dijous, 17 de març de 2011

TORRENTE 4: franquícia letal


"La Vanguardia" no ha publicat cap crítica de "Torrente 4: lethal crisis", ni tan sols l'anuncia entre les novetats. Ignoro el motiu d'aquesta omissió (que no ha impedit un èxit de públic sense precedents), però serviria d'exemple del menyspreu de la crítica i la intel.lectualitat en general cap a la nissaga creada per Santiago Segura.

Això no obstant, quan es va estrenar la primera part -"Torrente, el brazo tonto de la ley" (1998)-, molts la van saludar com una mostra enginyosa de comèdia costumista emparentada tant amb la tradició neorealista italiana com amb Berlanga i, fins i tot, amb Valle-Inclán i l'esperpento. Una mica de tot això hi havia, per bé que no podem ignorar influències no tan il.lustres, com les de Mariano Ozores i una llarga tradició d'humoristes castissos, prou ben representada per la recuperació cinematogràfica del llavors oblidat Tony Leblanc.

Partint d'aquesta catalogació, el cinema de Santiago Segura (és a dir, les pel·lícules de "Torrente", doncs no n'ha fet d'altres en format de llarg-metratge), ha anat perdent prestigi crític mentre guanyava adeptes a nivell popular.

L'animadversió dels crítics pot ser causada per diversos factors, però un dels més importants, al meu entendre, és que Segura no volia continuar fent manifestos neorealistes sino reversionar les pel·lícules de James Bond, canviant el component glamurós per la lletjor i la misèria moral i econòmica dels seus personatges.

Ja la segona part de la nissaga, "Torrente 2: misión en Marbella" (2001), reproduia fil per randa l'estructura dels films de la sèrie Bond: un pròleg que enllaça amb el títol precedent i prepara per a l'acció posterior seguit d'uns títols de crèdit amb una cançó ampul·losa sobre les imatges de noies espectaculars armades amb revòlvers; després, una trama d'espies amb un malvat psicòpata totpoderós que vol destruir el món (o Marbella, tant-se-val), que impulsa una acció fragmentada en diversos escenaris i episodis, amb l'aparició continuada de nous personatges que col·laboren o competeixen amb Torrente en la resolució del cas, fins a un final al cau dels dolents en què el protagonista els malmet els plans enmig de trets i explosions.

En tots els títols, els antagonistes representen el poder i la opulència capitalista i resulten vençuts per un ex-policia caspós, racista i covard, amb l'ajuda de tota mena de gent marginal (drogaaddictes, captaires, peixaters border-line, etcètera...). En certa manera, els films de Torrente són la versió espanyola dels films nord-americans de nerds (passerells) que es vengen dels pijos de les germandats universitàries; encara que no ens sentim ni siguem tan frikies com els protagonistes, els sentim propers perquè vencen els qui d'alguna manera hem envejat o ens han fet la guitza en algun moment de les nostres vides, i així fem nostra la seva revenja.

Segura parla de la nostra societat, la retrata per la via de l'exageració; però no pretén en cap moment intel·lectualitzar la seva mirada. Vol fer un cinema popular en el sentit més genuí, i les recaptacions milionàries avalen l'èxit de la seva proposta.

A la llum d'aquesta voluntat de fer una nissaga amb situacions molt reconeixibles per a l'espectador, i centrant-nos ja en el cas de "Torrente 4: lethal crisis", la pega més important que cal oposar-li és precisament aquesta reiteració que acaba per cansar:

"Torrente 4" s'apropa més que anteriors pel·lícules de la nissaga a l'objectiu de fer un film popular d'aventures i gags en la línia dels films de Bond; gràcies a un pressupost més generós, les escenes d'acció estan molt més elaborades i constitueixen el millor de la pel·lícula (sobretot, la fugida de la presó), justament a l'inrevés d'allò que passava a "Torrente, el brazo tonto de la ley". En canvi, la resta és simplement el mateix de sempre i no necessàriament millorat: Torrente fent l'imbècil en una festa de la jet, Torrente acompanyant el seu condiscípul a un puti-club, l'escena onírica de rigor, els acudits racistes, l'aparició de jugadors del Real Madrid fent de jugadors del Real Madrid, la reaparició de Cuco, Cañita Brava i Barragán fent o dient el mateix que en altres títols, l'enèssima versió de l'acudit de les "pajillas", etcètera. I el dolent, interpretat pel cantant Francisco, no té la més mínima gràcia.

El film és, amb diferència, el més escatològic i vulgar de la nissaga. De tota manera, vull matisar que l'escatologia als films de Torrente-Segura no és necessàriament un defecte. Respon a la incorrecció política i afany de provocació que els caracteritzen i que agraeixo i celebro en uns temps en què està mal vist dir les coses pel seu nom. I veure Torrente cagant en un cementiri no és un gag gaire brillant per si mateix; però si això s'acompanya de l'aparició en escena de Carmen Lomana, guanya bastants punts (llàstima que l'esmentada ¿famosa? refusés intervenir en el film i fos substituïda per Ana Obregón). Això em condueix a una reflexió sobre el tema dels cameos, que li critiquen dient que és una manera barroera de buscar la complicitat de l'espectador; potser sí, però també aquí hem de dir que, normalment, la gràcia no s'acaba amb l'aparició del famós-famosa i que Segura juga amb la contraposició entre el caràcter del personatge real i del personatge representat: l'aparició de Cristina Tárrega a "Torrente 2" resulta hilarant en la mesura que fa el paper de prostituta, i que porta el malnom de "la borde"; en el mateix film, Yola Berrocal és un transvestit. A "Torrente 4", Kiko Rivera treballa fregant el terra d'un peep-show i vol tenir calés només per anar de putes (no sé què pot pensar la seva mare veient la pel·lícula); el Langui, discapacitat que va protagonitzar "El truco del manco", és el porter del partit de futbol que Torrente organitza a la presó per muntar una fugida a l'estil d'"Evasión o victoria" ("esa película que pasa en la primera guerra mundial"). Etcètera.

Afegim finalment que la part de la presó és el més original de "Torrente 4", tot i que no assoleix, com a paròdia del gènere carcerari, el nivell de "Agárralo como puedas 33 y 1/3"; i que les intervencions -novament- d'Andreu Buenafuente i de José Mota constitueixen alguns dels pocs gags salvables d'un títol que, a diferència dels anteriors de la nissaga, no conté cap acudit brillant. I sí, en anteriors títols, n'hi havia, diguin el que diguin els seus detractors: a "Torrente 2", la mort i enterrament a la platja del gos Franco, amb un Valle de los Caídos fet de sorra; en el mateix film, el final en què Torrente desvia el míssil que ha de destruir Marbella i apunta al penyal de Gibraltar; a "Torrente 3", l'escena onírica en què Torrente es desperta parlant català; o la trobada d'un Torrente nen amb Florentino Fernández als lavabos d'un puti-club en un flash-back que explica la seva obsessió per les "pajillas" mútues. I rèpliques impagables com quan, a la primera, l'inefable Jaime Barnatán li diu a Torrente que "es usted mi ídolo; bueno, usted y monseñor Rouco Varela".

En fi, podria seguir, però ja m'està quedant el post massa llarg. Quedo a l'espera de rebre les vostres protestes i/o comentaris.

6 comentaris:

David Amorós ha dit...

Jo estic bastant d'acord amb la valoració de la pel.lícula, ja que crec que és la pitjor de totes i que no té cap gràcia, més enllà d'un parell de gags. Crec que la devaluació crítica de Torrente ve donada una mica per l'èxit comercial i per el perfil de gent que va a veure Torrente i que, clar, estaria a les antípodes del cinèfil i més del crític. El crític, en part ofès, no ho perdona. Crec que Segura és intel.ligent i que potser sí que vol fer una crítica social amb el seu personatge i amb els "cameos", però ara mateix, està lluny d'aconseguir-ho. Per acabar, crec que els gags en que col.loca els famosos i que crec entendre que tu consideres un encert, ja que els castiga amb la seva pròpia moneda, son massa obvis i que per ser efectius haurien de ser més subtils, però tornem al mateix, entendria la subtilitat el públic que va a veure Torrente?
Una salutació.

Mario ha dit...

Yo no he visto "Torrente" pero he leído que es terriblemente mala, ahora en tu crítica leo que no lo es, cada quien tiene su propia apreciación, incluso llegas a detallar muchas virtudes, sin embargo y hablo en términos generales porque entiendo el sentido que tiene, que sea un éxito no quiere decir que tenga valor, o en el hecho de que retrate vulgarmente la sociedad en la que uno vive tampoco, pero si es recibida por tanta gente es como que hay una necesidad de verse "identificados" o escuchar lo que ofrece la cinta, lo cual no se puede negar para lastima de quienes aprecian otro tipo de cultura. Por acá también hay muchos tipos que suelen caer en la trasgresión gratuita que les crea una imagen que les da sustento económico y venden su propuesta, eso no me gusta porque son gente de baja moral que se regodea con lo vulgar y con el insulto fácil tantas veces disfrazado de lo que se hace llamar generosamente de político incorrecto, un mundo con ese tipo de gente no lo hace mejor sino todo lo contrario, nadie quiere escuchar la verdad de una bestia o peor de un pseudo intelectual. Incluso por caer en gracia he conocido catedráticos que no pueden aguantarse el menosprecio por alguien, el uso de insultos recurrentes minimizados bajo otra apariencia y la "originalidad" sustentada con el manejo de palabras. Como se puede ver estoy disconforme con esas actitudes, pero es un mundo enorme y alcanza para todos. Un abrazo.

Mario.

ricard ha dit...

David: és cert que la subtilesa no és una virtut de la nissaga de Torrente.

Mario: Comprendo lo que dices y no te falta razón, pero en el caso de Santiago Segura no creo que se le pueda acusar de descalificar a nadie, ya que quiénes son objeto de su ironía se descalifican a sí mismos.

Mònica ha dit...

Torrente... el gran Santiago Segura! I dic gran, perquè és un home intel·ligent que té les coses clares i funciona el que fa.
M'alegro que li vagi bé, i que retrati la societat amb l'exageració.
Malauradament, potser és aquesta exageració que no m'ha deixat veure ni una sola pel·lícula de Torrente.

Si mal no recordo, a una entrevista que l'hi van fer a RAC1, va dir que a qui li agradés Torrente, no havia entès res. Potser es referia a aquell tipus de públic que es sent gairebé identificat o com a casa...

kweilan ha dit...

Jo no n'he vist mai cap però és un personatge que no li veig la gràcia. La teua ressenya, boníssima.

ricard ha dit...

Mònica, kweilan, gràcies pels vostres comentaris.

Encara que Santiago Segura estigui cansat de repetir el mateix, crec evident que no hauríem de sentir-nos identificats amb un feixista desaprensiu com en Torrente. I l'exageració del personatge és la seva desqualificació. La qual cosa no impedeix que faci gràcia o que podem reconèixer-nos en alguns dels seus defectes.