dissabte, 14 de gener del 2017

PURA FÓRMULA

Habitualment, les pel·lícules més bones ho són, entre d'altres raons, per la seva originalitat. Mentre que la majoria de cinema de segona fila repeteix unes fòrmules pre-establertes.

No obstant això, hi ha pel·lícules que segueixen fil per randa una fórmula i que resulten, tanmateix, prou satisfactòries, sobretot si no cedeixen a la rutina i combinen adequadament els ingredients.

Posarem dos exemples recents, de gèneres prou diversos:

"Dos buenos tipos" (2016), dirigida per Shane Black i protagonitzada per Russell Crowe i Ryan Gosling (actor de moda després de l'èxit de "La La Land"), és una reedició de la clàssica buddy-movie, o pel·lícula de camarades o companys d'aventures que van per parelles i es complementen; normalment, un és més assenyat i l'altra exerceix de poca-solta i contrapunt humorístic, com passava amb les parelles de pallassos tradicionals, d'on probablement provingui aquesta tradició, continuada després en el cinema de parelles còmiques a l'estil de Laurel i Hardy o Abbott i Costello (res a veure amb els extraterrestres de "La llegada"). Una variant més recent i molt habitual de la buddy-movie consisteix a situar la parella de camarades en el centre d'una trama de caire policíac. D'aquestes pel·lícules en diuen "buddy cop movies", tindrien un precedent clàssic a "El perro rabioso", film d'Akira Kurosawa del 1949, però adquiririen popularitat a la dècada dels vuitanta, amb títols com "Límite: 48 horas" (Walter Hill, 1982) o "Arma letal" (Richard Donner, 1987).


Els personatges del film de Shane Black no són policies però un exerceix de pinxo (Crowe) i l'altre de detectiu privat una mica malastruc (Gosling) i es veuen embolicats en una trama d'arrel chandleriana al Hollywood dels anys setanta. De manera que es tractaria d'un subgènere dintre d'un subgènere, una buddy cop movie ambientada als setanta, com "Starsky y Hutch" (Todd Phillips, 2004).

El cas és que "Dos buenos tipos" barreja bé els ingredients d'aquest còctel amb nom propi. Els protagonistes no són especialment simpàtics -un d'ells, fins i tot, resulta una mica psicòpata-, però Black, intel·ligentment, no pretén justificar-los ni mitificar-los; senzillament ens resulten propers a partir de les seves accions, la majoria de vegades gratuïtes, eventualment encertades. En definitiva, la millor virtut del film és que no pretén en cap moment allunyar-se del seu noble objectiu de distreure l'espectador; no pretén que els seus diàlegs siguin brillants o que els gags facin història, però resulten molt eficaços en la seva modèstia; el ritme és àgil i, com resulta obligat en un títol ambientat a la dècada del funky, la banda sonora conté alguns hits memorables.

També trobem molt bona música al segon títol que comentarem.


"¡Canta!" (Garth Jennings, 2016), a part de tractar-se d'un film d'animació (de l'estudi responsable dels Minions) dels anomenats antropomòrfics (els protagonistes són animals però viuen i es comporten com els humans) i de recordar el programa televisiu "Operación triunfo", té un argument amb una llarga tradició al cinema nord-americà: un individu té un somni i escasses possibilitats d'aconseguir-lo però, després de molts contratemps, acabarà triomfant gràcies a la seva perseverança. Un missatge de solidaritat i germanor acostuma a acompanyar la trama. Aquí, el protagonista és un coala que vol correspondre a l'esforç del seu pare triomfant en el món de l'espectacle; els dolents -signe dels temps- són els banquers que el persegueixen a causa dels seus deutes. Però "¡Canta!" és un film coral i altres animals l'acompanyen en la seva aventura, diversos en aparença però amb dos trets comuns: tots tenen molt bona veu i tots cerquen alguna mena de reconeixement. El ratolí vagabund amb vocació de crooner vol impressionar una rateta; el goril·la no vol decebre el seu pare però tampoc no vol formar part de la seva banda de delinqüents (és el revers paròdic de la típica història del noi de casa bona que no vol continuar a l'empresa familiar perquè prefereix la seva vocació artística); la porqueta necessita fugir del seu paper de mestressa de casa; la porc espí rockera vol venjar-se del seu xicot; i l'elefanta necessita vèncer la seva timidesa per no ser una fracassada als ulls de la seva família.

Un argument convencional redimit per la tendresa, l'eficàcia dels gags (atenció a l'escriventa camaleó i el seu ull de vidre), el ritme intens però mai atordidor i alguns moments francament inspirats, com l'escena en què el coala exerceix de neteja-vidres amb el Nessun Dorma de fons musical, o el final amb els llums dels helicòpters de la policia il·luminant l'escenari a l'aire lliure mentre el ratolí canta "My Way".

3 comentaris:

Anònim ha dit...

M’has convençut amb Dos Buenos tipos. En canvi amb Canta, la cosa es molt complicada, això de musical, animació i infantil són tres paraules que em fan molta desídia.

miquel zueras ha dit...

Em va agradar "Two Nice Guys", i l´ambientació molt aconsseguida. Això de les buddy-movies sempre em recorda a l´unica escena que em va fer riure de "El ultimo gran heroe", quan reparteixen les parelles de policíes i junten un agent nazi amb un rabí.
Salut!
Borgo.

ricard ha dit...

pons007: Et diré que jo hi vaig anar sense cap expectativa -millor dit, amb males expectatives després d'haver vist un trailer que no li fa justícia-, quasi obligat pel meu fill petit (al seu torn, abduït per la publicitat que n'han fet per televisió). Contra pronòstic, m'ho vaig passar d'allò més bé. Afegiré que, una setmana abans, em vaig adormir amb la darrera producció de Disney, "Vaiana".

Borgo: Celebro que t'hagués agradat. És una pel·lícula simpàtica que no ha funcionat gaire bé a la taquilla. I el gag que esmentes d'"El último gran héroe" -i que no recordava- em sembla genial.

Salutacions i gràcies pels vostres comentaris.