dissabte, 28 de gener del 2017

WEST SIDE STORY


Natalie Wood també va protagonitzar un musical en què apareixien molts nois rebels amb texans i caçadora. Ens referim, està clar, a "West Side Story" (1961), dirigit per Jerome Robbins i Robert Wise amb música de Leonard Bernstein, un film que va constituir un èxit de públic espectacular i va aportar algunes novetats a un gènere que ja havia deixat enrere els seus millors anys però es resistia a morir.

"West Side Story" és una adaptació de Romeu i Julieta de William Shakespeare, que canvia Verona per Manhattan i substitueix Capuletos i Montescos per les bandes rivals dels sharks i els jets. Els primers són immigrants portorriquenys i els segons nord-americans però també fills d'immigrants europeus, com procura subratllar un llibret força crític amb l'anomenat somni americà (caldria que Trump veiés aquesta pel·lícula?). Les bandes són rivals però tenen un enemic comú: la policia. Les bandes representen per als seus membres el substitut d'unes famílies desestructurades. Una cançó resumeix el problema de manera prou lúcida i mordaç: "Officer Krupke". Però el to de denúncia comença des d'un pròleg excepcional: una obertura d'almenys quatre minuts de durada glosa els temes de la banda sonora sobre una pantalla que va canviant de color i en la qual només veiem unes ratlles que suggereixen allò en què després es convertiran, els gratacels de Manhattan vistos des del cel.

Obrir un film amb una panoràmica aèria sobre Nova York ens pot semblar avui una cosa molt habitual però era tota una novetat l'any 1961.

La càmera recorre indrets prou coneguts però acaba sobrevolant uns barris grisos d'edificis idèntics. Les imatges ens estan dient que hi ha una part de Manhattan sense glamur de cap mena i que és allà on transcorre la nostra història, entre carrerons i escales d'incendis.


El film de Robbins i Wise combina amb més o menys fortuna el to crític i un altre més melós. En qualsevol cas, més enllà de l'esperit de denúncia i de l'excel·lència cinematogràfica dels primers minuts sense diàleg, "West Side Story" serà memorable per les seves esplèndides cançons i coreografies ("Jet Song", "Maria", "America", "I Feel Preety"...). Difícil triar-ne alguna. Vinga, ens quedarem amb "Tonight" i l'equivalent de l'escena del balcó de l'obra de Shakespeare:

7 comentaris:

David ha dit...

Más allá de las pegas que le puedas poner (tú dices meloso, otros lo verán ñoño para los tiempos que corren) y es verdad que hay cosas que... Natalie no baila, como en el número de I Fell Pretty, que la hacen subir y bajar de sillas, pero ¡qué canciones! Esta que has puesto, Maria, Something's coming, Somewhere.
Hay que ser muy-muy-muy negado para que te den este material y hacerlo mal. Y Wise no lo era, que además tenía a Robbins que venía de la fuente original. Esta peli es ya un clásico y a mí me gusta hasta la "versión Disney" en la que en lugar de un quintento utlizan un terceto.
¿Sabes a qué peli me estoy refiriendo ;-) ?

ricard ha dit...

Me has pillado con lo de la versión Disney. No caigo. Me tienes en ascuas.

Un abrazo.

David ha dit...

Jajaja.

Pocahontas.
Y en lugar del Quintet y aunque es más breve: https://www.youtube.com/watch?v=MUFJnmXeeoM

David ha dit...

Hola otra vez. No sé si se ha quedado mi anterior comentario y para que no te quedes con la duda.
Era Pocahontas. Es Romeo y Julieta otra vez.

ricard ha dit...

Pocahontas, vale.

Anònim ha dit...

Veig que estem en una època de musicals de clàssics de cinema, si de cas ja tornaré quan hagi passat tot.

ricard ha dit...

Ja s'acaba, ho prometo.