dijous, 10 de març del 2011

BAILAR EN LA OSCURIDAD


Les pel·lícules de Lars Von Trier solen ser molt dramàtiques però "Bailar en la oscuridad" (2000) s'endu la palma (no només a Cannes).

Ambientada als anys seixanta, narra la trista odisea de Selma, una noia txecoslovaca que emigra als Estats Units i treballa com una esclava per reunir els diners necessaris perquè el seu fill Gene es pugui operar d'una malaltia degenerativa de la vista que a ella mateixa l'està deixant cega. No us revelaré més detalls per si encara no l'heu vista però les desgràcies se succeeixen. Hi ha algunes persones que estimen i ajuden Selma (els personatges de Catherine Deneuve i Peter Stormare i algun altre), però el sistema resulta inclement. Ara m'adono que no va caler que Von Trier dirigís "Dogville" tres anys més tard perquè els nord-americans el declaressin persona non grata.

El detall genial radica en la idea de convertir aquest drama lacrimògen en un musical, amb l'excusa de l'afició de la protagonista al gènere. A més, Selma és interpretada per la cantant islandesa Björk, que broda el paper en la seva única incursió cinematogràfica i és l'autora de les cançons que s'eleven en la foscor. La pel·lícula està filmada en colors esvaïts i amb l'aparent manca de planificació que caracteritza els títols de l'època de Von Trier i el moviment Dogma; excepte en els números musicals -més freqüents conforme avança el film i la cosa es posa més dramàtica-, que omplen la pantalla de colors i Von Trier filma amb moltes càmeres per construir en el muntatge una coreografia d'imatges que se superposa a la coreografia dins de les imatges. I fa sortir, en l'escena del judici, a Joel Grey fent de vell ballarí de claqué.

En fi, Von Trier no és el més simpàtic dels directors, però ens ha regalat algunes obres mestres, i aquesta n'és una, sense cap mena de dubte.

3 comentaris:

Sandra Mantas ha dit...

Totalment d'acord. Jo crec que és molt exagerat el drama de tota la segona part, però tot i així la pel.lícula és brillant, trencadora, de les que recordes amb el pas del temps i té alguna escena, con la del tren, tocada per una màgia tan indefinible con innegable. Una salutació.

ricard ha dit...

He llegit que Von Trier presentarà a Cannes una pel·lícula sobre la fí del món. El seu cinema fa el salt del drama a la catàstrofe.

Javier Simpson ha dit...

Drama que te llega a crispar por toda la tragedia por la que tiene que pasar Bjork. Final duro e injusto, aunque eso puede ser interpretable. Es una gradísima película, como casi todas las de Von Trier. Un saludo, ricard.