divendres, 10 de setembre de 2010

EL PADRINO III

Amb l'excepció de la història de Vito Corleone jove narrada a "El Padrino II", en sí mateixa una pel·lícula enorme que beu de les fonts del neorealisme i del cinema silent nord-americà, les tres parts de la nissaga tenen una estructura gairebé idèntica:

- A l'inici del film, presentació dels personatges i dels seus dilemes al llarg d'una celebració familiar que pot ser un casament (I), una comunió (II) o l'atorgament a Michael Corleone d'una distinció de l'Església Catòlica (III).

- Cap a la meitat del film, els personatges viatgen del seu lloc de residència, sigui Nova York (I i III) o Lake Tahoe (II), cap a una destinació més exòtica: Sicília i Las Vegas a la primera part, Cuba a la segona part, Sicília novament a la tercera. Aquestes escapades serveixen per inserir la trama de ficció en episodis reals de la història del segle XX: la postguerra, la creació de Las Vegas, el triomf de la revolució castrista el cap d'any de 1959, i, a la tercera part, els escàndols de la Banca Vaticana, la Logia P2 i la mort en estranyes circumstàncies del Papa Joan Pau II.

- En el tram final, el Don fa matar els seus enemics i assistim als assassinats a través d'un virtuós treball de muntatge, alternat a la primera part amb la cerimònia d'un bateig i amb una representació de "Cavalleria Rusticana" a l'òpera de Palermo a la tercera.

- Un epíleg ens mostra el destí de Michael Corleone: a la primera part, menteix a la seva dona, la qual cosa suposa un primer esglaó cap a la solitud que acompanya el poder; ja hem parlat del pla que tanca la segona part expressant una infinita solitud després que Michael hagi faltat al principi de defensar els de la seva sang per poder dur a terme la "vendetta"; i un destí tràgic segella la tercera part, que acaba amb un epíleg amb Michael novament al seu jardí on recorda les dones amb qui ha ballat (estimat) i que ha perdut per culpa de la feina.

A "El Padrino III" es repeteix, doncs, l'estructura narrativa dels tres títols i, fins a cert punt, l'argument de la primera part, doncs la nissaga es tanca amb una nova successió al capdavant de la "Famiglia" que també implica una renúncia; la qual cosa comporta una certa sensació de "déjà vu". La història transcorre als anys setanta, i, d'aquesta manera, els actors han envellit com els seus personatges, ja que han passat aproximadament els mateixos anys entre 1959 i 1979 que entre l'estrena de la segona part i la tercera (1974 i 1990, respectivament). Així, doncs, l'acció transcorre en l'època en què es va estrenar la primera pel·lícula, que esdevé temps històric al 1990. Però el glamour és molt més relatiu i l'ambientació a Itàlia resulta una mica anacrònica. Andy Garcia no té el carisma interpretatiu d'Al Pacino, i el personatge d'aquest, un Michael Corleone dèbil a la recerca de la redempció, també resulta tou en comparació amb les anteriors parts de la nissaga. Tot això ha contribuït a la percepció que "El Padrino III" és una pel·lícula molt inferior a las parts precedents, si no fallida.

En la seva defensa direm que era difícil superar la mestria de la primera i segona parts. No estem gens d'acord amb les crítiques a l'elecció de Sophia Coppola per al paper de la filla d'en Michael: potser no és una interpretació espectacular, però resulta creïble. I, en qualsevol cas, dues escenes valen per tota la resta:

- La primera, l'escena en què Michael es confessa davant del cardenal i futur Papa que interpreta Raf Vallone: fàcilment hauria pogut caure en el ridícul i, en canvi, resulta profundament commovedora.

- El muntatge en paral·lel final amb els assassinats dels enemics mentre Michael assisteix amb tota la família a la representació de "Cavalleria Rusticana", mentre un assassí a sou intenta matar-lo a l'estil d'"El hombre que sabía demasiado", és d'un virtuosisme aclaparador. Quan vaig veure la pel·lícula, al cinema Urgell de Barcelona, el públic va aplaudir com mai no he tornat a veure en una projecció.