divendres, 4 de març de 2011

VALOR DE LEY


Segons els germans Coen, "Valor de ley" no és un remake del film homònim dirigit per Henry Hathaway el 1969, doncs s'inspiren directament en la novel·la de Charles Portis. Però s'hi assembla bastant.

Com a d'altres films dels germans, trobarem diàlegs irònics i personatges pintorescos. Però, tot i que un epíleg crepuscular sembla voler emparentar-lo amb d'altres títols revisionistes, "Valor de ley" és un western canònic; dos homes i una nena molt decidida cavalquen per terres feréstegues per trobar un home -o potser més d'un- amb qui s'hauran d'enfrontar a mort en nom d'una justícia primitiva. De la mateixa manera com els protagonistes penetren amb dos collons (traducció nostrada de l'original "true grit") en territori salvatge, els Coen s'endinsen en l'univers dels clàssics; i se'n surten amb nota. La posada en escena està en tot moment al servei d'una trama d'aventures densa i linial. Els actors estan tots ells esplèndids; no vull entrar a comparar Jeff Bridges amb John Wayne -que va guanyar el seu únic Òscar pel paper de l'agutzil borni-, però resulta impressionant com actua només amb un ull. I les darreres i emocionants escenes ens mantenen amb l'ai al cor i alhora admirats davant la imatge romàntica d'un cavall que galopa en una nit estelada amb dos genets al damunt.

2 comentaris:

Javi ha dit...

Muy buen comentario, ricard. Lo veo muy parecido. Es un gran western, y el final es tremendo, emocionante… y triste. El estilo de los Coen permanece y le confiere un aire especial a este interesantísimo western. Ya pasaron unos días desde que la vi en el cine y me ha quedado muy buen recuerdo de ella, y eso para mí es básico (posiblemente le debí poner más valoración en el comentario que le hice en mi blog). Un saludo. Ciao.

ricard ha dit...

La calificas en tu blog de "interesante" pero se deduce del texto que te gustó bastante salvo algún altibajo. Es verdad que el ritmo resulta un poco desequilibrado, como si le costara arrancar, y al final todo se precipita. Pero tiene eso que tienen las buenas películas: con el paso de los días, te gustan más. Un saludo.