dijous, 30 de setembre de 2010

GERRY

Gus Van Sant inicia la seva carrera amb un seguit de títols molt interessants: "Mala noche" (1985), "Drugstore Cowboy" (1989) i "Mi Idaho privado" (1991), exemples de cinema independent del bo, centrats en personatges joves que viuen al marge de la societat i als quals el director observa sense jutjar.

Amb la magnífica "Todo por un sueño" (1995), protagonitzada per Nicole Kidman, Gus Van Sant sembla voler accedir a un públic més ampli sense renunciar als seus retrats d'adolescents marginals i marginats, perduts en un univers mental propi (el personatge de Joaquin Phoenix i els seus amics).

Aquesta deriva comercial esdevé, però, això: un anar a la deriva; l'exitosa "El indomable Will Hunting" (1997) és mediocre, però no tant com "Descubriendo a Forrester" (2000), intent de repetir l'èxit de l'anterior amb la força dramàtica d'un telefilm d'Antena 3. L'experiment de "Psycho" (1998) tampoc no l'ajudava a revalidar el seu prestigi.

I vet aquí que, amb el nou segle, Gus Van Sant retorna a una independència encara més radical, beneïda amb la Palma d'Or a Cannes per "Elephant" (2003), però que s'inicia amb aquest "Gerry" (2002), un film amb una trama mínima (dos penjats perduts al desert) que en bona mesura inaugurava la tendència contemplativa de l'actual cinema d'avantguarda que triomfa als festivals i a Cahiers du Cinema; i Gust Van Sant es convertia en un dels popes d'aquesta especialitat, al costat de noms com Abbas Kiarostami, Apichatpong Weerasethakul i... Albert Serra!

Però el film de Gus Van Sant, malgrat els seus plans llarguíssims en espais oberts, es diferencia dels títols del gironí quan aflora l'emoció. I conté escenes tan belles i alhora inquietants com aquesta: