Amb una banda sonora amb molts hits dels setanta que el personatge més boomer imaginable (es pensa que Spotify és una botiga de discos) escolta en velles cintes de casset al vehicle amb què volta per la megaciutat, "Perfect Days" ens recorda la facilitat de Wenders per retratar escenaris més o menys exòtics que recorren els seus nàufrags sentimentals, del protagonista de "Paris, Texas" al d'"Alicia en las ciudades", igualment aficionat a la fotografia i a cercar poesia en el que és quotidià; i malgrat no sigui el seu darrer film una road movie convencional; en certa manera, tot el contrari: un elogi de la vida retirada i rutinària.
6 comentaris:
Sólo he leído cosas buenas de esta película. A ver si la veo pronto.
Saludos.
Me gustó, aunque con algo menos de metraje también podría haber funcionado.
Saludos.
La fascinació de Wenders pel Japó i el cinema d'Ozu ja ve d'antic. De fet, al seu documental "Tokyo Ga" (1984) donava bona mostra de totes dues coses.
Una abraçada.
Sí, això sembla.
Una abraçada.
La voy a ver seguramente.
Una buena película
Publica un comentari a l'entrada