Bernard i Mathilde van ser parella fa vuit anys, però la cosa no va acabar de funcionar. Ell era molt jove i ella, potser, massa temperamental. Ara han refet les seves vides però el destí els tornarà a enfrontar en sentit gairebé literal, quan ella i el seu marit lloguen, sense saber-ho, la casa que hi ha al davant de l'ocupada per Bernard, la seva dona i un fill; ja és pega i casualitat, puix viuen en un poblet de quatre cases, prop de Grenoble.
La vida a províncies sembla més aviat rutinària i gairebé idíl·lica. Però la passió dels antics amants s'imposarà fins i tot a la lògica, comptant amb l'exemple de la narradora, mestressa del club esportiu, que ja va intentar suïcidar-se per amor.
Truffaut aconsegueix una de les seves millors pel·lícules, introduint, sense que grinyolin en un context realista, els sentiments més exacerbats, la definició de l'amor més romàntica possible, que tant pot resumir-se en el gest més senzill (una carícia al rostre; Bernard arreglant-se el serrell quan ella li ho demana) com en la reacció més extrema; i no diré més, però cal recordar que les morenes amb gavardina són un mal averany, com sabran els espectadors que hagin vist "La piel suave", un altre film total sobre l'amor.
6 comentaris:
Encuentros, desencuentros y la fragilidad del amor. Muy de Truffaut.
El amor es frágil pero hay pasiones que pueden con todo lo demás.
Una pasión aue vuelve, en forma inesperada.
Puede ser interesante.
Lo es.
La tinc bastant oblidada, sincerament, però sí que recordo que em va agradar força.
Una abraçada.
Et tornaria a agradar. És un dels millors treballs d'en Truffaut.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada