dijous, 9 de setembre de 2010

EL PADRINO II



Amb "El Padrino II", Coppola aconseguia una nova proesa: no només desmentia la dita segons la qual mai segones parts no van ser bones, sinó que el film és considerat per molts millor que el primer.

La pel·lícula incideix en el tema de l'herència emmetzinada que posa Michael al capdavant de la família Corleone, i, en una jugada molt intel·ligent, alterna els seus problemes amb les bandes rivals durant els anys cinquanta amb la història del seu pare (aquí interpretat per un aleshores encara poc conegut Robert De Niro, qui es va endur l'Oscar pel paper) des que arriba a Amèrica l'any 1901 com tants immigrants de la seva nacionalitat, fins que es fa l'amo de Little Italy i torna a Itàlia per complir el deure de venjar la mort dels seus progenitors. La "vendetta" és també l'obssessió d'en Michael, fins i tot quan el "consigliere" Robert Duvall l'adverteix de la inutilitat d'aquesta venjança; i la porta fins a les darreres conseqüències, de manera que continua el camí del seu pare però va més enllà i comet un pecat terrible que el condueix a una abrumadora solitud i a un més que probable sentiment de culpa, com queda reflectit en les darreres imatges del film: Michael Corleone sol al jardí de la seva mansió mentre recorda el dinar familiar en què, molts anys abans, va anunciar als seus germans que s'havia allistat a l'exèrcit perquè ell era diferent i tenia sentit del deure.