No vull revelar gran cosa d'un argument amb sorpreses (de fet, parteix d'un artifici que tampoc no revelaré). Diguem només que se centra en una parella que viatja en cotxe sota una tempesta de neu i a través de paisatges desolats de l'Amèrica interior i que el primer que crida l'atenció és l'altíssima qualitat literària de les veus en off i dels diàlegs. Tot i que la meva ignorància m'impedeix saber si Kaufman s'apropia de materials aliens, cosa que seria coherent en una història en què els protagonistes (no els pares del noi, presentats com mig analfabets) parlen com científics, com poetes o com crítics de cinema (els comentaris sobre "Una mujer bajo la influencia" els ha escrit Kaufman o són de Pauline Kael?). Tampoc no hem d'oblidar que adapta una novel·la del canadenc Iain Reid.
Però no ens hem de quedar en l'apartat literari, ja que Kaufman demostra un domini quasi absolut de la posada en escena i, en definitiva, en un film en què els diàlegs poden ser impostats i enganyosos, les claus d'una trama progressivament enigmàtica es troba en unes imatges que són més reveladores com més surrealistes; Kaufman ens parla fins i tot a través del color del vestit de la protagonista (una extraordinària Jessie Buckley).
"Estoy pensando en dejarlo" és una pel·lícula fascinant, a estones encisadora i a estones aterridora, insòlita, bella i depriment, profundament depriment; però d'això no en sereu del tot conscients fins que cessi la tempesta i caiguin les primeres llums del matí sobre una high school perduda enmig del bosc, escenari pretèrit de moltes frustracions.
2 comentaris:
És curiós que, des de les pàgines de El País, es preguntaven, ara fa uns dies, si "Estoy pensando en dejarlo" és una genialitat o, en canvi, la pel·lícula més gafapasta de la història. Tu què n'opines?
Salutacions.
Aposto per la genialitat.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada