Després dels fracassos de "La chambre verte" i "El amor en fuga", Truffaut volia anar a cop segur. Va contractar Gérard Depardieu i Catherine Deneuve (amb qui ja havia treballat a "La sirena del Mississippi") per a una trama ambientada durant els dies de l'ocupació alemanya, en un teatre el director del qual, jueu, roman ocult al soterrani mentre la seva esposa i primera actriu (Deneuve) fa anar endavant la producció a pesar de les dificultats. "El último metro" (1980) és en bona mesura una versió de "La noche americana" canviant el món del cinema pel del teatre. Menys alegre, atès el context històric, i molt subtil quan aborda una relació triangular entre els protagonistes de l'obra i el director a l'ombra. Deneuve broda el seu paper de dona aparentment freda, tota passió en el fons, i Depardieu es devia entendre bé amb Truffaut, qui va comptar amb ell per al seu següent film.
5 comentaris:
La verdad es que a la srta. Deneuve le iban muy bien este tipo de papeles.
Malgrat el context històric, en tot aquest entrellat (amb la Deneuve pel mig) hi devia haver també elements de caire personal, fet, d'altra banda, habitual en el cinema de Truffaut.
Una abraçada.
Trecce: Sin duda.
Juan: Un dels elements de la trama és la sensació del marit que l'està perdent. Magnífica la seqüència en què escolten a la ràdio una cançó que parla del desamor.
Deneuve i Truffaut van iniciar una relació després de "La sirena del Mississippi". Al cap d'un parell d'anys, ella el va deixar i ell va patir una depressió tan forta que el van haver d'ingressar. Probablement, se sentís representat en el paper del marit.
Per cert, el breu diàleg que tanca l'obra que representen al teatre a "El último metro" està extret d'aquell film:
- Ets tan bella, que mirar-te em fa sofrir.
- Ahir deies que t'alegrava.
- És una alegria... i és un sofriment.
Una abraçada.
Un drama al que se le introdujeron elementos de comedia, diseñado por François Truffaut como un amoroso reconocimiento a los profesionales del teatro, a los que el realizador convierte en héroes de esta historia (el contexto lo pedía) contada con un depurado estilo que logra la emoción sin recurrir nunca a efectos melodramáticos.
Un saludo.
Muy cierto, la narración de Truffaut es transparente, nada efectista.
Saludos.
Publica un comentari a l'entrada