dissabte, 26 de març de 2011

BRIAN DE PALMA # 2: EL FANTÀSTIC

El 1974, Brian De Palma dirigeix "El fantasma del paraíso", una insòlita versió del mite de Faust i d'"El fantasma de l'òpera" entre el cinema d'horror i el musical, que ha esdevingut un títol mític de la dècada.



Narra la història del compositor Winslow Leach (William Finley, actor fetitxe de De Palma), que veu com el productor musical Swan (el cantautor nan Paul Williams) s'apropia de la seva obra -després de xafar-li la cara amb una planxa de discos- i la fa servir de reclam per a la inauguració del seu nou local, "El Paradís". El compositor (víctima-monstre) i el productor (manipulador) arriben a un pacte segellat amb sang per tal que l'angelical Phoenix (Jessica Harper) sigui l'estrella de l'òpera-rock.

Swan ho controla tot al seu reialme gràcies a un circuit de càmeres de televisió (voyeurisme), i juga amb els sentiments de Winslow quan permet que vegi a través d'una claraboia com sedueix Phoenix.

De Palma posa en joc tots els seus recursos narratius (plans picats i contra-picats, acceleració de la imatge, pantalla dividida, càmera subjectiva) i crea una simfonia barroca en què tenen cabuda tota mena de registres, des de la comèdia fins al terror, passant pel drama romàntic, sense que, en cap moment, decaigui (atenció a la paròdia de la l'escena de la dutxa de "Psicosis"). No endebades, "El fantasma del paraíso" és una raresa construïda sobre el contrast: el contrast de la bellesa de Jessica Harper amb la lletjor del fantasma i de l'ambientació deliberadament kitsch del local de Swan, un individu estrany com l'actor que l'interpreta, un home amb aspecte de nen que passa per ser un seductor mefistofèlic; el contrast entre l'elegància visual del film i el mal gust de la posada en escena de l'obra representada, i el contrast entre aquesta posada en escena i la qualitat de la música (del mateix Williams).



El 1976 dirigeix un altre film de terror, "Carrie" (en vam parlar a l'entrada doble sobre les adaptacions de Stephen King). Un gran èxit popular en què De Palma posa novament en joc tota la seva parafernàlia narrativa al servei de la història d'una noia amb poders telequinèsics (monstre), dominada per una mare fanàtica religiosa, que és víctima d'una broma cruel dels seus companys d'institut en què la sang de la menstruació que obre el film en una memorable seqüència trobarà la seva rèplica hiperbòlica en el bany amb sang de porc de l'escena final. Carrie és dues noies: una víctima tímida i reservada i un monstre venjatiu; és l'aneguet lleig de la classe i és la reina del ball de final de curs. Sissy Spaceck va fer-se justament famosa per aquest difícil paper; l'acompanyaven al film Piper Laurie, Amy Irving, un John Travolta molt jovenet i la bella Nancy Allen, que es convertiria en esposa de De Palma i protagonista de molts dels seus films.

A "La furia" (1978) trobem novament un jove amb poders paranormals, manipulat per un individu, Childress (John Cassavettes), que apareix sempre rodejat de càmeres de televisió. Childress, un ex-agent del govern, vol el jove Robin per a la seva organització criminal, i el seu antic company i pare del noi (Kirk Douglas), els persegueix; dos antagonistes, dos organitzacions secretes i dos joves amb poders extra-sensorials (Robin i la noia -Amy Irving- que ajudarà Kirk Douglas).

D'aquests tres films, "La furia" és el més irregular. La banda sonora, de John Williams, és magnífica; però les interpretacions no són res de l'altre món, fins i tot la de Kirk Douglas, patètic en el paper d'agent secret amb més arrugues que el folre d'una magdalena. L'acció avança a batzegades i De Palma fa un ús extenuant del ralentí. Amb tot, la seva raresa i manca de pretensions fan simpàtic el film, i conté alguna seqüència, com la del parc d'atraccions, força impactant.

9 comentaris:

Mario ha dit...

"El fantasma del paraíso" me parece curiosa, me la apunto por si la veo, me gusta la rareza explicita que a veces funciona como expresión artística, Brian De Palma es más excéntrico de lo que pensé, también como que sus obras eran más experimentales en ssu inicios propio de quien tiene una rebeldía y un idealismo juvenil. Un abrazo.

Mario.

òscar ha dit...

Recordo, però massa vagament, algunes de les coses que esmentes de "El fantasma del paraiso".

Vaig a buscar-la per Internet!!!

ricard ha dit...

Me n'alegro d'haver-vos despertat la curiositat.

David Amorós ha dit...

No he vist "La furia" però sí les altres dues. "El fantasma del paraíso" és molt curiosa i sense cap mena de dubte un clar exponent de pel.lícules de culte. "Carrie" sempre m´ha encantat, suposo que quan veus aquestes pelis de petit et marquen, però vista actualment és curiossa o molt dels setanta. Jo vaig tenir una época molt De Palma amb "Vestida para matar" o "Doble cos". Pel.lícules que turbaven i excitaven a parts iguals. Potser te les llegiré en una altra entrega. Molt currat. Una abraçada.

ricard ha dit...

Per descomptat, parlaré de "Vestida para matar" i "Doble cuerpo", probablement a la tercera entrega.

Imma ha dit...

Novament gràcies pel "curset" sobre De Palma. Definitivament he de revisar aquest director. Espero ja la tercera entrega que esmentes.

ricard ha dit...

Imma, espero que no et decebran les properes entregues; queden moltes bones pel·lícules per comentar.

Javi ha dit...

Quizás vuelva a ver El fantasma del paraíso; me tira ese aspecto recargado y alucinado de la cinta. La vi hace mucho y es de las que mejor recuerdo guardo, tratándose de De Palma.
Carrie no me gustó, sin más. Entiendo que haya mucha gente que la ponga en un pedestal, pero a mí no me convenció. La encontré crispante y simplona. Pero bueno, tal vez con el tiempo vuelva sobre ella y cambie de opinión, aunque tal vez el cambio sea a peor...
Un saludo, ricard, y muy buena la entrada... a pesar de que en este caso, ya sabes, no coincidimos demasiado. Chaito.

ricard ha dit...

Gracias por tu comentario, Javi. Se puede argumentar que "Carrie" es una película excesiva y que busca el impacto fácil; pero a mí me engancha bastante, y -como decía aquel de "Las amistades peligrosas"- no puedo evitarlo (esta reflexión la hago extensiva desde ya a muchas películas de este director en las que no vamos a coincidir).