Protagonitzada per Anthony Quinn, narra la hipotètica peripècia vital d'un no menys hipotètic lladre a qui, d'acord amb una també hipotètica tradició jueva, va indultar la multitud en perjudici de Jesús, a qui van crucificar amb el vistiplau de Ponç Pilat, tot i que després -diuen- es va rentar les mans.
En fi, tot això ho narren els evangelis, però ateses les implicacions polítiques de l'assumpte (antisemitisme, conveniència de netejar la imatge d'uns romans finalment apòstols de la religió cristiana), per no parlar de possibles confusions en la traducció o intencions metafòriques (eren Jesús i Barrabàs la mateixa persona?, era el segon l'exemple d'una sedició violenta per oposició al missatge pacifista?), el cas és que no podem saber si el personatge en qüestió va existir realment. Si més no, després d'un inici poc interessant que conté tots els tòpics d'aquesta mena de produccions, Fleischer i Quinn aconsegueixen donar forma a un heroi insòlit, aparentment equidistant però també tràgic, que assumeix una vida prestada i que aconsegueix sobreviure vint anys en unes mines de sofre per acabar fent de gladiador a Roma.
Les referències a "Quo Vadis?" o la molt recent "Espartaco" són més que evidents, i Laurentiis tampoc no desaprofita l'ocasió de treure a Jack Palance fent de sàdic. En resulta un títol divertit i simpàtic, que va passar una mica desapercebut en el seu moment, en ple auge d'aquest tipus de superproduccions, la qual cosa no va desanimar l'italià, qui, cinc anys més tard, repetia en el subgènere i no se centrava en un episodi tan concret sinó que aspirava a la globalitat en un film titulat directament "La Biblia"; tal qual.
4 comentaris:
D'altra banda, sempre se sol citar aquesta pel·lícula per l'eclipsi de sol (real) que apareix en una de les escenes cabdals.
Una abraçada.
Es entretenida y grandiosa, pero en el sentido de que, como buena superproducción, todo está hecho a lo grande.
Hola, Ricard.
Sin duda, BARRABÁS me ha gustado más a mí que a ti, o me ha impresionado más, o me la tomé más en serio. Y es que la poderosa narrativa de Richard Fleischer no es para menos (repasa mentalmente algunos de sus títulos). En cualquier caso, te remito al post que en su día escribí sobre esta película en mi blog:
https://moviemovieelblog.blogspot.com/search?q=barrab%C3%A1s
Un saludo.
Juan: Doncs no sabia que fos un eclipsi real.
Trecce: A lo grande, pero en algunos momentos se nota el cartón-piedra.
Teo: Pues no creo que estemos tan en desacuerdo. Yo no soy tan devoto del género del péplum y estas superproducciones tienden a fatigarme, pero la película me enganchó, sobre todo su segunda mitad; y reconozco la capacidad narrativa de Fleischer, solo faltaría.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada