"El libro de imágenes" (2018) tampoc no ens estalvia les elucubracions en off, amb veu del mateix Godard. Però és més conseqüent amb allò que anuncia el seu títol: la imatge s'imposa mentre la veu esdevé ocasionalment inaudible o bé interrompuda per la tos de fumador del realitzador nonagenari.
Les imatges són gairebé totes d'arxiu i manipulades en el color, la cadència o el format. Un collage amb notable capacitat de fascinació que, estructurat en diversos fragments, parla del cinema que Godard estima, de trens, de la violència que acompanya la història i el present d'Europa, i, finalment, dels països àrabs. Aquest darrer fragment resulta, com els anteriors, prou interessant en l'aspecte iconogràfic; les reflexions sobre el terrorisme ens semblen més discutibles.
Aquest darrer treball de Godard (o quasi), fet de manera artesanal com també se'ns mostra en diversos moments, podria ser la culminació de la seva darrera i més experimental etapa, fins i tot un resum d'una carrera marcada per la invenció formal i la devoció per la imatge. Però amb Godard mai se sap.
2 comentaris:
La vaig veure al Boliche, en una sessió especial presentada pel propietari del cinema. De fet, té gràcia perquè la majoria dels assistents érem habituals de la Filmoteca que aquell dia vam canviar el nostre hàbitat natural per gaudir d'un dels pocs passis a sales comercials (si no l'únic) que va tenir lloc a la ciutat.
Una abraçada.
Si per error la passessin en un centre comercial potser cremarien la sala.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada