divendres, 25 de setembre del 2020

LA SENDA TENEBROSA

Després d'"El sueño eterno", la parella Humphrey Bogart i Lauren Bacall van tornar a treballar junts a "La senda tenebrosa" (Delmer Daves, 1947). Aquest film és molt ambiciós visualment i està rodat en càmera subjectiva fins que al convicte fugit de la presó Vincent Parry l'operen perquè no el reconegui la policia i li deixen la cara de Humphrey Bogart (òbviament, també era una excusa per no fitxar un altre actor per al mateix paper, tot i que, paradoxalment, surt el Parry original en la fotografia d'un diari). Les filigranes visuals, però, no s'acaben aquí i, més endavant, topem amb un contrapicat en què la càmera enfoca el protagonista des de més avall d'un cadàver estès a terra (suposem que estirat sobre un vidre); i la molt notable fotografia de Sidney Hickox ens delecta amb els peculiars exteriors costeruts de San Francisco.

Però l'apartat literari, a pesar que el guió del mateix Daves adapta una novel·la de l'especialista David Goodis, ens sembla molt més insuficient, una història d'amor i de venjança en què els protagonistes poden interactuar gràcies a unes casualitats impossibles i totes les coses passen perquè el guió diu que han de passar, la qual cosa no només afecta la versemblança sinó que anul·la qualsevol indici d'emoció o de suspens, ja que els esdeveniments acaben resultant perfectament previsibles. I fa una mica de riure que Lauren Bacall s'enamori del personatge sense que l'impressioni gens ni mica el canvi de cara a mitja pel·lícula.
  
Tranquil·la, quan li treguin les benes serà el teu marit!
El recurs a la càmera subjectiva va ser utilitzat el mateix any per Robert Montgomery en un altre thriller, "La dama del lago", i, en aquest cas, abasta la totalitat del metratge. Curiosament, l'actor-director fa de Philip Marlowe, el detectiu creat per la ploma de Raymond Chandler a qui havia donat vida Bogart a "El sueño eterno".

Però volem deixar constància que el dibuixant Will Eisner ja havia fet servir el cinematogràfic recurs de la càmera subjectiva, ficant-nos directament rere els ulls del personatge, en una aventura de la sèrie The Spirit titulada "L'assassí" i publicada uns mesos abans, a finals del 1946.

4 comentaris:

Cinefilia ha dit...

Respecte el que comentes a propòsit de la manca de versemblança del guió, més que un defecte trobo que és un tret característic del cinema negre, on sovint el que predomina és la creació d'atmosferes opressives per sobre de la credibilitat de la història.

Una abraçada.

ricard ha dit...

Segurament tens raó. M'he tornat massa primmirat. A "El sueño eterno", com que directament era incomprensible, la manca de versemblança passava més desapercebuda.

Una abraçada.

Fran ha dit...

Que tal Ricard!
A decir verdad suelo pasar por alto la verosimilitud siempre y cuando me guste lo que estoy viendo y me procure entretenimiento, estoy de acuerdo con Juan, me encanta el "noir" y le perdono todo. En todo caso coincido contigo en que ese detalle de guion sobre el cambio físico y como a Bacall le importa un comino pues como que se hace raro...
Cuando vi por primera vez esta película fue precisamente ese uso de la cámara lo que me dejo muy sorprendido.
Creo no haber visto "Lady in the Lake", en todo caso ya la tengo localizada (¡viva Filmin!) para ver esta madrugada, te agradezco la recomendación.
Por cierto, llámame romántico pero me gusta mucho el final de la peli con la llegada de Bacall y como se le ilumina la cara al bueno de Bogart...
Saludos!

ricard ha dit...

Seguramente, el hecho de que Bacall y Bogart fueran pareja en la vida real contribuye a la química entre ambos; aunque he echado en falta los diálogos de doble sentido de "El sueño eterno".

Saludos.