Narra la improbable missió de segrestar Churchill a càrrec d'uns alemanys tan heroics com mal vistos pel règim nazi (amb Michael Caine al capdavant). Com a film d'acció i aventures no és gaire espectacular, tot i que reuneix un bon nombre de cares conegudes (als ja esmentats, caldria afegir Robert Duvall, Anthony Quayle, Treat Williams, Larry Hagman i un Donald Pleasance molt creïble fent de Himmler), però es preocupa de remarcar que no tots els alemanys eren mala gent (el protagonista rep un càstig per intentar salvar una presonera jueva) i que fins i tot els espies tenen motivacions més o menys nobles: el personatge que interpreta Jean Marsh és una antiga afrikàner que no pot veure els anglesos, i Davlin-Sutherland és un irlandès que lluita per la seva pàtria. En contrapartida, el general nord-americà interpretat per en Hagman és un imbècil que no dubta a arriscar la vida dels seus homes per poder presumir d'haver entrat en combat.
El personatge interpretat per en Sutherland, un senyor que pot semblar simpàtic i pervers indistintament, té al seu càrrec la part romàntica i manté una relació breu però complicada amb una britànica (Jenny Agutter).
Curiosament, Donald Sutherland repetiria el paper d'espia al servei dels alemanys que manté una relació amorosa amb una anglesa (Kate Nelligan) en la posterior "El ojo de la aguja", primera adaptació d'una novel·la de Ken Follet dirigida el 1981 per Richard Marquand. En aquesta ocasió, el seu personatge és molt més dolent però també més interessant.
3 comentaris:
John Sturges, realizador de brillante trayectoria en el género western (en este género tiene cinco títulos míticos), se despidió profesionalmente del cine con este inverosímil capítulo de hazañas bélicas que incluía alemanes “buenos”, acción, diatribas y suspense, todo servido con rutinaria eficacia.
Un saludo.
Un film con un buen guión, un plantel de actores magnífico y que lo hacen muy bien, buena fotografía, exteriores ideales para el rodaje y, por si fuera poco, una excelente banda sonora de Lalo Schifrin, pero le falta algo para acabar de ser el productor redondo que todos estos factores parecen presagiar.
Más que de una película bélica al uso, estamos ante una especie de thriller político con un intento de secuestro o, en su defecto, un magnicidio de por medio, bien planificado y con la presencia de un comando alemán cuyos miembros son presentados como soldados alejados del estereotipo de altanería y antisemitismo de otros relatos. Aquí son profesionales, incluso con un punto de humanidad.
Teo: Es un ejemplo más bien tardío de cine sobre misiones bélicas un tanto suicidas, subgénero que se puso bastante de moda a raíz del éxito de "Doce del patíbulo". Ciertamente, no es el mejor título de Sturges.
Trecce: Yo creo que le falta acción y que la historia resulta demasiado increíble, aunque se agradece su esfuerzo por escapar de los esterotipos.
Saludos.
Publica un comentari a l'entrada