"Falso culpable" (1956) narra la dramàtica peripècia d'un músic amb alguns problemes per arribar a final de mes, però bon pare de família i millor persona (amb els trets de Henry Fonda), a qui acusen d'un seguit de robatoris.
Els testimonis el reconeixen i defensar la seva innocència esdevindrà una cursa d'obstacles. La primera meitat del film, narrada com el malson que sens dubte va ser, recorre a les composicions en corredor per emfasitzar el camí sense sortida en què es troba el protagonista; els primers plans de les manilles o l'omnipresència de les reixes representen la impossibilitat d'escapar d'una situació kafkiana i la impotència de l'individu davant un sistema imperfecte; en aquest sentit, l'al·legat és duríssim.
Una situació aparentment mancada de lògica i de raó farà que l'esposa del músic la perdi i acabi tancada en una institució mental. La sobreimpressió de dos rostres força semblants aportarà una mica de llum, però evidenciarà que, en determinades circumstàncies, només la sort ens pot salvar de la injustícia.
4 comentaris:
Por alguna razón, los falsos culpables son personajes más interesantes que los culpables evidentes, desde el principio. Tal vez porque permiten una trama de lucha contra el tiempo, contra la circunstancias para probar la inocencia.
Saludos.
Así es, favoreciendo el suspense que uno espera en las películas de Hitchcock.
Saludos.
Recordo a Henry Fonda tocant el contrabaix... Certament, moltes pel·lícules de Hitchcock es podrien subtitular "Fals culpable".
Una abraçada.
La majoria. Però aquesta es basa en un cas real.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada