dijous, 5 de gener de 2017

LES PEL·LÍCULES DEL 2016

Aquesta vegada, com ja vaig fer amb el 2012, prescindiré de refer la llista de l'any passat. Ja vaig dir llavors que havia patit en haver de deixar fora títols interessants i, francament, passo de tornar a menjar-me l'olla per veure si elimino algun dels finalistes per incorporar-ne d'altres, i no serà per manca de candidats ("Heimat, la otra tierra", "45 años", "Sicario").

En canvi, fer la llista del 2016 m'ha resultat relativament senzill. Més complicat ha estat establir l'ordre, ja que no tenia una clara favorita i els gèneres i estils eren prou diversos. Cal assenyalar, però, que si he deixat fora un film tan notable com "Spotlight" ha estat només per donar cabuda al risc i l'experimentació d'altres que sí són presents a la llista malgrat ser més discutibles (i discutits); el cas de "The Neon Demon" és paradigmàtic en aquest sentit.

I, sense més dilació:


1. CAROL, de Todd Haynes

L'homosexualitat femenina és el tema central de grans títols del cinema europeu recent, des de "La vida de Adèle" fins a "Un amor de verano" (heus aquí un títol que potser hauria hagut d'incloure). Però "Carol", tot i que és una co-producció amb el Regne Unit, no pot ser més nord-americana: basada en una novel·la de Patricia Highsmith i dirigida per un senyor afeccionat a retratar la societat dels anys cinquanta als Estats Units i la seva rigidesa moral. I li reservem el primer lloc per premiar-ne l'exquisidesa d'una posada en escena sensible i intel·ligent en què cada enquadrament està ple de sentit. Insuperable la fotografia d'Edward Lachman i el treball de les dues protagonistes, Cate Blanchett i Rooney Mara.

La qüestió del lesbianisme apareix en dos títols més (però no vull fer espòilers) d'una tria que aquest any ha resultat força feminista.

2. ELLE, de Paul Verhoeven

L'holandès reapareix amb un títol magnífic, un treball que vulnera a consciència els límits de la correcció política mentre explora els racons més foscos de la sexualitat femenina (i masculina) i dinamita els preceptes de la societat burgesa. Recorda Buñuel però també podria ser Haneke en versió divertida. I ens ofereix una altra interpretació femenina extraordinària, en aquest cas de la veterana Isabelle Huppert.

3. AHORA SÍ, ANTES NO, de Hong Sang-soo

Ja té mèrit fer una pel·lícula en què la segona meitat repeteixi els fets i diàlegs vistos en la primera amb variacions molt subtils però suficients per emocionar-nos quasi com ho fan els seus personatges, lliurats a una singular catarsi romàntica amb l'ajuda del sake.

4. EL HIJO DE SAÚL, de László Nemes

La rebelió dels sonderkommandos d'Auschwitz com a teló de fons d'un viatge a l'infern. Nemes troba la fòrmula idònia per mostrar l'Holocaust. L'espectador no pot veure clarament els detalls de la tragèdia perquè s'interposa en tot moment el rostre buit del protagonista, però l'horror és allà, enganxat als seus porus, i podem sentir-lo en tota la seva abominable dimensió.

5. LA BRUJA, de Robert Eggers

La irrupció del dimoni en el si d'una família calvinista que viu aïllada al llindar d'un bosc a la Nova Anglaterra del segle XVII és una bona excusa per parlar del fonamentalisme religiós i la seva incompatibilitat amb el despertar sexual dels adolescents. Però el film d'Eggers és igualment eficaç en el seu vessant purament terrorífic. L'horror que evoca i transmet no impedeix una formulació visual exquisida, i aquestes qualitats fan possible una escena final memorable.

6. ANOMALISA, de Charlie Kaufman i Duke Johnson

L'angoixa d'un motivador professional atrapat pels seus fantasmes en una habitació impersonal d'hotel on passarà unes hores en companyia de la Lisa, una noia aparentment vulgar però que aconseguirà que ell pugui escoltar, per fi, una veu diferent de les altres. Tothom és la mateixa persona o senzillament el protagonista és boig? No ho sabem però els personatges són ninots animats que, de vegades, s'esquerden pels seus secs.

7. LA HABITACIÓN, de Lenny Abrahamson

La història d'amor més emocionant possible és la que hi ha entre una mare i el seu fill. Encara més si estan tancats en una habitació on només es tenen l'un a l'altre i que el nen es pensa que és el món sencer.

8. LOS ODIOSOS OCHO, de Quentin Tarantino

En honor al seu títol, l'hem posada en vuitè lloc, però la vuitena pel·lícula de Tarantino podria ser perfectament la primera de la llista. Densa, precisa, guanya en cada visionat. Entre John Ford i Agatha Christie i amb un final gore, no és tan efervescent com "Django desencadenado" o "Kill Bill" sinó més ombrívola i claustrofòbica, en la línia de "Reservoir Dogs". Memorable en qualsevol cas; guarnida per uns diàlegs que, tot i ser pura literatura, resulten genuïnament cinematogràfics, emparada en una posada en escena clàssica i una estructura post-moderna, vestida per una partitura genial d'Ennio Morricone.

9. LA DONCELLA, de Park Chan-wook

El director d'"Oldboy" se supera a si mateix amb una pel·lícula eròtica al voltant de les relacions de poder que viatja, entre sorpresa i sorpresa, de la delicadesa del seu primer tram a la violència del darrer.

10. THE NEON DEMON, de Nicolas Winding Refn

La darrera pel·lícula del director de "Drive" té un final potser una mica precipitat i discutible però manté en tot moment la seva capacitat hipnòtica. Un conte de fades pervers que pretén, abans que donar lliçons sobre els límits de la bellesa, utilitzar-la en el seu benefici i crear un seguit d'imatges fascinants.

12 comentaris:

Pedro Rodríguez ha dit...

A diferencia de ti, yo sí he visto casi todas las películas de tu lista a excepción de "Ahora sí, antes no" y "Anomalisa", y estoy de acuerdo con "Elle", pero ni de coña trago con "Los odiosos ocho" y mucho menos con "The neon demon", uno de los mayores pufos del año.

Supongo que el que no hayas visto aún películas como "Que Dios nos perdone", "Tarde para la ira" o "Comanchería", limitan mucho la lista. En fin, para gustos...

Un abrazo.

ricard ha dit...

Tengo claro que "The Neon Demon" ha generado opiniones muy dispares. Hay quien la considera directamente la mejor del año pero también otros muchos que la consideran un truño. Yo me lo pasé bien viéndola y en ello baso mi criterio. ¿Un placer culpable? No te diré que no.

También disfruté con "Los odiosos ocho". En su primer visionado, menos que en alguna de sus anteriores películas, pero luego la revisé y pienso que está llamada a ser una obra de culto.

Tengo muy buenas referencias de las tres que citas. No sé si tendré que mover la lista el próximo año o me dará pereza como me ha pasado esta vez.

Un abrazo.

David Amorós ha dit...

Doncs jo vaig fer un top-25 i coincidim en 7. Dues van caure al final però van estar a punt d'entrar i només en una estem molt en desacord: La habitación.
Una gran llista!
Una abraçada.

ricard ha dit...

Si hagués fet una llista de vint-i-cinc títols, hi haguessin hagut més coincidències. Si més no inclouria "La llegada", un títol sens dubte interessant i rellevant, tot i que confesso que n'esperava més.

Ara tornem a tenir cinema i estrenes comercials relativament puntuals a Igualada. Però, de la meva llista, només dues pel·lícules les he vistes (per primera vegada) al cinema a la comarca. "El hijo de Saúl", "La bruja", "Anomalisa" i "La habitación" les he recuperades a Movistar +, que és on veig la majoria de títols. I he fet tres viatges a Barcelona (sense comptar "2001") per veure tres pel·lícules que han caigut a la llista: "Elle", "La doncella" i "The Neon Demon". Aquesta darrera em va agradar força i sé positivament que ningú no la farà a Igualada, ja que els mateixos companys del cine-club opinen que: "això pot agradar a algú més a part de tu?"; i sóc conscient que seria suïcida projectar-la aquí.

Bé, ja he compartit una mica amb tu la meva solitud de cinèfil de províncies. Celebro haver-te retrobat a filmaffinity; potser m'hi apuntaré, si trobo un nic que sigui escaient.

Una abraçada, Lynch is god!

David Amorós ha dit...

Doncs si t'apuntes ja m'ho diràs. Jo, ara que he deixat gairebé el blog, sempre estic opinant per twitter. Cada peli que veig faig un tuit. Però crec que tú de twiter res i jo a Facebook molt poc. Així que aquestes llistes ens permeten com a mínim un cop l'any compartir gustos.
Ja se com ho passeu de malament els cinèfils de comarques o de ciutats petites. És una pena que sempre s'estreni el mateix. Però no podem fer massa cosa. Tu ja fas prou al cine-club.
Jo tinc Arrival amunt del top perque independentment del seu nivell, que per mi és molt alt, em va conmoure com poques pel.lícules en els últims anys. I al final, si una cosa t'emociona ha d'estar ben amunt.
Una abraçada.

ricard ha dit...

Jo no sóc gaire de twitter, potser perquè no ho domino. A filmaffinity no he escrit res encara però almenys ja tinc nic: kubrick forever ;)

Estic d'acord que quan una pel·lícula et commou l'has de valorar positivament. En el cas de "La llegada", tenia unes expectatives molt altes i això acaba sent un inconvenient.

Espero que el cine-club duri a Igualada. Ja portem més de trenta anys però cada vegada tenim més problemes perquè la gent va menys al cinema. Si més no, aquest any hem portat a Igualada "Elle" (que jo ja havia vist a Cornellà), "Ahora sí, antes no", "El hijo de Saúl" i "La habitación" (que jo havia vist a Movistar +).

Per estrany que pugui semblar, "Los odiosos ocho" no s'ha estrenat a la comarca i la vaig veure a Manresa, exactament igual que en el cas de "Django desencadenado". Un dels handicaps del cine-club és que tenim un públic bàsicament "perroflauta"/"gafapasta" i el cinema de gènere mai no ens ha funcionat gens ni mica. O sigui que oblidat de tot allò que veus a Sitges.

David Amorós ha dit...

Jo a Filmaffinity vaig escriure un parell o tres de crítiques fa molts anys. Però tampoc escric. Això sí, ho voto tot. I he fet una mica de recerca de pelis que he vist durant la meva vida per tenir votades les màximes possibles. Segur que en falten, però ja he votat moltíssimes. Et busco i t'adjunto com a amic.
Sort amb el cine-club. És admirable haver estat més de trenta anys. A veure si segueix anant-hi gent, sigui de léstil que sigui.
Una abraçada.

ricard ha dit...

Gràcies, company!

Una abraçada.

Mister Lombreeze ha dit...

Veo que hemos coincidido en algunas y yo me "olvidé" de El hijo de Saúl porque la vi en 2015 y la tenía ya traspapelada en la memoria. Peros sí, peliculón.
Tengo que discrepar con Carol que, sinceramente, me parece un coñazo y muy telefilme en su factura y en la de Los Odiosos Ocho cuya verborrea me aturde. Demasiada cháchara para contar tan poco.
Tampoco pude terminar La Doncella, no me interesaba nada de lo que estaba contando (aunque lo contara muy "bonito").

ricard ha dit...

Ciertamente podría afirmarse tanto de "Los odiosos ocho" como de "La doncella" aquello de mucho ruido para tan pocas nueces. Aunque vendría a ser lo mismo "The Neon Demon", ¿no?

Pero por encima de la aburrida discusión sobre la relación entre forma y fondo está el tema de los gustos de cada uno, que es lo bonito de las listas.

Un saludo y gracias por pasarte.

TRoyaNa ha dit...

Holaaa
de totes les que esmentes només he vist i he ressenyat 3,que em pareixen magnífiques i son:
Carol, Elle i La habitación
també vaig veure Los odiosos ocho de Tarantino però no em va pareixer la millor de ell ni molt menys.
Un abraç

ricard ha dit...

Doncs ja veus que coincidim força, llevat del Tarantino. Encara no he vist -però ho faré- "Tarde para la ira".

Una abraçada.