SUCKER PUNCH

Després de veure l'excel·lent remake que va fer l'any 2004 del clàssic de George A. Romero "Zombi" (1978) -que era una continuació de la fundacional "La noche de los muertos vivientes" (1969)-, vaig pensar que Zack Snyder era un nom a tenir en compte. L'escena inicial, fins que el cotxe de la protagonista s'estavella enmig del caos provocat pels zombis caníbals, em va semblar de les més impactants i terrorífiques de la dècada.

"300" (2007) no em va agradar tant, però calia reconèixer-li talent visual. Snyder va adaptar el còmic de Frank Miller mantenint-se fidel a la seva plàstica sense que això perjudiqués el ritme estrictament cinematogràfic (Robert Rodríguez, a "Sin City", va fracassar amb un experiment similar).

Com que li va sortir tan bé l'adaptació d'una novel·la gràfica il·lustre, va reincidir amb l'obra considerada el "Citizen Kane" del còmic: "Watchmen". El film homònim, de 2009, va tenir una rebuda desigual, però resulta força interessant en la seva recreació d'una realitat paral·lela en què els superherois no estan gaire ben vistos després d'haver-se significat per determinades actituds neonazis (els americans, uns desagraïts: no haguessin guanyat la guerra del Vietnam sense el seu ajut).

Quan encara em falta veure "Ga'Hoole, la leyenda de los guardianes" (2010) -què voleu que us digui: una pel·lícula protagonitzada per mussols em fa com mandra-, la contemplació del seu darrer treball, "Sucker Punch" (2011) m'ha comportat una decepció considerable.

No és que no estigui ben feta. Snyder recupera l'ambientació atemporal de "Watchmen" i planteja un espectacle visual que pretén ser definitiu, amb moviments de càmera que deuen resultar molt vistosos en una sala IMAX. Però en tot moment tenim la sensació d'estar veient un vídeo-joc sense gaire cap ni peus. "Sucker Punch" ens presenta una noia que sembla extreta directament d'un film pornogràfic sobre col·legiales entremaliades, que és ingressada pel seu padrastre malèfic en un psiquiàtric que la seva ment converteix en un prostíbul de luxe; estranyament, totes les internes semblen top models i, per tal de fugir, i en un altre nivell de realitat, es transformen en una mena d'equip de superheroïnes, comandades per la protagonista i per Scott Glenn -una pansa vivent-, que combaten contra samurais gegants, robots, nazis zombis o dracs mítics. La reiteració de les escenes de lluita -no tenen cap suspens: les noies poden amb tot- i els interludis al sanatori o prostíbul, que semblen fragments de "Showgirls" descartats i que contenen alguns dels diàlegs més pobres de la història del setè art, genera cansament i indiferència, ganes que tot plegat s'acabi com més aviat millor. Una pena, sobretot si tenim en compte que, per primera vegada, Snyder treballa sobre un argument propi.

Em penso que el film patirà el fracàs que es mereix i espero que a Zack Snyder li baixin els fums i torni a fer allò que sap fer millor: ser un digne artesà que posa en imatges idees alienes.