diumenge, 13 de març de 2011

DE DIOSES Y HOMBRES


Són els anys noranta. Vuit monjos de l'Ordre del Císter viuen en un monestir de l'Atlas algerià; els seus dies transcorren plàcidament, entre els quefers diaris, les pregàries i la relació totalment harmònica amb l'entorn físic i humà de les muntanyes.

Sobtadament, l'aparició d'islamistes radicals que s'enfronten al govern i que assassinen tots els estrangers que arrepleguen i algun compatriota per pecats com no portar el vel o explicar als joves que enamorar-se és normal, farà que els monjos es plantegin si han de fugir del monestir, abandonant la gent del poble ("nosaltres som els ocells i vosaltres les branques on reposem; si marxeu, què farem?"), abandonant l'única manera de viure que coneixen, o bé han de restar dintre els murs del vell monestir, exposant-se al martiri.

"De dioses y hombres", de Xavier Beauvois, parla d'aquesta difícil decisió; parla d'aquests homes que estimen sense esperar gran cosa a canvi, de les converses que mantenen entre ells i amb Déu (algú ha criticat que les escenes de cerimònies i càntics són massa llargues, però també resulten importants per entendre com pensen i senten els personatges). Sobretot, és un film que parla d'amor, de tolerància (els monjos respecten els costums locals; el prior coneix el Corà com si fos la Bíblia i defensa l'Islam no contaminat per la violéncia); i parla de la llibertat ("sóc un home lliure; no tinc por de la mort" -diu el metge monjo interpretat per Michael Lonsdale).

"De dioses y hombres" és una pel·lícula extraordinària que hauria de ser de visió obligatòria en una època com la nostra en què tendim a simplificar els problemes i a refugiar-nos en la intolerància. I no penseu en cap moment que sigui dogmàtica ni discursiva. Totes les paraules que es diuen tenen la força que no tenen les armes dels qui volen imposar amb elles la seva raó; no obstant això, algunes de les millors escenes, i les que més bé resumeixen allò que el film ens vol explicar, no necessiten paraules: el metge fa un petó al front d'una nena malalta; el prior (Lambert Wilson) passeja pels voltants d'el monestir i acarícia un arbre centenari.

10 comentaris:

Carme ha dit...

Ja em feia gràcia anar-la a veure i em sembla que m'has conveçut. Trobo molt interessant tot això que en dius.

Gràcies!

ricard ha dit...

Espero que t'agradi, doncs! Gràcies pel comentari.

Javi ha dit...

Ya había oído hablar de ella. Hay una cosa que me echa para atrás, que los que ejercen la violencia en la peli son islamistas radicales (que haberlos ailos) en un monasterio cristiano en Argelia...Qué ocurrentes!! ¿Y no podían ser cristianos (radicales) contra los propios cristianos del monasterio porque éstos quisieran, por ejemplo, mantener buenas relaciones con sus vecinos y población mayoritaria islámica en Argelia? Digo yo! Eso a mí me sonaría más interesante. Siempre echándole las culpas a los fanáticos islámicos y su intolerancia... como si no hubiese intolerancia e HDP en muchos países occidentales. Y con eso no quiero justificar en absoluto el radicalismo islámico, Dios me librara, sólo decir que a mí la propuesta de esta peli me echa para atrás, aunque, posiblemente, tenga algunos valores que se podrían apreciar. Un saludo, ricard.

Mario ha dit...

Me parece una película atrayente, la vengo buscando desde hace un tiempo, la espero pacientemente. El tema me subyuga, la entrega en base a la fe a costa de la vida, de esa estirpe debe estar hecho el ser humano, darlo todo por los ideales, vencer el miedo, que es natural, pero lograr superarlo. Son las acciones como la de estos monjes sacrificados en Argelia la que hacen un mundo mejor. Un abrazo.

Mario.

ricard ha dit...

Javi: Algo de razón tienes, pero tampoco hay que buscarle los tres pies al gato. Para cristianos radicales ya están los de "Agora". Además, la película está basada en hechos reales. Y, de todas maneras, contiene un discurso conciliador a favor del entendimiento entre las culturas que la redime de toda sospecha (en mi modesta opinión).

Mario: Realmente es una historia ejemplarizante. Bienvenido al blog y enhorabuena por el tuyo, que iré visitando.

Javi ha dit...

ahhhjajajaaj qué gracia tío, cuando pones el traslador de idiomas al castellano sale en mi página Canódromos en vez de cinódromo jajaja qué bueno!!!!!!!! ;-))

En cuanto a lo de la peli, ricard, joer es que me has pillado rebotado, no sé, tenía la necesidad de decirlo, pero ahora en frío no creo que viniera mucho a cuento. Un saluti.

Bargalloneta ha dit...

Casualitat, també n'he parlat fa poc al blog!
Potser no en tan èmfasi com tu, però també em va agradar!
petons

ricard ha dit...

Javi: Te perdono pero que no vuelva a pasar. Lo del traslador de idiomas es bastante divertido, sí... Traduce reponer por reposar. Y el blog "Críticas a pares", en castellano, interpreta que es en catalán y traduce el título por "Críticas a padres".

Mónica: Ja ho vaig veure, em sembla que vaig deixar-te un comentari... Més petons.

Imma ha dit...

Jo també penso que és una excel·lent pel·lícula i gens maniquea. Jo que sóc atea convençuda en cap moment vaig trobar que hi hagués cap mena d'apologia del catolicisme. Parla de pensament, de filosofia, de la vida, de coherència personal, d'amor al proïsme, d'deologia, de responsabilitat... L'anècdota real permet una reflexió, que va molt més enllà d'uns monjos de qualsevol orde religiós, sobre el compromís vital solidari que potser avui en dia ens falta. I no cal ser creient de cap mena per assolir-lo, ni la pel·lícula ho insinua.

ricard ha dit...

Totalment d'acord, Imma.