"Vivamente el domingo" (1983), fotografiada en blanc i negre, presenta el cas d'un fals culpable (o presumpte fals culpable) i conté molts plans de detall com li agradaven a Alfred Hitchcock, i altres de la protagonista conduint sota la pluja que recorden plans idèntics a "Psicosis". Tot i això, és Kubrick a qui esmenta més explícitament: el seu film "Senderos de gloria", prohibit a França fins al 1980, es projecta en un cinema en què transcorre part de l'acció d'un drama criminal camuflat sota l'aspecte de comèdia lleugera. O és a l'inrevés?
Desconec l'obra de Charles Williams en què el film de Truffaut es basa, però la trama de "Vivamente el domingo" resulta més aviat delirant; potser traeix l'original literari des del títol (la novel·la es titula "The Long Saturday Night") i allò que el director francès intenta fer en el que seria el seu darrer treball és una nova aproximació a la screwball comedy, a través dels personatges de l'agent immobiliari acusat d'assassinat (Jean-Louis Trintignant) i la seva secretària (Ardant), que intentarà provar-ne la innocència. Sempre s'escridassen i, no obstant això, s'estimen.
A part de Chabrol, Hitchcock i Kubrick, Truffaut també s'homenatja a si mateix: inclou una agència de detectius tan maldestres com els que apareixien a "Besos robados"; la Fanny Ardant regalant al protagonista l'espectacle de les seves cames ("compassos que recorren el món") remet a "El amante del amor"; i els nens de l'escena final són com els de "La piel dura".
6 comentaris:
Mezcla de géneros con homenaje incluído al cine negro norteamericano.
Recuerda a "Tirad sobre el pianista", otro homenaje al cine negro americano narrado con cierto distanciamiento.
Un brillant punt final a la filmografia d'un mestre que malauradament ens va deixar massa d'hora.
Una abraçada.
Sí, va ser una llàstima la seva mort prematura.
Una abraçada.
La última realización del prematuramente fallecido François Truffaut, fue un caprichoso y agradable thriller en tono de comedia con momentos excelentes (mayormente coincidentes con esos deliciosos apuntes románticos con sordina) que, sin embargo, no llegó a conseguir la redondez y belleza de otros trabajos suyos. No obstante, a Truffaut le deberemos siempre muchas horas de felicidad.
Estoy bastante de acuerdo.
Saludos.
Publica un comentari a l'entrada