THE BRUTALIST

Pot semblar una paradoxa, però crec que l'èxit de "The Brutalist" (Brady Corbet, 2024) radica en la seva atipicitat, si més no en els temps que corren ja que, d'altra banda, remet a certa tradició del cinema nord-americà avui quasi oblidada, la dels films bigger than life, els drames èpics que aspiraven a retratar una comunitat i/o un moment històric a partir del drama individual i/o el melodrama familiar, films de duració titànica que incloïen una mitja part perquè el públic pogués atendre les seves necessitats fisològiques i visitar el bar. De fet, la peculiaritat més notòria de la pel·lícula de Corbet, de quasi quatre hores de durada, és que, intencionadament, recupera aquesta bonica tradició. 

La trama de "The Brutalist", sense comptar l'epíleg, va des de la immediata postguerra fins al 1960, i narra l'odissea de László Toth, un arquitecte hongarès (extraordinari Adrien Brody), jueu sobrevivent dels camps d'extermini, que troba refugi als Estats Units i un mecenes (un també immens Guy Pearce) que li permet demostrar el seu talent gràcies a la construcció d'un santuari d'inspiració brutalista. 

Però la comunitat protestant i catòlica no és tan amiga com sembla dels jueus immigrants, i la família del poderós Van Buren, aparentment respectable i devota, oculta secrets i perversions inconfessables, a l'estil dels Essenbeck de "La caída de los dioses". 

La crítica a la falsedat del somni americà i al racisme dels anglosaxons no pot ser més oportuna en un moment en què els Estats Units semblen decidits a restituir el feixisme com a forma de govern. Tanmateix, les referències a la creació de l'Estat d'Israel poden resultar incòmodes. 

En qualsevol cas, més enllà d'unes reflexions històriques en el fons una mica òbvies, el film de Corbet articula una hàbil metàfora en què la construcció d'un edifici va en paral·lel a la construcció -reconstrucció, si es vol- d'una vida d'algú que ho ha perdut tot en l'infern de l'Holocaust. 

"The Brutalist", film que convé veure en pantalla gran, ofereix una posada en escena ambiciosa i elegant, amb una fotografia excel·lent i nombrosos moments de bon cinema; cito només a títol d'exemple: 

- L'aparició de l'Estàtua de la Llibertat invertida, imatge sorprenent i, alhora, contundent metafòra. 

- El viatge del protagonista en un autobús de la puixant Filadèlfia, amb la càmera mostrant com les mestresses anglosaxones protegeixen les seves bosses de mà. 

- La festa a Carrara i el mecenes observant l'escena des d'un espai elevat, posant de manifest la seva vocació de demiürg. 

Com el seu protagonista, el jove Corbet, a qui vam conèixer fent d'actor en la versió americana de "Funny Games", no es talla un pèl i aixeca un producte gegantí a partir d'un pressupost modest, i magnífic a pesar dels seus defectes. Però no cal obviar la contribució de Daniel Blumberg amb una banda sonora que no goso qualificar perquè va més enllà de qualsevol adjectiu laudatori.