Uns anys més tard de l'"Orfeo" de Jean Cocteau -el 1959 per ser exactes-, un altre francès, Marcel Camus, en va fer una versió molt tràgica però alhora molt lluminosa. "Orfeu Negro" està ambientada al Carnaval de Río de Janeiro i a les faveles de la ciutat i adapta una obra teatral de Vinícius de Moraes. És simpàtica i naïf, plena de balls i d'una música meravellosa. El seu Orfeu és un conductor de tramvia amb moltes nòvies però només un amor veritable, el de la dissortada Eurídice, amb qui saltarà enmig del frenesí de la festa i a qui plorarà després d'un viatge als inferns definits ben adequadament pels colors vermellosos i que inclou una visita a un dipòsit de cadàvers replet de paperassa burocràtica i una cerimònia de santeria.
El film té un epíleg preciós en què tres nens fan sortir el sol sobre Río tocant la guitarra d'Orfeu. Va tenir un èxit aclaparador (Òscar a la millor pel·lícula estrangera, Palma d'Or a Cannes) i va posar de moda arreu la bossa nova brasilera.
Se sol dir, potser d'una manera un tant injusta, que Marcel camus no era precisament un gran director, però que aquest "Orfeu Negro" li va quedar molt bé.
Desconec la resta de la seva filmografia (pel que sembla, ni gaire extensa ni gaire distingida). Abans de fer cinema, va ser professor de pintura i escultura; i a "Orfeu Negro" mostra la seva sensibilitat artística.
4 comentaris:
Con esa estética que tiene algo de mágica, a pesar de todos los premios y del impacto que tuvo, hoy está casi olvida por increíble que parezca.
Suerte que betevé recupera estos clásicos.
Se sol dir, potser d'una manera un tant injusta, que Marcel camus no era precisament un gran director, però que aquest "Orfeu Negro" li va quedar molt bé.
Una abraçada.
Desconec la resta de la seva filmografia (pel que sembla, ni gaire extensa ni gaire distingida). Abans de fer cinema, va ser professor de pintura i escultura; i a "Orfeu Negro" mostra la seva sensibilitat artística.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada