La relació amb la seva esposa Eurídice resulta ambivalent; l'artista es mostra concentrat en el seu art i també obsedit amb uns versos que escolta casualment a la ràdio d'un cotxe. En canvi, esdevindrà més intensa -tot i que fugaç- la seva relació amb una Mort (Maria Casares) que viatja d'un món a l'altre a través dels miralls.
Un conte surrealista de l'autor de "La bella y la bestia" en què novament contraposa la realitat i el món dels somnis -o el Més Enllà- ajudat per uns efectes especials potser senzills però enginyosos i d'innegable força visual.
5 comentaris:
La famosa trilogía de Cocteau. Esta creo que era la segunda.
Cocteau, que sempre va ser més poeta que cineasta, definia el cinema com a "tinta de llum". Si a això afegim que Marais era el seu amor platònic, tant aquest "Orfeu" com la resta de la seva filmografia adquireixen una dimensió que va molt més enllà dels límits estrictament cinematogràfics.
Una abraçada.
Trecce: Efectivamente. Las otras dos son "La sangre de un poeta" (1932) y "El testamento de Orfeo" (1960).
Juan: També és cert, tot i que em sembla que la relació amb Jean Marais era més que platònica.
Una abraçada i gràcies pels vostres comentaris.
Que tal Ricard!
Precisamente la he visto no hace mucho, no se, igual me pillo una mala madrugada, no acabe de entrar en ella...
Saludos!
Es bastante peculiar y, aunque tiene imágenes sugerentes, es verdad que cuesta un poco entrar en la historia.
Saludos.
Publica un comentari a l'entrada