dijous, 10 de març de 2011

BAILAR EN LA OSCURIDAD

Les pel·lícules de Lars Von Trier solen ser molt dramàtiques però "Bailar en la oscuridad" (2000) s'endu la palma (no només a Cannes).

Ambientada als anys seixanta, narra la trista odisea de Selma, una noia txecoslovaca que emigra als Estats Units i treballa com una esclava per reunir els diners necessaris perquè el seu fill Gene es pugui operar d'una malaltia degenerativa de la vista que a ella mateixa l'està deixant cega. No us revelaré més detalls per si encara no l'heu vista (en aquest cas, tampoc no cliqueu l'enllaç, un muntatge de les escenes finals), però les desgràcies se succeeixen. Hi ha algunes persones que estimen i ajuden Selma (els personatges de Catherine Deneuve i Peter Stormare i algun altre), però el sistema resulta inclement. Ara m'adono que no va caler que Von Trier dirigís "Dogville" tres anys més tard perquè els nord-americans el declaressin persona non grata.

El detall genial radica en la idea de convertir aquest drama lacrimògen en un musical, amb l'excusa de l'afició de la protagonista al gènere. A més, Selma és interpretada per la cantant islandesa Björk, que broda el paper en la seva única incursió cinematogràfica i és l'autora de les cançons que s'eleven en la foscor. La pel·lícula està filmada en colors esvaïts i amb l'aparent manca de planificació que caracteritza els títols de l'època de Von Trier i el moviment Dogma; excepte en els números musicals -més freqüents conforme avança el film i la cosa es posa més dramàtica-, que omplen la pantalla de colors i Von Trier filma amb moltes càmeres per construir en el muntatge una coreografia d'imatges que se superposa a la coreografia dins de les imatges. I fa sortir, en l'escena del judici, a Joel Grey fent de vell ballarí de claqué.

En fi, Von Trier no és el més simpàtic dels directors, però ens ha regalat algunes obres mestres, i aquesta n'és una, sense cap mena de dubte.

3 comentaris:

David Amorós ha dit...

Totalment d'acord. Jo crec que és molt exagerat el drama de tota la segona part, però tot i així la pel.lícula és brillant, trencadora, de les que recordes amb el pas del temps i té alguna escena, con la del tren, tocada per una màgia tan indefinible con innegable. Una salutació.

ricard ha dit...

He llegit que Von Trier presentarà a Cannes una pel·lícula sobre la fí del món. El seu cinema fa el salt del drama a la catàstrofe.

Javi ha dit...

Drama que te llega a crispar por toda la tragedia por la que tiene que pasar Bjork. Final duro e injusto, aunque eso puede ser interpretable. Es una gradísima película, como casi todas las de Von Trier. Un saludo, ricard.