2020 + 2019 + LA DÈCADA

Pensava que, ateses les limitacions forçades per la pandèmia i la preocupant falta d'estrenes rellevants, no trobaria deu títols per a la tria d'enguany. Però, finalment, he pogut reunir prou títols decents, tot i que ha calgut recórrer a la televisió (tres estrenes a Netflix i una minisèrie espanyola que, a més, ocuparà la primera posició). L'ordre -ho reconec- és discutible, sobretot perquè són títols molt diferents que fan de mal comparar; però passa sempre, amb les llistes. A més, farem algun retoc -en part necessari, en part capriciós- en la llista del 2019 i també toca fer la llista de la dècada. O sigui que anem per feina: 

2020

1. ANTIDISTURBIOS, de Rodrigo Sorogoyen 

És la primera vegada en la història del bloc que guanya la tria una producció espanyola. A més, en format de minisèrie televisiva. Però el treball de Sorogoyen ho mereix per trepidant, per incisiu, per una realització modèlica i plena d'idees, per unes interpretacions exactes.

2. ESTOY PENSANDO EN DEJARLO, de Charlie Kaufman 

La darrera pel·lícula de l'inclassificable Charlie Kaufman, tan rara com apassionant, narra el viatge en cotxe d'una parella que van a conèixer els pares del noi. Però una història que sembla senzilla esdevé ben aviat un enigma. Potser res no és el que sembla però el director, hàbilment, ens va proporcionant pistes a partir de detalls que van dels colors del vestit de la noia a sorprenents aparicions, com la d'una botiga on venen gelats enmig del no-res, sota una terrible tempesta de neu. 

3. UNDER THE SKIN, de Jonathan Glazer 

La falta d'estrenes ha permès, en contrapartida, l'arribada a les sales de títols relegats al seu moment per poc comercials, encara que vinguin protagonitzats per Scarlett Johansson. "Under the Skin" és una producció del 2013 i adapta una novel·la de ciència-ficció no especialment memorable per crear un producte en certa manera críptic però tanmateix hipnòtic, que mostra la solitària i estranya vida al planeta Terra. Com en el film de Kaufman, la càmera és quasi sempre dins d'un cotxe que recorre paratges desolats. 

4. EL FARO, de Robert Eggers 

Si admetem que el de Kaufman és un film fantàstic, en tindrem tres en la tria d'aquest any. Robert Eggers torna a enfrontar els seus personatges a un aïllament de conseqüències funestes, com ja va fer a "La bruja"; però canvia els boscos de Nova Anglaterra i unes imatges entre Kubrick i Caravaggio per una illa retratada en blanc i negre a la manera del cinema silent. Esplèndides composicions de Willem Dafoe i Robert Pattinson. 

5. DIAMANTES EN BRUTO, de Joshua i Ben Safdie 

Presentació via Netflix de dos germans que destaquen en el panorama del cinema independent nord-americà. "Diamantes en bruto" narra amb estil frenètic l'epopeia d'un joier ludòpata autodestructiu a la manera dels personatges de Martin Scorsese, gens casualment productor del film. Sorprenent interpretació d'Adam Sandler. 

6. MANK, de David Fincher 

Un Fincher més sobri d'allò que ens té acostumats, al servei d'un guió del seu pare sobre el procés d'escriptura del llibret de "Ciudadano Kane". Un retrat fascinant del cantó fosc de l'era daurada de Hollywood i un comentari prou oportú sobre la capacitat dels mitjans de comunicació per manipular l'opinió pública. I una vegada més ens hem de referir a la interpretació, en aquest cas d'un impecable Gary Oldman en el paper de Herman Mankiewicz. 

7. 1917, de Sam Mendes 

L'aventura d'uns soldats obligats a travessar les línies enemigues durant la Primera Guerra Mundial és emocionant però no excessivament original. El punt fort d'aquest film de Mendes és la seva filmació en un únic pla-seqüència, brillantíssim i espectacular. 

8. VERANO DEL 85, de François Ozon 

Al principi, despista una mica perquè suggereix un thriller quan es tracta, en realitat, d'una tendra història d'amor adolescent entre dos nois, un d'ells una mica autodestructiu, molt sensibles ambdós, narrada per Ozon amb una convicció que impedeix el ridícul en algunes escenes un pèl extravagants i excel·leix en altres, com quan Alexis escolta música amb el walkman enmig del brogit d'una discoteca.

9. EL LAGO DEL GANSO SALVAJE, de Diao Yinan 

Cal que donem entrada a un cinema xinès que està oferint no poques sorpreses. Tot i que aquesta història tràgica de gàngsters amb ressonàncies homèriques beu de les fonts del cinema negre nord-americà de tota la vida -amb alguns moments de violència més tarantinians-, uns escenaris exòtics que presumim realistes i una posada en escena molt estilitzada li atorguen denominació d'origen. 

10. RICHARD JEWELL, de Clint Eastwood 

Hem expressat en més d'una ocasió les nostres reserves cap als biopics que Clint Eastwood ha vingut dirigint els darrers anys. Si més no, aquest "Richard Ewell" és un títol estimable, potser perquè és un retrat de perdedors, que sempre ha estat l'especialitat del director. I, aquí també, unes interpretacions magnífiques. 

2019

1. EL IRLANDÉS, de Martin Scorsese 

Scorsese ja ens havia parlat de la màfia i de la seva influència en la història dels Estats Units a "Uno de los nuestros" i "Casino". "El irlandés" eleva l'aposta i parla de dos fets tan presumptament enigmàtics com rellevants, la desaparició de Jimmy Hoffa i l'assassinat de John Fitzgerald Kennedy, des del punt de vista d'un sicari que només cap al final de la seva vida es preguntarà sobre el sentit de tot plegat. 

2. ÉRASE UNA VEZ EN... HOLLYWOOD, de Quentin Tarantino 

El cinema de sèrie B, els anys seixanta, Sharon Tate i els deixebles de Manson a punt de posar fi al somni de la dècada prodigiosa, tot passat pel filtre de Tarantino en un conte fet de llums de neó i piscines a Beverly Hills que, curiosament, també esdevé melancòlic i crepuscular. 

3. PARÁSITOS, de Bong Joon-ho 

Si no hagués estat per la dura competència de Scorsese i Tarantino, el primer lloc hauria estat per a aquesta faula sobre la lluita de classes en clau d'humor negríssim. 

4. EL TRAIDOR, de Marco Bellocchio 

Un altre títol sobre la màfia i la seva influència sobre la política, italiana en aquest cas. El macroprocés dirigit pel jutge Falcone centra un dels millors títols del veterà Marco Bellocchio, tot i que l'interès radica en la peculiar figura de Tommaso Buscetta (interpretat magistralment per Pierfrancesco Favino), un pentiti enfrontat al dilema de la delació. La suma de la seva confessió amb la il·lustració dels seus records cerca aportar a l'espectador la informació necessària sobre les reaccions d'un personatge més complex d'allò que pot semblar a primera vista. O de com un film pot ser didàctic i alhora apassionant.

5. DOLOR Y GLORIA, de Pedro Almodóvar 

Almodóvar es confessa en el seu film més reposat i més madur.

6. LOS HERMANOS SISTERS, de Jacques Audiard 

Els francesos sempre han mostrat la seva admiració pel western, però és Audiard qui ha aconseguit retrobar el seu esperit, sense renunciar a una certa distància, entre la paròdia i l'homenatge. 

7. JOKER, de Todd Phillips 

Phillips, amb la col·laboració d'un Joaquin Phoenix en estat de gràcia, converteix un spin off sobre el principal antagonista de Batman en el crit d'auxili d'un món al caire de la fractura definitiva. 

8. RETRATO DE UNA MUJER EN LLAMAS, de Céline Sciamma 

Una història d'amor lèsbic d'ambientació d'època i imatges pictòriques que vénen justificades per l'argument i que no exclouen la calidesa o la intensitat. 

9. LARGO VIAJE HACIA LA NOCHE, de Bi Gan 

Novament li farem un lloc al recent cinema xinès amb aquesta impactant pel·lícula de Bi Gan, críptica però hipnòtica, que també conté elements de cinema negre i també il·lustra sobre els estranys escenaris que potser abunden en la Xina més oculta. La segona part del film inclou un pla-seqüència molt virtuós de cinquanta minuts de durada. 

10. LE MANS '66, de James Mangold 

Potser no és millor o més original que els títols que he deixat fora en aquesta segona volta sobre la collita del 2019. Però la manera en què Mangold converteix en apassionant una trama sobre curses automobilístiques reclamava una menció. És veritat que el film parla de més coses: l'amistat, la integritat, la lluita entre la imaginació i els diners, entre els febles i els poderosos. 

LA DÈCADA 

1. EL IRLANDÉS (2019), de Martin Scorsese

El director italoamericà tanca la trilogia sobre la màfia iniciada a "Uno de los nuestros" i continuada amb "Casino" amb un títol complementari dels anteriors i que dedica un metratge considerable a explicar-nos fets tan inquietants de la història dels Estats Units com la desaparició del sindicalista Jimmy Hoffa o l'assassinat del president Kennedy, però també a resumir el periple vital d'un antiheroi característicament scorsesià, un sicari aparentment mancat d'escrúpols però honest a la seva manera que es veu compel·lit a la traïció i, a partir d'aquí, a qüestionar-se el sentit de la vida (la seva i la de tots). Una obra mestra de maduresa. 

2. AMOR (2012), de Michael Haneke

Un film de Haneke presidia la llista de la dècada anterior i assoleix ara una meritòria segona posició gràcies a un altre títol radical, que parla de crueltat i de violència però també d'amor, com anuncia el seu títol. Però, de vegades, conceptes en aparença antagònics poden confluir en circumstàncies extremes. I un film d'una duresa insòlita pot expressar-se a través d'imatges belles i serenes. Una altra obra mestra, interpretada per dues llegendes del cinema francès, uns extraordinaris Jean-Louis Trintignant i Emmanuelle Riva. 

3. MELANCOLÍA (2011), de Lars Von Trier

També Von Trier repeteix en la llista de predilectes de la dècada. Una dècada en què el seu treball ha esdevingut una mica reiteratiu i un pèl irregular però que va iniciar amb un títol excepcional, un discurs sobre la dualitat disfressat de ciència-ficció apocalíptica, fascinant per la seva originalitat conceptual i la força primigènia de les seves imatges.

4. DRIVE (2011) de Nicolas Winding Refn

Un altre autor provocador que inaugura la dècada amb el seu millor treball, un thriller de manual, violent i romàntic, narrat amb la saviesa dels clàssics a què remet. 

5. ÉRASE UNA VEZ EN... HOLLYWOOD (2019), de Quentin Tarantino

Cada una de les seves pel·lícules és un esdeveniment. En aquesta, expressa la seva devoció pel cinema de sèrie B i els homes que el van fer possible a través d'un relat brillant i alhora malenconiós que parteix d'una història coneguda per esdevenir el conte que el títol anuncia. 

6. DEL REVÉS (2015), de Pete Docter i Ronaldo del Carmen

Exemple superlatiu del nivell de l'animació via Pixar. Ja no és només l'excel·lència tècnica sinó l'habilitat per posar en imatges aptes per a tots els públics conceptes complexos al voltant de la psique humana. 

7. PARÁSITOS (2019), de Bong Joon-ho

Donem entrada al cinema coreà amb el seu títol de més èxit, una faula en clau de comèdia negra sobre la lluita de classes. Guió i execució brillantíssims. 

8. LA FORMA DEL AGUA (2017), de Guillermo del Toro

Guillermo del Toro també va estar present en la tria de fa deu anys, tancant la classificació. Reitera la seva saviesa narrativa amb un conte sobre la relació entre una dona de la neteja muda i un ésser amfibi amb qui volen experimentar els militars en plena Guerra Freda. 

9. COLD WAR (2018), de Pawel Pawlikowski

I ja que parlem de Guerra Freda, aquest film polonès la duu en el mateix títol. Una història tràgica i romàntica sobre dos éssers que s'estimen apassionadament separats pel Teló d'Acer i pels seus caràcters una mica complicats. I el blanc i negre més impactant de la dècada i una posada en escena que agermana Tarkovsky amb el cinema musical. 

10. LA LA LAND (2016), de Damien Chazelle

I ja que parlem de musicals, tanquem la selecció amb un títol que recupera l'esperit dels clàssics del gènere. També és una història d'amor inesperadament trista.