar la trama policíaca i el paper d'un circumspecte inspector de la policia romana, o la relació interessadament ambigua entre Ripley i la mestressa del seu apartament a la capital italiana. A més, introdueix un primer episodi en què coneixem millor qui és en Ripley, un estafador de poca volada que malviu a Nova York, que ajudarà a entendre tant la seva ambició (sublimada amb el lloguer d'un palau a Venècia i la venda d'un Picasso autèntic), com el seu mal gust inicial, superat a base de dòlars o del descobriment de la pintura d'en Caravaggio, molt rellevant en la sèrie, com també els monuments que omplen les ciutats italianes on transcorre l'acció, paradoxalment fotografiades en blanc i negre. Però un blanc i negre magnífic (cortesia de Robert Elswit).
En canvi, resulta potser excessiu dedicar un episodi sencer a cadascun dels assassinats, sobretot el segon (una hora i quart, dura).
Com sigui, els actors, que semblen d'entrada massa grans per al paper, sobretot si ho comparem amb la primera de les versions, i són poc coneguts (tret, potser, de la Dakota Fanning), resulten excel·lents, potser vorejant la sobreactuació en el cas d'Andrew Scott (Ripley), tot i poder encaixar en tractar-se d'un personatge que fa del fingiment el seu modus vivendi; en qualsevol cas, moments com la seva trobada a Venècia amb l'inspector Ravini són impagables.
El final no difereix gaire del de la versió de Minghella, amb un epíleg igualment memorable.
Aquest darrer capítol dels vuit que componen la sèrie inclou un diàleg entre Ripley i el detectiu que treballa per al milionari Greenleaf que detalla el sentit últim de la referència al "talent" -en el títol de la novel·la o de la versió de Minghella-: Ripley no era ric ni tenia gust per a la roba i no coneixia Caravaggio abans del seu viatge a Itàlia; però sí que era molt hàbil falsificant signatures i ensarronant tothom, inclosos tots els policies italians; en canvi, el ric i presumptuós Richard, no tenia talent per a la pintura, ni per a gran cosa més a part de rebentar-se els calés de son pare; probablement, era molt conscient de la manca de sentit de la seva vida de turista amb diners i això el convertia en un individu en el fons insegur, malenconiós, potser candidat a l'hipotètic suïcidi que proporcionarà una coartada al pèrfid protagonista (també és providencial la intervenció d'un altre falsificador -o marxant d'art?-, interpretat per John Malkovich en el que pot ser una aclucada d'ull al film de Liliana Cavani del 2002 "El juego de Ripley").
5 comentaris:
De totes les encarnacions que ha tingut el personatge, em quedo, sens dubte, amb la d'Alain Delon, que em sembla també la més icònica.
Una abraçada.
La primera es una digna adaptación de una de las novelas más celebradas de su autora y la segunda, el particular homenaje de Anthony Minghella a Patricia Highsmith, de cuyo fallecimiento se enteró cuando rodaba "El paciente inglés".
La otra no la he visto.
Juan: Sens subte és la més icònica i també la que millor preserva el misteri del personatge.
Trecce: La serie no está nada mal.
Una abraçada.
La película de René Clément posee y mantiene un ritmo impecable, los personajes están dibujados con precisión plena de matices a lo largo de varias secuencias antológicas, perfectas de tempo y tensión dramática, y sin duda a todo ello contribuyen unas convincentes composiciones del trío protagonista con un joven y espléndido Alain Delon (lanzado al estrellato con esta película) encarnando al astuto y sinuoso Tom Ripley que tanto juego literario y cinematográfico daría en sucesivos libros y películas, una inesperada y sorprendente Marie Laforet que borda su indolente Marge y el gran Maurice Ronet, perfecto y magnético como de costumbre.
Y entre los aciertos de A PLENO SOL quiero reseñar también como destacable en la concepción de la cinta, esas certeras pinceladas de aquella dolce vita romana con su guapa y epicúrea fauna veraniega (que tan bien retratara Fellini ese mismo año en su emblemática obra maestra), como adecuado marco que acota y enriquece una absorbente intriga que se cierra con un desenlace tan sorpresivo como malévolo. Condicionados uno y otro, creo que me gusta más el ideado por Clément que el de la novela, probablemente subordinado por la Highsmith a la continuidad literaria de las andanzas del personaje.
Un saludo.
No me atrevo a apostar por un final u otro. Pero el de "A pleno sol" es tan conciso como impecable.
Saludos.
Publica un comentari a l'entrada